La concentració

Concentració

Després de guanyar diversos concursos de Kyūdō (tir a l’arc), el jove i jactanciós campió va reptar a un mestre Zen que era reconegut per la seva destresa com arquer.

El jove va demostrar una notable tècnica quan va fer impactar la fletxa a l’ull d’un llunyà búfal en el primer intent, i després va partir aquesta fletxa amb el segon tir.

– Ja està, li va dir al vell, a veure si pots igualar això!.

Immutable, el mestre no va desenfundar el seu arc, però va convidar al jove arquer que el seguís cap a la muntanya.

Curiós sobre les intencions del vell, el campió el va seguir cap a dalt de la muntanya fins que van arribar a un profund abisme travessat per un fràgil i tremolós tronc.

Aturat amb calma al mig del inestable i certament perillós pont, el vell va triar com a blanc un llunyà arbre, va desenfundar el seu arc, i va disparar un tir net i directe.

– Ara és el teu torn, va dir mentre es parava graciosament a terra ferma.

Contemplant amb terror l’abisme aparentment sense fons, el jove no va poder obligar-se a pujar al tronc, i menys a fer el tir.

– Tens molta habilitat amb l’arc, va dir el mestre, però tens poca habilitat amb la ment que et fa errar el tir.

Aquest conte zen l’he trobat en el bloc “Waw, tinc un blog“. I si voleu podeu llegir més contes zen o contes i llegendes del Japó.

Anuncis

La llegenda dels vuit sols (Laos)

Fa molt i molt de temps, la terra estava il·luminada per vuit sols. La llum radiant enlluernava els homes i la immensa calor assecava la terra

Un dia els homes van decidir que vuit sols eren molts per il·luminar la terra i que amb un només un n’hi hauria prou.

– Anem a caçar set, els farem por i s’apagaran! – van pactar els homes

Van anar a buscar el millor arquer, aquell que millor punteria tenia. En disparar les seves fletxes els sols s’espantarien i s’apagarien. L’arquer va apuntar un sol i va disparar una fletxa. El sol es va apagar. Va disparar una segona i un altre sol es va apagar. I així va ser fins arribar a la setena fletxa, que va fer que s’apagués el setè sol però també el vuitè i últim astre.

Aleshores la foscor va regnar sobre la terra, que es va tornar freda i ombrívola i els homes desgraciats. Necessitaven la llum del sol per viure.

Hem de fer tornar l’últim sol – se lamentaven las dones

– Té por de nosaltres – van respondre els homes

– En aquest cas- van contestar les dones – demanarem als animals que ens ajudin a fer tornar el sol.

Van fer venir a una vaca, que va mugir i mugir però el sol no sortia. Van cridar aleshores un tigre, que va estar rugint molta estona. Els homes i les dones tremolaven de por i segurament el sol també va tenir por perquè no va aparèixer

Van fer sortir un mussol, que va ulular tota la nit, però el sol no va aparèixer. En canvi, si que va aparèixer una lluna blanca enmig del cel, que va il·luminar la terra amb la seva llum blanca. Però la lluna no donava calor.

Aleshores, van cridar un gall, que es va posar a cantar molt fort, tant com va poder. La seva cresta es va enrogir, però va seguir cantant i cantant amb totes les seves forces. Aleshores, molt tímidament, una llum groga i càlida va aparèixer sobre la terra. Era un sol que despuntava sobre la línia de l’horitzó. Poc a poc, mentre el gall seguia cantant, el sol es va anar alçant al cel i va il·luminar les cares de tots aquells que l’esperaven.

I des d’aquell moment, cada matí el gall crida el sol perquè s’il·lumini la terra.

Aquest conte i d’altres es poden trobar a la secció de Contes Infantils de Casa Àsia

%d bloggers like this: