Oshidori i Sonjo

oshidori

Una vegada hi havia un caçador i falconer anomenat Sonjo. Un dia se’n va anar a caçar i no va trobar caça; quan tornava cap a casa, va veure una parella d’oques mandarines nedant plegades en un riu que ell es disposava a travessar. Al Japó, matar oshidori (oques mandarines) no està bé, perquè són el símbol de l’amor conjugal, però aquell dia Sonjo tenia fam i va disparar contra la parella. La seva fletxa va travessar el mascle; la femella va fugir i es va amagar en uns joncs de la vora llunyana. En Sonjo va agafar l’ocell mort, el va dur a casa seva i el va coure.

Al vespre, va tenir un somni esgarrifós. Una dona molt bella entrava a la seva habitació i es posava a plorar amargament, tot preguntant-li:

Per què l’has mort? Vivíem molt felices tots dos junts, i tu l’has mort! A mi també m’has mort, perquè jo no viuré sense el meu company.

L’endemà, quan es va despertar, va recordar el somni i va tornar al riu. Allà va veure la femella oshidori que nedava sola. L’oca es va dirigir cap a on estava en Sonjo i, quan va ser a prop seu, es va enfonsar dins l’aigua i no va tornar a sortir mai més.

Després d’això, en Sonjo es va afaitar el cap i va fer-se monjo.

Aquesta és una adaptació del conte “Oshidori” del llibre “Balades i contes japonesos” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995) d’Eduard Llorens i Miquel Zueras.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

Anuncis

Hailibu, el caçador (Mongòlia)

Temps enrere va viure un home anomenat Hailibu, s’ocupava de la caça i tots li deien “Hailibu, el caçador”. Sempre estava disposat a ajudar els altres, mai gaudia sol de les coses que caçava sinó que les repartia, per la qual cosa s’havia guanyat el respecte de tot el món. Un dia que va anar a caçar a la profunditat de la muntanya, va veure entre l’espessor del bosc una serp blanca que dormia enrotllada sota un arbre. L’home va donar una volta per no despertar-la. Inesperadament, una grua gris va atrapar a la serp amb les seves urpes i va tornar a emprendre vol. La serp es va despertar cridant: Socors!, Socors! Hailibu va apuntar amb el seu arc a la grua que anava pujant cap al cim de la muntanya. L’au va perdre a la serp i va fugir.

– Pobre petita, ves ràpid a buscar als teus pares. – Li va dir el caçador el rèptil.

Aquest va assentir amb el cap, va expressar les gràcies i es va perdre entre els arbustos mentre Hailibu recollia el seu arc i les fletxes per tornar a casa. Al dia següent, quan Hailibu passava justament pel mateix lloc, diverses serps que envoltaven a la serp blanca van sortir a rebre’l. Sorprès, estava pensant en fer una volta quan la serp blanca li va dir:

– Com estàs, salvador meu? Potser no em coneixes, jo sóc la filla del rei drac. Ahir em vas salvar la vida i avui els meus pares m’han ordenat que t’acompanyi a casa, on et donaran les gràcies en nom meu. Quan arribis allà – va continuar – no acceptis res del que t’ofereixin els meus pares i demana la pedra de jade que el meu pare porta a la boca. Si et poses la pedra a la boca podràs entendre tots els idiomes dels animals que hi ha al món. No obstant això, el que escoltis no ho podràs explicar a ningú. La persona que expliqui els nostres secrets es convertirà en una pedra.

Hailibu va assentir, seguint la serp fins a la profunditat de la vall on feia molt fred. Quan van arribar prop d’una cova la serp va dir:

– Els meus pares no et poden convidar a entrar a casa, et rebran aquí.

I just quan estava explicant això el vell drac va aparèixer i li va dir amb amabilitat:

– Has salvat la meva estimada filla i t’ho agraeixo sincerament. En aquesta cova es guarden molts tresors, pots quedar-te el que més desitgis.

I dit això va obrir la porta perquè Hailibu pogués entrar, el caçador va veure que la cova estava plena de tresors. Tot i això, Hailibu no va demanar cap tresor.

– ¿No t’agraden cap d’aquests tresors? – Va preguntar el vell drac.

– Encara que són molt bonics només es poden utilitzar com adorns però no tenen utilitat per a mi que sóc un caçador. Si el rei drac desitja realment deixar-me alguna cosa com a record li prego que em lliuri aquest jade que té a la seva boca.

El rei drac es va quedar pensant un moment, no li quedava més remei que escopir la pedra que tenia a la boca i donar-la a Hailibu.Després que el caçador es va acomiadar sortint amb la pedra en el seu poder la serp blanca el va seguir i li va recomanar repetides vegades:

– Amb aquesta pedra podràs entendre la llengua dels animals. Però no pots explicar res del què saps a ningú. Si ho fas et trobaràs en perill. No t’oblidis d’això per res del món.

Des de llavors Hailibu aconseguia caçar molt fàcilment. Podia entendre el llenguatge dels ocells i les bèsties i d’aquesta manera saber quins animals hi havia a l’altre costat de la gran muntanya. Així van passar molts anys fins que un dia va escoltar que uns ocells deien:

– Anem aviat a un altre lloc. Demà s’esfondrarà la muntanya i l’aigua ho inundarà tot. Qui sap quants animals moriran!

Hailibu es va quedar molt preocupat; sense ànim ja per caçar, va tornar immediatament i va anunciar a tothom:

– Anem-nos-en a un altre lloc! Aquí ja no s’hi pot viure més.

Els altres es van quedar molt estranyats. Alguns creien que allò era impossible, altres, que Hailibu s’havia tornat boig.

– ¿Per què ningú em creu? – Va preguntar Hailibu plorant.

– Tu mai ens has mentit – van opinar uns ancians – i això ho sabem tots. Però ara dius que aquí ja no es pot viure més. En què et bases? Et preguem que parlis clar.

Hailibu va pensar: “S’aproxima la catàstrofe, com puc pensar en mi mateix i permetre que tots pateixin la desgràcia? Prefereixo sacrificar-me per salvar els altres”.Hailibu va relatar com havia obtingut la pedra de jade, de quina manera la utilitzava per caçar, la manera com s’havia assabentat de la catàstrofe i finalment el perquè no podia explicar als altres el que escoltava dels animals. Al mateix temps que parlava Hailibu s’anava transformant i poc a poc es va anar fent pedra. Tan aviat com la gent va veure allò es va afanyar a traslladar-se. Llavors els núvols van formar un espès mantell i va començar a caure una torrencial pluja. A la matinada següent es va sentir enmig dels trons un estrèpit que va fer tremolar la terra i la muntanya es va ensorrar mentre l’aigua fluïa a borbollons.

– Si Hailibu no s’hagués sacrificat per nosaltres ja hauríem mort ofegats! – Va exclamar el poble emocionat.

Més tard, van buscar la pedra en què s’havia convertit Hailibu i la van col·locar al cim de la muntanya, perquè els fills i els néts i els néts dels néts recordessin l’heroi Hailibu que va sacrificar la seva vida per salvar a tothom. I diuen que avui en dia hi ha un lloc que es diu “La pedra Hailibu”.

Aquest conte l’he trobat a la secció de contes de Casa Àsia. I a continuació podeu llegir altres contes de Mongòlia…

Gonbei, el caçador d’ànecs (Japó)

Hi havia una vegada un caçador d’ànecs que es deia Gonbei. Cada dia anava a l’estany que hi havia vora casa seva a caçar ànecs, però la major part dels dies tornava a casa amb les mans buides perquè no els encertava gairebé mai! Era tan mal tirador que fins i tot els ànecs es reien d’ell!

Això, però, no impedia el fet que Gonbei fos molt ambiciós.

-M’agradaria trobar la manera de caçar un centenar d’ànecs d’un sol cop –deia sovint–. Seria fantàstic!

Un dia va tenir una idea. Va buscar totes les escopetes velles que guardava, les va lligar en un feix i va enganxar els gallets amb un cordill. Després, es va dirigir a l’estany. Malauradament, aquell dia només hi havia tres o quatre ànecs.

-Això sí que és mala sort –va exclamar Gonbei–. Però tres o quatre és millor que cap.

Va apuntar amb el feix d’escopetes i va disparar. L’explosió va ser enorme i amb l’estrebada del tret, Gonbei va caure de cul a terra. En un primer moment, el fum no li permetia veure res, però en dissipar-se la fumarada, va comprovar, enfurismat, que els ànecs nedaven tan tranquils com si no hagués passat res. No n’havia encertat ni un!

-Cuac, cuac! Has tornat a fallar, Gonbei. Cuac, cuac! –reien els ànecs.

En tornar a casa amb les mans buides, el caçador anava pensant en la manera de caçar un centenar d’ànecs d’un sol cop. I així van anar passant els dies, les setmanes i els mesos i va arribar la
tardor. Un dia molt fred, després d’una gran nevada a la nit, Gonbei es va llevar a trenc d’alba i es va dirigir a l’estany amb una corda molt llarga. Havia tingut una molt bona pensada!

L’estany estava gelat i damunt el gel hi havia un munt d’ànecs asseguts. Gonbei va caminar de puntetes sobre el gel, i va anar lligant un per un les potes dels ànecs. Estava content perquè no s’havien mogut gens ni tan sols no havien obert els ulls.

Un cop els va tenir lligats, els va comptar:

-…noranta-set, noranta-vuit, noranta-nou. No n’hi ha cent, però no està gens malament! –va dir.

Llavors, va subjectar la corda amb la mà i va començar a caminar cap a casa. Ja era de dia i havia començat a sortir el sol. Mica en mica, el gel que cobria els ànecs es va començar a fondre. Els ànecs es van anar eixorivint, van batre les ales i l’un rere l’altre, van començar a volar… arrossegant la corda i
Gonbei amb ells.

-Socors! Ajuda! –cridava el caçador, però volava tan amunt que difícilment s’hauria pogut fer res. Els ànecs volaven en direcció sud i van travessar muntanyes, boscos i camps d’arròs. Finalment, Gonbei ja no podia subjectar més la corda, la va deixar anar i va començar a caure cap a terra.

-Oh, no! Socors!

Va aterrar tan llarg com era en un camp de blat de moro. Era el temps de la collita i els pagesos van deixar les eines a terra i van córrer a mirar què era allò que havia caigut del cel.

-Mare meva! Ha caigut del cel!

-Potser és mig ànec…

Com que els ulls li giravoltaven i no podia parlar, el van dur en una casa i el van ajaure en un llit. Quan es va refer una mica, va contar tot el que li havia passat.

-Mira, Gonbei –va dir un dels pagesos–, ara ets molt lluny de casa teva. Si vols, pots quedar-te amb nosaltres i ajudar-nos a collir el blat de moro.

Li va semblar una bona idea i l’endemà mateix va començar a treballar amb els pagesos. La feina li agradava i va pensar que no l’importaria quedar-se a fer de pagès. Però només havia passat una setmana que les antigues idees li van tornar al cap.

-Hi deu haver alguna manera de collir cent panotxes de cop –va dir.

Uns dies després, mentre collia el blat de moro en un camp molt gran, va veure una planta molt més alta que les altres i tan plena de panotxes que la tija es vinclava fins al terra.

-Aquesta planta deu tenir al menys cent panotxes! –va exclamar Gonbei.

La va subjectar amb una mà i va començar a tallar les panotxes amb l’altra.

Quan havia tallat les panotxes de la part superior de la planta la tija, de sobte, es va redreçar enduent-se Gonbei enlaire.

-Socooors! –va cridar.

-Ja torna a volar –va dir un dels pagesos.

Gonbei va sortir volant per damunt del camp de blat de moro, uns quants camps d’arròs i una carena de muntanyes fins a arribar damunt d’una ciutat desconeguda on va començar a caure. Per fortuna, va caure dins una tina d’aigua entre una multitud de gent que feia estona que l’observava.

-Ha caigut del cel!

-És un àngel?

-Si de cas, un àngel molt desendreçat.

Mort de vergonya, Gonbei va sortir com va poder de la tina d’aigua i va córrer carrer avall fins a arribar a una porta oberta. Va entrar i va resultar que era la botiga d’un fabricant d’ombrel·les. Després d’explicar la seva història, el fabricant que s’havia fet un bon tip de riure, li va fer una proposta:

-Si vols, pots quedar-te a treballar amb mi.

Gonbei va acceptar de bon grat i es va convertir en l’ajudant del fabricant d’ombrel·les. Poc després, trobava que aquella feina era molt agradable i que potser li aniria bé quedar-se per sempre en aquella ciutat. Aviat va tenir molta traça a embetumar les ombrel·les que després estenia a assecar al sol i
pensava que seria capaç d’enllestir-ne un centenar en un sol dia.

Un dia, mentre estava al pati del darrere la botiga posant les ombrel·les a assecar, va començar a bufar un vent molt fort. Una de les ombrel·les va començar a rodolar i Gonbei va córrer a subjectar-la, en el mateix moment que el vent se l’enduia enlaire. Poc després, ombrel·la i Gonbei havien desaparegut de la ciutat volant. Li semblava ben bé que havia nascut per a volar!

Va passar una carena de muntanyes, un munt de camps de conreu, boscos i rius i quan ja començava a gaudir del viatge i de l’esplèndida vista, tot d’una, un vent molt més fort va capgirar l’ombrel·la. Gonbei i ombrel·la van començar a caure cap avall. Per fortuna van caure a l’aigua.

I sabeu què? En observar el seu entorn, Gonbei va veure que havia caigut a l’estany dels ànecs que hi havia vora casa seva.

-Cuac, cuac! –reien els ànecs tot voleiant al seu voltant–. Mireu qui ha tornat. En Gonbei pot volar, però no ens pot caçar!

Amenaçant els ànecs amb els punys, Gonbei va sortir de l’estany i es va treure la camisa per escórrer-la.
Llavors es va adonar que alguna cosa humida i llefiscosa li corria amunt i avall del cos. Es va treure els pantalons i la roba interior i es va quedar de pedra en veure que anava ple de barbs, el seu peix preferit!

-Fixa’t en això! –va dir fent una ganyota d’alegria–. Barbs! N’hi deu haver un centenar!

Els va col·locar com va poder dins els pantalons i penjant-se’ls a l’esquena, se’n va anar a casa la mar de content.

-La propera vegada –va dir-, caçaré un centenar d’ànecs!

Conte extret del llibre “Cuentos japoneses” (Edebé, 2009) recull i adaptació d’Anna Gasol Trullols i Teresa Blanch  Gasol. Les imatges són del gran artista japonès del segle XIX Kono Bairei.

%d bloggers like this: