L’equilibri

Un iogui de l’Índia va peregrinar a Tibet. Estava interessat a conèixer els monestirs i, també, als monjos i lames tibetans. Volia, especialment, conversar amb ells sobre certs temes filosòfics. En el primer monestir en què va recalar es va trobar amb un monjo molt amable i disposat a conversar amb ell.

Mentre intercanviaven punts de vista, el monjo tibetà li va dir al iogui hindú:

-Tot és transitori i inestable, tal com un riu que flueix constantment.

El iogui hindú va replicar:

-Jo crec que no tens raó. A cada persona habita una ànima que és imperible, immortal i eterna.

El monjo tibetà i el iogui hindú es van embrancar en una discussió que els va portar a pujar el to cada vegada més. Mentre el primer sostenia que res dura ni té entitat fixa, el segon assegurava que hi ha un principi superior. Però tots dos sostenien amb tal vehemència les seves pròpies postures que van arribar a un punt en què, de no haver intervingut altres persones, potser s’haguessin enemistat de manera irreversible.

En aquell moment va passar un lama per on estaven els dos discutidors i, després interioritzar-se en el que passava, els va proposar:

-Voldria que ara cada un de vosaltres defensi la postura de l’altre. És a dir, m’agradaria, com a exercici, que us poséssiu en la ment de l’altre, que penséssiu com l’altre per un moment, i sostinguéssiu la postura oposada a la que sosteníeu fins ara. Després passaré a veure-us.

Això van fer. Però a mesura que passaven els minuts i que exposaven les seves noves postures, van començar a barallar-se gairebé tan ferament com abans. La disputa estava arribant a un cert grau de violència. En aquest moment va tornar el lama, que va demanar calma i reflexió. Després d’uns moments de silenci, el monjo tibetà, el iogui hindú i tots els que els envoltaven van esclatar en una sonora riallada.

Anuncis

El regal

Un insensat va escoltar que el Buda predicava que hem de retornar bé per mal. Enfadat va anar cap al Buda i el va insultar. El Buda va guardar silenci.

Quan l’altre va acabar d’insultar-lo, li va preguntar:

– “Fill meu, què fas quan algú arriba a casa teva i t’ofereix un regal?”.

Malgrat no entendre el motiu de la pregunta, li va contestar que l’acceptava.

Buda li torna a preguntar:

– “Si un home rebutgés un regal, de qui seria el regal?”.

L’altre va respondre.

– “De qui va voler oferir-lo”.

– “Fill meu”, va replicar el Buda, “m’has insultat, però jo rebutjo el teu insult i aquest queda amb tu. No serà per ventura una desventura per tu?”.

L’insensat es va allunyar avergonyit, però va tornar per a refugiar-se en el Buda.

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

Oshidori i Sonjo

oshidori

Una vegada hi havia un caçador i falconer anomenat Sonjo. Un dia se’n va anar a caçar i no va trobar caça; quan tornava cap a casa, va veure una parella d’oques mandarines nedant plegades en un riu que ell es disposava a travessar. Al Japó, matar oshidori (oques mandarines) no està bé, perquè són el símbol de l’amor conjugal, però aquell dia Sonjo tenia fam i va disparar contra la parella. La seva fletxa va travessar el mascle; la femella va fugir i es va amagar en uns joncs de la vora llunyana. En Sonjo va agafar l’ocell mort, el va dur a casa seva i el va coure.

Al vespre, va tenir un somni esgarrifós. Una dona molt bella entrava a la seva habitació i es posava a plorar amargament, tot preguntant-li:

Per què l’has mort? Vivíem molt felices tots dos junts, i tu l’has mort! A mi també m’has mort, perquè jo no viuré sense el meu company.

L’endemà, quan es va despertar, va recordar el somni i va tornar al riu. Allà va veure la femella oshidori que nedava sola. L’oca es va dirigir cap a on estava en Sonjo i, quan va ser a prop seu, es va enfonsar dins l’aigua i no va tornar a sortir mai més.

Després d’això, en Sonjo es va afaitar el cap i va fer-se monjo.

Aquesta és una adaptació del conte “Oshidori” del llibre “Balades i contes japonesos” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995) d’Eduard Llorens i Miquel Zueras.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

L’origen del Ku-ku-nor (Tibet)

El Ku-ku-nor és un gran llac que hi ha a ponent de les muntanyes del Tibet. Segons diuen, la situació d’aquest llac ha variat, perquè abans es trobava sota terra, a l’indret on ara hi ha la ciutat de Lhasa, la capital del Tibet.

Una vegada, el dalai-lama, que encara no tenia residència fixa, va voler fer bastir un gran temple en honor de Buda. Va designar el lloc on s’havia de construir i va aplegar milers de treballadors, amb els caps de colla, els mestres d’obres i els arquitectes. Al cap d’un any havien alçat un magnífic temple. Però així que hi van posar l’última pedra, l’edifici es va enfonsar. No hi va quedar ni una pedra dreta.

Tanmateix, no es van desanimar i van començar de nou amb materials més bons i resistents, i van refer tots els càlculs necessaris sobre el gruix de les parets, de les bigues i dels sostres. El resultat va ser el mateix: en el moment de donar-lo per acabat, es va esfondrar com un castell de cartes. I encara ho van intentar una tercera vegada, mirant-s’hi i remirant-s’hi  més i més, però no hi va haver res a fer: l’edifici queia així que hi posaven l’última teula.

Aleshores, el dalai-lama va fer venir l’endeví més prestigiós de totes les valls del Tibet, a veure si li podia dir quina era la causa d’aquells fracassos que es repetien incessantment. L’endeví no li va saber dir sinó que qui podia explicar la causa d’aquell misteri era un gran sant que es deia Darma-glang, i que vivia fent vida d’ermità, dedicat a la meditació, enllà d’enllà, a les muntanyes de ponent.

El dalai-lama no s’hi va pensar gens. Va enviar un dels seus lames més eixerits  cap a les muntanyes de ponent, amb la missió de trobar el sant Darma-glang i aconseguir que li revelés el seu secret.

L’enviat del dalai-lama es va fer un tip de voltar per les muntanyes, durant anys i anys, no hi havia ningú que li sabés donar raó del sant Darma-glang. Fins que una nit en què se li va trencar la cingla de la sella de muntar, va demanar aixopluc en una pobra cabana que hi havia a la vora del camí. Hi vivia un home vell, que el va acollir hospitalàriament.

Havent sopat, el vell li va demanar quin era el motiu del seu viatge, però el lama, no volent descobrir la seva personalitat, li va contestar que feia un pelegrinatge.

– Aquí tenim santuaris de molta devoció -va dir el vell-. En canvi, sé que cada cop que el dalai-lama vol edificar un gran temple se li ensorra sense remei.

– Sí, em sembla que n’he sentit a parlar -va dir el lama-. No sé qui em deia, fa temps que és un misteri que no pot aclarir ningú.

– Hi ha qui el pot aclarir -va dir el vell, somrient -. Hi ha qui sap per què s’ensorren tots aquells temples, però és algú que no ho dirà mai a ningú. I ho puc afirmar,  perquè qui ho pot aclarir sóc jo.

Quan el lama va comprendre que aquell vell era el sant Darma-glang, va sentir com el cor li bategava més fort. Però va disimular i, fingint una gran indiferència, va fer:

– De debò? No et voldria ofendre, però la veritat és que em costa de creure.

– És molt senzill: a l’indret on el dalai-lama vol construir el temple hi ha una gran extensió d’aigua subterrània i, així els fonaments sempre fallen. Però sobretot, no ho diguis a ningú. Si ho sabessin els lames, farien sortir l’aigua i ens inundarien a tots plegats.

El lama no es va poder contenir. Va sortir de la cabana, va pujar amb un salt dalt del cavall i el va posar al galop.

– Gràcies, mestre venerable. Jo sóc un d’aquests lames de què parles.

El sant Darma-glang es va quedar desolat. El lama se n’anava amb una sella de muntar que ell li havia deixat, perquè la del lama s’havia trencat. Aleshores va cridar un dels seus deixebles i li va manar que, dalt del cavall, perseguís aquell viatger i que li arranqués la llengua. Així evitaria que el lama revelés el gran secret.

Però el deixeble va entendre malament l’ordre del seu mestre. Va entendre que li havia d’arrencar la sivella de la cingla. I quan va atrapar el lama i aquest es disposava a defensar la vida, va sentir, amb sorpresa, que el deixeble només li demanava la sivella, la hi va donar sense oferir cap resistència i va continuar galopant. La sella se li movia molt, però se’n va sortir com va poder.

Quan Darma-glang va saber l’equivocació del deixeble, va exclamar:

– És la voluntat de Déu. Que ell tingui pietat de tots nosaltres.

Efectivament, al cap de pocs dies es va sentir una mena de tro esgarrifós, les muntanyes es van obrir i va començar a sortir aigua i més aigua, fins que ho van inundar tot. Molta gent va morir negada, entre ells l’indiscret Darma-glang.

Finalment, el Senyor va tenir compassió de la pobra gent i les muntanyes es van tornar a tancar. Però amb l’aigua que havia arribat a sortir es va formar el gran llac de Ku-ku-nor, que encara existeix.

Conte trobat en el Fons Menorquí de Cooperació (Ferreries) i publicat a Menorca.info. El llac Ku-ku-nor (que traduït seria “Llac blau”)  es troba situat en la provincia històrica tibetana d’Amdo i actualment, porta el nom xinès de Llac Qinghai (“Mar blau”) essent el llac més gran de tota Xina que ha donat nom a la província xinesa de Qinghai.

L’home bo (Tibet)

Vet aquí que una vegada hi havia un home molt bo, amb un cor ple de generositat, i era estimat i admirat pel seu procedir per la molta gent que el coneixia. Un bon dia de matí va arribar al poble on vivia un famós lama. I l’home, en saber-ho, va demanar poder parlar-li. El lama el rebé immediatament, i postrat als seus peus, l’home li va dir:

– “Voldria arribar a la il·luminació, omplir-me de saviesa i compassió per a poder ajudar a tots els éssers vius, i dedicar la vida a l’ensenyament de Budha. Digueu-me, si us plau, què em cal fer?”

El lama va veure de seguida que era sincer i pur d’intenció. Li va dir que anés a viure a la muntanya, i què passes la seva vida en oració i meditació. Va donar-li, també, una oració especial per a invocar, dient-li que si ho feia amb prou continuïtat i devoció, que arribaria un dia a l’estat d’il·luminat, disposat i capaç d’ajudar als demès amb les seves saviesa i compassió.

L’home va fer el que el lama li havia aconsellat, i va marxar a les muntanyes properes al poble. Es va instal·lar a una cova, a on passava les hores en fervorosa meditació. Va perseverar al llarg de molts anys amb tossuderia i determinació, amanit amb un fervor pur i clar. Però tot i això, no obtenia la il·luminació.

Quan ja havia passat vint anys a la cova i pels boscos i els cims de les muntanyes del voltant, el lama va tornar a visitar el poble, i assabentat de la seva presència, va baixar amb rapidesa per a què el tornés a rebre.

Va haver d’esperar molts dies, mentre una gentada esperava fent cua per veure al lama, sentir-lo i rebre la seva benedicció. Finalment, quan li va tocar de parlar-li, després de postrar-se als seus peus tres vegades, i oferint-li un mocador de coll blanc, el nostre bon home li va fer cinc cèntims al lama de la seva situació.

– “He estat vint anys fent pregària i meditació com em veu dir, però encara no he arribat a la il·luminació. Potser sigui que estic fent quelcom malament?”

El lama havia adoptat un to solemne.

L’home bo li va explicar el que havia estat fent aquells vint anys.

– “Em temo que això per a tú no et serveix ben bé de res. És erroni el que et vaig dir, i potser ara ja mai no podràs obtenir la il·luminació.”

En sentir-ho, l’home bo va quedar destrossat, i llançant-se als seus peus, va plorar amargament.

– “Ho sento de veritat, però ja no puc fer res més per tu.”

L’home bo, que ja era molt vell, va sentir com si hagués perdut tots aquells anys de la seva vida. Va tornar a la seva cova, i es preguntava què li calia fer.

Tots aquells anys esperant i creient que la il·luminació arribaria, i ara li semblava què l’ abandonava qualsevol esperança d’assolir mai el seu objectiu. Va seure a sobre la llosa que li feia de llit, de coixí i a l’hora de taula, i tot creuant les cames, va tancar els ulls. I pensava:

“Tot i així, crec que em cal seguir fent el mateix que feia, perquè ara és l’única cosa que sé fer; pregar, i meditar.”

I ara ja sense cap esperança i a l’hora sense cap preocupació per a obtenir la il·luminació, va tornar a deixar-se dur pel ritme antic de la seva devoció, tot allò que tan familiar havia devingut en el seu llarg eremitisme. I sense cap dubte ja, es va adonar que l’havia obtinguda.

Va ser capaç de veure el món en tota la seva realitat. Tot era ben clar, transparent. Per fi va comprendre com l’ànsia i el delit per a obtenir-la era precisament el què li impedia d’arribar-hi. Sentia que ara podia ajudar a tots els éssers a trobar la seva pau, mitjançant la seva comprensió i coneixement. Deixaria la cova, estendria les seves noves ales al món, i escamparia els ensenyaments de Budha. Va sortir de la cova, i va veure el poble, avall, lluny. Moltes vegades ja l’havia vist, i tant. Però mai amb tanta claror com ara.

I per un fugaç instant li va semblar sentir la rialla del lama, mentre aixecava l’esguard cap al cel on lluïa un intens arc de Sant Martí sobre el blau sense un sol núvol del cel, i uns cims radiants de blanc polsim de neu escabellats pel vent.

Extret de “Cuentos populares tibetanos” (José J. De Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1986). Traducció de Jordi Quingles i trobat a “Noticies fresques del turó de l’home

No tinc temps (Tibet)

Un home molt ocupat sentí parlar d’un savi lama i decidí visitar-lo. Era un destacat comerciant, però albergava algunes inquietuds espirituals i per això visità el monjo. Així que va viatjar fins a on estava el lama per ser rebut per ell.

– Encara que sóc un home de negocis molt ocupat – va dir -, tinc inclinacions espirituals, venerable mestre. Per això he vingut a veure-us. Volia trobar-me amb vós i escoltar algunes de vostres, sens dubte, sàvies paraules. Sé que heu dedicat part de la vostra vida a la meditació i que heu copsat veritats d’una realitat superior que se m’escapen.

– Cadascun ha d’acostar-se per si mateix a aquesta realitat superior – va dir el lama -. Però sí vull prevenir-te que ja no ets jove i que seria convenient que comencessis a interessar-se de debò per la vida espiritual. No només que tinguis algunes inclinacions espirituals, sinó que comencis a practicar.

L’home es va encongir d’espatlles en un gest com per disculpar-se i va explicar:

– Ho faria, però estic tan ocupat! He d’atendre els meus innombrables negocis, assistir a reunions de treball i congressos, fer-me veure en festes socials, canviar punts de vista amb els meus col·legues, respondre a les nombroses cartes que m’arriben… Estic tan atrafegat!

El lama va dibuixar un somriure. Va moure el cap lleugerament, pensatiu. El visitant va afegir:

– He de viatjar per a atendre els meus negocis, parlar per telèfon sense parar, fer estudis de mercat… Estic tan ocupat!

– Bé, bé – va dir afablement el mestre -. Quan moris (i la vida és molt curta, no te n’oblidis), algú comentarà, o fins i tot restarà escrit a la teva làpida: “Heus aquí que ha mort un home que va saber omplir la seva vida d’inútils activitats”.

– Enhorabona ! – va concloure el monjo-.

%d bloggers like this: