L’aiguader i els dos atuells

hinduflowers

Diu aquesta història que una vegada va viure en un poble de la Índia una aiguader. El seu ofici, tal com deveu saber, suposar o imaginar, era anar cada dia a la font a cercar aigua amb els seus dos atuells (dos recipients fets de fang) penjats a les puntes d’un pal que duia sobre les seves espatlles.

Un dels atuells però, all llarg dels anys, s’havia anat esquerdant i fent malbé, de tal manera que part de l’aigua es perdia pel camí. L’altre atuell, en canvi, era perfecte i mantenia intacte el seu contingut. I és clar, això passava cada dia.

L’atuell sense esquerdes estava molt cofoi i orgullós dels seus èxits ja que veia que era perfecte per la finalitat de dur l’aigua amunt i avall. L’altre atuell, però, se n’adonava i s’avergonyia de les seves esquerdes: és clar, per culpa seva l’aiguader perdia part de la càrrega d’aigua pel camí. I és per això que l’atuell esquerdat un dia va dir a l’aiguader:

– Estic trist i avergonyit i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només aconsegueixes la meitat del valor que hauries de
rebre pel teu treball. L’aiguader, però, de forma sorprenent li va contestar:

– Demà, quan tornem a casa, vull que miris enrere en el camí. L’atuell esquerdat no entenia com era que l’aiguader no estava enfadat i en
canvi li havia respòs de forma tan misteriosa. L’endemà al matí, en el camí de tornada cap a casa, l’atuell esquerdat va fer tal com l’aiguader li havia dit.

Quina sorpresa! Quan va mirar enrera va veure que una llarga filera de flors de tots colors s’estenia al llarg del camí, però només per la seva banda! És clar! Les flors havien nascut i crescut gràcies a l’aigua que, cada dia, regalimava per les seves esquerdes! L’altra banda del camí era, en canvi, seca, polsegosa i sense ni un bri d’herba.

L’aiguader li va dir llavors :

– T’has adonat que les flors només creixen en la teva banda del camí ? Vaig voler aprofitar les teves esquerdes i vaig sembrar llavors de flors.

Cada dia les has regades i de tant en tant, jo he pogut collir-les. Si no fossis exactament com ets, amb la teva imperfecció i les teves esquerdes, no
hagués estat possible crear aquesta bellesa…

Aquest conte també forma part de la tradició oral d’altres zones d’Àsia com la Xina, Japó o el sudest asiàtic.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Guru Nanak i les ablucions

Guru NanakGuru Nanak –el fundador del Sikhisme- va fer llargs viatges amb el seu amic Mardana, a la recerca dels ensenyaments dels mestres. Van conèixer monjos renunciants, van preguntar a sacerdots en els temples, es van instruir en la interpretació de les diverses escriptures sagrades; van indagar el sentit de les pràctiques ascètiques, dels cultes i les devocions, cercant respostes a les seves inquietuds.

Conten que a Haridwar, a les ribes del Ganges, van trobar un grup que, en les seves ablucions, escampava l’aigua en direcció al sol ixent, en honor als avantpassats. Nanak s’hi va apropar i va començar a tirar aigua en la direcció contrària.

– Què fas? –li preguntaren.

– Estic regant els meus camps –els va respondre.

– Com vols que l’aigua arribi fins els teus camps? –li van dir.

– Si l’aigua pot arribar fins els vostres avantpassats que es troben a l’altre món, com no arribarà fins els meus camps que, per bé que lluny, són en aquest món?

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses. Guru Nanak (1469-1539) és el fundador del Sikhisme, la cinquena religió més important del món per nombre de devots ja que segons les estimacions actuals comptaria entre 21 i 26 milions de fidels, situats principalment a l’estat indi del Panjab.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Pakistan o de  l’Índia:

PAKISTAN

La camisa d’un home feliç

Postcardpaintings4
Temps era temps vivia a l’Índia un rei que tenia tres fills tan bons i considerats que no sabia a qui encomanar la responsabilitat de la seva successió. Només va aconseguir solucionar aquesta greu indecisió gràcies a una mena de gimcana per determinar la possible vàlua de cadascun d’ells: demanaria que li portessin la camisa d’un home feliç i aquell que de tots tres superés aquest examen es quedaria el tron.

Arun, el germà gran, va optar per anar a buscar un ésser d’aquestes característiques a la part alta de la ciutat, on vivien els nobles en els seus palaus. Era de suposar que els poderosos gaudien d’aquesta mena de plenitud gràcies al plaer que comportava poder disfrutar de diners. Després d’una setmana de cercar infructuosament un home que, a més d’estar tip, s’atrevís a afirmar que era feliç, va desistir.

Karim, el mitjà, després del fracàs del seu germà gran, va buscar entre els savis i els artistes del seu país. Il·lusament pensava que la saviesa o la bellesa podia ser més a prop de la benaurança que no pas la fortuna. Però no va obtenir tampoc cap mena de resultat.

Finalment, Doemé, el més petit, estava absolutament desconcertat sense saber on havia d’anar a buscar. Estava tan atabalat amb el fracàs dels seus dos germans grans, i li resultava tan feixuga la missió que li havia encomanat el seu pare, que va decidir passejar una estona per esbargir-se. Mentre anava caminant per un viarany que vorejava un camp de blat, va escoltar un pagès cantar i xiular sense cap mena de recança. El bram de llum que s’escapava dels seus ulls no el podia trair: finalment havia localitzat un home feliç. Immediatament se li va apropar i, panteixant encara, va demanar-li on amagava la camisa.

La seva resposta, tot i que desencisadora, no podia ser més sincera: «No en tinc pas jo, de camisa.»

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

La llegenda de l’arròs

arros

Fa molts anys, a la Terra hi havia més arbres i plantes, fruites més grans i dolçes, i els homes i les dones eren més forts que ara. L’arròs era el principal aliment de la gent i la mida d’un gra d’arròs era molt més gran que el de l’arròs d’avui en dia. La llegenda explica que era tan gran l’arròs, que amb uns pocs grans d’arròs les persones quedaven satisfetes.

Gràcies a això, els ciutadans de l’Índia no havien de treballar durament cultivant l’arròs i recollint la collita, com es fa ara, ja que quan estava madur, el mateix arròs es desprenia de les tiges i rodava cap als graners dels pobles. Diu la història que un any, a l’Índia, quan l’arròs era més gran i més abundant que mai, una àvia va dir a la seva néta: “Els nostres graners són massa petits. Anem a construir uns més grans”.

Quan l’antic graner va ser abatut i el nou encara s’estava construint, l’arròs estava madur al camp. Es van donar molta pressa per acabar de construir-lo però l’arròs ja baixava rodant pels camps fins el graner, i la família no podia guardar-lo perquè encara estaven construint un graner més gran. La senyora es va enfadar tant que va colpejar un gra d’arròs i va cridar: “No podries esperar als camps fins que estigui llest el nostre graner? Llavors l’arròs es va trencar en mil trossos i va dir:” D’ara en endavant, esperarem al camp fins que ens vulgueu “. Des de llavors l’arròs ha estat molt petit, i la gent ha de treballar durament per a recollir-lo dels camps.

Aquesta llegenda l’he trobada a la secció de contes de Casa Àsia on podem gaudir de moltes més històries. I si voleu llegir altres llegendes al voltant de l’arròs podeu visitar elbloc “De la literatura a les cuines de la Mediterrània“. L’imatge que acompanya l’entrada és de REUTERS/Parth Sanyan.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

L’amagatall invisible

Fa anys i panys, segons explica una llegenda hindú, tots els humans eren déus, però van abusar tant dels seus privilegis que Brahma, el Senyor dels Déus, va decidir que els treia el poder de la divinitat.

Llavors Brahma va organitzar una assemblea per decidir un amagatall on fos impossible que els humans trobessin el poder diví. Les divinitats menors prengueren la paraula per suggerir:

.- Enterrem el poder de la divinitat al fons de la Terra.

Però Brahma els respongué:

.- No coneixeu gens la curiositat humana. Furgaran per tot arreu fins que un dia la trobin!

.- Llavors llencem-la a la fondària del mar!

Brahma somrigué:

.- Conec massa bé els humans. Aviat o tard exploraran el fons dels oceans i tornaran a trobar el poder de la divinitat. No poden parar quiets!

Els déus menors ja no sabien què aconsellar.

.- ¿On ho amagarem, doncs? Perquè si hem de creure el que ens dius, resulta que no hi ha enlloc, ni a la terra, ni al cel, ni al fons del mar, on aquest coi d’humans no arribin un dia o altre.

Llavors Brahma va tenir una gran idea:

.- Amagarem el poder de la divinitat al cor dels humans, perquè segur que és l’únic lloc on no la cerquen!

I d’ençà d’anys i panys, l’home dóna voltes a la terra, explora, investiga, baixa al fons del mar… buscant ‘aquella cosa’ estranya que es troba en ell mateix.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Un conte hindú de Rabindranath Tagore

Dos joves s’enamoren i, com sol passar , es volen casar aviat.

Ella és una dona molt culta, molt sofisticada i molt rica.

I la dona li diu a ell:

– Només amb una condició.

L’home diu:

– Acceptaré qualsevol condició, no puc viure sense tu.

Ella li contesta:

– Primer escolta la condició i després t’ho penses. No és una condició normal. La condició es que no visquem a la mateixa casa. Jo tinc un terreny molt gran, un llac preciós envoltat d’arbres, jardins i gespa. Et construiré una casa a un costat, just enfront de la meva casa.

L’home li diu:

– Llavors perquè ens volen casar?

Ella li contesta:

– El matrimoni no es destruir-se l’un a l’altre. Jo et dono el teu espai; jo tinc el meu propi espai. De tant en tant, ens trobarem caminant pel jardí. De tant en tant, anant en barca pel llac, de casualitat, ens trobarem. O, a vegades potser t’inviti a prendre té o m’invitaràs tu.

L’home li va dir:

– Aquesta idea és absurda

Ella li contestà:

– Llavors oblidat de la boda. És l’única idea correcta; solament així el nostre amor pot seguir creixent, perquè romandrem sempre frescos i nous. Mai donarem a l’altre per suposat. Tinc tot el dret a rebutjar la teva invitació, igual que tu tens tot el dret a rebutjar la me va invitació; res pertorbarà les nostres llibertats. Entre aquestes dues llibertats creix el meravellós fenomen de l’Amor.

Naturalment, l’home no ho va poder entendre i va rebutjar l’idea.

Aquest conte forma part del llibre “Akhari Kobita” de Rabindranath Tagore i l’he trobat al bloc Kamal Alfa.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Les gralles i la serp (Índia)

Potser no sabeu per què el xacal és considerat com el més llest dels animals de la jungla .

I per això cal que us expliquem que, una vegada, hi havia una parella de gralles que tenien el seu niu al capdamunt d’un gran bananer. El niu era d’allò més confortable i la parella de gralles en tenien la màxima cura.

Covaven els seus ous sense adonar-se que a la soca buida del bananer s’hi havia entaforat una serp enorme.

Des de dins del bananer la serpota es va anar enfilant fins el niu i per sota va xuclar i devorar el contingut d’aquells ous.

Pare Gralla i mare Gralla van plorar amargament, fins i tot els va passar pel cap la idea d’ abandonar aquell niu.

És ben sabut que els homes valents, els elefants i els lleons abandonen les seves llars per anar a lluitar pels seus béns, però ni les gralles, ni les gaseles ni els vells ho fan, això de deixar el cau.

No obstant això, Mare Gralla, agenollant-se al costat del seu espòs, li va dir, tristament:

-Maridet meu, els meus fillets han desaparegut engolits per aquesta terrible serp. No puc fer més que plorar. Voldria fugir ben lluny d’aquest lloc tan desgraciat i que ens porta tants mals records, i et suplico que anem a buscar un altre niu en un arbre que sigui ben lluny. Aquí mai no tindrem pau, perquè sempre estarem en perill mentre la serp faci el seu cau a la soca del nostra bananer.

Davant d’aquests planys, Pare Gralla es va sentir tot commogut, i va intentar calmar la seva dona.

-Bonica meva, vivim en aquest arbre des que ens vam conèixer i d’això ja fa tant de temps que ni me’n puc recordar. Tingues paciència i jo et prometo que trobaré la manera de desembarassar-nos del nostre enemic.

-Però aquesta serp és molt verinós! Com t’ho faràs, maridet meu, per vèncer-lo?

-És cert que ell és més gran, més fort i més verinós que jo, estimadeta. Però és que no penso lluitar tot sol. Tinc bons amics que ens ajudaran, ja ho veuràs.

Havent dit això, Pare Gralla se’n va anar a trobar un dels seus bons amics, el xacal, a qui li va explicar la trista història de la mala fi dels seus fills, i després li va preguntar:

-Ens pots ajudar? Si teníem una altra niada i la serp tornava a fer el mateix, la meva esposa i jo moriríem del disgust.

-Amic meu- va respondre el xacal-, tinc una idea. Aquest brivall serà castigat com mereix.

-Com? – va interrogar-lo Pare Gralla.

-Escolta’m bé. Heu de trobar un indret on visqui gent rica. Observeu-la i vigileu-la atentament. I, quan ningú se n’adoni, agafeu una de les seves joies i emporteu-vos-la volant. Amagueu-la a la soca buida del vostre bananer, allí on s’ha instal·lat la serp. Els homes creuran que ha estat ella i la castigaran com mereix.

A Pare Gralla i Mare Gralla els va faltar temps per seguir el consell del xacal.

Mare Gralla va trobar aviat un estany on es banyaven algunes dames de la cort del maharajà, que havien deixat les seves joies i els seus vestits a la riba. Ella que sí, que baixa en picat, agafa un collaret d’or, i fuig rabent, cel enllà, fins a la soca buida de l’arbre on el mal serpent dormia la migdiada.

Quan les dames de la cort es van adonar que els faltava el collaret d’or, van enviar el gran camarlenc i els seus guàrdies a l’encalç del lladregot, i aquests, furetejant per aquí i per allà, aviat van anar a parar al forat que hi havia a la soca buida del bananer, des d’on van veure com el collaret refulgia damunt les anelles d’escata de la serpota.

Ben convençuts que aquella bèstia era la pispa que havia robat el collaret, els soldats la van colpejar fins a deixar-la feta una estora, van recollir el collaret i el van dur a les dames de la cort, que els van recompensar.

I així és com Pare Gralla i Mare Gralla van poder reprendre amb tranquil·litat la seva vida i van tenir niades i niades de fills i filles que van omplir de joia el niu que els seus pares tenien i tenen encara al capdamunt d’un bananer.

I també és així com el xacal va obtenir la gratitud de les gralles, que d’aleshores ençà han anat escampant pel món la seva fama de bèstia múrria i llesta.

Aquest conte l’he trobat a una web sobre la Índia. Podeu llegir aquet conte i altres més de l’Índia a

L’asceta i la mantega

Aquest conte que procedeix de Les 1001 nits planteja l’etern dilema entre “fer volar coloms” o “tocar de peus de terra”. Amb quin us quedeu vosaltres?

En una ciutat molt llunyana, que potser ni tan sols coneixeu, hi havia un asceta que vivia gràcies a la caritat d’un noble. No és que tingués grans luxes, no, els ascetes ja ho tenen això que viuen dedicats a la meditació. Cada dia rebia dos rosegons de pa, una mica de mantega i de mel.

Però no se sentia molt desafortunat perquè en aquella època poca gent tenia mantega i es comprava molt cara. Prudent i estalviador, la guardava en un tupí que tenia penjat sostre de la seva cabana.

Una nit que se sentia molt sol va començar a fer cabòries. Quan el tupí sigui ple, vendré la mantega i com que me la pagaran molt bé, podré comprar una ovella i un marrà. De ben segur que amb el temps criaran i acabaré tenint un ramat. Llavors me’l vendré per adquirir un terreny on faré construir una mansió amb un gran jardí. Per tenir-ne cura, necessitaré un bon servei. Un senyor com aquest necessitarà un armari nou amb vestits de valor. Quan ho sàpiga el rei, no s’ho pensarà dos cops i em casarà amb la seva filla preferida. Farem un gran convit sense estalviar despeses: un gran banquet, músics, saltimbanquis… La meva esposa serà tan feliç vivint amb un home tan ric que m’honorarà amb un fill al cap de nou mesos. De tal pare no podrà sortir un fill menys valuós, serà un savi que dominarà totes les àrees de la ciència i pobre d’ell que no m’obeeixi”

Mentre pensava això, de forma instintiva, va aixecar el bastó per amenaçar-lo i , de forma accidental va donar un cop al tupí, que es va esmicolar.

– Alça, tota mantega per sobre meu- va exclamar.

– Per això, majestat, l’home no s’ha de deixar dur per la fantasia, sinó trepitjar amb els peus a terra.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Quina és la major glòria, l’assoliment més important que un home pot fer a la vida?

Al sud de l’Índia, vivia fa molt de temps un rei que tenia tres fills. Una vegada, volent comprovar el grau de saviesa de cada un, els interpel·la de la següent manera:

-Digueu-me fills meus: Quina és la major glòria, l’assoliment més important que un home pot fer a la vida?.

El germà gran va dir:

-Estimat pare, al meu parer, la major glòria que pot fer un home és sotmetre als seus veïns, afegir els seus estats al seu i governar com a sobirà absolut del seu nombrós poble, i així ésser estimat i respectat pels seus súbdits.

El segon va dir:

-Per a mi, no hi ha glòria més gran que viatjar a través de tota la terra, conèixer els més recòndits llocs, i que no hi hagi país al món que resulti estrany o desconegut.

El tercer, tot just un nen de vuit anys, va dir el següent:

-Estimat pare, hi ha una glòria que és difícil i grandiosa com cap altra al món. Una glòria que pocs intenten i encara menys aconsegueixen: conèixer-se a si mateix.

Aquest fill petit del rei, renunciant a la cort i les seves riqueses, es va fer monjo, i amb el temps va introduir el budisme genuí, “I Shin donin Shin” (de la meva ànima a la teva ànima), més enllà de les lletres i de les paraules , a la Xina.

El nom d’aquest petit príncep era Bodhidarma i fou el primer patriarca del Budisme Zen.

El Zen (paraula japonesa provinent de la xinesa chán) va ser introduït a Xina per Bodhidharma, mestre que representava la vint-i-vuitena generació de deixebles del Buda. Xina estava dividida en aquesta època en estats rivals. El desordre regnava per tot arreu a causa de la crisi que produïa la lluita pel poder. El país es trobava sotmès als tirans i ensagnat per les rebelions.

La dinastia dels Liang regnava sobre un dels estats de l’antiga Xina. L’emperador Wu-Ti, cap d’aquesta dinastia, budista ardent, va sentir parlar de Bodhidharma i el va rebre al seu palau. A la pregunta de Wu-Ti: “Quin és el principi fonamental del Budisme?” Bodhidharma respongué: “Un buit immens. Un cel clar. Un cel on no es distingeixen els il·luminats dels ignorants. El món mateix tal com és”.

Wu-Ti, malgrat era un budista fervent, no va comprendre el missatge de Bodhidharma i aquest últim va saber que l’hora de difondre el Zen a la Xina encara no havia arribat, per la qual cosa va creuar el riu Yang-Tse i es va retirar a les muntanyes septentrionals, al temple Shaolin.

Caminant sobre les aigües (Índia)

Un santó estava meditant a la vora d’un riu quan un altre santó va voler impressionar-lo amb els fantàstics poders que havia adquirit gràcies a les pràctiques ascètiques. Per això, aquest segon santó es va dirigir on hi havia el primer caminant sobre les aigües.

Quan va arribar al lloc on estava el primer santó meditant en silenci, li va dir:

– Has vist el que acabo de fer?

– Sí, és clar, he vist que has creuat el riu caminant sobre les aigües. On has après a fer-ho ?

– He estat practicant el ioga i fent penitència al llarg de 12 anys en els contraforts de l’Himàlaia. Usava una sola cama per sostenir-me, i dejunava sis dies a la setmana. D’aquesta manera vaig adquirir aquest poder.

– De debò ? – va dir el primer santó-. I per què t’has pres tantes molèsties ? Per un mòdic preu, el barquer que tenim et travessarà el riu sempre que vulguis…

%d bloggers like this: