La lluerna (Tailàndia)

Hi havia una vegada una comunitat de lluernes (cuques de llum) que habitava l’interior d’un gegantí delixtu, un dels arbres més majestuosos i antics de Tailàndia.

Cada nit, quan tot es tornava fosc i a penes s’escoltava el lleu murmurar d’un pròxim riu, totes les lluernes eixien de l’arbre per a mostrar al món les seues meravelloses llampades. Jugaven a fer figures amb les seues llums, ballant al so d’una música inventada per a crear un infinitat de centellejos lluminosos més resplendent que qualsevol espectacle de focs artificials.

Però entre totes les lluernes del delixtu hi havia una molt xicoteta a la que no li agradava eixir a volar.

– No, hui tampoc vull eixir a volar – deia tots els dies la xicoteta lluerna-. Aneu vosaltres que jo estic molt be ací en caseta.

Tant els seus pares com els seus iaios, germans i amics esperaven amb il·lusió l’arribada del fosquejar per a eixir de casa i brillar en la foscor. Es divertien tant que no comprenien per què la xicoteta lluerna no els volia acompanyar. Li insistien una vegada i una altra, però no hi havia manera de convéncer-la. La xicoteta lluerna sempre es negava.

-Què no vull eixir fora! -repetia una vegada i una altra-. Mira que sou pesats!

Tota la colònia de lluernes estava molt preocupada per la seua xicoteta companya.

Hem de fer quelcom es queixava sa mare-. No pot ser que sempre es quede sola en casa sense eixir amb nosaltres.

-No et preocupes, dona – la consolava el pare-. Ja veuràs com qualsevol dia d’estos ix a volar amb nosaltres.

Però els dies passaven i passaven i la xicoteta lluerna seguia tancada a la seua cambra.

Una nit, quan totes les lluernes havien eixit a volar, la iaia de la xicoteta se li va acostar i li va preguntar amb molta delicadesa:

-Què és el que passa per què no vols vindre mai amb nosaltres a brillar en la foscor?

-És que no m’agrada volar-, va respondre la xicoteta lluerna.

Però, per què no t’agrada volar ni mostrar la teua meravellosa llum? – va insistir la iaia lluerna.

-Perquè… -va explicar al fi la xicoteta lluerna-. És que per a què eixiré si mai podré brillar tant com la lluna. La lluna és gran, i molt brillant, i jo al seu costat no sóc res. Sóc tan diminuta que en comparació parec una simple espurneta.  Per això sempre em quede en casa, perquè mai podré brillar tant com la lluna.

La iaia havia escoltat amb atenció les raons de la seua néta, i li va contestar:

-Ai, la meua xiqueta! hi ha una cosa de la lluna que hauries de saber. Si almenys isqueres de tant en tant, ho hauries descobert, però com sempre et quedes en l’arbre, no ho saps.

-Què és el que he de saber i no sé? -va preguntar amb impaciència la xicoteta lluerna.

-Has de saber que la lluna no té la mateixa llum totes les nits – li va contestar la iaia-. La lluna és tan variable que cada dia és diferent. Hi ha dies en què és gran i majestuosa com una pilota, i brilla sense parar en el cel. Però hi ha altres dies en què s’amaga, el seu brillantor desapareix i el món es queda completament a fosques.

-De veres hi ha nits en què la lluna no ix?- va preguntar sorpresa la xicoteta lluerna.

-Així és -li va confirmar la iaia. La lluna és molt canviant. A vegades creix i a vegades es fa xicoteta. Hi ha nits en què és gran i roja i altres en què desapareix darrere dels núvols. En canvi tu, la meua xiqueta, sempre brillaràs amb la mateixa força i sempre ho faràs amb la teua pròpia llum.

La xicoteta lluerna estava sorpresa davant de tal descobriment. Mai s’havia imaginat que la lluna poguera canviar i que brillara o s’amagara segons els dies.

I a partir d’aquell dia, la xicoteta lluerna va decidir eixir a volar i a ballar amb la seua família i els seus amics. Així va ser com la nostra xicoteta amigueta va aprendre que cada un té les seues qualitats i, per tant, cada un ha de brillar amb la seua pròpia llum.

Conte trobat a Contes del Món,  web elaborada pel Departament de valencià de l’IES Joanot Martorell de València.

Anuncis

La llegenda dels vuit sols (Laos)

Fa molt i molt de temps, la terra estava il·luminada per vuit sols. La llum radiant enlluernava els homes i la immensa calor assecava la terra

Un dia els homes van decidir que vuit sols eren molts per il·luminar la terra i que amb un només un n’hi hauria prou.

– Anem a caçar set, els farem por i s’apagaran! – van pactar els homes

Van anar a buscar el millor arquer, aquell que millor punteria tenia. En disparar les seves fletxes els sols s’espantarien i s’apagarien. L’arquer va apuntar un sol i va disparar una fletxa. El sol es va apagar. Va disparar una segona i un altre sol es va apagar. I així va ser fins arribar a la setena fletxa, que va fer que s’apagués el setè sol però també el vuitè i últim astre.

Aleshores la foscor va regnar sobre la terra, que es va tornar freda i ombrívola i els homes desgraciats. Necessitaven la llum del sol per viure.

Hem de fer tornar l’últim sol – se lamentaven las dones

– Té por de nosaltres – van respondre els homes

– En aquest cas- van contestar les dones – demanarem als animals que ens ajudin a fer tornar el sol.

Van fer venir a una vaca, que va mugir i mugir però el sol no sortia. Van cridar aleshores un tigre, que va estar rugint molta estona. Els homes i les dones tremolaven de por i segurament el sol també va tenir por perquè no va aparèixer

Van fer sortir un mussol, que va ulular tota la nit, però el sol no va aparèixer. En canvi, si que va aparèixer una lluna blanca enmig del cel, que va il·luminar la terra amb la seva llum blanca. Però la lluna no donava calor.

Aleshores, van cridar un gall, que es va posar a cantar molt fort, tant com va poder. La seva cresta es va enrogir, però va seguir cantant i cantant amb totes les seves forces. Aleshores, molt tímidament, una llum groga i càlida va aparèixer sobre la terra. Era un sol que despuntava sobre la línia de l’horitzó. Poc a poc, mentre el gall seguia cantant, el sol es va anar alçant al cel i va il·luminar les cares de tots aquells que l’esperaven.

I des d’aquell moment, cada matí el gall crida el sol perquè s’il·lumini la terra.

Aquest conte i d’altres es poden trobar a la secció de Contes Infantils de Casa Àsia

%d bloggers like this: