La tortuga xerraire

Un sobirà de l’Índia molt estimat del seu poble, tenia un defecte enorme: era molt xerraire.

El seu Gran Visir, home de gran saviesa i discreció, estava enormement preocupat pel defecte del Rajà. Un dia, mentre passejava pels jardins del palau, va parlar així:

– Voleu que us expliqui una història, Majestat?

– Parla -va replicar el sobirà, que per rara casualitat aquell dia no tenia moltes ganes de xerrar.

– Fa molts anys -va començar el Visir – vivia una tortuga en un llac de l’Himalaia. Dos ànecs silvestres que havien baixat a aquell llac per descansar una mica es van fer amics de la tortuga i li van dir:

“- Amiga tortuga: el lloc on nosaltres vivim, el Llac Bell, ben amunt de l’Himalaia, és meravellós, per què no ens acompanyes allà?

“- Però com podré arribar-hi? -va preguntar la tortuga.- Jo no puc volar.

“- Et portarem nosaltres -van replicar els ànecs. Però has de conservar la boca tancada i no parlar ni una sola vegada.

“- Oh, això és molt senzill!

“- Perfectament, agafa’t amb la boca a aquest pal, i nosaltres sostindrem els extrems.

“I dient això, els dos ànecs, amb el bec, van agafar ben fort el pal i del seu centre es va penjar la tortuga.

“Van volar ben alts els dos ànecs, i de sobte, uns pagesos que els van veure van exclamar:

“- Dos ànecs porten una tortuga penjada d’un pal!

“En sentir això la tortuga no va poder contenir-se i va anar a replicar:

“- Si els meus amics han escollit aquest sistema de transport, què us importa a vosaltres, miserables esclaus?

“Tot just havia començat a pronunciar aquestes paraules, que va perdre la presa que feia al pal, i va caure i va caure, fins arribar a terra, on va quedar completament destrossada.

“En veritat us dic, Majestat, que aquells que no saben contenir la llengua, per molt grans que siguin les seves qualitats, acaben tots com la tortuga del conte.”

El Rajà no va contestar res i va continuar el seu passeig pels jardins; però, des d’aquell dia va parlar molt menys i tot va ser millor en el regne.

Anuncis

Gonbei, el caçador d’ànecs (Japó)

Hi havia una vegada un caçador d’ànecs que es deia Gonbei. Cada dia anava a l’estany que hi havia vora casa seva a caçar ànecs, però la major part dels dies tornava a casa amb les mans buides perquè no els encertava gairebé mai! Era tan mal tirador que fins i tot els ànecs es reien d’ell!

Això, però, no impedia el fet que Gonbei fos molt ambiciós.

-M’agradaria trobar la manera de caçar un centenar d’ànecs d’un sol cop –deia sovint–. Seria fantàstic!

Un dia va tenir una idea. Va buscar totes les escopetes velles que guardava, les va lligar en un feix i va enganxar els gallets amb un cordill. Després, es va dirigir a l’estany. Malauradament, aquell dia només hi havia tres o quatre ànecs.

-Això sí que és mala sort –va exclamar Gonbei–. Però tres o quatre és millor que cap.

Va apuntar amb el feix d’escopetes i va disparar. L’explosió va ser enorme i amb l’estrebada del tret, Gonbei va caure de cul a terra. En un primer moment, el fum no li permetia veure res, però en dissipar-se la fumarada, va comprovar, enfurismat, que els ànecs nedaven tan tranquils com si no hagués passat res. No n’havia encertat ni un!

-Cuac, cuac! Has tornat a fallar, Gonbei. Cuac, cuac! –reien els ànecs.

En tornar a casa amb les mans buides, el caçador anava pensant en la manera de caçar un centenar d’ànecs d’un sol cop. I així van anar passant els dies, les setmanes i els mesos i va arribar la
tardor. Un dia molt fred, després d’una gran nevada a la nit, Gonbei es va llevar a trenc d’alba i es va dirigir a l’estany amb una corda molt llarga. Havia tingut una molt bona pensada!

L’estany estava gelat i damunt el gel hi havia un munt d’ànecs asseguts. Gonbei va caminar de puntetes sobre el gel, i va anar lligant un per un les potes dels ànecs. Estava content perquè no s’havien mogut gens ni tan sols no havien obert els ulls.

Un cop els va tenir lligats, els va comptar:

-…noranta-set, noranta-vuit, noranta-nou. No n’hi ha cent, però no està gens malament! –va dir.

Llavors, va subjectar la corda amb la mà i va començar a caminar cap a casa. Ja era de dia i havia començat a sortir el sol. Mica en mica, el gel que cobria els ànecs es va començar a fondre. Els ànecs es van anar eixorivint, van batre les ales i l’un rere l’altre, van començar a volar… arrossegant la corda i
Gonbei amb ells.

-Socors! Ajuda! –cridava el caçador, però volava tan amunt que difícilment s’hauria pogut fer res. Els ànecs volaven en direcció sud i van travessar muntanyes, boscos i camps d’arròs. Finalment, Gonbei ja no podia subjectar més la corda, la va deixar anar i va començar a caure cap a terra.

-Oh, no! Socors!

Va aterrar tan llarg com era en un camp de blat de moro. Era el temps de la collita i els pagesos van deixar les eines a terra i van córrer a mirar què era allò que havia caigut del cel.

-Mare meva! Ha caigut del cel!

-Potser és mig ànec…

Com que els ulls li giravoltaven i no podia parlar, el van dur en una casa i el van ajaure en un llit. Quan es va refer una mica, va contar tot el que li havia passat.

-Mira, Gonbei –va dir un dels pagesos–, ara ets molt lluny de casa teva. Si vols, pots quedar-te amb nosaltres i ajudar-nos a collir el blat de moro.

Li va semblar una bona idea i l’endemà mateix va començar a treballar amb els pagesos. La feina li agradava i va pensar que no l’importaria quedar-se a fer de pagès. Però només havia passat una setmana que les antigues idees li van tornar al cap.

-Hi deu haver alguna manera de collir cent panotxes de cop –va dir.

Uns dies després, mentre collia el blat de moro en un camp molt gran, va veure una planta molt més alta que les altres i tan plena de panotxes que la tija es vinclava fins al terra.

-Aquesta planta deu tenir al menys cent panotxes! –va exclamar Gonbei.

La va subjectar amb una mà i va començar a tallar les panotxes amb l’altra.

Quan havia tallat les panotxes de la part superior de la planta la tija, de sobte, es va redreçar enduent-se Gonbei enlaire.

-Socooors! –va cridar.

-Ja torna a volar –va dir un dels pagesos.

Gonbei va sortir volant per damunt del camp de blat de moro, uns quants camps d’arròs i una carena de muntanyes fins a arribar damunt d’una ciutat desconeguda on va començar a caure. Per fortuna, va caure dins una tina d’aigua entre una multitud de gent que feia estona que l’observava.

-Ha caigut del cel!

-És un àngel?

-Si de cas, un àngel molt desendreçat.

Mort de vergonya, Gonbei va sortir com va poder de la tina d’aigua i va córrer carrer avall fins a arribar a una porta oberta. Va entrar i va resultar que era la botiga d’un fabricant d’ombrel·les. Després d’explicar la seva història, el fabricant que s’havia fet un bon tip de riure, li va fer una proposta:

-Si vols, pots quedar-te a treballar amb mi.

Gonbei va acceptar de bon grat i es va convertir en l’ajudant del fabricant d’ombrel·les. Poc després, trobava que aquella feina era molt agradable i que potser li aniria bé quedar-se per sempre en aquella ciutat. Aviat va tenir molta traça a embetumar les ombrel·les que després estenia a assecar al sol i
pensava que seria capaç d’enllestir-ne un centenar en un sol dia.

Un dia, mentre estava al pati del darrere la botiga posant les ombrel·les a assecar, va començar a bufar un vent molt fort. Una de les ombrel·les va començar a rodolar i Gonbei va córrer a subjectar-la, en el mateix moment que el vent se l’enduia enlaire. Poc després, ombrel·la i Gonbei havien desaparegut de la ciutat volant. Li semblava ben bé que havia nascut per a volar!

Va passar una carena de muntanyes, un munt de camps de conreu, boscos i rius i quan ja començava a gaudir del viatge i de l’esplèndida vista, tot d’una, un vent molt més fort va capgirar l’ombrel·la. Gonbei i ombrel·la van començar a caure cap avall. Per fortuna van caure a l’aigua.

I sabeu què? En observar el seu entorn, Gonbei va veure que havia caigut a l’estany dels ànecs que hi havia vora casa seva.

-Cuac, cuac! –reien els ànecs tot voleiant al seu voltant–. Mireu qui ha tornat. En Gonbei pot volar, però no ens pot caçar!

Amenaçant els ànecs amb els punys, Gonbei va sortir de l’estany i es va treure la camisa per escórrer-la.
Llavors es va adonar que alguna cosa humida i llefiscosa li corria amunt i avall del cos. Es va treure els pantalons i la roba interior i es va quedar de pedra en veure que anava ple de barbs, el seu peix preferit!

-Fixa’t en això! –va dir fent una ganyota d’alegria–. Barbs! N’hi deu haver un centenar!

Els va col·locar com va poder dins els pantalons i penjant-se’ls a l’esquena, se’n va anar a casa la mar de content.

-La propera vegada –va dir-, caçaré un centenar d’ànecs!

Conte extret del llibre “Cuentos japoneses” (Edebé, 2009) recull i adaptació d’Anna Gasol Trullols i Teresa Blanch  Gasol. Les imatges són del gran artista japonès del segle XIX Kono Bairei.

%d bloggers like this: