El desafiament

Un dia un pagès de gran edat va anar a veure Déu i li va dir:

-Mira, tu ets Déu i vas crear el món, però hi ha una cosa que tinc que dir-te: No ets un camperol i desconeixes el més bàsic de l’agricultura. Tens alguna cosa que aprendre.

-Què pots aconsellar-me? -va dir Déu.

La resposta del granger va ser la següent:

-Dóna’m un any per fer les coses com jo triï i vegem quins resultats obtinc. T’asseguro que la pobresa no existirà més.

Déu li va concedir aquest any al vell camperol. Aquest, naturalment, va demanar el millor i res més que el millor: ni tempestes, ni ventades, ni res que posés en perill el gra. Quan volia sol, havia sol; quan volia pluja, plovia tant com fes falta. Aquest any tot va ser perfecte, molt còmode, molt fàcil, i ell molt feliç. En tots els anys que el vell portava treballant el camp, mai havia vist al blat créixer tan alt.

Tant va créixer que el granger va anar a veure Déu i li va dir:

-Mira! Aquesta vegada tindrem tant gra que si la gent no treballa en deu anys, tot i així tindrem menjar suficient.

Però quan es van recollir els grans, va resultar que estaven buits. El granger no ho comprenia i va haver de preguntar a Déu:

-Què va passar, quin error hi va haver?

-Com no hi va haver desafiament, no hi va haver conflicte, ni fricció, com tu vas fugir de tot el dolent, el blat es va tornar impotent. Una mica de lluita és imprescindible. Les tempestes, els trons, els llamps, són necessaris, perquè sacsegen l’ànima dins del blat.

Anuncis

El coixí meravellós

Cert dia un ancià sacerdot es va aturar en una posada situada a un costat de la carretera. Una vegada en ella va estendre la seva estoreta i es va asseure posant al seu costat les alforges que portava.

Poc després va arribar també a la posada un noi jove del veïnatge. Era pagès i portava un vestit curt, no una túnica, com els sacerdots o els homes lliurats a l’estudi. Va seure a curta distància del sacerdot i als pocs instants estaven els dos xerrant i rient alegrement.

De tant en tant el jove dirigia una mirada al seu pobre vestit i, per fi, donant un sospir, va exclamar:

-Mireu com de miserable sóc!

-No obstant – va contestar el sacerdot -, em sembla que ets un noi sa i ben alimentat. Per què, enmig de la nostra agradable xerrada, et queixes de ser un pobre miserable?

-Com ja podeu imaginar-vos – va contestar el noi -, a la meva vida no puc trobar molts plaers, ja que treballo cada dia des que surt el sol fins que s’ha fet de nit. En canvi, m’agradaria ser un gran general i guanyar batalles, o bé un home ric, menjar i beure magníficament, escoltar bona música o, potser, ser un gran home en la cort i ajudar el nostre sobirà, sense oblidar, naturalment, a la meva família que així gaudiria de prosperitat. A qualsevol d’aquestes coses dic jo viure digna i agradablement. Vull progressar en el món, però aquí no sóc més que un pobre pagès. I, si la meva vida no us sembla miserable, ja em direu quin concepte us mereix.

Res li va contestar el sacerdot i la conversa va cessar entre tots dos. Després el jove va començar a sentir son i, en tant que l’hostaler preparava un plat de farinetes de mill, el sacerdot va prendre un coixí que portava en els seus alforges i li va dir al jove:

-Recolza el cap en aquest coixí i veuràs satisfets tots els teus desitjos.

Aquella coixí era de porcellana, rodona com un tub i oberta per cadascun dels seus dos extrems. Així que el jove va haver apropat el seu cap a ella, va començar a somiar: una de les obertures li va semblar tan gran i brillant per la seva part inferior, que es va ficar per allà, i en breu, es va veure a casa.

Va transcórrer algun temps i el jove es va casar amb una bella donzella. No va trigar a guanyar cada dia més diners, de manera que podia donar-se el plaer de portar bells vestits i de passar llargues hores estudiant. A l’any següent es va examinar i el van nomenar magistrat.

Dos o tres anys més tard i sempre progressant en la seva carrera, va aconseguir el càrrec de primer ministre del Rei. Durant molt de temps el monarca va dipositar en ell tota la seva confiança, però un dia nefast es va veure en una situació desagradable, ja que el van acusar de traïció, el van jutjar i va ser condemnat a mort. En companyia d’altres diversos criminals fou portat al lloc fixat per a l’execució. Allà li van fer agenollar-se i el botxí es va acostar a ell per donar-li mort.

Tot d’una, aterrit pel cop mortal que esperava, va obrir els ulls i, amb gran sorpresa per la seva banda, es va trobar a l’hostal. El sacerdot estava al seu costat, amb el cap recolzat a l’alforja, i l’hostaler encara estava remenant les farinetes de la cocció que encara no havia acabat.

El jove va guardar silenci, va menjar sense pronunciar una paraula i després es va posar dret, va fer una reverència al sacerdot i li va dir:

-Us dono moltes gràcies per la lliçó que m’heu donat. Ara ja sé el que significa ser un gran home.

I dit això, es va acomiadar i, satisfet, va tornar al seu treball, que ja no li semblava tan miserable com abans.

 

Conte popular coreà trobat a la web “Narrativa breve” i recomanat per Miguel Díez R.

Sort o desgràcia ? (Xina)

Havia una vegada un camperol xinès, pobre però savi, que treballava la terra durament amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
 

– Pare, quina desgràcia! Se’ns ha anat el cavall.

– Perquè ho anomenes desgràcia? – va respondre el pare – veurem el que porta el temps…

Als pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d’un altre cavall.

– Pare, quina sort! – va exclamar aquesta vegada el noi, el nostre cavall ha portat un altre cavall.

– Perquè ho anomenes sort? – va respondre el pare, vegem què ens porta el temps.

En uns quants dies més, el noi va voler muntar el cavall nou, i aquest, no acostumat al genet, es va encabritar i ho va llançar al terra. El noi es va trencar una cama.

– Pare, quina desgràcia! – va exclamar ara el noi, m’he trencat la cama! I el pare, reprenent la seva experiència i saviesa, va sentenciar:

– Perquè ho anomenes desgràcia? Vegem el que porta el temps!

El noi no es convencia i ploriquejava en el seu llit. Pocs dies després van passar pel llogarret els enviats del rei, buscant joves per endur-se’ls a la guerra. Van venir a la casa de l’ancià, però com van veure al jove amb la seva cama encanyada, ho van deixar i van continuar el camí.

El jove va comprendre llavors que mai cal donar ni la desgràcia ni la fortuna com absolutes, sinó que sempre cal donar-li temps al temps, per a veure si alguna cosa és dolenta o bona. La moralitat d’aquest antic consell xinès és que la vida dóna tantes voltes, i és tan paradoxal el seu desenvolupament, que l’inconvenient es fa bo, i allò bo, dolent.

El millor és esperar sempre el dia de bon matí, perquè tot succeïx amb un propòsit positiu per a les nostres vides…

Conte trobat al bloc Roig i Negre d’en Natxo Cid… Moltes gràcies !!!

%d bloggers like this: