El mirall màgic

Iriku havia estimat molt el seu pare. Ara l’ancià ja havia anat a reunir-se amb els seus avantpassats.

Sovint, tot teixint una panera de bambú, Iriku pensava: “Si la meva esposa no hagués sentit tanta aversió pel meu honorable pare, l’home hauria estat més feliç a les seves velleses. Jo no hauria vacil·lat a manifestar-li el meu afecte i el meu respecte filial. Hauríem tingut llargues i dolces converses. Ell m’hauria parlat de les persones i les coses del passat…”. I li agafava una gran tristesa.

Un dia de mercat, Iriku el cisteller va vendre totes les paneres més de pressa que de costum. Una mica desenfeinat, passejava entre les parades quan es fixà en un mercader xinès que sovint oferia objectes rars:

-Acosta’t, Iriku –féu el mercader-. Aquí tinc una cosa extraordinària.

I amb aires de misteri, va treure d’un cofre un objecte rodó i pla cobert amb una tela de seda. El posà entre les mans d’Iriku, i amb preocupació, va fer lliscar la tela. Iriku inclinà el cap damunt una superfície polida i brillant, i a dins hi reconegué la imatge del seu pare, tal com havia estat de jove. Emocionat, exclamà:

-Aquest objecte és màgic!.

-Sí –digué el mercader-. D’això en diuen un mirall, i té un gran valor!.

Però la febre ja s’havia apoderat d’Iriku:

-Te n’ofereixo tot el que tinc –va dir-. Vull aquest “mirall màgic” i emportar-me a casa la imatge del meu estimat pare.

Després d’un llarg regateig, Iriku lliurà al mercader el producte de totes les seves vendes d’aquell matí. Així que arribà a casa, Iriku pujà al graner i amagà la imatge del seu pare dins d’un cofre.

Els dies següents, desapareixia, pujava al graner i treia el “mirall màgic” del cofre; passava llargues estones contemplant la imatge venerada i era feliç.

La seva dona no trigà a adonar-se del seu estrany comportament. Una tarda, quan Iriku deixà a mig fer una panera, el seguí. Va veure que pujava al graner, forfollava dins d’un cofre, en treia un objecte desconegut i el contemplava llarga estona amb una expressió misteriosa de plaer.

Després embolcallà curosament l’objecte amb un tros de tela i l’endreçà amb amorosa delicadesa. Intrigada, esperà que Iriku se n’anés, obrí el cofre, hi trobà l’objecte, enretirà la tela de seda, mirà i hi va veure: “una dona!”.  Furiosa, baixà del graner i increpà el seu marit:

-De manera que m’enganyes anant a contemplar una dona deu cops al dia al graner!.

-Que no! –féu Iriku-. No te n’he volgut parlar perquè tu no apreciaves gaire el meu pare, però és la seva imatge el que hi vaig a contemplar, i això calma el meu cor.

-Miserable mentider! –vociferà la dona-. Jo he vist el que he vist! És una dona, el que has amagat al graner!.

La disputa s’agreujava, ja era infernal, quan es presentà a la porta una monja mendicant. El matrimoni va voler que els fes d’àrbitre. La monja pujà al graner i tornà:

-És una monja! –va dir.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

El vell que feia florir els arbres

En Li Xiao era un vellet pobre, molt pobre, que tenia per veí un altre vell com ell, però ric, molt ric.

Li Xiao tenia un preciós presseguer, que feia uns préssecs de flaire, gust i color com pocs. Un dia, un noble, va passar per davant de casa de Li Xiao i li va demanar un préssec. El va trobar tan bo, que li va pregar que portés cada dia préssecs a l’emperador, (que tenia els seus estimats presseguers sense fruitar d’ençà molts anys), mentre durés la collita.

Fer feliç l’emperador li va dur respecte i fama, de la qual mai va presumir.

El veí, rabiós de veure la sort de Li Xiao, va esperar la nit i va tallar de socarrel el presseguer.

L’endemà, Li Xiao, va veure com l’arbre de la seva sort era a terra. La seva dona, el va voler consolar i li va pregar de no llençar-lo.

Va aprofitar el tros més gruixut del tronc per fer-ne un morter i la mà per molrar.

Quan l’endemà hi va posar un grapadet d’arròs per fer-ne farina, s’adonà, astorada, que l’arròs creixia incansable dins el morter.

Generosos com eren, van dedicar-se a fornir de farina tothom qui ho necessitava.

El veí, envejós de veure com Li Xiao i la seva muller eren de nou estimats i recompensats per tothom, li va anar a demanar un vespre el morter, amb una excusa qualsevol.
Naturalment, quan va tenir el morter a casa, el va cremar, sense esperar res dels seus favors. Quan la dona de Li Xiao li va anar a demanar el morter, ell, sorneguer, li va tornar un piló de cendres, tot i explicant-li que accidentalment el morter s’havia cremat.

Li Xiao, en rebre les cendres, entristit i enfadat alhora, en va llençar un grapat al jardí. Vet aquí, que les cendres van anar a parar sobre un ametller sec, mort, que feia anys que no floria. Meravellosament, al cap de poc, l’arbre eixorc, va florir i va fruitar en molt menys temps que un fruiter qualsevol.

La muller va consolar Li Xiao, dient-li que ara se’l coneixeria com el vell que feia florir els arbres, i curosament, va guardar les cendres que quedaven del morter cremat.
Així és que, la seva fama va arribar a palau i l’emperador, (recordeu que tenia uns presseguers vells i mig morts, que havien sigut tota la seva alegria), va fer cridar Li Xiao per tal qui li fes meravella. I meravella fou.

Les poques cendres que quedaven, escampades amorosament per sobre dels arbres, van aconseguir que l’emperador perdés la seva tristesa i guanyés un amic, que va ser ben tractat i respectat fins el dia de la seva mort. El veí encara es rosega les ungles de ràbia.

Aquest conte l’he trobat a l’interessant bloc Ara mateix.

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Xina:

La noia del vestit verd (Xina)

“Yu jing tenia el seu estudi al monestir de la font de les aigües saboroses. Un vespre, mentre salmodiava les paraules d’un vell llibre al seu estudi, va sentir una veu de noia que li parlava des de la finestra:

—Quina dedicació a l’estudi, mestre Yu!

El lletrat es va estranyar de sentir una veu de noia en un monestir tan solitari com aquell, perdut enmig de les muntanyes. Encara no s’havia refet de la sorpresa, que la noia va empènyer la porta i va entrar a l’habitació.

—Que estudiós que ets!—va insistir somrient.

Yu jing es va alçar i va poder veure una noia d’una bellesa exquisida amb un vestit verd que li arribava fins als peus. Sospitant que es tractava d’alguna mena de fada o d’immortal, va demanar-li amb insistència on vivia.

—Mira’m bé!—va dir la noia—. ¿Que potser tinc aspecte de menjar-me la gent? ¿Per què m’has d’interrogar d’aquesta manera?

Yu Jing de seguida se sentí atret per ella i al cap de poca estona ja se n’anaven plegats al llit. Quan la noia es va despullar, Yu Jing va poder comprovar que tenia una cintura tan fina que podia encerclar-la amb les dues mans. Van gaudir de l’amor tota la nit. Just abans de l’alba, la noia es va vestir d’una revolada i va marxar. A partir de llavors, la noia passava totes les nits amb Yu Jing.

Una nit, mentre seien al llit bevent i xerrant, Yu Jing es va adonar que la noia hi entenia molt, en música.

—Tens una veu tan bella i delicada—li va dir el lletrat—que estic segur que un sol cant teu podria fer perdre el cap a qualsevol home.

—Justament per això no canto—li va respondre ella rient—, per no fer-te perdre el seny.

Però el lletrat no parava de demanar-li que cantés.

—Saps que mai no et nego res—li va dir ella—, però és que temo que em puguin sentir oïdes indiscretes. Ja que hi insisteixes, no tinc altre remei que exhibir davant teu la meva imperícia. Però et cantaré només una estrofa a mitja veu.

Es va alçar i, marcant el ritme amb el peuet contra la base del llit, es va posar a cantar:

Canta a la branca el passerell
que em guia enmig de la foscor.
No em preocupa gens mullar-me el calçat,
només temo trobar-te amb una altra.

La noia cantava amb una veu tènue com un fil de seda, gairebé imperceptible. Les seves inflexions alhora ardents i suaus enmig del silenci de la nit encisaven l’oda i agitaven el cor. Així que va acabar de cantar, va obrir la porta i va escrutar en totes direccions.

—Tinc por que hi hagi algú a prop de la finestra—va dir després d’haver donat una volta al pavelló mirant amb atenció cap a la foscor.

—Per què estàs tan preocupada?—li va preguntar Yu jing.

—Diu el proverbi: «Els esperits que han nascut en secret de vegades temen els humans.» Doncs això és el que em passa.

Van tornar a entrar i van tornar a abraçar-se al llit.

—Pot ser que la sort que ens ha unit arribi ja a la seva fi?—va dir ella encara espantada al cap d’una estona.

Yu Jing li va preguntar per què deia aquelles coses.

—El meu cor bat massa de pressa—va respondre ella—. Si el meu cor fremeix, senyal que la meva sort ha acabat.

—Un cor que tremola, uns ulls emboirats… Això li passa a tothom—va intentar consolar-la Yu Jing.

Finalment la noia es va tranquil·litzar i va somriure feliç entre els seus braços. Van estimar-se tota la nit, fins que, just abans de l’alba, la noia es va posar el seu llarg vestit verd i va baixar del llit.

Just abans d’obrir la porta, va tornar enrere amb passos vacil·lants.

—No sé per què—li va dir—, però estic intranquil·la. Sisplau, acompanya’m a fora.

Yu Jing es va llevar i la va acompanyar fins a la porta.

—Queda’t aquí i segueix-me amb la mirada. No tornis a entrar fins que em vegis desaparèixer rere la tanca del jardí—li va dir la noia.

Així ho va fer. Quan va veure que desapareixia rere la tanca, es va tombar per entrar a casa i continuar dormint, però llavors va sentir la veu de la noia, molt tènue, gairebé imperceptible, que cridava socors molt angoixada. Yu Jing va córrer pels voltants intentant localitzar d’on sortia la veu. Finalment va descobrir que provenia de la teulada. Va alçar la mirada i va veure una aranya gran com una pilota que s’aproximava a un petit insecte que estava atrapat a la teranyina i que cridava desesperat. Yu Jing va trencar la xarxa i va alliberar l’insecte. Era una petita vespa verda, que es trobava a les portes de la mort.

Yu Jing va entrar a casa amb la vespa a la mà i la va deixar amb cura sobre la taula. L’insecte va restar immòbil una estona fins que al final va començar a reviscolar i per fi va poder començar a moure’s. A poc a poc es va enfilar a la pedra plana on es mol la barra de tinta, es va remullar al petit bassal de tinta i, arrossegant-se per damunt la taula i reprenent el vol diverses vegades, va dibuixar sobre la taula els traços del caràcter «gràcies». Després va batre les ales i va sortir estripant el paper de la finestra i va desaparèixer pel cel.

Des de llavors, Yu Jing ja no la va tornar a veure mai més”.

Aquest relat és obra de Pu Songling 蒲松齡 (1640-1715) i es pot trobar a “Contes estranys del pavelló dels lleures” (Quaderns Crema, 2001), una selecció de catorze relats curts de la seva obra original “Liaozhai Zhiyi“, que de la mà de la il.lusió ens endinsa en móns fantàstics i misteriosos plens d’esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia…

Yosaku i l’ocell màgic (Japó)

Fa molts anys, al Japó, hi havia un jove molt pobre que vivia en un caseta al bell mig d’un gran bosc. Es deia Yosaku i es guanyava la via recollint llenya de la muntanya per després vendre-la a la ciutat.

Un dia que nevava i feia molt de fred, en Yosaku va sortir com sempre de casa seva per vendre la llenya al mercat. Amb el que li van pagar per la llenya, es va comprar el menjar per aquell dia. De tornada a casa, va sentir uns sons molt estranys. Quan es va acostar, va descobrir un ocell que estava presoner en una trampa.

– Pobre ocell – pensà. He d’ajudar-lo a lliurar-se de la trampa. Està patint molt.

El va alliberar de la trampa i l’ocell va alçar el vol amb gran alegria. En Yosaku va somriure satisfet i va seguir el camí cap a casa seva. Havia començat a nevar i feia molt de fred.

Un cop a casa, mentre estava encenent la llar de foc, algú va trucar a la porta. En Yosaku no tenia ni idea de qui podia ser.

¡I quina sorpresa! Quan obrí la porta va veure una preciosa jove, que estava tremolant de fred. En Yosaku li va preguntar:

– Vols passar per escalfar-te?

-Sí, moltes gràcies- va contestar la noia.

La jove va explicar a en Yosaku que es dirigia a visitar un familiar que vivia a prop d’allà.

– Ja és de nit- va dir en Yosaku mentre mirava per la finestra

– Sí ? contestà la jove. ? Deixaries que em quedés a dormir aquesta nit aquí? ? preguntà

– M’agradaria, de debò, per sóc pobre i no tinc llit ni res per menjar

– No em fa falta. ?contestà la noia

– Aleshores, et pots quedar. ? va dir en Yosaku

Durant la nit, la jove va fer totes les feines de la casa. Quan en Yosaku es despertà el matí següent, es va posar molt content en veure tot tant i tant net.

Va continuar nevant sense parar un dia rere un altre i la jove li va preguntar: – Puc quedar-me fins que deixi de nevar?

– I tant que sí? contestà en Yosaku

Passaven els dies i no parava de nevar. En Yosaku i la noia es van fer molt amics i mica en mica es van anar enamorant. Un dia, ella li va dir:

– Vols casar-te amb mi? Així sempre estaríem junts

– Sí ? contestà en Yosaku. ?Accepto!

– A partir d’ara em pots dir l’Otsuru- va dir la noia

Després de casar-se, l’Otsuru treballava i ajudava molt el seu marit. En Yosaku estava molt feliç.

Un dia, quan en Yosaku anava a sortir a vendre la llenya, l’Otsuru li va demanar que li comprés fils de seda de colors. Volia teixir. Mentre el seu marit venia al mercat la llenya i li anava a comprar els fils, l’Otsuru es quedà a casa preparant el teler per teixir. Quan en Yosaku va haver arribat, l’Otsuru es va tancar en una habitació i li va demanar que no hi entrés mentre ella treballava.

L’Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir de l’habitació i no menjava ni dormia. Quan acabà de teixir va sortir i immediatament li ensenyà a Yosaku el teixit que havia fet. En Yosaku es quedà meravellat. Era un teixit fi i delicat que combinava colors i tonalitats d’una manera increïble. Semblava impossible que unes mans poguessin fer un teixit d’aquella bellesa.

– ¡Quin teixit tan bonic! ¡Es una meravella! ? exclamà en Yosaku

– Podries vendre’l a la ciutat i en trauries molts diners – va proposar l’Otsuru

Yosaku va anar a la ciutat oferint als senyors rics el preciós teixit. El rei, que passejava pel mercat, va veure el teixit i el va voler comprar. Li oferí molts diners a en Yosaku, que tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa. Li va dir que el rei volia més teixit d’aquell.

– No et preocupis- va dir l’Otsuru,- Ara mateix em poso a teixir-ne més.

Aquesta vegada també trigà quatre dies en teixir i va estar sense menjar ni dormir. Estava molt dèbil quan va sortir de l’habitació.

Ella li va dir:

– Ja lo he acabat però es l’última vegada que ho faré.

– sí, sí ? va dir en Yosaku. No vull que et posis malalta de tant treballar.

En Yosaku va portar el teixit al rei qui li pagà molt bé. Quan el rei mirà la peça va dir:

– Necessitaré més per fer el kimono de la princesa

Yosaku li explicà que era l’última peça que venia, que era impossible fer-ne més. Però el rei amenaçà amb degollar-lo si no li venia més teixit. Així que Yosaku va haver de cedir a la força.

Quan arribà a casa, en Yosaku explicà a Otsuru el que havia passat a i li va demanar que en fes una altra. L’Otsuru va acceptar l’encàrrec i es ficà a l’habitació a treballar com les altres vegades. Però passaren els dies i l’Otsuru no sortia de l’habitació. En Yosaku estava molt preocupat per l’Otsuru, que estava dèbil i prima i treballava sense parar. Com no podia entrar a l’habitació, cada dia s’inquietava més. Però un dia en Yosaku no va poder resistir i va decidir entrar a l’habitació per veure com estava la seva esposa. Y aleshores va veure una cosa sorprenent: un preciós ocell que teixia amb les seves pròpies ales. L’ocell es girà i en veure en Yosaku començà a canviar de forma i es transformà en l’Otsuru. En Yosaku no podia creure el que els seus ulls veien.

– Has descobert el meu secret! ? exclamà. ? Jo sóc l’ocell que un dia va ajudar a lliurar-se de la trampa…- va dir entre plors.

En Yosaku s’havia quedat sense parla.

– Però ara que has descobert el meu secret, hauré de marxar ? va dir. I en acabar de dir-ho, l’Otsuru es transformà una altra vegada en l’ocell i sortí volant per la finestra oberta.

En Yosaku començà aleshores a cridar plorant:

– Espera, torna si us plau, torna !!!!!!

Però l’ocell ja havia alçat el vol i s’allunyava tot emetent sons tristos.

Aquest conte i d’altres es poden trobar a la secció de Contes Infantils de Casa Àsia

%d bloggers like this: