Un conte zen

Un home que passejava per un camp es va trobar amb un tigre.

Va donar mitja volta i va fugir amb el tigre trepitjant-li els talons. A l’arribar a un precipici, es va agafar a l’arrel d’una vella parra i va quedar penjant sobre l’abisme. El tigre el flairava des de dalt.

Estremit, l’home va mirar cap al fons del precipici: allà baix un altre tigre esperava àvid la seva caiguda per devorar-lo. Només el sostenia la parra.

Dos ratolins van començar llavors a rosegar l’arrel…

Aleshores aquell home va descobrir prop seu una maduixa silvestre d’un aspecte immillorable. Aferrant-se a la parra amb una mà, va poder atènyer la maduixa amb l’altra. Què deliciosa que estava!

Aquest conte i sis més que us convido a llegir els he trobat a CETR. Bona lectura !!

Anuncis

La llebre vengativa de Kachi-kachi Yama (Japó)

Hi havia una vegada dos ancians que vivien sols en una petita casa. Cada dia l’ancià s’anava a treballar al camp, i mentre sembrava arròs cantava:

– “Un gra, i d’ell milers.”

Cada dia apareixia també un teixó (tanuki), després de l’ancià, que cantava:

– “Un gra i un de sol. I tots me’ls menjaré.”

I quan l’ancià tornava al camp el dia següent, veia amb tristesa que no quedava ni un sol gra. I aquesta era la raó per la qual la parella vivia en la misèria.

Un dia l’ancià, en veure que una vegada més el teixó s’havia menjat tot el gra, es va enfadar tant que va decidir atrapar-lo. L’ancià va començar a sembrar i cantar, com de costum, fins que va arribar el teixó. L’ancià va donar un salt, i va aconseguir atrapar el teixó i lligar-lo amb una corda.

Quan l’ancià va arribar a casa amb el seu presoner, va dir a la dona:

– “Dona, vine i mira el que he caçat avui. Pren una cassola i fes un bon cuit de teixó.” I l’ancià va tornar al camp, mentre la dona començava a moldre arròs per fer galetes per sopar.

Tanamteix, el teixó, que era molt astut i malvat, li va dir a la dona:

– “Anciana, mira que això de moldre arròs als teus anys ha de ser molta feina. Per què no em deslligues perquè et pugui ajudar”.

L’àvia va dubtar, pensant que l’ancià s’enfadaria. Però ell teixó insistir tant que al final la dona va decidir deslligar-lo. El teixó va fer com que l’ajudava amb la mà del morter, però en comptes de moldre arròs quan la dona es va distreure li va pegar al cap i va fugir. En arribar l’ancià a casa va trobar la seva dona morta, i es va posar a plorar. Una llebre que el va veure plorar li va preguntar el motiu de la seva pena i l’ancià li va explicar la seva història.

– “Jo em venjaré per tu”, va dir la llebre, i se’n va anar cap a les muntanyes.

La llebre va començar a recollir llenya. Transcorregut un estona, el teixó es va acostar i li va preguntar què feia.

– “Aquest hivern serà molt fred, i m’estic preparant,” li va contestar.

El teixó va pensar que no era una mala idea i va començar a ajudar a la llebre. En no massa temps van ajuntar un bon munt de llenya. Es van posar la llenya sobre l’esquena i van començar a baixar la muntanya. Quan portaven mig camí recorregut, la llebre va començar a queixar-se:

– “Com pesa! Ai, com pesa!”

El teixó per ajudar el seu nou amic que portava una estona queixant-se, va prendre la llenya que portava la llebre. Van seguir baixant i la llebre, que caminava darrere del teixó, va començar a colpejar unes pedres sobre la llenya que portava el teixó, perquè deixés anar espurnes i així es calés el foc.

Estranyat el teixó li va preguntar pel soroll, al que la llebre li va contestar que la muntanya que estaven descendint era la Muntanya Cruixent, i que el so era dels ocells picant els troncs dels arbres.

Finalment la llenya va començar a crema, i en escoltar el crepitar de les flames el teixó va tornar a preguntar de nou al seu nou amic pel soroll.

– “Aquest so és el plor dels ocells, i per això també l’anomenen a aquesta muntanya la Muntanya dels Ocells que Ploren.”

Quan el foc va començar a cremar la pell, el teixó començar a cridar però la llebre es va escapar corrent.

Al dia següent, la llebre es va posar a recollir pebrots vermells doncs volia fer picant. Al veure-ho el teixó, enfadat, li va dir que per culpa l’esquena se li havia quedat horriblement cremada.

La llebre va fer com que no el coneixia i li va dir:

– “Les llebres de la Muntanya Cruixent són les llebres de la Muntanya Cruixent. Les de la Muntanya dels pebrots són les de la Muntanya dels pebrots. No sé del que parles. ”

El teixó va pensar que tenia raó. I va aprofitar per demanar a la llebre si tenia alguna medicina per les cremades.

– “Quin sort, ara mateix la estic preparant”, li va dir la llebre al teixó i va començar a cobrir l’esquena amb el pebre. Al principi el teixó no va sentir res, però poc a poc la pebre va començar a fer-li efecte deixant l’esquena molt pitjor que el que ja la tenia. En aquest moment, la llebre es va escapar una altra vegada.

Va tornar la llebre de nou a la muntanya al dia següent. Aquesta vegada va començar a tallar arbres amb intenció de fer-se un vaixell. El teixó va arribar, amb un terrible dolor a l’esquena, i cridant a la llebre li va dir que per la seva causa havia estat a punt de morir el dia anterior a la Muntanya dels pebrots.

La llebre, fent com si no conegués el teixó, va contestar:

– “Les llebres de la Muntanya dels pebrots són les llebres de la Muntanya dels pebrots. Les de la Muntanya dels Cedres són les de la Muntanya dels Cedres: – Tu qui ets? ”

O la llebre actuava molt bé o el teixó era bastant crèdul, la qüestió és que el teixó es va creure de nou el que la llebre li deia. Així que al assabentar-se que la llebre planejava fer-se un vaixell, li va preguntar el motiu. Quan la llebre li va dir que era per pescar al riu, el teixó va voler un vaixell també.

– “Bé, jo em faig el vaixell de color blanc perquè tinc la pell blanca. Però tu, com tens el pèl marró, et vindria millor fer el vaixell de terra”, li va explicar la llebre al teixó.

Cadascun va acabar de construir el seu propi vaixell i es van anar junts al riu. Van tirar les barques al riu, però tan aviat el vaixell de terra va tocar l’aigua va començar a desfer-se. El teixó quan va veure que s’enfonsava en l’aigua va començar a cridar:

– “Socors, socors, ajuda’m!”

Però la llebre, impassible, li va dir:

– “Recorda a la pobra dona que va morir per la teva culpa,” i el va abandonar.

La llebre es va anar on l’ancià i li va dir que el teixó era mort. Però en comptes d’alegrar l’ancià es va posar molt trist ja que després de pensar-ho es va adonar que la mort del teixó no li anava a tornar la seva dona, i que la venjança no valia per a res.

Aquest conte  té mil i una versions com la majoria de contes anònims i populars. Les variants són profundes i van molt lligades al moment de la seva narració, així en algunes ocasions el conte tendeix a enfosquir-se amb detalls macabres com que el teixó mata a la dona i ens transforma amb ella i prepara una “sopa amb la carn de la dona” que serà menjat pel marit sense descobrir l’engany o que la llebre era present en l’instant de la mort de la dona i a més de consolar a l’home es veu empesa a la venjança per no haver pogut fet res per evitar-ho. Fins i tot, en altres versions el cop assasí no és del morter sinò de l’escrot del teixó que vincula així aquest conte amb altres narracions eròtiques de criatures japoneses. Aquest text l’he trobat en el recull “Antiguos cuentos populares del Japón“. També us deixo un facsimil anglès de 1855 amb el conte i unes il·lustracions precioses. I les imatges de l’entrada són del gran Toyohara Kunichika.

I si vols llegir aquest i altres contes del Japó:

Els sis Jizõs i els barrets de palla (Japó)

Aquesta és la història d’un matrimoni d’avis molt pobres, que intentaven guanyar-se la vida fent barrets de palla, anoments kasa en japonés.

En arribar la cap d’any d’aquell any no tenien diners per comprar les boletes d’arròs amb què se celebra l’Any Nou, així que l’ancià prenc la decisió d’anar al poble a intentar vendre uns barrets de palla. Va agafar cinc barrets, se’ls va tirar a l’esquena, i va començar a caminar en direcció al poble.

El poble estava bastant lluny de la seva humil casa, de manera que l’avi va necessitar emprar tot un dia creuant camps fins arribar al poble. Un cop allà, es va posar a pregonar la mercaderia:

– “Barrets de palla, bonics barrets de palla! Qui vol un barret? ”

A la petita vila hi havia molta gent comprant peix, vi i boletes d’arròs, per celebrar l’any nou. Però com el dia d’any nou es celebra a casa, a cap dels compradors i passavolants li feia falta un barret. Es va acabar el dia tal com havia començat i l’ancià no havia aconseguit vendre ni un sol barret. Així que va començar a caminar de tornada a casa sense haver pogut comprar les boletes d’arròs.

Quan sortia del poble, va començar a nevar. L’ancià era molt cansat i patia molt fred a l’haver de creuar els camps coberts ara de neu. De sobte es va fixar en uns Jizõs, estàtues de pedra representant al Bodhisattva Ksitigarbha. Havia sis Jizõs, amb els caps ben coberts de neu i les cares plenes de caramells.

L’ancià que tenia bon cor va pensar que els pobres Jizõs havien de tenir fred. Així que els va treure la neu i el glaç, i els va posar els barrets de palla que no havia pogut vendre, dient:

– “Són només de palla però, si us plau, acepteu-los”

L’avi només tenia cinc barrets i els Jizõs eren sis, de manera que l’ancià li va posar el seu propi barret a l’últim Jizõ mentre li deia:

– “Disculpa’m, per donar-te un barret tan vell.”

A continuació va seguir caminant per la neu en direcció a casa seva. Finalment, va arribar a casa totalment cobert de neu. Quan la dona el va veure així, sense barret ni res, li va preguntar què li havia passat. L’home li va explicar tot el que havia passat aquell dia, com no havia pogut vendre els barrets, la pena que li havia donat veure els Jizõs coberts de neu, i com havia hagut d’usar el seu propi barret ja que eren sis Jizõs.

La dona es va alegrar de tenir un marit tan afectuós:

– “Has fet bé. Encara que siguem pobres, tenim una casa calenta i ells no.”

L’avi, es va asseure al costat del foc per treure’s el fred mentre la dona preparava el sopar. No tenien boletes d’arròs, ja que l’home no havia pogut vendre els barrets, així que van menjar només arròs i uns vegetals en escabetx i es van anar al llit ben d’hora.

A mitjanit, l’ancià i l’anciana van ser despertats pel so d’algú cantant. Les veus se sentien cada vegada més altes a mesura que s’apropaven a la casa, i deien:

“L’ancià va donar els seus barrets
Als Jizõs tots sencers
Lleugers, a casa, lleugers! ”

La parella d’avis estava espantada, i es van espantar encara més quan van sentir un gran soroll. Van sortir corrent per veure de què es tractava, i es van trobar una gran sorpresa en obrir la porta.

Hi havia un munt enorme de paquets plens d’arròs, vi, boletes d’arròs, decoracions per al Nou Any, mantes, quimonos i moltes altres coses. En buscar qui els havia portat tot aquests regals, van veure als sis Jizõs allunyant-se amb els barrets que les havia regalat l’home al seu cap.

Els Jizõs, en reconeixement de la bondat de l’ancià, els havien portat aquests regals perquè les persones grans tinguessin un feliç Any Nou.

Versions d’aquest conte existeixen moltes i formen part de la rica tradició japonesa. En ocasions el títol del conte és Kasa-Jizõ (el barret del Jizõ). Aquesta versió és un xic lliure i ha estat inspirada en les trobades a les webs Bujinkan Budo Taijutsu, a Patronat Domenech i a Leyendas & Cuentos populares. Les imatges són dels Roku Jizõ (el sis Jizõ) de Zenkouji (Nagano) i de Shingetsu-in (Hyogo).

Jizõ és una divinitat molt estimada al Japó. La tradició el considera el protector dels infants morts abans de nèixer o d’aquells que han mort abans que els seus pares i actualment se’l venera com una deitat que protegeix a les ànimes, ajuda i dona consòl. També es considera el protector dels viatgers.

I si vols llegir aquest i altres contes del Japó:  

Tarja de visita

Keichu, el gran mestre Zen de la era Meiji, era el cap de Tofuku, una catedral de Kyoto. Un dia el governador de Kyoto el va anar a veure per primera vegada.

El seu ajudant lliurà la tarja de visita del governador, que deia: Kitagaki, Governador de Kyoto.

“No tinc res a veure amb un tipus com aquest,” digué Keichu al seu ajudant. “Digues-li que se’n vagi d’aquí.”

L’ajudant tornà la tarja de visita amb disculpes. “L’error es meu,” digué el governador, i amb un llapis va tatxar les paraules Governador de Kyoto. “Torna a preguntar al mestre de nou.”

“Oh, es aquest Kitagaki?” exclamà el professor quan va veure la tarja. “Vull veure a aquest tipus.”

Aquest conte ha estat trobat en un recull de 101 paràboles zen i la imatge és del prolífic pintor japonès Gihachiro Okuyama (1907-1981).

El valor de les coses (conte zen)

“Mestre, vinc perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo per a res, que no faig res bé, que sóc maldestre i bastant ximple. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més? “

El mestre, sense mirar-lo, va dir:

-Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi problema. Potser després … – i fent una pausa va afegir: Si volguessis ajudar tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després potser et podria ajudar.

-E … encantat, mestre – va titubejar el jove, però va sentir que una altra vegada era desvaloritzat i les seves necessitats postergades.

-Bé-va dir el mestre.

Es va treure un anell que portava en el dit petit de la mà esquerra, li donà i va afegir – agafa el cavall que està allí fora i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. Cal que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés-hi ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid possible.

El jove va prendre l’anell i va marxar.

Tot just arribar, va començar a oferir l’anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l’anell.

Quan el jove mencionava la moneda d’or, alguns reien, altres li giraven la cara i només un vellet va ser tan amable com per prendre’s la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era molt valuosa per lliurar-la a canvi d’un anell. Amb l’afany d’ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, i va rebutjar l’oferta.

Després d’oferir la seva joia a tothom que es creuava en el mercat – més de cent persones – i abatut pel seu fracàs, pujà al seu cavall i va tornar.

Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d’or. Podria llavors haver-la lliurat al mestre per alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda.

Va entrar a l’habitació.

-Mestre, va dir, ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l’anell.

-Què important és això que dius, jove amic -va contestar somrient el mestre-. Hem de saber primer el valor real de l’anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell, per saber-ho?

Digues-li que voldries vendre l’anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que t’ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.

El jove va tornar a cavalcar.

El joier va examinar l’anell a la llum del cresol, el va mirar amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir:

-Noi, digues-li al mestre que si el vol vendre ja, no puc donar-li més que 58 monedes d’or pel seu anell.

– 58 monedes!!- Va exclamar el jove.

-Sí – va replicar el joier – Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé … si la venda és urgent …

El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar els fets.

-Seu – va dir el mestre després d’escoltar-lo -. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només pot avaluar veritablement un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?

I dient això, va tornar a posar-se l’anell al dit petit de la seva mà esquerra”.

Aquest conte zen l’he trobat a El blog de Coaching Vallès

Isogai, el picapedrer (Japó)

“Fa molt de temps al Japó hi vivia un picapedrer de nom Isogai, que treballava en unes mines de granit.

El seu sou era tan miserable que amb prou feines en tenia per menjar. Una tarda arribà a casa mort de cansament, es queixà de la seva mala sort i parlà en veu alta.

-Ah, si jo arribés algun dia a ser ric!, la gent em respectaria i seria estimat i admirat per tots. Però així, sent un pobre picapedrer, qui podria respectar-me. Mai podré sortir d’aquesta miserable vida que porto.

I amb aquests tristos pensaments Isogai s’adormí i començà a somiar. En el seu somni es veié convertit en un home ric i poderós: vivia en un palau de marbre i des de la finestra de la seva habitació, coberta de sedes, veia passar la gent de la ciutat que anaven i venien atrafegades.

Isogai es sentia feliç però, de sobte, tothom corré i s’apartà del mig del carrer per deixar passar una carrossa daurada, arrossegada per deu cavalls blancs. Era l’emperador del Japó!.

El seguia la seva cort de cavallers. Tothom s’agenollà i baixà els ulls a terra mentre passava pel seu davant, no fer-ho era castigat amb cent fuetades i amb presó perpètua. Al veure aquella magnificència, Isogai va sentir enveja i pensà.

-Sóc ric, però, de què em serveixen les meves riqueses si no puc tenir una cort de cavallers, ni súbdits que s’agenollin quan jo passo. Com m’agradaria ser emperador!

Immediatament Isogai es va convertir en un poderós emperador a qui seguien cents i cents de cavallers i els seus criats que el protegien del sol amb un para-sol guarnit amb diamants i rics brodats. Però malgrat el para-sol, el sol, que aquell dia era més fort que en ple més d’agost, feia que del front d’Isogai caiguessin enormes gotes de suor.

Mentre es ventava amb el seu paipai, Isogai pensà:

-Ni els emperadors són completament feliços, vet aquí que, com qualsevol mortal, he de patir aquesta calor i suar com un camperol amb l’aixada. Tant de bo pogués ser el sol i aleshores si que seria poderós, doncs faria suar als més poderosos de la terra.

No havia quasi acabat de pensar en aquesta possibilitat quan Isogai es convertí en el sol que està per damunt de totes les coses. Gràcies a ell madura el gra i les fruites, la seva escalfor fa possible la vida i la seva llum omple la terra.
Però vet aquí que un núvol s’interposà en el seu camí i els raigs del sol no podien arribar a la terra. Isogai es va enfurismar.

-Si un núvol és més poderós que jo, i pot aturar els meus raigs, més em valdria ser un núvol.

I, de sobte, Isogai va ser núvol. I per demostrar el seu poder es va posar davant del sol, i la terra va quedar envoltada d’ombres. Després va deixar caure la seva pluja, tan abundant i forta, que els rius es van desbordar i van inundar els camps i els pobles. Isogai, amb arrogància, contemplava el que havia aconseguit amb la seva força.

Ara si que era el més poderós, i ningú podria amb ell. Però mirà cap avall amb més cura i veié que hi havia una roca que, malgrat que l’aigua caigués amb fúria contra ella, no es movia del seu lloc. I va enviar més pluja, i fortíssims vents, però la roca ni es movia.

-Doncs si no tinc poder per a vèncer una roca, millor serà ser com ella.

I ja us haureu imaginat que en roca es convertí Isogai. Es sentí feliç perquè resistia el mal temps, la calor, el sol, les pluges, els trons i llamps, en mig de les més fortes tempestes Isogai reia i reia.

Un bon dia, arribà al costat de la roca un pobre home, vestit amb quatre parracs i amb un martell i un pic va començar a esbocinar la roca i a treure’n trocets petits.

-Qui ho hagués pensat mai!- exclamà Isogai -un pobre home pot moldejar i destruir una roca. Vull ser home un altre vegada.

I en aquell instant Isogai despertà del seu somni i es sentí feliç per ser un home i orgullós de ser un picapedrer que podia vèncer la roca que ni el sol, ni el vent, ni la pluja havien pogut doblegar.

Anava a la feina amb alegria i picava amb fúria la pedra sentint la seva força. Treballava tan bé que es feu famós, i la seva fama de ser el millor picapedrer del regne arribà a fins a l’emperador del Japó, qui el feu cridar per a ser el cap dels picapedrers que començarien el seu nou palau.

Isogai esdevingué important, respectat i admirat per la seva feina. Ara podia comprar molt menjar i vestits, podia passejar vestit de seda enmig dels picapedrers per supervisar la feina, però va continuar picant i picant amb els seus companys, doncs el seu màxim orgull era ser el millor picapedrer, i quan l’emperador el visitava per veure com anava la feina no entenia perquè Isogai no descansava sota el seu para-sol guarnit amb diamants i rics brodats.

I Isogai mai més va sentir enveja de l’emperador”.

Aquesta és una versió lliure d’un conte popular japonès a cura de Mª Antònia Navarro trobada a Duniazad. Les pintures són obra de l’artista japonès Hiroaki Takahashi (1871-1945)

Vols ser emperador ? (Japó)

En aquell temps, Heian-kyo, que vol dir “capital de la pau i la tranquil·litat” (actualment Kioto), era un lloc encisador, on residia Sa Majestat l’Emperador. Nobles senyors vestits de vermell, túnica cirera i pantalons porpra, i nobles dames amb vestits enlluernador, de colors sempre nous, rivalitzaven en els torneigs d’amor i els jocs de l’esperit.

Les festes sumptuoses se succeïen per tots els palaus, adornats amb magnífiques estàtues. A les ribes del llac de les Vuit Virtuts, els músics acompanyaven els amants del clar de lluna. Els temples eren construïts amb fustes precioses, ornats amb nacre, incrustats de pedres fines, i les cerimònies rituals donaven lloc a ostentacions sense parió en tot l’imperi.

L’emperador Saga era un home d’edat, una mica cansat d’aquelles festes perpètues. Una pena secreta el rosegava. No tenia fills. Sovint s’absentava de la cort, i acudia amb alguns servents fidels i discrets al lloc on vivia un eremita, un monjo zen. S’estava no gaire lluny de la capital, en una senzilla cabanya de brancatge, a tocar d’una pagoda en ruïnes.

Assegut en el tronc d’un arbre, Saga observava com el monjo pregava, meditava i feia llenya, i com guspirejava la destral a la llum del sol al ritme dels seus cops.

-Fa anys que miro com vius, Ryoben; ets actiu, enèrgic, generós i savi. Jo envelleixo, i no tinc fills. Vols succeir-me, vols ser emperador?

El monjo no va dir molt davant d’aquesta sorprenent pregunta.

-Imagina’t, Ryoben, els plaers, la riquesa, el poder absolut, el dret de vida i mort sobre tot allò que respira en aquest país. Podries fer construir ací un palau, o un temple amb cent pagodes, fer conèixer el Zen,  estendre la seva influència. No et tempta, tot això?

Llavor Ryoben deixà la destral, posà en ordre els seus vestits, i va dir:

-M’en vaig a la vora del riu a rentar-me les orelles. Que les vostres paraules han embrutat.

Baixà al riu i hi trobà un camperol que hi anava sovint a abeurar la seva vaca.

-Et rentes les orelles, a aquesta hora del dia?

-Sí, les paraules de l’emperador me les han embrutat. M’ha proposat de succeir-lo, i de pujar al tron.

-Comprenc que et rentis! –digué el camperol-. I en aquestes condicions no deixaré pas que la meva vaca begui d’aquesta aigua bruta.

Provocació, impertinència, la gran rialla alliberadora del Zen. El monjo considera igualment el príncep i el pelacanyes, el lleó i el cuquet de terra. Sense envejar res, sense posseir res, el Zen és la llibertat perfecta“.

Conte trobat a internet en una versió reduïda  de “Els millors contes zen

Gonbei, el caçador d’ànecs (Japó)

Hi havia una vegada un caçador d’ànecs que es deia Gonbei. Cada dia anava a l’estany que hi havia vora casa seva a caçar ànecs, però la major part dels dies tornava a casa amb les mans buides perquè no els encertava gairebé mai! Era tan mal tirador que fins i tot els ànecs es reien d’ell!

Això, però, no impedia el fet que Gonbei fos molt ambiciós.

-M’agradaria trobar la manera de caçar un centenar d’ànecs d’un sol cop –deia sovint–. Seria fantàstic!

Un dia va tenir una idea. Va buscar totes les escopetes velles que guardava, les va lligar en un feix i va enganxar els gallets amb un cordill. Després, es va dirigir a l’estany. Malauradament, aquell dia només hi havia tres o quatre ànecs.

-Això sí que és mala sort –va exclamar Gonbei–. Però tres o quatre és millor que cap.

Va apuntar amb el feix d’escopetes i va disparar. L’explosió va ser enorme i amb l’estrebada del tret, Gonbei va caure de cul a terra. En un primer moment, el fum no li permetia veure res, però en dissipar-se la fumarada, va comprovar, enfurismat, que els ànecs nedaven tan tranquils com si no hagués passat res. No n’havia encertat ni un!

-Cuac, cuac! Has tornat a fallar, Gonbei. Cuac, cuac! –reien els ànecs.

En tornar a casa amb les mans buides, el caçador anava pensant en la manera de caçar un centenar d’ànecs d’un sol cop. I així van anar passant els dies, les setmanes i els mesos i va arribar la
tardor. Un dia molt fred, després d’una gran nevada a la nit, Gonbei es va llevar a trenc d’alba i es va dirigir a l’estany amb una corda molt llarga. Havia tingut una molt bona pensada!

L’estany estava gelat i damunt el gel hi havia un munt d’ànecs asseguts. Gonbei va caminar de puntetes sobre el gel, i va anar lligant un per un les potes dels ànecs. Estava content perquè no s’havien mogut gens ni tan sols no havien obert els ulls.

Un cop els va tenir lligats, els va comptar:

-…noranta-set, noranta-vuit, noranta-nou. No n’hi ha cent, però no està gens malament! –va dir.

Llavors, va subjectar la corda amb la mà i va començar a caminar cap a casa. Ja era de dia i havia començat a sortir el sol. Mica en mica, el gel que cobria els ànecs es va començar a fondre. Els ànecs es van anar eixorivint, van batre les ales i l’un rere l’altre, van començar a volar… arrossegant la corda i
Gonbei amb ells.

-Socors! Ajuda! –cridava el caçador, però volava tan amunt que difícilment s’hauria pogut fer res. Els ànecs volaven en direcció sud i van travessar muntanyes, boscos i camps d’arròs. Finalment, Gonbei ja no podia subjectar més la corda, la va deixar anar i va començar a caure cap a terra.

-Oh, no! Socors!

Va aterrar tan llarg com era en un camp de blat de moro. Era el temps de la collita i els pagesos van deixar les eines a terra i van córrer a mirar què era allò que havia caigut del cel.

-Mare meva! Ha caigut del cel!

-Potser és mig ànec…

Com que els ulls li giravoltaven i no podia parlar, el van dur en una casa i el van ajaure en un llit. Quan es va refer una mica, va contar tot el que li havia passat.

-Mira, Gonbei –va dir un dels pagesos–, ara ets molt lluny de casa teva. Si vols, pots quedar-te amb nosaltres i ajudar-nos a collir el blat de moro.

Li va semblar una bona idea i l’endemà mateix va començar a treballar amb els pagesos. La feina li agradava i va pensar que no l’importaria quedar-se a fer de pagès. Però només havia passat una setmana que les antigues idees li van tornar al cap.

-Hi deu haver alguna manera de collir cent panotxes de cop –va dir.

Uns dies després, mentre collia el blat de moro en un camp molt gran, va veure una planta molt més alta que les altres i tan plena de panotxes que la tija es vinclava fins al terra.

-Aquesta planta deu tenir al menys cent panotxes! –va exclamar Gonbei.

La va subjectar amb una mà i va començar a tallar les panotxes amb l’altra.

Quan havia tallat les panotxes de la part superior de la planta la tija, de sobte, es va redreçar enduent-se Gonbei enlaire.

-Socooors! –va cridar.

-Ja torna a volar –va dir un dels pagesos.

Gonbei va sortir volant per damunt del camp de blat de moro, uns quants camps d’arròs i una carena de muntanyes fins a arribar damunt d’una ciutat desconeguda on va començar a caure. Per fortuna, va caure dins una tina d’aigua entre una multitud de gent que feia estona que l’observava.

-Ha caigut del cel!

-És un àngel?

-Si de cas, un àngel molt desendreçat.

Mort de vergonya, Gonbei va sortir com va poder de la tina d’aigua i va córrer carrer avall fins a arribar a una porta oberta. Va entrar i va resultar que era la botiga d’un fabricant d’ombrel·les. Després d’explicar la seva història, el fabricant que s’havia fet un bon tip de riure, li va fer una proposta:

-Si vols, pots quedar-te a treballar amb mi.

Gonbei va acceptar de bon grat i es va convertir en l’ajudant del fabricant d’ombrel·les. Poc després, trobava que aquella feina era molt agradable i que potser li aniria bé quedar-se per sempre en aquella ciutat. Aviat va tenir molta traça a embetumar les ombrel·les que després estenia a assecar al sol i
pensava que seria capaç d’enllestir-ne un centenar en un sol dia.

Un dia, mentre estava al pati del darrere la botiga posant les ombrel·les a assecar, va començar a bufar un vent molt fort. Una de les ombrel·les va començar a rodolar i Gonbei va córrer a subjectar-la, en el mateix moment que el vent se l’enduia enlaire. Poc després, ombrel·la i Gonbei havien desaparegut de la ciutat volant. Li semblava ben bé que havia nascut per a volar!

Va passar una carena de muntanyes, un munt de camps de conreu, boscos i rius i quan ja començava a gaudir del viatge i de l’esplèndida vista, tot d’una, un vent molt més fort va capgirar l’ombrel·la. Gonbei i ombrel·la van començar a caure cap avall. Per fortuna van caure a l’aigua.

I sabeu què? En observar el seu entorn, Gonbei va veure que havia caigut a l’estany dels ànecs que hi havia vora casa seva.

-Cuac, cuac! –reien els ànecs tot voleiant al seu voltant–. Mireu qui ha tornat. En Gonbei pot volar, però no ens pot caçar!

Amenaçant els ànecs amb els punys, Gonbei va sortir de l’estany i es va treure la camisa per escórrer-la.
Llavors es va adonar que alguna cosa humida i llefiscosa li corria amunt i avall del cos. Es va treure els pantalons i la roba interior i es va quedar de pedra en veure que anava ple de barbs, el seu peix preferit!

-Fixa’t en això! –va dir fent una ganyota d’alegria–. Barbs! N’hi deu haver un centenar!

Els va col·locar com va poder dins els pantalons i penjant-se’ls a l’esquena, se’n va anar a casa la mar de content.

-La propera vegada –va dir-, caçaré un centenar d’ànecs!

Conte extret del llibre “Cuentos japoneses” (Edebé, 2009) recull i adaptació d’Anna Gasol Trullols i Teresa Blanch  Gasol. Les imatges són del gran artista japonès del segle XIX Kono Bairei.

Yosaku i l’ocell màgic (Japó)

Fa molts anys, al Japó, hi havia un jove molt pobre que vivia en un caseta al bell mig d’un gran bosc. Es deia Yosaku i es guanyava la via recollint llenya de la muntanya per després vendre-la a la ciutat.

Un dia que nevava i feia molt de fred, en Yosaku va sortir com sempre de casa seva per vendre la llenya al mercat. Amb el que li van pagar per la llenya, es va comprar el menjar per aquell dia. De tornada a casa, va sentir uns sons molt estranys. Quan es va acostar, va descobrir un ocell que estava presoner en una trampa.

– Pobre ocell – pensà. He d’ajudar-lo a lliurar-se de la trampa. Està patint molt.

El va alliberar de la trampa i l’ocell va alçar el vol amb gran alegria. En Yosaku va somriure satisfet i va seguir el camí cap a casa seva. Havia començat a nevar i feia molt de fred.

Un cop a casa, mentre estava encenent la llar de foc, algú va trucar a la porta. En Yosaku no tenia ni idea de qui podia ser.

¡I quina sorpresa! Quan obrí la porta va veure una preciosa jove, que estava tremolant de fred. En Yosaku li va preguntar:

– Vols passar per escalfar-te?

-Sí, moltes gràcies- va contestar la noia.

La jove va explicar a en Yosaku que es dirigia a visitar un familiar que vivia a prop d’allà.

– Ja és de nit- va dir en Yosaku mentre mirava per la finestra

– Sí ? contestà la jove. ? Deixaries que em quedés a dormir aquesta nit aquí? ? preguntà

– M’agradaria, de debò, per sóc pobre i no tinc llit ni res per menjar

– No em fa falta. ?contestà la noia

– Aleshores, et pots quedar. ? va dir en Yosaku

Durant la nit, la jove va fer totes les feines de la casa. Quan en Yosaku es despertà el matí següent, es va posar molt content en veure tot tant i tant net.

Va continuar nevant sense parar un dia rere un altre i la jove li va preguntar: – Puc quedar-me fins que deixi de nevar?

– I tant que sí? contestà en Yosaku

Passaven els dies i no parava de nevar. En Yosaku i la noia es van fer molt amics i mica en mica es van anar enamorant. Un dia, ella li va dir:

– Vols casar-te amb mi? Així sempre estaríem junts

– Sí ? contestà en Yosaku. ?Accepto!

– A partir d’ara em pots dir l’Otsuru- va dir la noia

Després de casar-se, l’Otsuru treballava i ajudava molt el seu marit. En Yosaku estava molt feliç.

Un dia, quan en Yosaku anava a sortir a vendre la llenya, l’Otsuru li va demanar que li comprés fils de seda de colors. Volia teixir. Mentre el seu marit venia al mercat la llenya i li anava a comprar els fils, l’Otsuru es quedà a casa preparant el teler per teixir. Quan en Yosaku va haver arribat, l’Otsuru es va tancar en una habitació i li va demanar que no hi entrés mentre ella treballava.

L’Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir de l’habitació i no menjava ni dormia. Quan acabà de teixir va sortir i immediatament li ensenyà a Yosaku el teixit que havia fet. En Yosaku es quedà meravellat. Era un teixit fi i delicat que combinava colors i tonalitats d’una manera increïble. Semblava impossible que unes mans poguessin fer un teixit d’aquella bellesa.

– ¡Quin teixit tan bonic! ¡Es una meravella! ? exclamà en Yosaku

– Podries vendre’l a la ciutat i en trauries molts diners – va proposar l’Otsuru

Yosaku va anar a la ciutat oferint als senyors rics el preciós teixit. El rei, que passejava pel mercat, va veure el teixit i el va voler comprar. Li oferí molts diners a en Yosaku, que tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa. Li va dir que el rei volia més teixit d’aquell.

– No et preocupis- va dir l’Otsuru,- Ara mateix em poso a teixir-ne més.

Aquesta vegada també trigà quatre dies en teixir i va estar sense menjar ni dormir. Estava molt dèbil quan va sortir de l’habitació.

Ella li va dir:

– Ja lo he acabat però es l’última vegada que ho faré.

– sí, sí ? va dir en Yosaku. No vull que et posis malalta de tant treballar.

En Yosaku va portar el teixit al rei qui li pagà molt bé. Quan el rei mirà la peça va dir:

– Necessitaré més per fer el kimono de la princesa

Yosaku li explicà que era l’última peça que venia, que era impossible fer-ne més. Però el rei amenaçà amb degollar-lo si no li venia més teixit. Així que Yosaku va haver de cedir a la força.

Quan arribà a casa, en Yosaku explicà a Otsuru el que havia passat a i li va demanar que en fes una altra. L’Otsuru va acceptar l’encàrrec i es ficà a l’habitació a treballar com les altres vegades. Però passaren els dies i l’Otsuru no sortia de l’habitació. En Yosaku estava molt preocupat per l’Otsuru, que estava dèbil i prima i treballava sense parar. Com no podia entrar a l’habitació, cada dia s’inquietava més. Però un dia en Yosaku no va poder resistir i va decidir entrar a l’habitació per veure com estava la seva esposa. Y aleshores va veure una cosa sorprenent: un preciós ocell que teixia amb les seves pròpies ales. L’ocell es girà i en veure en Yosaku començà a canviar de forma i es transformà en l’Otsuru. En Yosaku no podia creure el que els seus ulls veien.

– Has descobert el meu secret! ? exclamà. ? Jo sóc l’ocell que un dia va ajudar a lliurar-se de la trampa…- va dir entre plors.

En Yosaku s’havia quedat sense parla.

– Però ara que has descobert el meu secret, hauré de marxar ? va dir. I en acabar de dir-ho, l’Otsuru es transformà una altra vegada en l’ocell i sortí volant per la finestra oberta.

En Yosaku començà aleshores a cridar plorant:

– Espera, torna si us plau, torna !!!!!!

Però l’ocell ja havia alçat el vol i s’allunyava tot emetent sons tristos.

Aquest conte i d’altres es poden trobar a la secció de Contes Infantils de Casa Àsia

Next Newer Entries

%d bloggers like this: