Momotaro, el nen préssec

Momotaro

Fa molt, molt temps, en algun lloc de Japó vivia una parella d’ancians. Un dia l’ancià va sortir a la muntanya a recollir llenya mentre que l’anciana va sortir al riu per a rentar roba. De cop i volta, l’anciana va veure un enorme préssec baixava pel riu, aigües abaix. Ella ho va recollir i el va dur a casa.

L’ancià a l’arribar a casa es va sorprendre al veure tan enorme préssec i va dir: “Quin préssec tan gran!, ho tallem? i l’anciana va contestar: “Sí, anem a tallar-lo!” Però abans de tallar-lo, el préssec va començar a moure’s i del seu interior va sortir un nen.

Els ancians es van sorprendre al veure a un nen sortir d’aquell enorme préssec, però també es van alegrar perquè com no tenien fills, aquest nen es convertiria en el seu únic fill. “Li direm Momotaro perquè va néixer d’un “momo”, va dir l’anciana.

Momotaro menjava molt i va créixer fort i robust. Ningú podia rivalitzar amb ell. Era bo i ajudava als seus pares en tot el que li demanaven, però havia alguna cosa que preocupava als ancians: Momotarono encara no havia pronunciat ni una sola paraula.

Per aquella època, uns dimonis estaven causant avalot i cometent maldats per tot el poble, i Momotaro s’indignava i pensava que: “Aquesta situació no ho puc tolerar!”.

Un dia, de cop i volta va començar a parlar i va dir als seus pares: “Vaig a castigar als dimonis! M’heu d’ajudar a preparar les meves coses per a sortir a buscar-los.” Els ancians es van quedar sorpresos a l’escoltar per primera vegada la veu de Momotaro. Així que van ajudar al seu fill i li van donar robes noves i “kibi dango” perquè pogués menjar durant el viatge. Momotaro va partir cap a la illa dels dimonis. Els ancians resaven perquè el seu fill es trobés sa i estalvi.

Momotaro

Momotoro es va trobar en el camí amb un gos. El gos li va dir: “Escolta! Dóna’m un “kibi dango” per favor. Si m’ho dónes t’ajudaré en el que sigui”. Momotaro li va lliurar un “kibi dango” i van començar a caminar junts.

Poc després es van trobar amb un mico, el qual va demanar a Momotaro ho mateix que el gos. Momotaro va agafar un “kibi dango” i l’hi va lliurar, i els tres van començar la marxa novament.

En el camí a la illa del dimoni, van trobar a un faisà, el qual va demanar el mateix que els anteriors i es va unir al grup.

Van passar uns dies i van arribar per fi a la “illa dels dimonis”. El faisà va realitzar un vol de reconeixement i al tornar va dir: “Ara tots estan prenent “Sake”. Momotaro va pensar que era una bona ocasió i va dir: “Anem”.

Però no podien entrar perquè la porta del castell estava tancada. En aquest moment el mico va saltar la muralla i va obrir el pany.

Els quatre van entrar alhora i els dimonis van quedar sorpresos al veure’ls. El gos va mossegar a un dimoni, el mico va esgarrapar a un altre mentre que el faisà picotejava a un tercer. Momotaro va donar un cops de cap als dimonis i els va dir: “No feu més coses dolentes!”. Els dimonis van contestar: “Mai més ho farem!, perdona’ns!”.

Momotaro els va perdonar i va recobrar el tresor robat, tornant a casa sa i estalvi amb els seus amics i repartint les riqueses entre la gent del poble.

Momotaro és un dels més famosos contes tradicionals japonesos. Narra la història d’un nen que, amb l’ajuda d’un gos, una mona i un faisà, salva els habitants de l’illa d’Onigashima dels dimonis que hi habiten. Aquesta versió ha estat trobada a Casa Àsia i a continuació  podeu veure una versió que he trobat a Youtube representada amb titelles per a l’assignatura d’expressió i comunicació dins el grau d’educació infantil.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

Anuncis

Els sis Jizõs i els barrets de palla (Japó)

Aquesta és la història d’un matrimoni d’avis molt pobres, que intentaven guanyar-se la vida fent barrets de palla, anoments kasa en japonés.

En arribar la cap d’any d’aquell any no tenien diners per comprar les boletes d’arròs amb què se celebra l’Any Nou, així que l’ancià prenc la decisió d’anar al poble a intentar vendre uns barrets de palla. Va agafar cinc barrets, se’ls va tirar a l’esquena, i va començar a caminar en direcció al poble.

El poble estava bastant lluny de la seva humil casa, de manera que l’avi va necessitar emprar tot un dia creuant camps fins arribar al poble. Un cop allà, es va posar a pregonar la mercaderia:

– “Barrets de palla, bonics barrets de palla! Qui vol un barret? ”

A la petita vila hi havia molta gent comprant peix, vi i boletes d’arròs, per celebrar l’any nou. Però com el dia d’any nou es celebra a casa, a cap dels compradors i passavolants li feia falta un barret. Es va acabar el dia tal com havia començat i l’ancià no havia aconseguit vendre ni un sol barret. Així que va començar a caminar de tornada a casa sense haver pogut comprar les boletes d’arròs.

Quan sortia del poble, va començar a nevar. L’ancià era molt cansat i patia molt fred a l’haver de creuar els camps coberts ara de neu. De sobte es va fixar en uns Jizõs, estàtues de pedra representant al Bodhisattva Ksitigarbha. Havia sis Jizõs, amb els caps ben coberts de neu i les cares plenes de caramells.

L’ancià que tenia bon cor va pensar que els pobres Jizõs havien de tenir fred. Així que els va treure la neu i el glaç, i els va posar els barrets de palla que no havia pogut vendre, dient:

– “Són només de palla però, si us plau, acepteu-los”

L’avi només tenia cinc barrets i els Jizõs eren sis, de manera que l’ancià li va posar el seu propi barret a l’últim Jizõ mentre li deia:

– “Disculpa’m, per donar-te un barret tan vell.”

A continuació va seguir caminant per la neu en direcció a casa seva. Finalment, va arribar a casa totalment cobert de neu. Quan la dona el va veure així, sense barret ni res, li va preguntar què li havia passat. L’home li va explicar tot el que havia passat aquell dia, com no havia pogut vendre els barrets, la pena que li havia donat veure els Jizõs coberts de neu, i com havia hagut d’usar el seu propi barret ja que eren sis Jizõs.

La dona es va alegrar de tenir un marit tan afectuós:

– “Has fet bé. Encara que siguem pobres, tenim una casa calenta i ells no.”

L’avi, es va asseure al costat del foc per treure’s el fred mentre la dona preparava el sopar. No tenien boletes d’arròs, ja que l’home no havia pogut vendre els barrets, així que van menjar només arròs i uns vegetals en escabetx i es van anar al llit ben d’hora.

A mitjanit, l’ancià i l’anciana van ser despertats pel so d’algú cantant. Les veus se sentien cada vegada més altes a mesura que s’apropaven a la casa, i deien:

“L’ancià va donar els seus barrets
Als Jizõs tots sencers
Lleugers, a casa, lleugers! ”

La parella d’avis estava espantada, i es van espantar encara més quan van sentir un gran soroll. Van sortir corrent per veure de què es tractava, i es van trobar una gran sorpresa en obrir la porta.

Hi havia un munt enorme de paquets plens d’arròs, vi, boletes d’arròs, decoracions per al Nou Any, mantes, quimonos i moltes altres coses. En buscar qui els havia portat tot aquests regals, van veure als sis Jizõs allunyant-se amb els barrets que les havia regalat l’home al seu cap.

Els Jizõs, en reconeixement de la bondat de l’ancià, els havien portat aquests regals perquè les persones grans tinguessin un feliç Any Nou.

Versions d’aquest conte existeixen moltes i formen part de la rica tradició japonesa. En ocasions el títol del conte és Kasa-Jizõ (el barret del Jizõ). Aquesta versió és un xic lliure i ha estat inspirada en les trobades a les webs Bujinkan Budo Taijutsu, a Patronat Domenech i a Leyendas & Cuentos populares. Les imatges són dels Roku Jizõ (el sis Jizõ) de Zenkouji (Nagano) i de Shingetsu-in (Hyogo).

Jizõ és una divinitat molt estimada al Japó. La tradició el considera el protector dels infants morts abans de nèixer o d’aquells que han mort abans que els seus pares i actualment se’l venera com una deitat que protegeix a les ànimes, ajuda i dona consòl. També es considera el protector dels viatgers.

I si vols llegir aquest i altres contes del Japó:  

%d bloggers like this: