La pastanaga: conte tradicional xinès

dscn9780Fa una temporada vaig tenir la sort de parlar virtualment amb la fantàstica il·lustradora Laia Domènech també una enamorada dels contes i de les tradicions. I ara voldria felicitar-la i fer extensiva la felicitació a l’editorial milrazones per editar La pastanaga: conte tradicional xinès, un deliciós àlbum il·lustrat en català fruit de l’adaptació que la Laia Domènech ha fet d’aquest conte que també va viatjar per aquest blog.

Us deixo amb la ressenya que va fer la Llibreria Al·lots del mateix:

“El relat és una llegenda circular que ens situa en un bosc llunyà que mai ha estat trepitjat pels humans on un conill troba una pastanaga gegant. Com que ell no té gana de menjar-se-la, decideix que fer-ne amb ella per ajudar a d’altres companys del bosc en situacions més apurades que les d’ell. I com tots ja sabem, la generositat és un grau i tot allò que dónes sense esperar res a canvi, se’t retorna en escreix de mil i una maneres.

muchaszanahoriasLa Laia Domènech, ve del món del disseny i, fruit del seu pas pel cicle d’Il·lustració de l’Escola de la Llotja, va presentar al Premi Eva Toldrà d’Il·lustració 2014 convocat per l’Escola D’Art i Disseny Superior d’Olot (Girona) el que era el seu projecte de fi de curs: La pastanaga.

Si bé la història és senzilla i el ritme concatenat el marquen els mateixos pensaments de generositat que uns animals tenen vers els altres, és una delícia compartir un àlbum com aquest, ja sigui en la intimitat com llegint-lo en veu alta i gaudint de les il·lustracions que omplen les pàgines.
Els colors són continguts, excepte el taronja de la pastanaga, principal protagonista d’aquest relat. Els diferents animals van apareixent i l’art de la Laia aconsegueix que la mirada quedi centrada en algun punt concret (la pastanaga, els habitants del bosc, etc.) però després convida a passejar pels diferents paisatges que ella recrea, ja siguin més oberts o més concrets, depenent de l’animal que apareix en el conte.

Un àlbum ben editat que va directe al cor fruit de la delicadesa, la senzillesa i l’elegància”.

Us convido a gaudir…

Els dos germans i les pipes de carbassa

koreandoor

Fa molts i molts anys, vivien a Corea dos germans: en Chang, tan garrepa que era incapaç de compartir ni un bocí del seu menjar, i en Kim, sempre amable i servicial. Un dia, els germans van veure una petita oreneta que havia caigut del niu i s’havia trencat una poteta. Kim de seguida va agafar-la i li va fer un torniquet perquè se li curés.

Chang va exclamar: “Què beneït! Mira que fer-li un torniquet a un ocell!” En Kim va agafar l’oreneta, se la va endur a casa i quan se li va curar la pota la va deixar anar.

Pocs dies després, l’oreneta va tornar i va tirar una pipa de carbassa als peus d’en Kim. En Kim va plantar la llavor en un racó de les seves terres i cada dia la regava i netejava les males herbes. Molt aviat va començar a créixer una planta amb una carbassa sota les fulles. Quan va arribar l’època de la collita, la carbassa s’havia fet tan grossa que Kim va pensar que era massa pesada per moure-la i que seria millor partir-la i donar-ne un tros a cada família del poble. Però quan en Kim va obrir la carbassa, van començar a sortir monedes d’or. Així doncs, en Kim va compartir la carbassa i les monedes d’or amb tota la gent del poble.

Quan en Chang va veure què havia passat, va decidir que a ell també li agradaria tenir tan bona sort. Va buscar una oreneta petita i, cruelment, li va partir la poteta. Li va fer un torniquet i quan la porta ja estava guarida, la va deixar anar. Pocs dies després, l’oreneta va tornar amb una llavor de carbassa al bec. En Chang la hi va prendre i es va afanyar a plantar-la. De seguida va començar a créixer una planta. Però, quan en Chang ja estava preparat per agafar la carbassa, va pensar: “No seré tan beneit com el meu germà. No repartiré ni la carbassa ni el seu or.”
Va tallar la carbassa i aleshores van començar a sortir aranyes i serps que li van pujar per tot el cos i al mateix temps la planta va començar a créixer cap el cel. En Chang es va enfilar per la planta per escapar de les aranyes i les serps, però quan va arribar al cel la planta es va assecar. Si mai mireu al cel i veieu un núvol amb forma de nen sabreu que es tracta d’en Chang, perquè encara no ha après que ser amable amb els altres pot reportar riqueses.


Aquesta llegenda coreana l’he trobat a la publicació X-Recursos de Minyons i Guies de Catalunya.

La filla del mercader (Afganistan)

Aquest conte l’he trobat a la web “Una mà de contes” de Televisió de Catalunya

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Afganistan

El vell que feia florir els arbres

En Li Xiao era un vellet pobre, molt pobre, que tenia per veí un altre vell com ell, però ric, molt ric.

Li Xiao tenia un preciós presseguer, que feia uns préssecs de flaire, gust i color com pocs. Un dia, un noble, va passar per davant de casa de Li Xiao i li va demanar un préssec. El va trobar tan bo, que li va pregar que portés cada dia préssecs a l’emperador, (que tenia els seus estimats presseguers sense fruitar d’ençà molts anys), mentre durés la collita.

Fer feliç l’emperador li va dur respecte i fama, de la qual mai va presumir.

El veí, rabiós de veure la sort de Li Xiao, va esperar la nit i va tallar de socarrel el presseguer.

L’endemà, Li Xiao, va veure com l’arbre de la seva sort era a terra. La seva dona, el va voler consolar i li va pregar de no llençar-lo.

Va aprofitar el tros més gruixut del tronc per fer-ne un morter i la mà per molrar.

Quan l’endemà hi va posar un grapadet d’arròs per fer-ne farina, s’adonà, astorada, que l’arròs creixia incansable dins el morter.

Generosos com eren, van dedicar-se a fornir de farina tothom qui ho necessitava.

El veí, envejós de veure com Li Xiao i la seva muller eren de nou estimats i recompensats per tothom, li va anar a demanar un vespre el morter, amb una excusa qualsevol.
Naturalment, quan va tenir el morter a casa, el va cremar, sense esperar res dels seus favors. Quan la dona de Li Xiao li va anar a demanar el morter, ell, sorneguer, li va tornar un piló de cendres, tot i explicant-li que accidentalment el morter s’havia cremat.

Li Xiao, en rebre les cendres, entristit i enfadat alhora, en va llençar un grapat al jardí. Vet aquí, que les cendres van anar a parar sobre un ametller sec, mort, que feia anys que no floria. Meravellosament, al cap de poc, l’arbre eixorc, va florir i va fruitar en molt menys temps que un fruiter qualsevol.

La muller va consolar Li Xiao, dient-li que ara se’l coneixeria com el vell que feia florir els arbres, i curosament, va guardar les cendres que quedaven del morter cremat.
Així és que, la seva fama va arribar a palau i l’emperador, (recordeu que tenia uns presseguers vells i mig morts, que havien sigut tota la seva alegria), va fer cridar Li Xiao per tal qui li fes meravella. I meravella fou.

Les poques cendres que quedaven, escampades amorosament per sobre dels arbres, van aconseguir que l’emperador perdés la seva tristesa i guanyés un amic, que va ser ben tractat i respectat fins el dia de la seva mort. El veí encara es rosega les ungles de ràbia.

Aquest conte l’he trobat a l’interessant bloc Ara mateix.

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Xina:

La pastanaga

En un bosc verge i inexplorat, on els homes encara no hi havien arribat mai, hi vivien els animals com a veritables amics.

Un bon dia, quan el conill tornava cap el cau, va trobar una formosa i tendra pastanaga que gairebé li tapava l’entrada. Però, ves per on, aquell dia el conill havia menjat força herba del camp i se n’havia ben atipat.

– Què puc fer? – es va preguntar -. Menjar-me-la? Si no tinc gana… Ah! Tinc una bona idea! Sé que la meva amiga, l’àliga, acaba de tenir uns quants pollets i no pot sortir massa del niu. Hi aniré i li donaré la pastanaga. Estarà molt contenta.

I així ho va fer. Aquell vespre l’àliga va trobar la pastanaga al costat del niu. Però, vés per on també, aquella tarda havia pogut trobar força menjar perquè el bosc era ple de fruita de tota mena i fàcil de collir. L’àliga es va dir a si mateixa:

– Què puc fer? Menjar-me-la? Si no tinc gana … Ah! Tinc una magnífica idea. Sé que el meu amic, el senglar, està malalt i no pot sortir del cau. Aniré i li donaré la pastanaga! I així ho va fer. Però també el senglar s’havia recuperat aquella tarda i havia pogut sortir a buscar menjar.

– Què puc fer? – es va preguntar -. Menjar-me-la? Si no tinc gana … Ah! Tinc una bona idea! Sé que el meu amic el conill sovint té problemes per trobar menjar. Ell és petit i quan surt a menjar ja no hi queda gaire herba. Aniré al seu cau i li deixaré aquesta preciosa pastanaga.

Imagineu la sorpresa del conill! De seguida va comprendre que hi havia hagut dins el bosc una sorprenent xarxa de veritable solidaritat i amistat. Llavors el conill va plantar-la i no va parar de collir pastanagues.

I encara ara tothom recorda aquell fet com el símbol de la germanor i amistat de tots els animals del bosc.

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Xina:

Els sis Jizõs i els barrets de palla (Japó)

Aquesta és la història d’un matrimoni d’avis molt pobres, que intentaven guanyar-se la vida fent barrets de palla, anoments kasa en japonés.

En arribar la cap d’any d’aquell any no tenien diners per comprar les boletes d’arròs amb què se celebra l’Any Nou, així que l’ancià prenc la decisió d’anar al poble a intentar vendre uns barrets de palla. Va agafar cinc barrets, se’ls va tirar a l’esquena, i va començar a caminar en direcció al poble.

El poble estava bastant lluny de la seva humil casa, de manera que l’avi va necessitar emprar tot un dia creuant camps fins arribar al poble. Un cop allà, es va posar a pregonar la mercaderia:

– “Barrets de palla, bonics barrets de palla! Qui vol un barret? ”

A la petita vila hi havia molta gent comprant peix, vi i boletes d’arròs, per celebrar l’any nou. Però com el dia d’any nou es celebra a casa, a cap dels compradors i passavolants li feia falta un barret. Es va acabar el dia tal com havia començat i l’ancià no havia aconseguit vendre ni un sol barret. Així que va començar a caminar de tornada a casa sense haver pogut comprar les boletes d’arròs.

Quan sortia del poble, va començar a nevar. L’ancià era molt cansat i patia molt fred a l’haver de creuar els camps coberts ara de neu. De sobte es va fixar en uns Jizõs, estàtues de pedra representant al Bodhisattva Ksitigarbha. Havia sis Jizõs, amb els caps ben coberts de neu i les cares plenes de caramells.

L’ancià que tenia bon cor va pensar que els pobres Jizõs havien de tenir fred. Així que els va treure la neu i el glaç, i els va posar els barrets de palla que no havia pogut vendre, dient:

– “Són només de palla però, si us plau, acepteu-los”

L’avi només tenia cinc barrets i els Jizõs eren sis, de manera que l’ancià li va posar el seu propi barret a l’últim Jizõ mentre li deia:

– “Disculpa’m, per donar-te un barret tan vell.”

A continuació va seguir caminant per la neu en direcció a casa seva. Finalment, va arribar a casa totalment cobert de neu. Quan la dona el va veure així, sense barret ni res, li va preguntar què li havia passat. L’home li va explicar tot el que havia passat aquell dia, com no havia pogut vendre els barrets, la pena que li havia donat veure els Jizõs coberts de neu, i com havia hagut d’usar el seu propi barret ja que eren sis Jizõs.

La dona es va alegrar de tenir un marit tan afectuós:

– “Has fet bé. Encara que siguem pobres, tenim una casa calenta i ells no.”

L’avi, es va asseure al costat del foc per treure’s el fred mentre la dona preparava el sopar. No tenien boletes d’arròs, ja que l’home no havia pogut vendre els barrets, així que van menjar només arròs i uns vegetals en escabetx i es van anar al llit ben d’hora.

A mitjanit, l’ancià i l’anciana van ser despertats pel so d’algú cantant. Les veus se sentien cada vegada més altes a mesura que s’apropaven a la casa, i deien:

“L’ancià va donar els seus barrets
Als Jizõs tots sencers
Lleugers, a casa, lleugers! ”

La parella d’avis estava espantada, i es van espantar encara més quan van sentir un gran soroll. Van sortir corrent per veure de què es tractava, i es van trobar una gran sorpresa en obrir la porta.

Hi havia un munt enorme de paquets plens d’arròs, vi, boletes d’arròs, decoracions per al Nou Any, mantes, quimonos i moltes altres coses. En buscar qui els havia portat tot aquests regals, van veure als sis Jizõs allunyant-se amb els barrets que les havia regalat l’home al seu cap.

Els Jizõs, en reconeixement de la bondat de l’ancià, els havien portat aquests regals perquè les persones grans tinguessin un feliç Any Nou.

Versions d’aquest conte existeixen moltes i formen part de la rica tradició japonesa. En ocasions el títol del conte és Kasa-Jizõ (el barret del Jizõ). Aquesta versió és un xic lliure i ha estat inspirada en les trobades a les webs Bujinkan Budo Taijutsu, a Patronat Domenech i a Leyendas & Cuentos populares. Les imatges són dels Roku Jizõ (el sis Jizõ) de Zenkouji (Nagano) i de Shingetsu-in (Hyogo).

Jizõ és una divinitat molt estimada al Japó. La tradició el considera el protector dels infants morts abans de nèixer o d’aquells que han mort abans que els seus pares i actualment se’l venera com una deitat que protegeix a les ànimes, ajuda i dona consòl. També es considera el protector dels viatgers.

I si vols llegir aquest i altres contes del Japó:  

L’home bo (Tibet)

Vet aquí que una vegada hi havia un home molt bo, amb un cor ple de generositat, i era estimat i admirat pel seu procedir per la molta gent que el coneixia. Un bon dia de matí va arribar al poble on vivia un famós lama. I l’home, en saber-ho, va demanar poder parlar-li. El lama el rebé immediatament, i postrat als seus peus, l’home li va dir:

– “Voldria arribar a la il·luminació, omplir-me de saviesa i compassió per a poder ajudar a tots els éssers vius, i dedicar la vida a l’ensenyament de Budha. Digueu-me, si us plau, què em cal fer?”

El lama va veure de seguida que era sincer i pur d’intenció. Li va dir que anés a viure a la muntanya, i què passes la seva vida en oració i meditació. Va donar-li, també, una oració especial per a invocar, dient-li que si ho feia amb prou continuïtat i devoció, que arribaria un dia a l’estat d’il·luminat, disposat i capaç d’ajudar als demès amb les seves saviesa i compassió.

L’home va fer el que el lama li havia aconsellat, i va marxar a les muntanyes properes al poble. Es va instal·lar a una cova, a on passava les hores en fervorosa meditació. Va perseverar al llarg de molts anys amb tossuderia i determinació, amanit amb un fervor pur i clar. Però tot i això, no obtenia la il·luminació.

Quan ja havia passat vint anys a la cova i pels boscos i els cims de les muntanyes del voltant, el lama va tornar a visitar el poble, i assabentat de la seva presència, va baixar amb rapidesa per a què el tornés a rebre.

Va haver d’esperar molts dies, mentre una gentada esperava fent cua per veure al lama, sentir-lo i rebre la seva benedicció. Finalment, quan li va tocar de parlar-li, després de postrar-se als seus peus tres vegades, i oferint-li un mocador de coll blanc, el nostre bon home li va fer cinc cèntims al lama de la seva situació.

– “He estat vint anys fent pregària i meditació com em veu dir, però encara no he arribat a la il·luminació. Potser sigui que estic fent quelcom malament?”

El lama havia adoptat un to solemne.

L’home bo li va explicar el que havia estat fent aquells vint anys.

– “Em temo que això per a tú no et serveix ben bé de res. És erroni el que et vaig dir, i potser ara ja mai no podràs obtenir la il·luminació.”

En sentir-ho, l’home bo va quedar destrossat, i llançant-se als seus peus, va plorar amargament.

– “Ho sento de veritat, però ja no puc fer res més per tu.”

L’home bo, que ja era molt vell, va sentir com si hagués perdut tots aquells anys de la seva vida. Va tornar a la seva cova, i es preguntava què li calia fer.

Tots aquells anys esperant i creient que la il·luminació arribaria, i ara li semblava què l’ abandonava qualsevol esperança d’assolir mai el seu objectiu. Va seure a sobre la llosa que li feia de llit, de coixí i a l’hora de taula, i tot creuant les cames, va tancar els ulls. I pensava:

“Tot i així, crec que em cal seguir fent el mateix que feia, perquè ara és l’única cosa que sé fer; pregar, i meditar.”

I ara ja sense cap esperança i a l’hora sense cap preocupació per a obtenir la il·luminació, va tornar a deixar-se dur pel ritme antic de la seva devoció, tot allò que tan familiar havia devingut en el seu llarg eremitisme. I sense cap dubte ja, es va adonar que l’havia obtinguda.

Va ser capaç de veure el món en tota la seva realitat. Tot era ben clar, transparent. Per fi va comprendre com l’ànsia i el delit per a obtenir-la era precisament el què li impedia d’arribar-hi. Sentia que ara podia ajudar a tots els éssers a trobar la seva pau, mitjançant la seva comprensió i coneixement. Deixaria la cova, estendria les seves noves ales al món, i escamparia els ensenyaments de Budha. Va sortir de la cova, i va veure el poble, avall, lluny. Moltes vegades ja l’havia vist, i tant. Però mai amb tanta claror com ara.

I per un fugaç instant li va semblar sentir la rialla del lama, mentre aixecava l’esguard cap al cel on lluïa un intens arc de Sant Martí sobre el blau sense un sol núvol del cel, i uns cims radiants de blanc polsim de neu escabellats pel vent.

Extret de “Cuentos populares tibetanos” (José J. De Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1986). Traducció de Jordi Quingles i trobat a “Noticies fresques del turó de l’home

%d bloggers like this: