L’escola de la fam

En el segle XVII al Japó, hi havia un pagès que feia setmanes que no tenia res que portar a la seva boca ni als estòmacs de la seva família. Un dia portat per la desesperació va recordar que segons la tradició tot home que fos capaç de desafiar i vèncer al Mestre d’una escola d’espases rebria una forta recompensa.

Tot i que no havia tocat una arma en la seva vida, el camperol va decidir desafiar al Mestre més il·lustre i famós de la regió. I fou així, el dia fixat, davant d’un públic nombrós, els dos homes es van trobar.

El pagès, sense mostrar-se res impressionat per la reputació del seu adversari, l’esperà a peu ferm, mentre que el mestre d’espases estava una mica torbat per la determinació del desconegut.

– Qui serà aquest home ?, rumiava. Mai ningú havia tingut el valor de desafiar-me. No serà un parany dels meus enemics?

El senzill camperol, apressat per la fam, va avançar amb absoluta resolució cap al seu rival. El Mestre va restar desconcertat per tant valor, mentre dubtava estranyat per la total absència de tècnica del seu adversari. Finalment, va retrocedir unes passes portat per la por. Abans fins i tot del primer assalt, el Mestre es sentia vençut.

Va lliurar l’espasa al terra i va dir:

-Vostè és el guanyador. Per primera vegada en la meva vida he estat vençut. Entre totes les escoles d’espases, la meva és la més llegendària. És coneguda amb el nom de “La que en un sol gest porta deu mil cops”. Puc preguntar-li, respectuosament, el nom de la seva escola?

-La escola de la fam -va respondre el pagès.

Momotaro, el nen préssec

Momotaro

Fa molt, molt temps, en algun lloc de Japó vivia una parella d’ancians. Un dia l’ancià va sortir a la muntanya a recollir llenya mentre que l’anciana va sortir al riu per a rentar roba. De cop i volta, l’anciana va veure un enorme préssec baixava pel riu, aigües abaix. Ella ho va recollir i el va dur a casa.

L’ancià a l’arribar a casa es va sorprendre al veure tan enorme préssec i va dir: “Quin préssec tan gran!, ho tallem? i l’anciana va contestar: “Sí, anem a tallar-lo!” Però abans de tallar-lo, el préssec va començar a moure’s i del seu interior va sortir un nen.

Els ancians es van sorprendre al veure a un nen sortir d’aquell enorme préssec, però també es van alegrar perquè com no tenien fills, aquest nen es convertiria en el seu únic fill. “Li direm Momotaro perquè va néixer d’un “momo”, va dir l’anciana.

Momotaro menjava molt i va créixer fort i robust. Ningú podia rivalitzar amb ell. Era bo i ajudava als seus pares en tot el que li demanaven, però havia alguna cosa que preocupava als ancians: Momotarono encara no havia pronunciat ni una sola paraula.

Per aquella època, uns dimonis estaven causant avalot i cometent maldats per tot el poble, i Momotaro s’indignava i pensava que: “Aquesta situació no ho puc tolerar!”.

Un dia, de cop i volta va començar a parlar i va dir als seus pares: “Vaig a castigar als dimonis! M’heu d’ajudar a preparar les meves coses per a sortir a buscar-los.” Els ancians es van quedar sorpresos a l’escoltar per primera vegada la veu de Momotaro. Així que van ajudar al seu fill i li van donar robes noves i “kibi dango” perquè pogués menjar durant el viatge. Momotaro va partir cap a la illa dels dimonis. Els ancians resaven perquè el seu fill es trobés sa i estalvi.

Momotaro

Momotoro es va trobar en el camí amb un gos. El gos li va dir: “Escolta! Dóna’m un “kibi dango” per favor. Si m’ho dónes t’ajudaré en el que sigui”. Momotaro li va lliurar un “kibi dango” i van començar a caminar junts.

Poc després es van trobar amb un mico, el qual va demanar a Momotaro ho mateix que el gos. Momotaro va agafar un “kibi dango” i l’hi va lliurar, i els tres van començar la marxa novament.

En el camí a la illa del dimoni, van trobar a un faisà, el qual va demanar el mateix que els anteriors i es va unir al grup.

Van passar uns dies i van arribar per fi a la “illa dels dimonis”. El faisà va realitzar un vol de reconeixement i al tornar va dir: “Ara tots estan prenent “Sake”. Momotaro va pensar que era una bona ocasió i va dir: “Anem”.

Però no podien entrar perquè la porta del castell estava tancada. En aquest moment el mico va saltar la muralla i va obrir el pany.

Els quatre van entrar alhora i els dimonis van quedar sorpresos al veure’ls. El gos va mossegar a un dimoni, el mico va esgarrapar a un altre mentre que el faisà picotejava a un tercer. Momotaro va donar un cops de cap als dimonis i els va dir: “No feu més coses dolentes!”. Els dimonis van contestar: “Mai més ho farem!, perdona’ns!”.

Momotaro els va perdonar i va recobrar el tresor robat, tornant a casa sa i estalvi amb els seus amics i repartint les riqueses entre la gent del poble.

Momotaro és un dels més famosos contes tradicionals japonesos. Narra la història d’un nen que, amb l’ajuda d’un gos, una mona i un faisà, salva els habitants de l’illa d’Onigashima dels dimonis que hi habiten. Aquesta versió ha estat trobada a Casa Àsia i a continuació  podeu veure una versió que he trobat a Youtube representada amb titelles per a l’assignatura d’expressió i comunicació dins el grau d’educació infantil.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

L’aiguader i els dos atuells

hinduflowers

Diu aquesta història que una vegada va viure en un poble de la Índia una aiguader. El seu ofici, tal com deveu saber, suposar o imaginar, era anar cada dia a la font a cercar aigua amb els seus dos atuells (dos recipients fets de fang) penjats a les puntes d’un pal que duia sobre les seves espatlles.

Un dels atuells però, all llarg dels anys, s’havia anat esquerdant i fent malbé, de tal manera que part de l’aigua es perdia pel camí. L’altre atuell, en canvi, era perfecte i mantenia intacte el seu contingut. I és clar, això passava cada dia.

L’atuell sense esquerdes estava molt cofoi i orgullós dels seus èxits ja que veia que era perfecte per la finalitat de dur l’aigua amunt i avall. L’altre atuell, però, se n’adonava i s’avergonyia de les seves esquerdes: és clar, per culpa seva l’aiguader perdia part de la càrrega d’aigua pel camí. I és per això que l’atuell esquerdat un dia va dir a l’aiguader:

– Estic trist i avergonyit i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només aconsegueixes la meitat del valor que hauries de
rebre pel teu treball. L’aiguader, però, de forma sorprenent li va contestar:

– Demà, quan tornem a casa, vull que miris enrere en el camí. L’atuell esquerdat no entenia com era que l’aiguader no estava enfadat i en
canvi li havia respòs de forma tan misteriosa. L’endemà al matí, en el camí de tornada cap a casa, l’atuell esquerdat va fer tal com l’aiguader li havia dit.

Quina sorpresa! Quan va mirar enrera va veure que una llarga filera de flors de tots colors s’estenia al llarg del camí, però només per la seva banda! És clar! Les flors havien nascut i crescut gràcies a l’aigua que, cada dia, regalimava per les seves esquerdes! L’altra banda del camí era, en canvi, seca, polsegosa i sense ni un bri d’herba.

L’aiguader li va dir llavors :

– T’has adonat que les flors només creixen en la teva banda del camí ? Vaig voler aprofitar les teves esquerdes i vaig sembrar llavors de flors.

Cada dia les has regades i de tant en tant, jo he pogut collir-les. Si no fossis exactament com ets, amb la teva imperfecció i les teves esquerdes, no
hagués estat possible crear aquesta bellesa…

Aquest conte també forma part de la tradició oral d’altres zones d’Àsia com la Xina, Japó o el sudest asiàtic.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

La concentració

Concentració

Després de guanyar diversos concursos de Kyūdō (tir a l’arc), el jove i jactanciós campió va reptar a un mestre Zen que era reconegut per la seva destresa com arquer.

El jove va demostrar una notable tècnica quan va fer impactar la fletxa a l’ull d’un llunyà búfal en el primer intent, i després va partir aquesta fletxa amb el segon tir.

– Ja està, li va dir al vell, a veure si pots igualar això!.

Immutable, el mestre no va desenfundar el seu arc, però va convidar al jove arquer que el seguís cap a la muntanya.

Curiós sobre les intencions del vell, el campió el va seguir cap a dalt de la muntanya fins que van arribar a un profund abisme travessat per un fràgil i tremolós tronc.

Aturat amb calma al mig del inestable i certament perillós pont, el vell va triar com a blanc un llunyà arbre, va desenfundar el seu arc, i va disparar un tir net i directe.

– Ara és el teu torn, va dir mentre es parava graciosament a terra ferma.

Contemplant amb terror l’abisme aparentment sense fons, el jove no va poder obligar-se a pujar al tronc, i menys a fer el tir.

– Tens molta habilitat amb l’arc, va dir el mestre, però tens poca habilitat amb la ment que et fa errar el tir.

Aquest conte zen l’he trobat en el bloc “Waw, tinc un blog“. I si voleu podeu llegir més contes zen o contes i llegendes del Japó.

L’aprenent de lladre

L'aprenent de lladre

El Mestre Wu-tsu Fa-yen deia que si  la gent em pregunta a què s’assembla el Zen li diria que és com aprendre l’art de robar. El fill d’un lladre va veure envellir al seu pare i va pensar: “Si és incapaç de continuar amb la seva professió, qui sinó jo guanyarà el pa en aquesta casa? He d’aprendre l’ofici”. Li va dir al seu pare, i aquest hi va estar d’acord.

Una nit el pare va dur al fill a una casa gran, va forçar la porta, va entrar a la casa, i obrint un gran bagul li va dir al fill que hi entrés per triar alguns vestits. Tan aviat el fill es va introduir en el bagul, va fer caure la tapa i va tancar el pany amb clau. Llavors el pare va sortir al pati, i fent molt de soroll pegant cops a la porta va despertar a tota la família, al mateix temps que ell desapareixia silenciosament.

Els habitants de la casa molt esverats van encendre espelmes i van comprovar que els lladres ja havien marxat. Mentrestant, el fill que continuava tancat dins del bagul, estava d’allò més dolgut per la crueltat del seu pare. Estava molt ferit. Però amb aquestes que va tenir una bona idea. Va fer un soroll que va sonar semblat al xiscle d’una rata. La família va manar a la serventa que agafés una espelma i obrís el bagul. Tan bon punt va notar que obrien la tapa, el presoner va sortir com un llamp, va apagar el llum i va fugir. Els habitants de la casa van córrer darrera d’ell.

El noi va passar al costat d’un pou, va agafar una pedra ben gran i la va llençar dins del pou. Els seus perseguidors que van sentir el soroll de l’aigua es van congregar al voltant del pou segurs que allà al fons hi havia el lladre ofegant-se. Mentrestant, aquest havia aconseguit tornar a casa el seu pare, i es queixava del tracte que havia rebut i que per poc no s’hi deixa la pell.

El pare li va dir: “No t’ofenguis, fill meu. Digues-me només com has aconseguit escapar”. Quan el fill li va narrar totes les seves aventures, el pare va observar: “Fill meu, ja ho tens, ja has après aquest art! ”

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses.  I fa referència a les ensenyances de Wu-tsu Fa-yen (aprox. 1024-1104, en japonès: Goso Hoén) mestre xinès de l’escola Zen Rinzai.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

Oshidori i Sonjo

oshidori

Una vegada hi havia un caçador i falconer anomenat Sonjo. Un dia se’n va anar a caçar i no va trobar caça; quan tornava cap a casa, va veure una parella d’oques mandarines nedant plegades en un riu que ell es disposava a travessar. Al Japó, matar oshidori (oques mandarines) no està bé, perquè són el símbol de l’amor conjugal, però aquell dia Sonjo tenia fam i va disparar contra la parella. La seva fletxa va travessar el mascle; la femella va fugir i es va amagar en uns joncs de la vora llunyana. En Sonjo va agafar l’ocell mort, el va dur a casa seva i el va coure.

Al vespre, va tenir un somni esgarrifós. Una dona molt bella entrava a la seva habitació i es posava a plorar amargament, tot preguntant-li:

Per què l’has mort? Vivíem molt felices tots dos junts, i tu l’has mort! A mi també m’has mort, perquè jo no viuré sense el meu company.

L’endemà, quan es va despertar, va recordar el somni i va tornar al riu. Allà va veure la femella oshidori que nedava sola. L’oca es va dirigir cap a on estava en Sonjo i, quan va ser a prop seu, es va enfonsar dins l’aigua i no va tornar a sortir mai més.

Després d’això, en Sonjo es va afaitar el cap i va fer-se monjo.

Aquesta és una adaptació del conte “Oshidori” del llibre “Balades i contes japonesos” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995) d’Eduard Llorens i Miquel Zueras.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

El fil vermell

r

Explica una vella llegenda xinesa  que l’Avi de la Lluna, Yuè Xià Lǎo, lliga un fil vermell al canell de cada infant que neix, un fil que està lligat a molts altres fils, que al seu torn subjecten els canells de totes les persones amb les que aquest nen està destinat a trobar-se.

Cada nit, tant aviat com es fa fosc, Yuè Xià Lǎo surt  des de la lluna, que és la seva llar,  buscant  aquelles persones que estan destinades a romandre juntes, i, quan les troba, amb un somriure d’orella a orella uneix els seus canells amb el fil vermell. A mesura que el nadó creix, els fils es van escurçant, acostant cada vegada més a aquelles persones que estan destinades a reunir-se, independentment del moment de les seves vides en què les persones s’hagin de conèixer.

Dues persones connectades pel fil vermell estan destinades a ser amants, sense importar temps, lloc o circumstàncies. Els poders d’aquesta corda màgica són tant extraordinaris que ja es pot estirar o contreure el fil que mai es podrà trencar.

D’aquesta llegenda sobre el destí també es poden trobar altres versions al Japó i a la mateixa Xina on encara és una creença ben arrelada… I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

Els dos monjos i la dona

zen

Dos monjos zen anaven creuant un riu. Es van trobar amb una dona molt jove i bella que també el volia creuar, però tenia por de caure i fer-se mal o ofegar-se. Així que un dels dos monjos es va oferir a pujar-la a les espatlles i la va portar fins a l’altra riba.

L’altre monjo estava furiós. No va dir res però bullia per dins. Això estava prohibit. Un monjo budista no havia de tocar una dona i aquest monjo no només l’havia tocat, sinó que l’havia portat sobre les espatlles.

Després del fet, els dos monjos van caminar diverses hores fins que van arribar al monestir, mentre entraven, el monjo que estava irritat es va tornar cap a l’altre i li va dir:

– Hauré de dir-ho al mestre. Hauré d’informar sobre això !!!  Està prohibit !!!!

– De què estàs parlant? Què està prohibit? – Li va respondre l’altre.

– T’has oblidat? Vas portar a aquella dona tant bonica a sobre les espatlles – Va dir l’altre monjo amb una veu encara més encesa.

El monjo que havia ajudat a la dona va esclatar a riure i després va dir:

-Sí, jo la vaig portar, però la vaig deixar al riu molts metres enrere. Però veig que tu encara l’estàs carregant…

I podeu llegir més contes i llegendes Zen

 

Per què cridem quan ens enfadem?

Un mestre preguntà als seus deixebles que com era que la gent cridava quan s’enfadava.  Després de rumiar-s’ho una estona, un d’ells digué:

– Les persones cridem quan ens enfadem perquè perdem els nervis.

El mestre digué que com era possible cridar a algú que es trobava tan a prop teu?  ¿No seria més encertat parlar-li amb una veu més baixeta?

 Insisteixo: Per què cridem a algú quan estem enfadats?

Cap resposta de les que digueren els seus deixebles convenceren al mestre que, finalment, es decidí parlar:

– Quan dues persones estan irades, tenen els cors molt allunyats i és per poder cobrir aquesta llarga distància que han de cridar, és la manera que tenen de poder-se escoltar.  Quan més enfadades estiguin, més fort hauran de cridar.

Després el mestre tornà a preguntar:

–  Què passa quan dues persones s’enamoren?   Que es parlen amb suavitat, sense crits perquè els seus cors es troben molt a prop i la distància entre ells és molt minsa.

Quan més enamorats estan enlloc de parlar, xiuxiuegen i es miren, res més.  Això és el que passa quan ens trobem a prop de les persones estimades.
Per acabà digué:

– Quan discutiu no deixeu que els vostres cors s’allunyin, no digueu paraules que us puguin distanciar més i arribarà un dia en que la distància serà tan gran que ja no sabrà tornar-hi.

Aquest conte zen l’he trobat a l’interessant bloc ebrenc Rondalles de la vora del foc, i podeu llegir més contes zen en aquest enllaç

El mirall màgic

Iriku havia estimat molt el seu pare. Ara l’ancià ja havia anat a reunir-se amb els seus avantpassats.

Sovint, tot teixint una panera de bambú, Iriku pensava: “Si la meva esposa no hagués sentit tanta aversió pel meu honorable pare, l’home hauria estat més feliç a les seves velleses. Jo no hauria vacil·lat a manifestar-li el meu afecte i el meu respecte filial. Hauríem tingut llargues i dolces converses. Ell m’hauria parlat de les persones i les coses del passat…”. I li agafava una gran tristesa.

Un dia de mercat, Iriku el cisteller va vendre totes les paneres més de pressa que de costum. Una mica desenfeinat, passejava entre les parades quan es fixà en un mercader xinès que sovint oferia objectes rars:

-Acosta’t, Iriku –féu el mercader-. Aquí tinc una cosa extraordinària.

I amb aires de misteri, va treure d’un cofre un objecte rodó i pla cobert amb una tela de seda. El posà entre les mans d’Iriku, i amb preocupació, va fer lliscar la tela. Iriku inclinà el cap damunt una superfície polida i brillant, i a dins hi reconegué la imatge del seu pare, tal com havia estat de jove. Emocionat, exclamà:

-Aquest objecte és màgic!.

-Sí –digué el mercader-. D’això en diuen un mirall, i té un gran valor!.

Però la febre ja s’havia apoderat d’Iriku:

-Te n’ofereixo tot el que tinc –va dir-. Vull aquest “mirall màgic” i emportar-me a casa la imatge del meu estimat pare.

Després d’un llarg regateig, Iriku lliurà al mercader el producte de totes les seves vendes d’aquell matí. Així que arribà a casa, Iriku pujà al graner i amagà la imatge del seu pare dins d’un cofre.

Els dies següents, desapareixia, pujava al graner i treia el “mirall màgic” del cofre; passava llargues estones contemplant la imatge venerada i era feliç.

La seva dona no trigà a adonar-se del seu estrany comportament. Una tarda, quan Iriku deixà a mig fer una panera, el seguí. Va veure que pujava al graner, forfollava dins d’un cofre, en treia un objecte desconegut i el contemplava llarga estona amb una expressió misteriosa de plaer.

Després embolcallà curosament l’objecte amb un tros de tela i l’endreçà amb amorosa delicadesa. Intrigada, esperà que Iriku se n’anés, obrí el cofre, hi trobà l’objecte, enretirà la tela de seda, mirà i hi va veure: “una dona!”.  Furiosa, baixà del graner i increpà el seu marit:

-De manera que m’enganyes anant a contemplar una dona deu cops al dia al graner!.

-Que no! –féu Iriku-. No te n’he volgut parlar perquè tu no apreciaves gaire el meu pare, però és la seva imatge el que hi vaig a contemplar, i això calma el meu cor.

-Miserable mentider! –vociferà la dona-. Jo he vist el que he vist! És una dona, el que has amagat al graner!.

La disputa s’agreujava, ja era infernal, quan es presentà a la porta una monja mendicant. El matrimoni va voler que els fes d’àrbitre. La monja pujà al graner i tornà:

-És una monja! –va dir.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

Previous Older Entries

%d bloggers like this: