El coixí meravellós

Cert dia un ancià sacerdot es va aturar en una posada situada a un costat de la carretera. Una vegada en ella va estendre la seva estoreta i es va asseure posant al seu costat les alforges que portava.

Poc després va arribar també a la posada un noi jove del veïnatge. Era pagès i portava un vestit curt, no una túnica, com els sacerdots o els homes lliurats a l’estudi. Va seure a curta distància del sacerdot i als pocs instants estaven els dos xerrant i rient alegrement.

De tant en tant el jove dirigia una mirada al seu pobre vestit i, per fi, donant un sospir, va exclamar:

-Mireu com de miserable sóc!

-No obstant – va contestar el sacerdot -, em sembla que ets un noi sa i ben alimentat. Per què, enmig de la nostra agradable xerrada, et queixes de ser un pobre miserable?

-Com ja podeu imaginar-vos – va contestar el noi -, a la meva vida no puc trobar molts plaers, ja que treballo cada dia des que surt el sol fins que s’ha fet de nit. En canvi, m’agradaria ser un gran general i guanyar batalles, o bé un home ric, menjar i beure magníficament, escoltar bona música o, potser, ser un gran home en la cort i ajudar el nostre sobirà, sense oblidar, naturalment, a la meva família que així gaudiria de prosperitat. A qualsevol d’aquestes coses dic jo viure digna i agradablement. Vull progressar en el món, però aquí no sóc més que un pobre pagès. I, si la meva vida no us sembla miserable, ja em direu quin concepte us mereix.

Res li va contestar el sacerdot i la conversa va cessar entre tots dos. Després el jove va començar a sentir son i, en tant que l’hostaler preparava un plat de farinetes de mill, el sacerdot va prendre un coixí que portava en els seus alforges i li va dir al jove:

-Recolza el cap en aquest coixí i veuràs satisfets tots els teus desitjos.

Aquella coixí era de porcellana, rodona com un tub i oberta per cadascun dels seus dos extrems. Així que el jove va haver apropat el seu cap a ella, va començar a somiar: una de les obertures li va semblar tan gran i brillant per la seva part inferior, que es va ficar per allà, i en breu, es va veure a casa.

Va transcórrer algun temps i el jove es va casar amb una bella donzella. No va trigar a guanyar cada dia més diners, de manera que podia donar-se el plaer de portar bells vestits i de passar llargues hores estudiant. A l’any següent es va examinar i el van nomenar magistrat.

Dos o tres anys més tard i sempre progressant en la seva carrera, va aconseguir el càrrec de primer ministre del Rei. Durant molt de temps el monarca va dipositar en ell tota la seva confiança, però un dia nefast es va veure en una situació desagradable, ja que el van acusar de traïció, el van jutjar i va ser condemnat a mort. En companyia d’altres diversos criminals fou portat al lloc fixat per a l’execució. Allà li van fer agenollar-se i el botxí es va acostar a ell per donar-li mort.

Tot d’una, aterrit pel cop mortal que esperava, va obrir els ulls i, amb gran sorpresa per la seva banda, es va trobar a l’hostal. El sacerdot estava al seu costat, amb el cap recolzat a l’alforja, i l’hostaler encara estava remenant les farinetes de la cocció que encara no havia acabat.

El jove va guardar silenci, va menjar sense pronunciar una paraula i després es va posar dret, va fer una reverència al sacerdot i li va dir:

-Us dono moltes gràcies per la lliçó que m’heu donat. Ara ja sé el que significa ser un gran home.

I dit això, es va acomiadar i, satisfet, va tornar al seu treball, que ja no li semblava tan miserable com abans.

 

Conte popular coreà trobat a la web “Narrativa breve” i recomanat per Miguel Díez R.

Anuncis

El canvi

Hi havia un deixeble que s’estava lamentant de les seves limitacions mentre el mestre l’escoltava en silenci.

En un moment, i quan el deixeble va deixar d’enumerar algunes de les seves limitacions el mestre va respondre:

– “Naturalment que ets limitat. Però ¿no t’has adonat que avui pots fer coses que fa quinze anys t’haurien estat impossibles? Què creus que és el que ha canviat? ”

Després d’un instant el monjo va respondre convençut:

– “Han canviat els meus talents”

– “No, has canviat tu”, va dir el mestre.

– “I no és el mateix?”, va preguntar el deixeble.

– “No, no és el mateix, perquè tu ets el que tu penses que ets, quan canvia la teva forma de pensar, canvies tu”.

I aquestes festes regala “Contes de la Ruta de la Seda”

 

“Contes de la Ruta de la Seda” (Nova Casa Editorial, 78 pàg) és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 

Un recull  de 15 contes escrits seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

 

Les seves pàgines ens portaran a conèixer històries sobre quatre dracs xinesos o sobre fils vermells, a descobrir llegendes com la del sumalak o la dels fills del gran khan de Khivà, a aprendre de la saviesa dels lames budistes o de la ingenuïtat d’algunes àvies tibetanes…

 

Així que el podeu comprar en aquest enllaç o a les principals llibreries com Altaïr, Casa del Llibre, Guia, Horitzons, Muntanya de Llibres, FNAC, Ulyssus, Fiord, Patagònia, Quera o Corte Inglés.

 

I si voleu saber una mica més podeu llegir la ressenya literària dels Contes de la Ruta de la Seda que ha fet Mariló Sanz, a la que vull agrair les seves paraules…

 

El regal

Un insensat va escoltar que el Buda predicava que hem de retornar bé per mal. Enfadat va anar cap al Buda i el va insultar. El Buda va guardar silenci.

Quan l’altre va acabar d’insultar-lo, li va preguntar:

– “Fill meu, què fas quan algú arriba a casa teva i t’ofereix un regal?”.

Malgrat no entendre el motiu de la pregunta, li va contestar que l’acceptava.

Buda li torna a preguntar:

– “Si un home rebutgés un regal, de qui seria el regal?”.

L’altre va respondre.

– “De qui va voler oferir-lo”.

– “Fill meu”, va replicar el Buda, “m’has insultat, però jo rebutjo el teu insult i aquest queda amb tu. No serà per ventura una desventura per tu?”.

L’insensat es va allunyar avergonyit, però va tornar per a refugiar-se en el Buda.

L’escola de la fam

En el segle XVII al Japó, hi havia un pagès que feia setmanes que no tenia res que portar a la seva boca ni als estòmacs de la seva família. Un dia portat per la desesperació va recordar que segons la tradició tot home que fos capaç de desafiar i vèncer al Mestre d’una escola d’espases rebria una forta recompensa.

Tot i que no havia tocat una arma en la seva vida, el camperol va decidir desafiar al Mestre més il·lustre i famós de la regió. I fou així, el dia fixat, davant d’un públic nombrós, els dos homes es van trobar.

El pagès, sense mostrar-se res impressionat per la reputació del seu adversari, l’esperà a peu ferm, mentre que el mestre d’espases estava una mica torbat per la determinació del desconegut.

– Qui serà aquest home ?, rumiava. Mai ningú havia tingut el valor de desafiar-me. No serà un parany dels meus enemics?

El senzill camperol, apressat per la fam, va avançar amb absoluta resolució cap al seu rival. El Mestre va restar desconcertat per tant valor, mentre dubtava estranyat per la total absència de tècnica del seu adversari. Finalment, va retrocedir unes passes portat per la por. Abans fins i tot del primer assalt, el Mestre es sentia vençut.

Va lliurar l’espasa al terra i va dir:

-Vostè és el guanyador. Per primera vegada en la meva vida he estat vençut. Entre totes les escoles d’espases, la meva és la més llegendària. És coneguda amb el nom de “La que en un sol gest porta deu mil cops”. Puc preguntar-li, respectuosament, el nom de la seva escola?

-La escola de la fam -va respondre el pagès.

Les estrelles de mar

estrellasdemar2

Hi  havia una vegada un escriptor que vivia a la vora del mar; en una platja enorme on hi tenia una caseta per a passar-hi llargues temporades escrivint i buscant inspiració per als seus llibres. Era un home intel·ligent i culte, i amb molta sensibilitat per a les coses importants de la vida.

Un matí mentre passejada per la riba de l’oceà va veure des de lluny una figura que es movia d’una manera molt estranya, com si estigués ballant. En apropar-se va veure que era un noi que es dedicava a agafar estrelles de mar de la sorra i a llançar-les un altre cop a l’aigua.

L’home li va preguntar al noi què estava fent. I ell li va respondre:

– Recullo les estrelles de mar que han quedat a la sorra i les torno al mar, la marea ha baixat massa i moltes moriran.

L’escriptor li va dir:

– Però això que fas no té sentit, primer és el seu destí, moriran i seran l’aliment d’altres animals, i a més hi ha milers d’estrelles en aquesta platja, mai tindràs prou temps per a salvar-les a totes.

El noi va mirar fixament l’escriptor, va agafar una estrella de mar de la sorra i la va llançar amb totes les seves forces per sobre les onades exclamant: – per a aquesta… sí que té sentit!.

L’escriptor va marxar desconcertat, no podia entendre una conducta com aquella.

Aquella tarda no va tenir inspiració per a escriure i per la nit no va dormir gens bé, somiava amb aquell noi i les estrelles de mar per sobre les onades.

Al matí en despertar-se, va córrer cap a la platja, va buscar el noi i tots dos junts van continuar salvant estrelles de mar…

50 frases de viatge i alguna més…

Centenars, milers, de dones i homes han creuat deserts, mars i muntanyes a la recerca del desconegut…

Ara, la secció de frases viatgeres ha superat les 50 reflexions i volia convidar-vos a descobrir algunes d’elles ben inspiradores de grans viatgers/es com Ella Maillart, Mark Twain, Anaïs Nin, Isaac Asimov, Rosita Forbes, José Antonio Labordeta, Amin Maalouf, Aurora Bertrana, Ryszard Kapuscinski, Li Bai, Annemarie Schwarzenbach, Eduardo Galeano, Maya Angelou, Ernest Hemingway o Moslih Eddin Saadi. En aquest enllaç les teniu…

 

frase1

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

La fulla de bètel (Su tich Trâù Cau)

viettraucau2Hi havia una vegada, durant el regnat de Hung Vuong IV, rei de Vietnam,  dos germans bessons, Cao Tan i Cao Lang. Eren tan semblants que eren difícils de distingir. Tots dos estudiaven amb un vell i savi mestre del poble que tenia una filla única, la bellesa de la qual era tal que s’havia convertit en la joia més preuada de tots els joves de la regió.

El vell mestre apreciava sincerament aquells dos germans bessons i per això va prendre la decisió de donar en matrimoni a la seva filla a un d’ells, preferiblement al més gran dels dos ja que, segons la costum vietnamita, el major dels germans és el primer en casar-se. En aquest cas això era difícil:

– Germans bessons, com aconseguiré saber quin és el gran ? – va rumiar.

Per tal d’aconseguir diferenciar-los va recórrer a un petit subterfugi convidant a tots dos a sopar amb ell. Sabent que per educació i tradició el primer que prengués els bastonets havia d’ésser el germà gran va esperar aquest moment i fou així com Cao Tan va rebre  la mà de la seva filla, sense saber que el germà petit, Cao Lang, estava enamorat perdudament  de la jove.

Durant mesos, tant  la nova parella com el dos germans, van continuar vivint junts en harmonia i felicitat. Però la felicitat no era completa, ja que el germà petit no estava bé.  Cao Tan, com a bon germà, i preocupat per la tristor que va envair a Cao Lang va fer tot el possible per fer-lo feliç  però, no obstant això, no va poder reprimir les penes del seu cor. Amb el pas de les setmanes Cao Lang no va poder suportar més la situació i  va decidir marxar lluny de la seva família. Després de molts dies de caminada, va caure esgotat  en mig del camí, va expirar i es va transformar en un bloc de pedra calcària de color blanc pur.

El germà gran va tenir una creixent preocupació pel seu germà i va anar a buscar-lo. Va seguir el mateix camí pres per Cao Lang i un matí, després de tants dies de camí,  va arribar a prop del bloc de pedra calcària, es va asseure i es va morir esgotat. Llavors es va transformar en un bonic arbre de palmes verdes i petits fruits allargats. L’arbre va començar a estendre les seves branques i la seva ombra per sobre de les masses de pedra calcària blanca protegint-la així de la intempèrie.

La jove filla del mestre restava a casa, preocupada, sense rebre notícies del seu marit, per la qual cosa va deixar la llar i va anar a la recerca del seu marit. Va córrer a través de camps i prats, muntanyes i valls, pobles i aldees fins que un dia va arribar a prop de l’arbre. Cansada de caminar, esgotada, es va recolzar un instant al peu de l’arbre, i acollint-se a la seva protecció també va morir i es va transformar en una planta  amb fulles  que creixien com a lianes que amorosament es van embolicar al voltant del tronc de l’arbre. Unes fulles de color verd clar en forma de cor…

Per això, avui al Vietnam i al sud d’Àsia la fulla de bètel, en forma de cor, forma part dels presents i regals en les bodes com a símbol d’unió eterna. També és emprada a la gastronomia o per mastegar, conjuntament amb la nou d’areca, per les seves propietats lleugerament estimulants i de ben segur que si heu viatjat per Vietnam us haureu trobar molta gent que en fa ús… 

viettraucau

I també podeu llegir altres llegendes del Vietnam

Previous Older Entries

%d bloggers like this: