Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!
Anuncis

Els rics i els pobres

NasrudinAl poble del gran savi sufí Nasreddín Hodja es passava molta gana. Hi havia crisi. Els pobres morien de fam, però els rics havien estat previsors (i s’havien fet rics gràcies a aprofitar-se de les necessitats i la pobresa de la majoria) i tenien el rebost ben ple de blat, d’oli i de llegums.

Khadija l’esposa de Nasreddín va dir llavors al seu marit:

– La vida en aquest poble s’està tornant insuportable; la meitat de la gent és molt rica i l’altra meitat no té ni per menjar. Si tu, que ets un home respectat per tothom, aconseguissis convèncer els rics perquè repartissin justament les seves riqueses, tothom seria més feliç i no hi passariem gana.

– Tens raó, dona. Ho he d’intentar.

Nasreddín va marxar de casa i va tornar de fosca nit, del tot esgotat. La seva dona, nerviosa, va preguntar-li:

– I què Nasreddín; te n’has sortit?

– Només a mitges, doneta meva – es lamentà el savi.

– I com només a mitges?

– Sí, n’he convençut la meitat del poble. He convençut els pobres.

Aquest conte forma part de la rica tradició del mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà, un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. Podeu llegir més a aquest enllaç o a la Guia de Samarcanda

El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

– “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

– “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

– “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

– “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

– “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

– “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin

El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mul·là.

– “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.

– “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.

En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:

– “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.

– “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.

El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:

– “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.

– “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

La dona perfecta de Nasrudín

Nasrudín conversava amb els seus amics en la casa de te i els contava com havia iniciat un llarg viatge per a trobar la dona perfecta amb qui casar-se. Els hi deia:

-Vaig viatjar a Bagdad, després d’un temps vaig trobar una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d’una gran personalitat.

Van dir els seus amics:

-Per què no et vas casar amb ella?

-No era completa, -va respondre Nasrudín-, després vaig anar al Caire, allí vaig conéixer una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.

-Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.

-No era completa -va respondre novament Nasrudín-, llavors me’n vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar les dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.

-Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.

-Sabeu per què?, ella també buscava un home perfecte.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib.

+ contes: “Nasrudín i la conferència

Nasrudín i la conferència

Nasrudín arriba a un petit poble en algun lloc de Mig Orient. Era la primera vegada que estava en aquest poble i una multitud s’havia reunit en un auditori per a escoltar-lo. Nasrudín, que en veritat no sabia què dir, perquè ell sabia que gens sabia, es va proposar improvisar alguna cosa. Va entrar molt segur i es va parar enfront de la gent. Va obrir les mans i va dir:

―Suposo que si vostès estan aquí, ja sabran què és el que jo tinc que dir-los.

La gent va dir:

―No – Què és el que tens per a dir-nos? No ho sabem Parla’ns!

Nasrudín va contestar:

―Si vostès han vingut fins aquí sense saber què és el que jo vinc a dir-los, aleshores no estan preparats per a escoltar-ho.

Va dir això, es va aixecar i va marxar.

La gent es va quedar sorpresa. Tots havien vingut aquest matí per a escoltar-lo i l’home marxava simplement dient-los això. Hauria estat un fracàs total si no fos perquè un dels presents – mai en falta un – mentre Nasrudín s’allunyava, va dir en veu alta:

―Quina intel·ligència!

I com sempre succeeix, quan un no entén gens i un altre diu ” Quina intel·ligència!”, per a no sentir-se un idiota un repeteix: “Sí, clar, Quina intel·ligència!”. I aleshores, tots van començar a repetir:

―Quina intel·ligència!

―Quina intel·ligència!

Fins que un va afegir:

―Sí, Quina intel·ligència!, però quina brevetat.

I un altre va agregar:

―Té la, brevetat i la síntesi dels savis perquè té raó. Com nosaltres venim aquí sense saber què venim a escoltar? Que estúpids que hem estat. Hem perdut una oportunitat meravellosa. Quina il·luminació, quina saviesa. Anem a demanar-li a aquest home que doni una segona conferència.

Aleshores van anar a veure a Nasrudín, la gent havia quedat tan sorpresa amb el que havia passat en la primera reunió, que alguns havien començat a dir que el coneixement d’ell era massa per a reunir-ho en una sola conferència. Nasrudín va dir:

― No, és just al revés, estan equivocats. El meu coneixement tot just arriba a per a una conferència. Mai podria donar dos.

La gent va dir:

―Que humil!

I com més Nasrudín insistia que no tenia gens per a dir, més la gent insistia que volien escoltar-lo una vegada més. Finalment, després de molta obstinació, Nasrudín va accedir a donar una segona conferència.

A l’endemà, el supòsit il·luminat va tornar al lloc de reunió, on havia més gent encara, doncs tots sabien de l’èxit de la conferència del dia anterior. Nasrudín es va parar enfront del públic i va insistir en la seva tècnica:

―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.

La gent estava avisada per tal de no ofendre al mestre amb la infantil resposta de l’anterior conferència, ―així que tots van dir:

―Sí, clar, per descomptat que ho sabem. Per això hem vingut.

Nasrudín va baixar el cap i va afegir:

―Bé, si tots ja saben què és el que vinc a dir-los, no veig la necessitat de repetir.

Es va aixecar i va tornar a marxar. La gent es va quedar estupefacta; perquè encara que ara havien dit altra cosa, el resultat havia estat exactament el mateix fins que algú, va cridar:

―Brillant!

I quan tots van escoltar que algú havia dit “brillant!”, la resta va començar a dir:

―Sí, clar, aquest és el complement de la saviesa de la conferència d’ahir!

―Què meravellós!

―Què espectacular!

―Què sensacional, que bàrbar!

Fins que algú va dir:

―Sí, però molta brevetat.

―És cert – es va queixar altre.

―Capacitat de síntesi ―va justificar un tercer.

I de seguida es va escoltar:

―Volem més, volem escoltar-lo més. Volem que aquest home ens doni més de la seva saviesa!

Aleshores, una delegació dels notables va anar a veure a Nasrudín per a demanar-li que donés una tercera i definitiva conferència. Nasrudín va dir que no, que de cap manera; que ell no tenia coneixements per a donar tres conferències i que, a més, ja havia de tornar a la seva ciutat. La gent li va implorar, li va suplicar, li va demanar una vegada i una altra; pels seus ancestrals, per tots els sants, pel que estimava. Aquella persistència el va persuadir i, finalment, Nasrudín va acceptar tremolant donar la tercera i definitiva conferència. Per tercera vegada es va parar enfront del públic, que ja eren multituds, i els va dir:

―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.

Aquesta vegada, la gent s’havia posat d’acord: només l’intendent del poblat contestaria. L’home de primera fila va dir:

―Alguns si, i uns altres no.

En aquest moment, una llarg silenci va estremir a l’auditori. Tots, fins i tot els joves, van seguir a Nasrudín amb la mirada. Aleshores, el mestre va respondre:

―En aquest cas, els que saben que ho expliquin als quals no saben. Es va aixecar i va marxar.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert.  La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib i es poden trobar monuments i estàtues representant-lo  tant a l’Uzbekistan com a Algèria, i a Turquia és considerat un veritable heroi nacional i s’organitzen visites a la “seva” vila natal i a la “seva” tomba.

Pugui el teu cos ser guarit

ODA 139
“Que la pena del cos s’allunyi de tu, oh tu que ets la pau de les nostres ànimes; 

Que el mal d’ull no es posi sobre tu, oh tu que ets els nostres ulls clarividents!

La teva salut és la salut de l’ànima i del món a l’hora, oh amic meu!

Pugui el teu cos ser guarit, oh amic de bell rostre!

Pugui la malaltia deixar-te, oh tu que tens el cos graciós com l’ànima.

Que l’ombra de la teva gràcia no cessi de planar sobre nosaltres.

Que el roserar del teu rostre sigui eternament florit,

Car és un lloc de contemplació pel nostre cor i la joia i la frescor dels nostres ulls.

Que el teu dolor caigui sobre nosaltres, i no pas sobre el teu cos!

A fi que aquest patiment sigui per nosaltres com la raó que abilla la nostra ànima”.

ODA 146

“Oh coper! Fes-nos veure el nostre color en la puresa del vi.

Anihila’ns, perquè aquests dos mons siguin lliures de la nostra vergonya.

Que el vent de l’embriaguesa, per la teva gràcia, se’ns emporti.

Enlaire, a fi que la nostra feixugor s’alleugereixi.

Fes cavalcar l’ànima sobre el corser de l’embriaguesa en el camí de l’amor,

I que per nosaltres cent llegües siguin com un sol pas.

Allibera la nostra ànima amb una copa plena de vi.

Els nostres ulls, els nostres rostres, els nostres cors, són ensangonats.

Oh coper! Apressa’t! Que no veus

Els nostres pensaments coixos córrer darrere teu?

En la joia, els pensaments són pedres, encimbellen l’ànima;

Traieu del camí les pedres que ens barren el pas,

En el cant d’amor de Shams al-Din Tabrizí, toca,

Oh ministrer de Tabriz! sobre el nostre llaüt, la melodia d’Oshshâq”.

El Diwan-e Shams-e Tabriz-i, del qual hi ha representats aquí dos poemes, és una de les principals obres de Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana -“el nostre Mestre”-, el més gran poeta místic de l’Islam (a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l’ordre sufí “Mevlevi” conegut com dels dervixos giròvags) i és compost de ghazals, breus odes líriques que tenen un nombre de dístics que no depassa generalment la vintena. D’altra banda, el ghazal, en general, és un poema d’amor, sacre o profà, amb, de vegades, una certa ambigüitat de sentiments.

Dur les sabates a les mans

“Dos homes pietosos i respectables entraren en una mesquita junts.

 

El primer es va treure les sabates i les va col•locar amb cura, l’una al costat de l’altra, fora de la porta. El segon home es va treure les sabates, les posà juntes per la sola i se les endugué dins la mesquita.

 

Entre un grup d’uns altres homes pietosos i respectables que seien a la porta es va encetar una discussió sobre quin d’aquells homes era el millor.

 

— Si un entra descalç a la mesquita, no és millor deixar les sabates a fora ? —preguntava un d’ells.

 

— Però no hauríem de considerar — digué un altre home — que l’home que s’ha endut les sabates a dins la mesquita les portava per a recordar-se a si mateix amb la seva presència que està en un estat de vertadera humilitat ?

 

Quan els dos homes van sortir després de fer les pregàries, es donà la casualitat que els van preguntar a part, diferents grups dels qui miraven.

 

El primer home digué: — He deixat les sabates fora per la raó de costum. La raó és que si qualsevol vol robar-les tindrà una oportunitat de resistir-se a la temptació, i així guanyar mèrit davant si mateix.

 

Els oients quedaren molt impressionats per la noblesa de pensaments d’un home per a qui les seves possessions comptaven tan poc que de bon grat les confiava a qualsevol que pogués ser el seu destí.

 

El segon home, al mateix temps deia: — He entrat les sabates a la mesquita perquè si les hagués deixades fora, haurien pogut constituir una temptació de robar-les. Qualsevol que hagués sentit aquesta temptació, m’hauria fet còmplice en el pecat.

 

Els oients quedaren molt impressionats per aquest sentiment pietós, i admiraven la noblesa de pensaments del savi.

 

Tanmateix, un altre home savi que hi era present exclamà: — Mentre vosaltres dos i els vostres seguidors us heu estat complaent en el vostre admirable sentiment, ensenyant-vos l’un a l’altre amb el joc deIs exemples hipotètics, han passat algunes coses de veritat.

 

— Quines coses? —exclamà la multitud.

 

— Ningú no ha estat temptat per les sabates. El teòric pecador no ha passat per aquí. En canvi, un altre home, que no tenia sabates per endur-se a dintre o per deixar a fora ha entrat a la mesquita. Ningú no s’ha adonat de la seva conducta. No era conscient de l’efecte que podia tenir en persones que el veiessin o que no el veiessin. Tanmateix, a causa de la seva sinceritat real, les seves pregàries en aquesta mesquita avui han ajudat, de la manera més directa possible, a tots els lladres en potència que podien o podien no robar sabates o reformar-se tot exposant-se a la temptació.

 

¿Que no veieu que la simple pràctica de la conducta conscient, per molt excel•lent que sigui en el seu propi àmbit, és una cosa realment insignificant quan es mesura al costat del coneixement que existeixen homes reals de gran saviesa? ”
 
Aquest relat es pot trobar a ” Contes dervixos” (Pagès Editors, 2005) i és extret de l’ensenyament de l’orde Khilwati (“Reclusos”) fundada per Omar Khilwati.

%d bloggers like this: