Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

La llegenda del sumalak

Fa molt i molt de temps hi va haver una dona que tenia dos fills. Els seus noms eren Hassan i Husan. Ella era vídua i molt pobre, i tenia serioses dificultats per portar cada dia un plat a taula, cada dia tenia menys menjar  i els seus fills sempre ploraven de gana.

Cada dia, la dona estava més cansada del seu plor i la tristesa cobria el seu rostre i la seva ànima ja que no tenia res de menjar per donar als seus dos fills.

Una nit, quan els infants ja eren plorosos al llit, la dona va mirar fora a l’hort proper, encara sec i fred després d’un llarg i dur hivern. Es va acostar per tal de trobar alguna cosa i es va adonar d’alguns petits brots verds de blat que irrompien a través del sòl dur. No hi havia res a fer, però va recollir les llavors i els brots i va decidir preparar alguna cosa de menjar amb allò.

Va prendre una olla de l’armari , acuradament va tallar en trossos les llavors de blat i brots i després va afegir una barreja de farina i aigua. Els seus fills van escoltar el soroll de la cuina des del dormitori i van començar a a pensar en el deliciòs àpat que la seva mare estava preparant, tanmateix, esgotats per l’emoció i de tant plorar, es van quedar en silenci, van tancar els ulls i finalment, es van adormir. Una mica més tard la seva mare també es va quedar adormida al costat de l’olla rendida pel cansanci de tot el dia.

Quan els primers raigs de sol van començar a filtrar-se a l’habitació, es va despertar, eren les primeres hores del matí, i va veure 30 àngels que estaven al voltant de l’olla. Es va fregar els ulls, i quan va tornar a obrir-los, va veure clarament com els 30 àngels s’estaven drets al voltant de l’olla, degustant un deliciós menjar i llepant-se els dits. La barreja s’havia espessit i va esdevenir una farina marró, enganxosa, suau i dolça al paladar.

Enmig de crits de sorpresa va despertar als seus fills. I tots tres, plens d’entusiasme, es van acostar fins arribar a l’olla on van trobar unes farinetes més que suculentes. A partir d’aquest moment mai més els infants van passar gana i es va donar el nom de “sumalak” al menjar ja que en les llengües turkmens es traduiria per “30 àngels”.

El sumalak (samanu o samanak) és el menjar tradicional de la celebració del Nooruz (Any nou) que té lloc amb l’arribada de la primavera en moltes cultures d’arrel persa o d’Àsia Central. La seva preparació acostuma a tenir lloc en el marc de grans trobades familiars que acompanyen aquesta festa. Aquí us deixo la recepta (en anglès) i un video de la seva preparació al Tadjikistan:

L’astut Aldar Kose

En Roger Corominas és el lladre de guants blancs que durant els mesos de març, d’abril i de maig de l’any 2009 va fer la gravació de 13 contes pel programa Hola nens ! de Barcelona TV. Aquest conte forma part de la tradició del Kazakhstan.

El nadó camell (Kazakhstan)

Un petit nadó camell caminava embadalit, allunyant-se de la seva manada en la immensa estepa. Se sentia content i amb la panxa plena i vagabundejava sota el sol, cridant alegrement “Krkhmmmmmmms !!!, Krrrhh !!!”

Tan aviat com es va posar el sol, el nadó camell va veure que estava sol i va començar a sentir-se famolenc i espantat. Els llops udolaven a la llunyania, “Auuuuuuuuuuuuu !!!” i el petit camell escoltava aterrit.

Llavors, va córrer en la foscor tot el que va poder. Encara que les seves llàgrimes queien sense parar sobre la terra, la por a que els llops el sentissin i el devoressin li impedia cridar. No obstant això, els astuts llops van captar de seguida l’olor del petit camell en el vent i es van udolar els uns als altres molt alt:

“Caaaaarn-teeendraaaaaa !!! Un nadó camell !!!”

Durant tota la nit, sobre les seves febles i petites potes, el camell va fugir dels llops. Li va semblar sens dubte la nit més llarga i terrible de tota la seva vida.  Però finalment va arribar el dia, el sol va sortir de nou i els llops van tornar capcots i derrotats al seu cau.

Va ser llavors quan el plor del petit camell va arribar a les iurtes properes i dos kazakhs van córrer cap a ell a corre-cuita. La seva felicitat era tal, que el petit va córrer cap a un d’ells i després, va saltar als braços de l’altre.

“Aquest és el meu bebè camell”, va dir el primer home.

“No, és meu. Has vist com a vingut corrent cap a la meva”, va cridar el segon.

Els dos homes van discutir sobre el nadó camell i finalment, van decidir demanar consell a l’akzakal (“barba blanca”), la saviesa del qual era reconeguda arreu de l’aul (“vila fortificada”)

Edige, aquest era el nom del vell savi, va escoltar les seves queixes i va sentenciar:

“Porteu-me els vostres camells”.

Quan els dos kazakhs van venir amb els seus camells, Edige es va amagar darrere d’una pila de llenya i va començar a udolar com un llop, “Auuuuuuuu!”. Els camells van aixecar els seus caps i el petit camell va començar a gemegar. Al so de la seva veu, una mare camell es va avançar a la manada i va començar a llepar-lo per tot el cos.

Mentrestant, els altres camells no es van moure. El petit camell es va acostar i va començar a mamar la llet de la mare.

Edige va cridar al kazakh al qual pertanyia la mare camell i va dir, “El nadó camell pertany a la seva mare i és teu perquè la mare et pertany. Ara porta als teus camells a casa.”

El kazakh es va allunyar amb els seus camells. El nadó camell sentint-se ple, va córrer afectuosament al costat de la seva mare.

“Ets un mal mestre”, li va dir Edige a l’altre kazakh. “De qui hauria mamat la seva llet el nadó camell si t’ho haguessis emportat? Vés a casa i recorda sempre que la cobdícia és l’arrel de tots els dimonis”

Aquest conte l’he trobat (i posteriorment traduït al català) en el fantàstic bloc Kazajstán Blues que al mateix temps ho ha traduït i adaptat del conte “El nadó camell”  del llibre “Stories of the Steppes”.

%d bloggers like this: