L’aiguader i els dos atuells

hinduflowers

Diu aquesta història que una vegada va viure en un poble de la Índia una aiguader. El seu ofici, tal com deveu saber, suposar o imaginar, era anar cada dia a la font a cercar aigua amb els seus dos atuells (dos recipients fets de fang) penjats a les puntes d’un pal que duia sobre les seves espatlles.

Un dels atuells però, all llarg dels anys, s’havia anat esquerdant i fent malbé, de tal manera que part de l’aigua es perdia pel camí. L’altre atuell, en canvi, era perfecte i mantenia intacte el seu contingut. I és clar, això passava cada dia.

L’atuell sense esquerdes estava molt cofoi i orgullós dels seus èxits ja que veia que era perfecte per la finalitat de dur l’aigua amunt i avall. L’altre atuell, però, se n’adonava i s’avergonyia de les seves esquerdes: és clar, per culpa seva l’aiguader perdia part de la càrrega d’aigua pel camí. I és per això que l’atuell esquerdat un dia va dir a l’aiguader:

– Estic trist i avergonyit i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només aconsegueixes la meitat del valor que hauries de
rebre pel teu treball. L’aiguader, però, de forma sorprenent li va contestar:

– Demà, quan tornem a casa, vull que miris enrere en el camí. L’atuell esquerdat no entenia com era que l’aiguader no estava enfadat i en
canvi li havia respòs de forma tan misteriosa. L’endemà al matí, en el camí de tornada cap a casa, l’atuell esquerdat va fer tal com l’aiguader li havia dit.

Quina sorpresa! Quan va mirar enrera va veure que una llarga filera de flors de tots colors s’estenia al llarg del camí, però només per la seva banda! És clar! Les flors havien nascut i crescut gràcies a l’aigua que, cada dia, regalimava per les seves esquerdes! L’altra banda del camí era, en canvi, seca, polsegosa i sense ni un bri d’herba.

L’aiguader li va dir llavors :

– T’has adonat que les flors només creixen en la teva banda del camí ? Vaig voler aprofitar les teves esquerdes i vaig sembrar llavors de flors.

Cada dia les has regades i de tant en tant, jo he pogut collir-les. Si no fossis exactament com ets, amb la teva imperfecció i les teves esquerdes, no
hagués estat possible crear aquesta bellesa…

Aquest conte també forma part de la tradició oral d’altres zones d’Àsia com la Xina, Japó o el sudest asiàtic.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Anuncis

Els dos monjos i la dona

zen

Dos monjos zen anaven creuant un riu. Es van trobar amb una dona molt jove i bella que també el volia creuar, però tenia por de caure i fer-se mal o ofegar-se. Així que un dels dos monjos es va oferir a pujar-la a les espatlles i la va portar fins a l’altra riba.

L’altre monjo estava furiós. No va dir res però bullia per dins. Això estava prohibit. Un monjo budista no havia de tocar una dona i aquest monjo no només l’havia tocat, sinó que l’havia portat sobre les espatlles.

Després del fet, els dos monjos van caminar diverses hores fins que van arribar al monestir, mentre entraven, el monjo que estava irritat es va tornar cap a l’altre i li va dir:

– Hauré de dir-ho al mestre. Hauré d’informar sobre això !!!  Està prohibit !!!!

– De què estàs parlant? Què està prohibit? – Li va respondre l’altre.

– T’has oblidat? Vas portar a aquella dona tant bonica a sobre les espatlles – Va dir l’altre monjo amb una veu encara més encesa.

El monjo que havia ajudat a la dona va esclatar a riure i després va dir:

-Sí, jo la vaig portar, però la vaig deixar al riu molts metres enrere. Però veig que tu encara l’estàs carregant…

I podeu llegir més contes i llegendes Zen

 

La fulla de bètel (Su tich Trâù Cau)

viettraucau2Hi havia una vegada, durant el regnat de Hung Vuong IV, rei de Vietnam,  dos germans bessons, Cao Tan i Cao Lang. Eren tan semblants que eren difícils de distingir. Tots dos estudiaven amb un vell i savi mestre del poble que tenia una filla única, la bellesa de la qual era tal que s’havia convertit en la joia més preuada de tots els joves de la regió.

El vell mestre apreciava sincerament aquells dos germans bessons i per això va prendre la decisió de donar en matrimoni a la seva filla a un d’ells, preferiblement al més gran dels dos ja que, segons la costum vietnamita, el major dels germans és el primer en casar-se. En aquest cas això era difícil:

– Germans bessons, com aconseguiré saber quin és el gran ? – va rumiar.

Per tal d’aconseguir diferenciar-los va recórrer a un petit subterfugi convidant a tots dos a sopar amb ell. Sabent que per educació i tradició el primer que prengués els bastonets havia d’ésser el germà gran va esperar aquest moment i fou així com Cao Tan va rebre  la mà de la seva filla, sense saber que el germà petit, Cao Lang, estava enamorat perdudament  de la jove.

Durant mesos, tant  la nova parella com el dos germans, van continuar vivint junts en harmonia i felicitat. Però la felicitat no era completa, ja que el germà petit no estava bé.  Cao Tan, com a bon germà, i preocupat per la tristor que va envair a Cao Lang va fer tot el possible per fer-lo feliç  però, no obstant això, no va poder reprimir les penes del seu cor. Amb el pas de les setmanes Cao Lang no va poder suportar més la situació i  va decidir marxar lluny de la seva família. Després de molts dies de caminada, va caure esgotat  en mig del camí, va expirar i es va transformar en un bloc de pedra calcària de color blanc pur.

El germà gran va tenir una creixent preocupació pel seu germà i va anar a buscar-lo. Va seguir el mateix camí pres per Cao Lang i un matí, després de tants dies de camí,  va arribar a prop del bloc de pedra calcària, es va asseure i es va morir esgotat. Llavors es va transformar en un bonic arbre de palmes verdes i petits fruits allargats. L’arbre va començar a estendre les seves branques i la seva ombra per sobre de les masses de pedra calcària blanca protegint-la així de la intempèrie.

La jove filla del mestre restava a casa, preocupada, sense rebre notícies del seu marit, per la qual cosa va deixar la llar i va anar a la recerca del seu marit. Va córrer a través de camps i prats, muntanyes i valls, pobles i aldees fins que un dia va arribar a prop de l’arbre. Cansada de caminar, esgotada, es va recolzar un instant al peu de l’arbre, i acollint-se a la seva protecció també va morir i es va transformar en una planta  amb fulles  que creixien com a lianes que amorosament es van embolicar al voltant del tronc de l’arbre. Unes fulles de color verd clar en forma de cor…

Per això, avui al Vietnam i al sud d’Àsia la fulla de bètel, en forma de cor, forma part dels presents i regals en les bodes com a símbol d’unió eterna. També és emprada a la gastronomia o per mastegar, conjuntament amb la nou d’areca, per les seves propietats lleugerament estimulants i de ben segur que si heu viatjat per Vietnam us haureu trobar molta gent que en fa ús… 

viettraucau

I també podeu llegir altres llegendes del Vietnam

%d bloggers like this: