Les estrelles de mar

estrellasdemar2

Hi  havia una vegada un escriptor que vivia a la vora del mar; en una platja enorme on hi tenia una caseta per a passar-hi llargues temporades escrivint i buscant inspiració per als seus llibres. Era un home intel·ligent i culte, i amb molta sensibilitat per a les coses importants de la vida.

Un matí mentre passejada per la riba de l’oceà va veure des de lluny una figura que es movia d’una manera molt estranya, com si estigués ballant. En apropar-se va veure que era un noi que es dedicava a agafar estrelles de mar de la sorra i a llançar-les un altre cop a l’aigua.

L’home li va preguntar al noi què estava fent. I ell li va respondre:

– Recullo les estrelles de mar que han quedat a la sorra i les torno al mar, la marea ha baixat massa i moltes moriran.

L’escriptor li va dir:

– Però això que fas no té sentit, primer és el seu destí, moriran i seran l’aliment d’altres animals, i a més hi ha milers d’estrelles en aquesta platja, mai tindràs prou temps per a salvar-les a totes.

El noi va mirar fixament l’escriptor, va agafar una estrella de mar de la sorra i la va llançar amb totes les seves forces per sobre les onades exclamant: – per a aquesta… sí que té sentit!.

L’escriptor va marxar desconcertat, no podia entendre una conducta com aquella.

Aquella tarda no va tenir inspiració per a escriure i per la nit no va dormir gens bé, somiava amb aquell noi i les estrelles de mar per sobre les onades.

Al matí en despertar-se, va córrer cap a la platja, va buscar el noi i tots dos junts van continuar salvant estrelles de mar…

Anuncis

50 frases de viatge i alguna més…

Centenars, milers, de dones i homes han creuat deserts, mars i muntanyes a la recerca del desconegut…

Ara, la secció de frases viatgeres ha superat les 50 reflexions i volia convidar-vos a descobrir algunes d’elles ben inspiradores de grans viatgers/es com Ella Maillart, Mark Twain, Anaïs Nin, Isaac Asimov, Rosita Forbes, José Antonio Labordeta, Amin Maalouf, Aurora Bertrana, Ryszard Kapuscinski, Li Bai, Annemarie Schwarzenbach, Eduardo Galeano, Maya Angelou, Ernest Hemingway o Moslih Eddin Saadi. En aquest enllaç les teniu…

 

frase1

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

Oshidori i Sonjo

oshidori

Una vegada hi havia un caçador i falconer anomenat Sonjo. Un dia se’n va anar a caçar i no va trobar caça; quan tornava cap a casa, va veure una parella d’oques mandarines nedant plegades en un riu que ell es disposava a travessar. Al Japó, matar oshidori (oques mandarines) no està bé, perquè són el símbol de l’amor conjugal, però aquell dia Sonjo tenia fam i va disparar contra la parella. La seva fletxa va travessar el mascle; la femella va fugir i es va amagar en uns joncs de la vora llunyana. En Sonjo va agafar l’ocell mort, el va dur a casa seva i el va coure.

Al vespre, va tenir un somni esgarrifós. Una dona molt bella entrava a la seva habitació i es posava a plorar amargament, tot preguntant-li:

Per què l’has mort? Vivíem molt felices tots dos junts, i tu l’has mort! A mi també m’has mort, perquè jo no viuré sense el meu company.

L’endemà, quan es va despertar, va recordar el somni i va tornar al riu. Allà va veure la femella oshidori que nedava sola. L’oca es va dirigir cap a on estava en Sonjo i, quan va ser a prop seu, es va enfonsar dins l’aigua i no va tornar a sortir mai més.

Després d’això, en Sonjo es va afaitar el cap i va fer-se monjo.

Aquesta és una adaptació del conte “Oshidori” del llibre “Balades i contes japonesos” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995) d’Eduard Llorens i Miquel Zueras.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

La fulla de bètel (Su tich Trâù Cau)

viettraucau2Hi havia una vegada, durant el regnat de Hung Vuong IV, rei de Vietnam,  dos germans bessons, Cao Tan i Cao Lang. Eren tan semblants que eren difícils de distingir. Tots dos estudiaven amb un vell i savi mestre del poble que tenia una filla única, la bellesa de la qual era tal que s’havia convertit en la joia més preuada de tots els joves de la regió.

El vell mestre apreciava sincerament aquells dos germans bessons i per això va prendre la decisió de donar en matrimoni a la seva filla a un d’ells, preferiblement al més gran dels dos ja que, segons la costum vietnamita, el major dels germans és el primer en casar-se. En aquest cas això era difícil:

– Germans bessons, com aconseguiré saber quin és el gran ? – va rumiar.

Per tal d’aconseguir diferenciar-los va recórrer a un petit subterfugi convidant a tots dos a sopar amb ell. Sabent que per educació i tradició el primer que prengués els bastonets havia d’ésser el germà gran va esperar aquest moment i fou així com Cao Tan va rebre  la mà de la seva filla, sense saber que el germà petit, Cao Lang, estava enamorat perdudament  de la jove.

Durant mesos, tant  la nova parella com el dos germans, van continuar vivint junts en harmonia i felicitat. Però la felicitat no era completa, ja que el germà petit no estava bé.  Cao Tan, com a bon germà, i preocupat per la tristor que va envair a Cao Lang va fer tot el possible per fer-lo feliç  però, no obstant això, no va poder reprimir les penes del seu cor. Amb el pas de les setmanes Cao Lang no va poder suportar més la situació i  va decidir marxar lluny de la seva família. Després de molts dies de caminada, va caure esgotat  en mig del camí, va expirar i es va transformar en un bloc de pedra calcària de color blanc pur.

El germà gran va tenir una creixent preocupació pel seu germà i va anar a buscar-lo. Va seguir el mateix camí pres per Cao Lang i un matí, després de tants dies de camí,  va arribar a prop del bloc de pedra calcària, es va asseure i es va morir esgotat. Llavors es va transformar en un bonic arbre de palmes verdes i petits fruits allargats. L’arbre va començar a estendre les seves branques i la seva ombra per sobre de les masses de pedra calcària blanca protegint-la així de la intempèrie.

La jove filla del mestre restava a casa, preocupada, sense rebre notícies del seu marit, per la qual cosa va deixar la llar i va anar a la recerca del seu marit. Va córrer a través de camps i prats, muntanyes i valls, pobles i aldees fins que un dia va arribar a prop de l’arbre. Cansada de caminar, esgotada, es va recolzar un instant al peu de l’arbre, i acollint-se a la seva protecció també va morir i es va transformar en una planta  amb fulles  que creixien com a lianes que amorosament es van embolicar al voltant del tronc de l’arbre. Unes fulles de color verd clar en forma de cor…

Per això, avui al Vietnam i al sud d’Àsia la fulla de bètel, en forma de cor, forma part dels presents i regals en les bodes com a símbol d’unió eterna. També és emprada a la gastronomia o per mastegar, conjuntament amb la nou d’areca, per les seves propietats lleugerament estimulants i de ben segur que si heu viatjat per Vietnam us haureu trobar molta gent que en fa ús… 

viettraucau

I també podeu llegir altres llegendes del Vietnam

Un conte hindú de Rabindranath Tagore

Dos joves s’enamoren i, com sol passar , es volen casar aviat.

Ella és una dona molt culta, molt sofisticada i molt rica.

I la dona li diu a ell:

– Només amb una condició.

L’home diu:

– Acceptaré qualsevol condició, no puc viure sense tu.

Ella li contesta:

– Primer escolta la condició i després t’ho penses. No és una condició normal. La condició es que no visquem a la mateixa casa. Jo tinc un terreny molt gran, un llac preciós envoltat d’arbres, jardins i gespa. Et construiré una casa a un costat, just enfront de la meva casa.

L’home li diu:

– Llavors perquè ens volen casar?

Ella li contesta:

– El matrimoni no es destruir-se l’un a l’altre. Jo et dono el teu espai; jo tinc el meu propi espai. De tant en tant, ens trobarem caminant pel jardí. De tant en tant, anant en barca pel llac, de casualitat, ens trobarem. O, a vegades potser t’inviti a prendre té o m’invitaràs tu.

L’home li va dir:

– Aquesta idea és absurda

Ella li contestà:

– Llavors oblidat de la boda. És l’única idea correcta; solament així el nostre amor pot seguir creixent, perquè romandrem sempre frescos i nous. Mai donarem a l’altre per suposat. Tinc tot el dret a rebutjar la teva invitació, igual que tu tens tot el dret a rebutjar la me va invitació; res pertorbarà les nostres llibertats. Entre aquestes dues llibertats creix el meravellós fenomen de l’Amor.

Naturalment, l’home no ho va poder entendre i va rebutjar l’idea.

Aquest conte forma part del llibre “Akhari Kobita” de Rabindranath Tagore i l’he trobat al bloc Kamal Alfa.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

La princesa de les aigües i el llaurador (Vietnam)

Hi havia una vegada un camperol que tenia un tresor molt especial. Era un para-sol màgic que li havia regalat el Rei de les Aigües com a premi per la seva bondat. Cada cop que obria el para-sol feia ploure. D’aquesta manera, els seus camps mai patien sequeres i les seves collites eren sempre abundants.

Un dia que va fer ploure d’aquesta manera, els camps van quedar plens de bassals. En un d’aquests bassals hi va trobar un peix molt bonic. Les seves escames eren brillants i canviaven contínuament de color.A més, es movia amb gracilitat dins de l’aigua. Al llaurador li va agradar molt el peix i, pensant que quan el bassal desaparegués el peix tindria problemes, se’l va endur a casa. El va posar en una gran gerra d’aigua clara i el cuidava cada dia. A més, cada cop que tenia una mica de temps, s’assentava al seu cantó per admirar-lo i fer-li companyia.

Però des que va portar el peix a casa seva van començar a passar coses estranyes. Tot i que quan se n’anava pel matí a treballar al camp la seva casa estava bruta i desordenada, quan tornava tot estava lluent i al seu lloc. A més, sobre de la taula es trobava un plat acabat de cuinar que sempre era deliciós.

Un matí, per intentar descobrir el que passava, va decidir tornar a casa abans i es va amagar darrera unes canyes per mirar a través de la finestra. El que hi va veure el va meravellar. De la gerra en va sortir una noia molt bonica, que va començar a netejar la casa.

Va decidir entrar en la casa per parlar amb ella. La noia es va sorprendre i el camperol va intentar tranquil·litzar-la:

– No t’espantis-, li va dir el camperol -. ¿Però em podries dir qui ets?

– Sóc la filla del Rei de les Aigües. La veritat és que et vaig veure parlar amb el meu pare i em vaig enamorar de tu. Volia venir a veure’t i el meu pare m’ho va permetre. Però com que tenia por de no agradar-te m’he disfressat de peix.

El camperol se’n va enamorar a l’instant i al cap de poc temps es van casar. Així van viure anys de felicitat absoluta.

Però un dia, uns soldats del rei van passar per la zona i van veure a la noia. Sorpresos per la seva bellesa van decidir endur-se-la al palau. El rei, quan la va veure se’n va encapritxar i la va fer la seva promesa. Però lluny del seu marit de veritat, la dona va perdre les ganes de somriure i sempre estava apagada i trista.

Mentrestant, el seu espòs, que no sabia el que havia passat, va decidir emprendre la marxa per buscar-la. Va recórrer camins i pobles, passant per rius i muntanyes. De tant caminar i preocupar-se es va quedar en els ossos i les seva roba es va tornar vella i esparracada. Amb aquest aspecte tan miserable va arribar a la ciutat on vivia el rei. Quan va sentir parlar de la bellesa de la nova promesa del rei va decidir entrar furtivament a palau per comprovar si era la seva esposa.

Quan la dona el va veure, la seva cara es va il·luminar i per primer cop en molt de temps va somriure. El rei quan va veure aquesta reacció de la seva promesa, va pensar que era per la visió insòlita d’un captaire enmig de la sumptuositat del palau. Per això va decidir canviar els seus bonics vestits amb els del vagabund per distreure la seva promesa.

Tan bon punt ho va fer, la filla del Rei de les Aigües va cridar als guàrdies i els va dir:

– Emporteu-vos aquest boig, que ha entrat al palau -. Els guàrdies no van reconèixer a l’antic rei i, pensant que era un vagabund, el van treure del palau.

Després la noia va portar el seu veritable marit als apartaments reials. Així el jove camperol es va convertir en rei i el país no va tenir sequera mai més, perquè gràcies al para-sol màgic, el rei feia ploure sempre que ho necessitaven. D’aquesta manera, el poble mai més no va tornar a passar gana i l’antic camperol i la filla del Rei de les Aigües van viure contents al palau.

%d bloggers like this: