La pastanaga: conte tradicional xinès

dscn9780Fa una temporada vaig tenir la sort de parlar virtualment amb la fantàstica il·lustradora Laia Domènech també una enamorada dels contes i de les tradicions. I ara voldria felicitar-la i fer extensiva la felicitació a l’editorial milrazones per editar La pastanaga: conte tradicional xinès, un deliciós àlbum il·lustrat en català fruit de l’adaptació que la Laia Domènech ha fet d’aquest conte que també va viatjar per aquest blog.

Us deixo amb la ressenya que va fer la Llibreria Al·lots del mateix:

“El relat és una llegenda circular que ens situa en un bosc llunyà que mai ha estat trepitjat pels humans on un conill troba una pastanaga gegant. Com que ell no té gana de menjar-se-la, decideix que fer-ne amb ella per ajudar a d’altres companys del bosc en situacions més apurades que les d’ell. I com tots ja sabem, la generositat és un grau i tot allò que dónes sense esperar res a canvi, se’t retorna en escreix de mil i una maneres.

muchaszanahoriasLa Laia Domènech, ve del món del disseny i, fruit del seu pas pel cicle d’Il·lustració de l’Escola de la Llotja, va presentar al Premi Eva Toldrà d’Il·lustració 2014 convocat per l’Escola D’Art i Disseny Superior d’Olot (Girona) el que era el seu projecte de fi de curs: La pastanaga.

Si bé la història és senzilla i el ritme concatenat el marquen els mateixos pensaments de generositat que uns animals tenen vers els altres, és una delícia compartir un àlbum com aquest, ja sigui en la intimitat com llegint-lo en veu alta i gaudint de les il·lustracions que omplen les pàgines.
Els colors són continguts, excepte el taronja de la pastanaga, principal protagonista d’aquest relat. Els diferents animals van apareixent i l’art de la Laia aconsegueix que la mirada quedi centrada en algun punt concret (la pastanaga, els habitants del bosc, etc.) però després convida a passejar pels diferents paisatges que ella recrea, ja siguin més oberts o més concrets, depenent de l’animal que apareix en el conte.

Un àlbum ben editat que va directe al cor fruit de la delicadesa, la senzillesa i l’elegància”.

Us convido a gaudir…

50 frases de viatge i alguna més…

Centenars, milers, de dones i homes han creuat deserts, mars i muntanyes a la recerca del desconegut…

Ara, la secció de frases viatgeres ha superat les 50 reflexions i volia convidar-vos a descobrir algunes d’elles ben inspiradores de grans viatgers/es com Ella Maillart, Mark Twain, Anaïs Nin, Isaac Asimov, Rosita Forbes, José Antonio Labordeta, Amin Maalouf, Aurora Bertrana, Ryszard Kapuscinski, Li Bai, Annemarie Schwarzenbach, Eduardo Galeano, Maya Angelou, Ernest Hemingway o Moslih Eddin Saadi. En aquest enllaç les teniu…

 

frase1

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

Momotaro, el nen préssec

Momotaro

Fa molt, molt temps, en algun lloc de Japó vivia una parella d’ancians. Un dia l’ancià va sortir a la muntanya a recollir llenya mentre que l’anciana va sortir al riu per a rentar roba. De cop i volta, l’anciana va veure un enorme préssec baixava pel riu, aigües abaix. Ella ho va recollir i el va dur a casa.

L’ancià a l’arribar a casa es va sorprendre al veure tan enorme préssec i va dir: “Quin préssec tan gran!, ho tallem? i l’anciana va contestar: “Sí, anem a tallar-lo!” Però abans de tallar-lo, el préssec va començar a moure’s i del seu interior va sortir un nen.

Els ancians es van sorprendre al veure a un nen sortir d’aquell enorme préssec, però també es van alegrar perquè com no tenien fills, aquest nen es convertiria en el seu únic fill. “Li direm Momotaro perquè va néixer d’un “momo”, va dir l’anciana.

Momotaro menjava molt i va créixer fort i robust. Ningú podia rivalitzar amb ell. Era bo i ajudava als seus pares en tot el que li demanaven, però havia alguna cosa que preocupava als ancians: Momotarono encara no havia pronunciat ni una sola paraula.

Per aquella època, uns dimonis estaven causant avalot i cometent maldats per tot el poble, i Momotaro s’indignava i pensava que: “Aquesta situació no ho puc tolerar!”.

Un dia, de cop i volta va començar a parlar i va dir als seus pares: “Vaig a castigar als dimonis! M’heu d’ajudar a preparar les meves coses per a sortir a buscar-los.” Els ancians es van quedar sorpresos a l’escoltar per primera vegada la veu de Momotaro. Així que van ajudar al seu fill i li van donar robes noves i “kibi dango” perquè pogués menjar durant el viatge. Momotaro va partir cap a la illa dels dimonis. Els ancians resaven perquè el seu fill es trobés sa i estalvi.

Momotaro

Momotoro es va trobar en el camí amb un gos. El gos li va dir: “Escolta! Dóna’m un “kibi dango” per favor. Si m’ho dónes t’ajudaré en el que sigui”. Momotaro li va lliurar un “kibi dango” i van començar a caminar junts.

Poc després es van trobar amb un mico, el qual va demanar a Momotaro ho mateix que el gos. Momotaro va agafar un “kibi dango” i l’hi va lliurar, i els tres van començar la marxa novament.

En el camí a la illa del dimoni, van trobar a un faisà, el qual va demanar el mateix que els anteriors i es va unir al grup.

Van passar uns dies i van arribar per fi a la “illa dels dimonis”. El faisà va realitzar un vol de reconeixement i al tornar va dir: “Ara tots estan prenent “Sake”. Momotaro va pensar que era una bona ocasió i va dir: “Anem”.

Però no podien entrar perquè la porta del castell estava tancada. En aquest moment el mico va saltar la muralla i va obrir el pany.

Els quatre van entrar alhora i els dimonis van quedar sorpresos al veure’ls. El gos va mossegar a un dimoni, el mico va esgarrapar a un altre mentre que el faisà picotejava a un tercer. Momotaro va donar un cops de cap als dimonis i els va dir: “No feu més coses dolentes!”. Els dimonis van contestar: “Mai més ho farem!, perdona’ns!”.

Momotaro els va perdonar i va recobrar el tresor robat, tornant a casa sa i estalvi amb els seus amics i repartint les riqueses entre la gent del poble.

Momotaro és un dels més famosos contes tradicionals japonesos. Narra la història d’un nen que, amb l’ajuda d’un gos, una mona i un faisà, salva els habitants de l’illa d’Onigashima dels dimonis que hi habiten. Aquesta versió ha estat trobada a Casa Àsia i a continuació  podeu veure una versió que he trobat a Youtube representada amb titelles per a l’assignatura d’expressió i comunicació dins el grau d’educació infantil.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

– “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

– “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

– “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

– “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

– “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

– “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

La pastanaga

En un bosc verge i inexplorat, on els homes encara no hi havien arribat mai, hi vivien els animals com a veritables amics.

Un bon dia, quan el conill tornava cap el cau, va trobar una formosa i tendra pastanaga que gairebé li tapava l’entrada. Però, ves per on, aquell dia el conill havia menjat força herba del camp i se n’havia ben atipat.

– Què puc fer? – es va preguntar -. Menjar-me-la? Si no tinc gana… Ah! Tinc una bona idea! Sé que la meva amiga, l’àliga, acaba de tenir uns quants pollets i no pot sortir massa del niu. Hi aniré i li donaré la pastanaga. Estarà molt contenta.

I així ho va fer. Aquell vespre l’àliga va trobar la pastanaga al costat del niu. Però, vés per on també, aquella tarda havia pogut trobar força menjar perquè el bosc era ple de fruita de tota mena i fàcil de collir. L’àliga es va dir a si mateixa:

– Què puc fer? Menjar-me-la? Si no tinc gana … Ah! Tinc una magnífica idea. Sé que el meu amic, el senglar, està malalt i no pot sortir del cau. Aniré i li donaré la pastanaga! I així ho va fer. Però també el senglar s’havia recuperat aquella tarda i havia pogut sortir a buscar menjar.

– Què puc fer? – es va preguntar -. Menjar-me-la? Si no tinc gana … Ah! Tinc una bona idea! Sé que el meu amic el conill sovint té problemes per trobar menjar. Ell és petit i quan surt a menjar ja no hi queda gaire herba. Aniré al seu cau i li deixaré aquesta preciosa pastanaga.

Imagineu la sorpresa del conill! De seguida va comprendre que hi havia hagut dins el bosc una sorprenent xarxa de veritable solidaritat i amistat. Llavors el conill va plantar-la i no va parar de collir pastanagues.

I encara ara tothom recorda aquell fet com el símbol de la germanor i amistat de tots els animals del bosc.

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Xina:

La llebre vengativa de Kachi-kachi Yama (Japó)

Hi havia una vegada dos ancians que vivien sols en una petita casa. Cada dia l’ancià s’anava a treballar al camp, i mentre sembrava arròs cantava:

– “Un gra, i d’ell milers.”

Cada dia apareixia també un teixó (tanuki), després de l’ancià, que cantava:

– “Un gra i un de sol. I tots me’ls menjaré.”

I quan l’ancià tornava al camp el dia següent, veia amb tristesa que no quedava ni un sol gra. I aquesta era la raó per la qual la parella vivia en la misèria.

Un dia l’ancià, en veure que una vegada més el teixó s’havia menjat tot el gra, es va enfadar tant que va decidir atrapar-lo. L’ancià va començar a sembrar i cantar, com de costum, fins que va arribar el teixó. L’ancià va donar un salt, i va aconseguir atrapar el teixó i lligar-lo amb una corda.

Quan l’ancià va arribar a casa amb el seu presoner, va dir a la dona:

– “Dona, vine i mira el que he caçat avui. Pren una cassola i fes un bon cuit de teixó.” I l’ancià va tornar al camp, mentre la dona començava a moldre arròs per fer galetes per sopar.

Tanamteix, el teixó, que era molt astut i malvat, li va dir a la dona:

– “Anciana, mira que això de moldre arròs als teus anys ha de ser molta feina. Per què no em deslligues perquè et pugui ajudar”.

L’àvia va dubtar, pensant que l’ancià s’enfadaria. Però ell teixó insistir tant que al final la dona va decidir deslligar-lo. El teixó va fer com que l’ajudava amb la mà del morter, però en comptes de moldre arròs quan la dona es va distreure li va pegar al cap i va fugir. En arribar l’ancià a casa va trobar la seva dona morta, i es va posar a plorar. Una llebre que el va veure plorar li va preguntar el motiu de la seva pena i l’ancià li va explicar la seva història.

– “Jo em venjaré per tu”, va dir la llebre, i se’n va anar cap a les muntanyes.

La llebre va començar a recollir llenya. Transcorregut un estona, el teixó es va acostar i li va preguntar què feia.

– “Aquest hivern serà molt fred, i m’estic preparant,” li va contestar.

El teixó va pensar que no era una mala idea i va començar a ajudar a la llebre. En no massa temps van ajuntar un bon munt de llenya. Es van posar la llenya sobre l’esquena i van començar a baixar la muntanya. Quan portaven mig camí recorregut, la llebre va començar a queixar-se:

– “Com pesa! Ai, com pesa!”

El teixó per ajudar el seu nou amic que portava una estona queixant-se, va prendre la llenya que portava la llebre. Van seguir baixant i la llebre, que caminava darrere del teixó, va començar a colpejar unes pedres sobre la llenya que portava el teixó, perquè deixés anar espurnes i així es calés el foc.

Estranyat el teixó li va preguntar pel soroll, al que la llebre li va contestar que la muntanya que estaven descendint era la Muntanya Cruixent, i que el so era dels ocells picant els troncs dels arbres.

Finalment la llenya va començar a crema, i en escoltar el crepitar de les flames el teixó va tornar a preguntar de nou al seu nou amic pel soroll.

– “Aquest so és el plor dels ocells, i per això també l’anomenen a aquesta muntanya la Muntanya dels Ocells que Ploren.”

Quan el foc va començar a cremar la pell, el teixó començar a cridar però la llebre es va escapar corrent.

Al dia següent, la llebre es va posar a recollir pebrots vermells doncs volia fer picant. Al veure-ho el teixó, enfadat, li va dir que per culpa l’esquena se li havia quedat horriblement cremada.

La llebre va fer com que no el coneixia i li va dir:

– “Les llebres de la Muntanya Cruixent són les llebres de la Muntanya Cruixent. Les de la Muntanya dels pebrots són les de la Muntanya dels pebrots. No sé del que parles. ”

El teixó va pensar que tenia raó. I va aprofitar per demanar a la llebre si tenia alguna medicina per les cremades.

– “Quin sort, ara mateix la estic preparant”, li va dir la llebre al teixó i va començar a cobrir l’esquena amb el pebre. Al principi el teixó no va sentir res, però poc a poc la pebre va començar a fer-li efecte deixant l’esquena molt pitjor que el que ja la tenia. En aquest moment, la llebre es va escapar una altra vegada.

Va tornar la llebre de nou a la muntanya al dia següent. Aquesta vegada va començar a tallar arbres amb intenció de fer-se un vaixell. El teixó va arribar, amb un terrible dolor a l’esquena, i cridant a la llebre li va dir que per la seva causa havia estat a punt de morir el dia anterior a la Muntanya dels pebrots.

La llebre, fent com si no conegués el teixó, va contestar:

– “Les llebres de la Muntanya dels pebrots són les llebres de la Muntanya dels pebrots. Les de la Muntanya dels Cedres són les de la Muntanya dels Cedres: – Tu qui ets? ”

O la llebre actuava molt bé o el teixó era bastant crèdul, la qüestió és que el teixó es va creure de nou el que la llebre li deia. Així que al assabentar-se que la llebre planejava fer-se un vaixell, li va preguntar el motiu. Quan la llebre li va dir que era per pescar al riu, el teixó va voler un vaixell també.

– “Bé, jo em faig el vaixell de color blanc perquè tinc la pell blanca. Però tu, com tens el pèl marró, et vindria millor fer el vaixell de terra”, li va explicar la llebre al teixó.

Cadascun va acabar de construir el seu propi vaixell i es van anar junts al riu. Van tirar les barques al riu, però tan aviat el vaixell de terra va tocar l’aigua va començar a desfer-se. El teixó quan va veure que s’enfonsava en l’aigua va començar a cridar:

– “Socors, socors, ajuda’m!”

Però la llebre, impassible, li va dir:

– “Recorda a la pobra dona que va morir per la teva culpa,” i el va abandonar.

La llebre es va anar on l’ancià i li va dir que el teixó era mort. Però en comptes d’alegrar l’ancià es va posar molt trist ja que després de pensar-ho es va adonar que la mort del teixó no li anava a tornar la seva dona, i que la venjança no valia per a res.

Aquest conte  té mil i una versions com la majoria de contes anònims i populars. Les variants són profundes i van molt lligades al moment de la seva narració, així en algunes ocasions el conte tendeix a enfosquir-se amb detalls macabres com que el teixó mata a la dona i ens transforma amb ella i prepara una “sopa amb la carn de la dona” que serà menjat pel marit sense descobrir l’engany o que la llebre era present en l’instant de la mort de la dona i a més de consolar a l’home es veu empesa a la venjança per no haver pogut fet res per evitar-ho. Fins i tot, en altres versions el cop assasí no és del morter sinò de l’escrot del teixó que vincula així aquest conte amb altres narracions eròtiques de criatures japoneses. Aquest text l’he trobat en el recull “Antiguos cuentos populares del Japón“. També us deixo un facsimil anglès de 1855 amb el conte i unes il·lustracions precioses. I les imatges de l’entrada són del gran Toyohara Kunichika.

I si vols llegir aquest i altres contes del Japó:

Els dos amics

“Diu una llegenda àrab que dos amics que viatjaven pel desert van discutir en un moment donat del viatge. Un va acabar donant una forta bufetada a l’altre. L’ofès, sense dir res, es va ajupir i va escriure amb el dit a la sorra:

“Avui el meu millor amic m’ha donat una forta bufetada”

Van continuar el trajecte i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se. El que havia estat bufetejat i ofès va començar a ofegar-se. L’altre es va tirar a l’aigua per salvar-lo i va evitar que perdés la vida.

Un cop recuperat de l’ofec, l’home va agafar un daga i va començar a gravar unes paraules en una enorme pedra. En acabar s’hi podia llegir:

“Avui el meu millor amic m’ha salvat la vida”

Intrigat, el seu amic li va preguntar:

-Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca?

Somrient l’altre va respondre:

-Quan un gran amic ens ofèn hem d’escriure l’ofensa a la sorra on el vent de l’oblit i el perdó s’encarregarà d’esborrar-la i oblidar-la. En canvi, quan un gran amic ens ajuda o ens succeeix quelcom grandiós, cal gravar-ho a la pedra de la memòria del cor, on mai cap vent de cap part del món pugui esborrar-ho.”

Amics de veritat

Fa molt temps a Xina hi havia dos amics, un que tocava l’arpa amb molt talent i un altre que escoltava amb talent.

Quan l’un tocava o cantava sobre una muntanya, l’altre deia: “Puc veure la muntanya davant nostre.”

Quan l’altre tocava sobre l’aigua, el que escoltava exclamava: “Aqui hi ha un rierol!”

Però el que escoltava va emmalaltir i morí. El primer amic va tallar les cordes de la seva arpa i mai va tornar a tocar. Des de llavors tallar les cordes d’un arpa ha estat sempre una senyal d’intima amistat.

Aquest conte ha estat trobat en un recull de 101 paràboles zen.

Previous Older Entries

%d bloggers like this: