L’origen del Ku-ku-nor (Tibet)

El Ku-ku-nor és un gran llac que hi ha a ponent de les muntanyes del Tibet. Segons diuen, la situació d’aquest llac ha variat, perquè abans es trobava sota terra, a l’indret on ara hi ha la ciutat de Lhasa, la capital del Tibet.

Una vegada, el dalai-lama, que encara no tenia residència fixa, va voler fer bastir un gran temple en honor de Buda. Va designar el lloc on s’havia de construir i va aplegar milers de treballadors, amb els caps de colla, els mestres d’obres i els arquitectes. Al cap d’un any havien alçat un magnífic temple. Però així que hi van posar l’última pedra, l’edifici es va enfonsar. No hi va quedar ni una pedra dreta.

Tanmateix, no es van desanimar i van començar de nou amb materials més bons i resistents, i van refer tots els càlculs necessaris sobre el gruix de les parets, de les bigues i dels sostres. El resultat va ser el mateix: en el moment de donar-lo per acabat, es va esfondrar com un castell de cartes. I encara ho van intentar una tercera vegada, mirant-s’hi i remirant-s’hi  més i més, però no hi va haver res a fer: l’edifici queia així que hi posaven l’última teula.

Aleshores, el dalai-lama va fer venir l’endeví més prestigiós de totes les valls del Tibet, a veure si li podia dir quina era la causa d’aquells fracassos que es repetien incessantment. L’endeví no li va saber dir sinó que qui podia explicar la causa d’aquell misteri era un gran sant que es deia Darma-glang, i que vivia fent vida d’ermità, dedicat a la meditació, enllà d’enllà, a les muntanyes de ponent.

El dalai-lama no s’hi va pensar gens. Va enviar un dels seus lames més eixerits  cap a les muntanyes de ponent, amb la missió de trobar el sant Darma-glang i aconseguir que li revelés el seu secret.

L’enviat del dalai-lama es va fer un tip de voltar per les muntanyes, durant anys i anys, no hi havia ningú que li sabés donar raó del sant Darma-glang. Fins que una nit en què se li va trencar la cingla de la sella de muntar, va demanar aixopluc en una pobra cabana que hi havia a la vora del camí. Hi vivia un home vell, que el va acollir hospitalàriament.

Havent sopat, el vell li va demanar quin era el motiu del seu viatge, però el lama, no volent descobrir la seva personalitat, li va contestar que feia un pelegrinatge.

– Aquí tenim santuaris de molta devoció -va dir el vell-. En canvi, sé que cada cop que el dalai-lama vol edificar un gran temple se li ensorra sense remei.

– Sí, em sembla que n’he sentit a parlar -va dir el lama-. No sé qui em deia, fa temps que és un misteri que no pot aclarir ningú.

– Hi ha qui el pot aclarir -va dir el vell, somrient -. Hi ha qui sap per què s’ensorren tots aquells temples, però és algú que no ho dirà mai a ningú. I ho puc afirmar,  perquè qui ho pot aclarir sóc jo.

Quan el lama va comprendre que aquell vell era el sant Darma-glang, va sentir com el cor li bategava més fort. Però va disimular i, fingint una gran indiferència, va fer:

– De debò? No et voldria ofendre, però la veritat és que em costa de creure.

– És molt senzill: a l’indret on el dalai-lama vol construir el temple hi ha una gran extensió d’aigua subterrània i, així els fonaments sempre fallen. Però sobretot, no ho diguis a ningú. Si ho sabessin els lames, farien sortir l’aigua i ens inundarien a tots plegats.

El lama no es va poder contenir. Va sortir de la cabana, va pujar amb un salt dalt del cavall i el va posar al galop.

– Gràcies, mestre venerable. Jo sóc un d’aquests lames de què parles.

El sant Darma-glang es va quedar desolat. El lama se n’anava amb una sella de muntar que ell li havia deixat, perquè la del lama s’havia trencat. Aleshores va cridar un dels seus deixebles i li va manar que, dalt del cavall, perseguís aquell viatger i que li arranqués la llengua. Així evitaria que el lama revelés el gran secret.

Però el deixeble va entendre malament l’ordre del seu mestre. Va entendre que li havia d’arrencar la sivella de la cingla. I quan va atrapar el lama i aquest es disposava a defensar la vida, va sentir, amb sorpresa, que el deixeble només li demanava la sivella, la hi va donar sense oferir cap resistència i va continuar galopant. La sella se li movia molt, però se’n va sortir com va poder.

Quan Darma-glang va saber l’equivocació del deixeble, va exclamar:

– És la voluntat de Déu. Que ell tingui pietat de tots nosaltres.

Efectivament, al cap de pocs dies es va sentir una mena de tro esgarrifós, les muntanyes es van obrir i va començar a sortir aigua i més aigua, fins que ho van inundar tot. Molta gent va morir negada, entre ells l’indiscret Darma-glang.

Finalment, el Senyor va tenir compassió de la pobra gent i les muntanyes es van tornar a tancar. Però amb l’aigua que havia arribat a sortir es va formar el gran llac de Ku-ku-nor, que encara existeix.

Conte trobat en el Fons Menorquí de Cooperació (Ferreries) i publicat a Menorca.info. El llac Ku-ku-nor (que traduït seria “Llac blau”)  es troba situat en la provincia històrica tibetana d’Amdo i actualment, porta el nom xinès de Llac Qinghai (“Mar blau”) essent el llac més gran de tota Xina que ha donat nom a la província xinesa de Qinghai.

L’home bo (Tibet)

Vet aquí que una vegada hi havia un home molt bo, amb un cor ple de generositat, i era estimat i admirat pel seu procedir per la molta gent que el coneixia. Un bon dia de matí va arribar al poble on vivia un famós lama. I l’home, en saber-ho, va demanar poder parlar-li. El lama el rebé immediatament, i postrat als seus peus, l’home li va dir:

– “Voldria arribar a la il·luminació, omplir-me de saviesa i compassió per a poder ajudar a tots els éssers vius, i dedicar la vida a l’ensenyament de Budha. Digueu-me, si us plau, què em cal fer?”

El lama va veure de seguida que era sincer i pur d’intenció. Li va dir que anés a viure a la muntanya, i què passes la seva vida en oració i meditació. Va donar-li, també, una oració especial per a invocar, dient-li que si ho feia amb prou continuïtat i devoció, que arribaria un dia a l’estat d’il·luminat, disposat i capaç d’ajudar als demès amb les seves saviesa i compassió.

L’home va fer el que el lama li havia aconsellat, i va marxar a les muntanyes properes al poble. Es va instal·lar a una cova, a on passava les hores en fervorosa meditació. Va perseverar al llarg de molts anys amb tossuderia i determinació, amanit amb un fervor pur i clar. Però tot i això, no obtenia la il·luminació.

Quan ja havia passat vint anys a la cova i pels boscos i els cims de les muntanyes del voltant, el lama va tornar a visitar el poble, i assabentat de la seva presència, va baixar amb rapidesa per a què el tornés a rebre.

Va haver d’esperar molts dies, mentre una gentada esperava fent cua per veure al lama, sentir-lo i rebre la seva benedicció. Finalment, quan li va tocar de parlar-li, després de postrar-se als seus peus tres vegades, i oferint-li un mocador de coll blanc, el nostre bon home li va fer cinc cèntims al lama de la seva situació.

– “He estat vint anys fent pregària i meditació com em veu dir, però encara no he arribat a la il·luminació. Potser sigui que estic fent quelcom malament?”

El lama havia adoptat un to solemne.

L’home bo li va explicar el que havia estat fent aquells vint anys.

– “Em temo que això per a tú no et serveix ben bé de res. És erroni el que et vaig dir, i potser ara ja mai no podràs obtenir la il·luminació.”

En sentir-ho, l’home bo va quedar destrossat, i llançant-se als seus peus, va plorar amargament.

– “Ho sento de veritat, però ja no puc fer res més per tu.”

L’home bo, que ja era molt vell, va sentir com si hagués perdut tots aquells anys de la seva vida. Va tornar a la seva cova, i es preguntava què li calia fer.

Tots aquells anys esperant i creient que la il·luminació arribaria, i ara li semblava què l’ abandonava qualsevol esperança d’assolir mai el seu objectiu. Va seure a sobre la llosa que li feia de llit, de coixí i a l’hora de taula, i tot creuant les cames, va tancar els ulls. I pensava:

“Tot i així, crec que em cal seguir fent el mateix que feia, perquè ara és l’única cosa que sé fer; pregar, i meditar.”

I ara ja sense cap esperança i a l’hora sense cap preocupació per a obtenir la il·luminació, va tornar a deixar-se dur pel ritme antic de la seva devoció, tot allò que tan familiar havia devingut en el seu llarg eremitisme. I sense cap dubte ja, es va adonar que l’havia obtinguda.

Va ser capaç de veure el món en tota la seva realitat. Tot era ben clar, transparent. Per fi va comprendre com l’ànsia i el delit per a obtenir-la era precisament el què li impedia d’arribar-hi. Sentia que ara podia ajudar a tots els éssers a trobar la seva pau, mitjançant la seva comprensió i coneixement. Deixaria la cova, estendria les seves noves ales al món, i escamparia els ensenyaments de Budha. Va sortir de la cova, i va veure el poble, avall, lluny. Moltes vegades ja l’havia vist, i tant. Però mai amb tanta claror com ara.

I per un fugaç instant li va semblar sentir la rialla del lama, mentre aixecava l’esguard cap al cel on lluïa un intens arc de Sant Martí sobre el blau sense un sol núvol del cel, i uns cims radiants de blanc polsim de neu escabellats pel vent.

Extret de “Cuentos populares tibetanos” (José J. De Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1986). Traducció de Jordi Quingles i trobat a “Noticies fresques del turó de l’home

No tinc temps (Tibet)

Un home molt ocupat sentí parlar d’un savi lama i decidí visitar-lo. Era un destacat comerciant, però albergava algunes inquietuds espirituals i per això visità el monjo. Així que va viatjar fins a on estava el lama per ser rebut per ell.

– Encara que sóc un home de negocis molt ocupat – va dir -, tinc inclinacions espirituals, venerable mestre. Per això he vingut a veure-us. Volia trobar-me amb vós i escoltar algunes de vostres, sens dubte, sàvies paraules. Sé que heu dedicat part de la vostra vida a la meditació i que heu copsat veritats d’una realitat superior que se m’escapen.

– Cadascun ha d’acostar-se per si mateix a aquesta realitat superior – va dir el lama -. Però sí vull prevenir-te que ja no ets jove i que seria convenient que comencessis a interessar-se de debò per la vida espiritual. No només que tinguis algunes inclinacions espirituals, sinó que comencis a practicar.

L’home es va encongir d’espatlles en un gest com per disculpar-se i va explicar:

– Ho faria, però estic tan ocupat! He d’atendre els meus innombrables negocis, assistir a reunions de treball i congressos, fer-me veure en festes socials, canviar punts de vista amb els meus col·legues, respondre a les nombroses cartes que m’arriben… Estic tan atrafegat!

El lama va dibuixar un somriure. Va moure el cap lleugerament, pensatiu. El visitant va afegir:

– He de viatjar per a atendre els meus negocis, parlar per telèfon sense parar, fer estudis de mercat… Estic tan ocupat!

– Bé, bé – va dir afablement el mestre -. Quan moris (i la vida és molt curta, no te n’oblidis), algú comentarà, o fins i tot restarà escrit a la teva làpida: “Heus aquí que ha mort un home que va saber omplir la seva vida d’inútils activitats”.

– Enhorabona ! – va concloure el monjo-.

El búfal i el iac (Tibet)

El búfal i el iac són dos animals molt singulars. Tenen en comú la seva capacitat de resistència, la seva solidesa, la seva mansuetud, la seva bellesa i la seva simpatia. Ambdós són bòvids, però el búfal habita a les planes i a les muntanyes d’alçària mitjana, mentre que el iac s’està als altiplans i, per tant, en llocs de molta alçada. I heus aquí, perquè així és el joc capritxós de la vida, que un búfal i un iac es van fer amics.

Llavors va començar el problema per a ambdós. Per què? Doncs perquè quan el búfal acudia a visitar el iac als seus estatges, se sentia marejat, cansat i, en suma, patint el desagradable mal de muntanya; i quan el iac anava a visitar el búfal a les seves terres es notava alacaigut, víctima d’una insuportable calor i d’un aire irrespirable. El búfal i el iac es queixaven. Els unien estrets llaços d’amistat, però cada vegada que un visitava l’altre en veritat que la cosa es complicava. Estava en joc, fins i tot, la salut d’ambdós.

– Però jo, germà iac, no vull deixar de veure’t -va dir tristament el búfal.

– Amic búfal, tampoc jo voldria mai deixar de veure’t.

Què fer? Com resoldre el problema? El búfal i el iac van consultar un ermità. Estaven molt apesarats. L’ermità era un home de ment clara. Va escoltar amb paciència els animals. Fins i tot va veure alguna llàgrima en els ulls del búfal. I digué:

– No us preocupeu, amics meus. L’important és sempre trobar el punt d’equilibri.

– El punt d’equilibri? -van preguntar estranyats tots dos alhora.

– Així és -va dir l’ermità-. Per què creieu que m’he dedicat a la meditació i a les privacions durant tants anys? Per trobar el punt d’equilibri.

– En què ens pot ajudar això? -va preguntar el iac.

– Com soluciona això el nostre problema? -va preguntar el búfal.

– En el punt d’equilibri sempre està la resposta. Us diré el que heu de fer. Cerqueu conjuntament el terreny del mig en el qual pugueu reunir-vos, cedint cadascun una mica, però sense exagerar. Que el iac baixi fins on li sigui possible sense perjudicar-se i que el búfal pugi fins on pugui sense danyar-se. En aquesta franja de terra us trobareu.

El búfal i el iac van trobar la solució gràcies al bon consell del savi ermità. Han fixat el seu lloc de trobada i han descobert dues coses molt importants: el valor de l’amistat i la doctrina de l’equilibri.

%d bloggers like this: