La llegenda de l’arròs

arros

Fa molts anys, a la Terra hi havia més arbres i plantes, fruites més grans i dolçes, i els homes i les dones eren més forts que ara. L’arròs era el principal aliment de la gent i la mida d’un gra d’arròs era molt més gran que el de l’arròs d’avui en dia. La llegenda explica que era tan gran l’arròs, que amb uns pocs grans d’arròs les persones quedaven satisfetes.

Gràcies a això, els ciutadans de l’Índia no havien de treballar durament cultivant l’arròs i recollint la collita, com es fa ara, ja que quan estava madur, el mateix arròs es desprenia de les tiges i rodava cap als graners dels pobles. Diu la història que un any, a l’Índia, quan l’arròs era més gran i més abundant que mai, una àvia va dir a la seva néta: “Els nostres graners són massa petits. Anem a construir uns més grans”.

Quan l’antic graner va ser abatut i el nou encara s’estava construint, l’arròs estava madur al camp. Es van donar molta pressa per acabar de construir-lo però l’arròs ja baixava rodant pels camps fins el graner, i la família no podia guardar-lo perquè encara estaven construint un graner més gran. La senyora es va enfadar tant que va colpejar un gra d’arròs i va cridar: “No podries esperar als camps fins que estigui llest el nostre graner? Llavors l’arròs es va trencar en mil trossos i va dir:” D’ara en endavant, esperarem al camp fins que ens vulgueu “. Des de llavors l’arròs ha estat molt petit, i la gent ha de treballar durament per a recollir-lo dels camps.

Aquesta llegenda l’he trobada a la secció de contes de Casa Àsia on podem gaudir de moltes més històries. I si voleu llegir altres llegendes al voltant de l’arròs podeu visitar elbloc “De la literatura a les cuines de la Mediterrània“. L’imatge que acompanya l’entrada és de REUTERS/Parth Sanyan.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Anuncis

El vell que feia florir els arbres

En Li Xiao era un vellet pobre, molt pobre, que tenia per veí un altre vell com ell, però ric, molt ric.

Li Xiao tenia un preciós presseguer, que feia uns préssecs de flaire, gust i color com pocs. Un dia, un noble, va passar per davant de casa de Li Xiao i li va demanar un préssec. El va trobar tan bo, que li va pregar que portés cada dia préssecs a l’emperador, (que tenia els seus estimats presseguers sense fruitar d’ençà molts anys), mentre durés la collita.

Fer feliç l’emperador li va dur respecte i fama, de la qual mai va presumir.

El veí, rabiós de veure la sort de Li Xiao, va esperar la nit i va tallar de socarrel el presseguer.

L’endemà, Li Xiao, va veure com l’arbre de la seva sort era a terra. La seva dona, el va voler consolar i li va pregar de no llençar-lo.

Va aprofitar el tros més gruixut del tronc per fer-ne un morter i la mà per molrar.

Quan l’endemà hi va posar un grapadet d’arròs per fer-ne farina, s’adonà, astorada, que l’arròs creixia incansable dins el morter.

Generosos com eren, van dedicar-se a fornir de farina tothom qui ho necessitava.

El veí, envejós de veure com Li Xiao i la seva muller eren de nou estimats i recompensats per tothom, li va anar a demanar un vespre el morter, amb una excusa qualsevol.
Naturalment, quan va tenir el morter a casa, el va cremar, sense esperar res dels seus favors. Quan la dona de Li Xiao li va anar a demanar el morter, ell, sorneguer, li va tornar un piló de cendres, tot i explicant-li que accidentalment el morter s’havia cremat.

Li Xiao, en rebre les cendres, entristit i enfadat alhora, en va llençar un grapat al jardí. Vet aquí, que les cendres van anar a parar sobre un ametller sec, mort, que feia anys que no floria. Meravellosament, al cap de poc, l’arbre eixorc, va florir i va fruitar en molt menys temps que un fruiter qualsevol.

La muller va consolar Li Xiao, dient-li que ara se’l coneixeria com el vell que feia florir els arbres, i curosament, va guardar les cendres que quedaven del morter cremat.
Així és que, la seva fama va arribar a palau i l’emperador, (recordeu que tenia uns presseguers vells i mig morts, que havien sigut tota la seva alegria), va fer cridar Li Xiao per tal qui li fes meravella. I meravella fou.

Les poques cendres que quedaven, escampades amorosament per sobre dels arbres, van aconseguir que l’emperador perdés la seva tristesa i guanyés un amic, que va ser ben tractat i respectat fins el dia de la seva mort. El veí encara es rosega les ungles de ràbia.

Aquest conte l’he trobat a l’interessant bloc Ara mateix.

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Xina:

%d bloggers like this: