De vacaciones a los balnearios de la URSS

Amb aquesta entrada comença en aquest bloc de Viatge a l’Orient una nova secció dedicada als articles, informacions interessants o notícies d’actualitat d’Àsia Central i la Ruta de la Seda.

“De vacaciones a los balnearios de la URSS” de David Ruiz Marull publicat a La Vanguardia el 13 de gener de 2018. Aquest interessant article ens apropa a la obra de la periodista Maryam Omidi “The Last Resort: The Strange Beauty of Sanatoriums soviètics”.

Originalmente concebidos en la década de 1920, en los inicios de la Unión Soviética (URSS), los balnearios rusos se convirtieron rápidamente en un espacio muy utilizado. Millones de personas los han visitado cada año desde entonces, desplazándose hasta tranquilos parajes de Armenia, Kirguistán, Ucrania o Uzbekistán.

Casi un siglo después, la periodista Maryam Omidi, fascinada por The Sochi Project, la polémica obra del fotógrafo holandés Rob Hornstra (vetado por Rusia por mostrar la “pobreza olímpica” en la misma sede de los Juegos Olímpicos de Invierno de 2014) y por los fuertes contrastes en la región del norte del Cáucaso, donde cohabitaban costosos hoteles y discotecas con los viejos sanatorios soviéticos, decidió emprender un estudio del pasado y presente de estos complejos.

Omidi comenzó a leer todo lo que encontró sobre estos balnearios, pero fascinada especialmente con el edificio Metallurg. En una época en la que las vacaciones occidentales se veían como “decadentes” en la URSS, estos espacios ofrecían “descansos para edificar y fortalecer a los visitantes”, según apunta la autora en su libro.

“Los profesionales de la salud monitoreaban cuidadosamente a los invitados durante su estadía para que pudieran regresar al trabajo con renovado vigor. Ciertos sanatorios incluso se hicieron conocidos por sus tratamientos especializados, como baños de petróleo crudo y duchas de agua con radón”, añade.

Los sanatorios brindaban a los trabajadores un lugar donde pasar las vacaciones, gracias a un sistema de cupones financiado por el propio Estado. Eran la combinación entre una institución médica y un spa y ofrecían innovadoras terapias.

Para comenzar su investigación, Maryam Omidi eligió visitar el balneario Khoja Obi Garm, ubicado en lo alto de la cordillera de Gissar, en Tayikistán. Esta estación, conocida como ‘la montaña mágica’, está cerca de varias fuentes subterráneas.

El agua contiene radón, que en occidente se vincula con el cáncer de pulmón -es la segunda causa principal de esta enfermedad en Estados Unidos- y en la Unión Soviética se le atribuía propiedades analgésicas y antiinflamatorias. Khoja Obi Garm era la meca de aquellas personas afectadas de artritis, presión arterial alta e infertilidad.

A partir de esta experiencia, Omidi reclutó un grupo de fotógrafos especializados en los territorios postsoviéticos para que recorrieran y captaran con sus cámaras los detalles más interesantes de estos espacios que defendían los valores socialistas utópicos de la era soviética.

Olga Ivanova, Egor Rogalev, Dmitry Lukyanov, Vladimir Shipotilnikov, Natalia Kupriyanov, René Fitsek, Michal Solyarskiy y Claudine Dori se repartieron por hasta once países de la URSS para explorar los sanatorios más inusuales, las terapias más sorprendentes y las gentes más diversas. Quizá uno de los tratamientos más extraños -realizado en Aurora, Kirguistán- son los que utilizan unas lámparas ultravioletas esterilizadas que se colocan en la oreja, la boca y la nariz y supuestamente matan bacterias y virus. Llegir més
Anuncis

I aquestes festes regala “Contes de la Ruta de la Seda”

 

“Contes de la Ruta de la Seda” (Nova Casa Editorial, 78 pàg) és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 

Un recull  de 15 contes escrits seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

 

Les seves pàgines ens portaran a conèixer històries sobre quatre dracs xinesos o sobre fils vermells, a descobrir llegendes com la del sumalak o la dels fills del gran khan de Khivà, a aprendre de la saviesa dels lames budistes o de la ingenuïtat d’algunes àvies tibetanes…

 

Així que el podeu comprar en aquest enllaç o a les principals llibreries com Altaïr, Casa del Llibre, Guia, Horitzons, Muntanya de Llibres, FNAC, Ulyssus, Fiord, Patagònia, Quera o Corte Inglés.

 

I si voleu saber una mica més podeu llegir la ressenya literària dels Contes de la Ruta de la Seda que ha fet Mariló Sanz, a la que vull agrair les seves paraules…

 

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Conferència: Viatjant per la Ruta de la Seda

Eduard-Balsebre22

 

Avui us volia convidar a una nova xerrada en el marc de la Mostra de Turisme Juvenil que té lloc durant aquests dies a la ciutat de Barcelona.

El proper dilluns 18 d’abril a les 19h tindré el plaer de donar una xerrada sobre la Ruta de la Seda en el Punt d’Informació Juvenil de Sants-Montjuïc (c. Muntades, 5, a la Casa del Mig del Parc de l’Espanya Industrial)

Vull compartir la meva passió per les ciutats mil·lenàries de la Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions. Parlarem de Kashgar, de Samarcanda, de Karimabad, de Xi’an i d’altres indrets fascinants d’aquesta llegendària ruta. US HI ESPEREM !!!

+ informació

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

Els rics i els pobres

NasrudinAl poble del gran savi sufí Nasreddín Hodja es passava molta gana. Hi havia crisi. Els pobres morien de fam, però els rics havien estat previsors (i s’havien fet rics gràcies a aprofitar-se de les necessitats i la pobresa de la majoria) i tenien el rebost ben ple de blat, d’oli i de llegums.

Khadija l’esposa de Nasreddín va dir llavors al seu marit:

– La vida en aquest poble s’està tornant insuportable; la meitat de la gent és molt rica i l’altra meitat no té ni per menjar. Si tu, que ets un home respectat per tothom, aconseguissis convèncer els rics perquè repartissin justament les seves riqueses, tothom seria més feliç i no hi passariem gana.

– Tens raó, dona. Ho he d’intentar.

Nasreddín va marxar de casa i va tornar de fosca nit, del tot esgotat. La seva dona, nerviosa, va preguntar-li:

– I què Nasreddín; te n’has sortit?

– Només a mitges, doneta meva – es lamentà el savi.

– I com només a mitges?

– Sí, n’he convençut la meitat del poble. He convençut els pobres.

Aquest conte forma part de la rica tradició del mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà, un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. Podeu llegir més a aquest enllaç o a la Guia de Samarcanda

La llegenda del sumalak

Fa molt i molt de temps hi va haver una dona que tenia dos fills. Els seus noms eren Hassan i Husan. Ella era vídua i molt pobre, i tenia serioses dificultats per portar cada dia un plat a taula, cada dia tenia menys menjar  i els seus fills sempre ploraven de gana.

Cada dia, la dona estava més cansada del seu plor i la tristesa cobria el seu rostre i la seva ànima ja que no tenia res de menjar per donar als seus dos fills.

Una nit, quan els infants ja eren plorosos al llit, la dona va mirar fora a l’hort proper, encara sec i fred després d’un llarg i dur hivern. Es va acostar per tal de trobar alguna cosa i es va adonar d’alguns petits brots verds de blat que irrompien a través del sòl dur. No hi havia res a fer, però va recollir les llavors i els brots i va decidir preparar alguna cosa de menjar amb allò.

Va prendre una olla de l’armari , acuradament va tallar en trossos les llavors de blat i brots i després va afegir una barreja de farina i aigua. Els seus fills van escoltar el soroll de la cuina des del dormitori i van començar a a pensar en el deliciòs àpat que la seva mare estava preparant, tanmateix, esgotats per l’emoció i de tant plorar, es van quedar en silenci, van tancar els ulls i finalment, es van adormir. Una mica més tard la seva mare també es va quedar adormida al costat de l’olla rendida pel cansanci de tot el dia.

Quan els primers raigs de sol van començar a filtrar-se a l’habitació, es va despertar, eren les primeres hores del matí, i va veure 30 àngels que estaven al voltant de l’olla. Es va fregar els ulls, i quan va tornar a obrir-los, va veure clarament com els 30 àngels s’estaven drets al voltant de l’olla, degustant un deliciós menjar i llepant-se els dits. La barreja s’havia espessit i va esdevenir una farina marró, enganxosa, suau i dolça al paladar.

Enmig de crits de sorpresa va despertar als seus fills. I tots tres, plens d’entusiasme, es van acostar fins arribar a l’olla on van trobar unes farinetes més que suculentes. A partir d’aquest moment mai més els infants van passar gana i es va donar el nom de “sumalak” al menjar ja que en les llengües turkmens es traduiria per “30 àngels”.

El sumalak (samanu o samanak) és el menjar tradicional de la celebració del Nooruz (Any nou) que té lloc amb l’arribada de la primavera en moltes cultures d’arrel persa o d’Àsia Central. La seva preparació acostuma a tenir lloc en el marc de grans trobades familiars que acompanyen aquesta festa. Aquí us deixo la recepta (en anglès) i un video de la seva preparació al Tadjikistan:

El Pastor, el Tigre i la Guineu (Kirguizistan)

Un pastor va portar les seves ovelles en el camp a pasturar, i es va asseure sota un arbre per descansar. De sobte, un tigre va sortir dels boscos.

El pastor va prendre el seu bastó i el va aixecar. El tigre estava a punt de saltar a sobre de l’home quan va veure el bastó i es va espantar. Va pensar que era una arma de foc. Es van mirar l’un a l’altre, i cap dels dos es van atrevir a donar el primer pas.

En aquest moment, una guineu va arribar corrent. Ella va veure que el tigre i el pastor tenien por l’un de l’altre i va decidir canviar la situació al seu favor.

Va córrer fins el tigre i li va dir:

– “Amic tigre, no hi ha raó per tenir por d’un home, pots saltar a sobre d’ell, fer-lo caure i tenir un bon àpat ..”

– “Potser ets una astuta guineu,” va rondinar el tigre, “però no tens cervell. Mira’l bé, no veus  que té una arma. Si fa foc  serà el meu final. Fuig de mi amb els teus estúpids consells. ”

– “Bé, si aquest és el cas, no et preocupis aniré cap a ell i li demanaré que no et dispari. Què em donaràs si et salvo la vida ?”

– “Demana tot el que vulguis”, va respondre sense dubtar el tigre.

La guineu va córrer cap al pastor i li va dir:

– “Amic pastor, que fas aquí ? El tigre vol fer un dinar amb tu. Si vols el puc  convèncer de que no salti a sobre teu i se’t mengi. Què em donaràs si et salvo la vida ?”

I el pastor va prometre: “Demana tot el que vulguis”.

De nou, la guineu va anar tota de pressa cap el tigre i li va dir:

–  “Amic tigre,  tindràs una llarga vida. Acabo de convèncer al pastor per que no dispari la seva arma de foc. Dóna’t pressa i corre ara ! Et veuré més tard. Marxa o no facis enfadar a l’home, no sigui cas que dispari la seva arma i sigui la teva fi. ”

El tigre va girar cua i va donar un salt tan ràpid com va poder fugint cap el bosc.

Així, la guineu va tornar on era el pastor: – “Amic pastor, el tigre ha fugit, no has oblidat la teva promesa?”.

– “No,” va dir el pastor. “Diguem el que vols.”

– “Poca cosa, només un mos de la teva cama. Això serà suficient per a mi.”

El pastor va estendre la seva cama. Però a l’instant que la guineu estava a punt d’enfonsar les dents en la seva carn, el pastor va fer un xiscle ben fort, un terrible udol va sortir de la seva gola. I la guineu espantada va fer un salt cap a enrere.

– “Qui ha fet aquest soroll?”, va preguntar tota amoïnada la guineu.

– “Què et fa res?, va respondre el pastor. “Pren tranquil·lament la teva mossegada”.

– “Oh, no! no m’acostaré fins que em digui qui ha fet aquest soroll”, va dir la guineu cada cop més espantada.

– “Bé, en aquest cas t’ho diré”, va respondre el pastor. “L’any passat vam tenir un hivern molt dolent al poble. No teníem res per menjar. I llavors el meu gos d’atura va tenir dos cadells. Bé … Jo tenia tanta gana que me’ls vaig menjar. Ara les cries han crescut en el meu estómac. Suposo que ensumen la teva olor i volen arribar fins a tu, i el xiscle que has sentit són els seus lladrucs “.

La guineu va tenir encara més por, però no va voler mostrar-la i va respondre amb falsa dignitat:

– “Jo no tindria problemes per menjar-me els teus cadells, però ara no tinc temps, he de marxar corre’ns ja que m’espera el tigre per un assumpte urgent. Però quan torni ja ensenyaré una bona lliçó als teus cadells de gos d’atura i mai s’atreviran a atacar a una guineu”.

– “Molt bé, marxa i torna ràpid. Aquí t’estaré esperant”, va dir el pastor.

Dit i fet,  la guineu va marxar en direcció al bosc sense mirar enrere i feliç d’haver sortit amb vida.

Després de recuperar l’alè es va posar a buscar el tigre, mentre pensava: – “Potser tindré més sort amb ell”.

– “Bé, allà veig el tigre”, va dir-se  la guineu quan el va trobar. Es va dirigir ràpidament entre els arbres fins trobar-se de cara el tigre que la va observar seriosament.

– “Amic tigre, et vaig salvar la vida quan tenies por de l’arma de foc del pastor, i em vas una promesa. Ara cal mantenir-la!”, va dir la guineu.

– “Quina promesa?”, Va bramar el tigre. “Jo no sóc amic teu. Jo sóc el Xa d’aquests boscos. Com t’atreveixes a dir que jo estava espantat?”

I el tigre va aixecar la pota amenaçadorament. La guineu va fer un salt.

– “No hi ha gratitud en aquest món”, va dir-se la guineu i es va escapolir al seu cau. Des d’aquell dia, la guineu va ensenyar als seus fills que cal mantenir-se allunyats dels homes i dels tigres, ja que no són pas de fiar.

El “Xa”, nom que fa servir el tigre, vol dir rei de reis i era el títol honorífic dels emperadors o reis perses. Aquest nom es va estendre per tot l’imperi persa fins arribar a l’Àsia Central. Aquest conte prové del Kirguizistan i encara avui en dia es pot escoltar en els llargs dies d’hivern asseguts al terra de les iurtes.

I si vols llegir aquest i altres contes del Kirguizistan:

El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

– “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

– “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

– “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

– “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

– “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

– “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin

El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mul·là.

– “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.

– “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.

En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:

– “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.

– “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.

El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:

– “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.

– “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

Previous Older Entries

%d bloggers like this: