Hailibu, el caçador (Mongòlia)

Temps enrere va viure un home anomenat Hailibu, s’ocupava de la caça i tots li deien “Hailibu, el caçador”. Sempre estava disposat a ajudar els altres, mai gaudia sol de les coses que caçava sinó que les repartia, per la qual cosa s’havia guanyat el respecte de tot el món. Un dia que va anar a caçar a la profunditat de la muntanya, va veure entre l’espessor del bosc una serp blanca que dormia enrotllada sota un arbre. L’home va donar una volta per no despertar-la. Inesperadament, una grua gris va atrapar a la serp amb les seves urpes i va tornar a emprendre vol. La serp es va despertar cridant: Socors!, Socors! Hailibu va apuntar amb el seu arc a la grua que anava pujant cap al cim de la muntanya. L’au va perdre a la serp i va fugir.

– Pobre petita, ves ràpid a buscar als teus pares. – Li va dir el caçador el rèptil.

Aquest va assentir amb el cap, va expressar les gràcies i es va perdre entre els arbustos mentre Hailibu recollia el seu arc i les fletxes per tornar a casa. Al dia següent, quan Hailibu passava justament pel mateix lloc, diverses serps que envoltaven a la serp blanca van sortir a rebre’l. Sorprès, estava pensant en fer una volta quan la serp blanca li va dir:

– Com estàs, salvador meu? Potser no em coneixes, jo sóc la filla del rei drac. Ahir em vas salvar la vida i avui els meus pares m’han ordenat que t’acompanyi a casa, on et donaran les gràcies en nom meu. Quan arribis allà – va continuar – no acceptis res del que t’ofereixin els meus pares i demana la pedra de jade que el meu pare porta a la boca. Si et poses la pedra a la boca podràs entendre tots els idiomes dels animals que hi ha al món. No obstant això, el que escoltis no ho podràs explicar a ningú. La persona que expliqui els nostres secrets es convertirà en una pedra.

Hailibu va assentir, seguint la serp fins a la profunditat de la vall on feia molt fred. Quan van arribar prop d’una cova la serp va dir:

– Els meus pares no et poden convidar a entrar a casa, et rebran aquí.

I just quan estava explicant això el vell drac va aparèixer i li va dir amb amabilitat:

– Has salvat la meva estimada filla i t’ho agraeixo sincerament. En aquesta cova es guarden molts tresors, pots quedar-te el que més desitgis.

I dit això va obrir la porta perquè Hailibu pogués entrar, el caçador va veure que la cova estava plena de tresors. Tot i això, Hailibu no va demanar cap tresor.

– ¿No t’agraden cap d’aquests tresors? – Va preguntar el vell drac.

– Encara que són molt bonics només es poden utilitzar com adorns però no tenen utilitat per a mi que sóc un caçador. Si el rei drac desitja realment deixar-me alguna cosa com a record li prego que em lliuri aquest jade que té a la seva boca.

El rei drac es va quedar pensant un moment, no li quedava més remei que escopir la pedra que tenia a la boca i donar-la a Hailibu.Després que el caçador es va acomiadar sortint amb la pedra en el seu poder la serp blanca el va seguir i li va recomanar repetides vegades:

– Amb aquesta pedra podràs entendre la llengua dels animals. Però no pots explicar res del què saps a ningú. Si ho fas et trobaràs en perill. No t’oblidis d’això per res del món.

Des de llavors Hailibu aconseguia caçar molt fàcilment. Podia entendre el llenguatge dels ocells i les bèsties i d’aquesta manera saber quins animals hi havia a l’altre costat de la gran muntanya. Així van passar molts anys fins que un dia va escoltar que uns ocells deien:

– Anem aviat a un altre lloc. Demà s’esfondrarà la muntanya i l’aigua ho inundarà tot. Qui sap quants animals moriran!

Hailibu es va quedar molt preocupat; sense ànim ja per caçar, va tornar immediatament i va anunciar a tothom:

– Anem-nos-en a un altre lloc! Aquí ja no s’hi pot viure més.

Els altres es van quedar molt estranyats. Alguns creien que allò era impossible, altres, que Hailibu s’havia tornat boig.

– ¿Per què ningú em creu? – Va preguntar Hailibu plorant.

– Tu mai ens has mentit – van opinar uns ancians – i això ho sabem tots. Però ara dius que aquí ja no es pot viure més. En què et bases? Et preguem que parlis clar.

Hailibu va pensar: “S’aproxima la catàstrofe, com puc pensar en mi mateix i permetre que tots pateixin la desgràcia? Prefereixo sacrificar-me per salvar els altres”.Hailibu va relatar com havia obtingut la pedra de jade, de quina manera la utilitzava per caçar, la manera com s’havia assabentat de la catàstrofe i finalment el perquè no podia explicar als altres el que escoltava dels animals. Al mateix temps que parlava Hailibu s’anava transformant i poc a poc es va anar fent pedra. Tan aviat com la gent va veure allò es va afanyar a traslladar-se. Llavors els núvols van formar un espès mantell i va començar a caure una torrencial pluja. A la matinada següent es va sentir enmig dels trons un estrèpit que va fer tremolar la terra i la muntanya es va ensorrar mentre l’aigua fluïa a borbollons.

– Si Hailibu no s’hagués sacrificat per nosaltres ja hauríem mort ofegats! – Va exclamar el poble emocionat.

Més tard, van buscar la pedra en què s’havia convertit Hailibu i la van col·locar al cim de la muntanya, perquè els fills i els néts i els néts dels néts recordessin l’heroi Hailibu que va sacrificar la seva vida per salvar a tothom. I diuen que avui en dia hi ha un lloc que es diu “La pedra Hailibu”.

Aquest conte l’he trobat a la secció de contes de Casa Àsia. I a continuació podeu llegir altres contes de Mongòlia…

Anuncis

El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

– “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

– “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

– “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

– “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

– “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

– “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin

El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mul·là.

– “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.

– “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.

En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:

– “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.

– “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.

El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:

– “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.

– “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

El valor de les coses (conte zen)

“Mestre, vinc perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo per a res, que no faig res bé, que sóc maldestre i bastant ximple. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més? “

El mestre, sense mirar-lo, va dir:

-Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi problema. Potser després … – i fent una pausa va afegir: Si volguessis ajudar tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després potser et podria ajudar.

-E … encantat, mestre – va titubejar el jove, però va sentir que una altra vegada era desvaloritzat i les seves necessitats postergades.

-Bé-va dir el mestre.

Es va treure un anell que portava en el dit petit de la mà esquerra, li donà i va afegir – agafa el cavall que està allí fora i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. Cal que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés-hi ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid possible.

El jove va prendre l’anell i va marxar.

Tot just arribar, va començar a oferir l’anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l’anell.

Quan el jove mencionava la moneda d’or, alguns reien, altres li giraven la cara i només un vellet va ser tan amable com per prendre’s la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era molt valuosa per lliurar-la a canvi d’un anell. Amb l’afany d’ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or, i va rebutjar l’oferta.

Després d’oferir la seva joia a tothom que es creuava en el mercat – més de cent persones – i abatut pel seu fracàs, pujà al seu cavall i va tornar.

Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d’or. Podria llavors haver-la lliurat al mestre per alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda.

Va entrar a l’habitació.

-Mestre, va dir, ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l’anell.

-Què important és això que dius, jove amic -va contestar somrient el mestre-. Hem de saber primer el valor real de l’anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell, per saber-ho?

Digues-li que voldries vendre l’anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que t’ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.

El jove va tornar a cavalcar.

El joier va examinar l’anell a la llum del cresol, el va mirar amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir:

-Noi, digues-li al mestre que si el vol vendre ja, no puc donar-li més que 58 monedes d’or pel seu anell.

– 58 monedes!!- Va exclamar el jove.

-Sí – va replicar el joier – Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé … si la venda és urgent …

El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar els fets.

-Seu – va dir el mestre després d’escoltar-lo -. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només pot avaluar veritablement un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?

I dient això, va tornar a posar-se l’anell al dit petit de la seva mà esquerra”.

Aquest conte zen l’he trobat a El blog de Coaching Vallès

La dona perfecta de Nasrudín

Nasrudín conversava amb els seus amics en la casa de te i els contava com havia iniciat un llarg viatge per a trobar la dona perfecta amb qui casar-se. Els hi deia:

-Vaig viatjar a Bagdad, després d’un temps vaig trobar una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d’una gran personalitat.

Van dir els seus amics:

-Per què no et vas casar amb ella?

-No era completa, -va respondre Nasrudín-, després vaig anar al Caire, allí vaig conéixer una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.

-Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.

-No era completa -va respondre novament Nasrudín-, llavors me’n vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar les dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.

-Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.

-Sabeu per què?, ella també buscava un home perfecte.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib.

+ contes: “Nasrudín i la conferència

El tresor d’en Bat (Mongòlia)

En Nasan era un ancià que vivia feliç a la gran estepa de Mongolia. Fent honor al seu nom, que significa “llarga vida” en mongol, estava a punt de complir cent anys, però encara era prou fort com per cuidar dels seus cavalls, ovelles i camells.

Cada dia es despertava molt d’hora, sortia de la tenda on vivia i que muntava i desmuntava seguint els ramats, i es parava a veure sortir el sol per darrera de l’estepa. Tenia la convicció que aquella costum de saludar el sol abans que ningú era el que li donava la vitalitat que tenia, malgrat la seva edat.

A més de cuidar els cavalls, en Nasan també munyia les eugues cada dos hores. Amb la llet que aconseguia feia aarul, el seu menjar preferit. L’aarul és un producte semblant al formatge, que en Nasan posava en unes caixes de fusta i col·locava al sostre de la seva tenda perquè fermentés al sol. Amb la llet també feia una beguda de sabor semblant al de la cervesa, l’airag.

Aquell dia, en Nasan anava vestit com sempre: amb les seves botes acabades amb punta, el seu del, que és una casaca llarga nuada a la cintura, els seus pantalons amples i una gorra en forma de casquet. Va agafar una mica d’ aarul pel camí i una bota d’airag per quan tingués set i va sortir a buscar els seus ramats.

Mentre en Nasan cavalcava, va veure un noi, d’uns 12 anys d’edat, que semblava molt trist al cantó del camí. A en Nasan li va fer pena i va decidir parar-se per parlar amb ell.

– Què et passa noi?- va preguntar en Nasan.

– Què em passa? Tot em passa! La meva vida és una desgràcia!- va començar a lamentar-se el jove-. Hagués estat millor que no hagués nascut!

Nasan es va apiadar del noi i li va dir:

– No diguis això, petit. A veure, explica’m el que et passa. Diuen que les penes compartides deixen de ser penes. Per començar. Com et dius?

– Em dic Bat – va contestar el noi.

-Bat significa “ferm” en mongol, però la veritat és que no sembles gaire ferm -. Això va fer que el noi mirés a l’ancià.

– Ara aquestes coses no m’importen gaire la veritat. Si sabessis el que m’ha passat m’entendries – va afegir en Bat. I va continuar explicant-li la seva història -. M’he quedat sol al món. Els meus pares han mort i no tinc ni cavalls, ni ovelles, ni tan sols un sostre on aixoplugar-me. No tinc res!

– Ho sento-. Al Nasan li va fer molta pena que en Bat hagués perdut les persones que més estimava-. Però tens tota la vida per davant, no ho pots veure tot tan negre.

– És que no ho veus? No tinc res! Com viuré a partir d’ara si no tinc res?- va exclamar el noi mentre baixava el cap intentant aguantar-se les llàgrimes davant de l’ancià.

– Tu creus que no tens res? Doncs jo veig que tens molts tresors.

El noi va pujar el cap de cop i va mirar al Nasan sorprès.

– És una broma? Si-us-plau no et mofis de mi- va dir abatut el noi-. No veus que no tinc res!

– No m’estic mofant de tu. Però et repeteixo que jo veig que tens molts tresors i, si vols, podem fer un intercanvi.

– Però si no tinc res per canviar- va repetir el nen-. I menys un tresor o alguna cosa valuosa con un ramat d’ovelles de cavalls.

– Doncs, a veure que et sembla això. Jo et dono el meu ramat d’ovelles, però a canvi tu em donaràs el teu ull-. Va explicar el Nasan.

– El meu ull? No, no! Com vols que canviï el meu ull per un ramat d’ovelles?- es va espantar el petit.

– No vols? Doncs a veure què et sembla això: si em dones el teu braç jo et donaré una manada de camells. Em sembla un bon canvi, no?- va oferir l’ancià.

– El meu braç? No m’interessa gens!- va queixar-se en Bat.

– Doncs llavors podem canviar la meva tenda i tot l’or que hi tinc per una de les teves cames.

– Estàs boig! Com vols que et doni una de les meves cames? No canviaria la meva cama per res!- va exclamar el Bat, que cada cop estava més alterat.

Nasan es va posar la mà a la barbeta i va seguir preguntant:

– No? I si em venguessis un braç, una cama i un ull, el lot complet. Per tot això et donaria els meus cavalls, les meves ovelles, els meus camells, la tenda i tota la plata i l’or que tinc. Acceptes?- va preguntar en Nasan.

– No, no! Ni per tot l’or, cavalls o camells del món!

Llavors en Nasan es va incorporar i es va posar a riure molt fort.

– Ho veus? Tu mateix ho dius. Encara que m’hagis dit que no tens res, quan t’ofereixo comprar-te alguna cosa que es teva, em contestes que ni per tots els animals ni per tot l’or del món. Tu mateix ho estàs dient! És molt més valuós el que tens que totes les meves possessions i diners.

Bat va alçar el cap quan va escoltar el vell i va començar a reflexionar sobre les paraules d’en Nasan.

– Els teus tresors són la salut, la fortalesa i la joventut. No ho veus? Tu mateix ets el teu tresor! I si enlloc d’estar-te aquí planyent-te, utilitzessis el teu cap, braços i cames, podries aconseguir tot el que et proposessis-, va explicar en Nasan.

Va semblar que en Bat ho comprenia i va oferir a en Nasan un petit somriure:

– Tens raó. He estat un neci -, va reconèixer en Bat.

– Només necessitaves que algú t’ajudés a obrir els ulls.

– I és el que has fet tu. Moltes gràcies.

– No fa falta que m’agraeixis res- va dir en Nasan mentre somreia-. Ara, si vols, em podries ajudar a recollir la manada de cavalls- Va pujar al cavall i li va oferir la mà a noi-. I després menjarem. Tinc un aarul boníssim, ja ho veuràs!

El vell va ajudar al noi a pujar al llom del cavall i va afegir:

– Però primer hem d’anar a buscar el meu ramat !

I els dos se’n van anar cavalcant a través de l’extensa plana de Mongolia.

Aquest conte l’he trobat a la secció de contes de Casa Àsia i les imatges són de l’agència de viatges  E-Mongolia The Best of Mongolia

Nasrudín i la conferència

Nasrudín arriba a un petit poble en algun lloc de Mig Orient. Era la primera vegada que estava en aquest poble i una multitud s’havia reunit en un auditori per a escoltar-lo. Nasrudín, que en veritat no sabia què dir, perquè ell sabia que gens sabia, es va proposar improvisar alguna cosa. Va entrar molt segur i es va parar enfront de la gent. Va obrir les mans i va dir:

―Suposo que si vostès estan aquí, ja sabran què és el que jo tinc que dir-los.

La gent va dir:

―No – Què és el que tens per a dir-nos? No ho sabem Parla’ns!

Nasrudín va contestar:

―Si vostès han vingut fins aquí sense saber què és el que jo vinc a dir-los, aleshores no estan preparats per a escoltar-ho.

Va dir això, es va aixecar i va marxar.

La gent es va quedar sorpresa. Tots havien vingut aquest matí per a escoltar-lo i l’home marxava simplement dient-los això. Hauria estat un fracàs total si no fos perquè un dels presents – mai en falta un – mentre Nasrudín s’allunyava, va dir en veu alta:

―Quina intel·ligència!

I com sempre succeeix, quan un no entén gens i un altre diu ” Quina intel·ligència!”, per a no sentir-se un idiota un repeteix: “Sí, clar, Quina intel·ligència!”. I aleshores, tots van començar a repetir:

―Quina intel·ligència!

―Quina intel·ligència!

Fins que un va afegir:

―Sí, Quina intel·ligència!, però quina brevetat.

I un altre va agregar:

―Té la, brevetat i la síntesi dels savis perquè té raó. Com nosaltres venim aquí sense saber què venim a escoltar? Que estúpids que hem estat. Hem perdut una oportunitat meravellosa. Quina il·luminació, quina saviesa. Anem a demanar-li a aquest home que doni una segona conferència.

Aleshores van anar a veure a Nasrudín, la gent havia quedat tan sorpresa amb el que havia passat en la primera reunió, que alguns havien començat a dir que el coneixement d’ell era massa per a reunir-ho en una sola conferència. Nasrudín va dir:

― No, és just al revés, estan equivocats. El meu coneixement tot just arriba a per a una conferència. Mai podria donar dos.

La gent va dir:

―Que humil!

I com més Nasrudín insistia que no tenia gens per a dir, més la gent insistia que volien escoltar-lo una vegada més. Finalment, després de molta obstinació, Nasrudín va accedir a donar una segona conferència.

A l’endemà, el supòsit il·luminat va tornar al lloc de reunió, on havia més gent encara, doncs tots sabien de l’èxit de la conferència del dia anterior. Nasrudín es va parar enfront del públic i va insistir en la seva tècnica:

―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.

La gent estava avisada per tal de no ofendre al mestre amb la infantil resposta de l’anterior conferència, ―així que tots van dir:

―Sí, clar, per descomptat que ho sabem. Per això hem vingut.

Nasrudín va baixar el cap i va afegir:

―Bé, si tots ja saben què és el que vinc a dir-los, no veig la necessitat de repetir.

Es va aixecar i va tornar a marxar. La gent es va quedar estupefacta; perquè encara que ara havien dit altra cosa, el resultat havia estat exactament el mateix fins que algú, va cridar:

―Brillant!

I quan tots van escoltar que algú havia dit “brillant!”, la resta va començar a dir:

―Sí, clar, aquest és el complement de la saviesa de la conferència d’ahir!

―Què meravellós!

―Què espectacular!

―Què sensacional, que bàrbar!

Fins que algú va dir:

―Sí, però molta brevetat.

―És cert – es va queixar altre.

―Capacitat de síntesi ―va justificar un tercer.

I de seguida es va escoltar:

―Volem més, volem escoltar-lo més. Volem que aquest home ens doni més de la seva saviesa!

Aleshores, una delegació dels notables va anar a veure a Nasrudín per a demanar-li que donés una tercera i definitiva conferència. Nasrudín va dir que no, que de cap manera; que ell no tenia coneixements per a donar tres conferències i que, a més, ja havia de tornar a la seva ciutat. La gent li va implorar, li va suplicar, li va demanar una vegada i una altra; pels seus ancestrals, per tots els sants, pel que estimava. Aquella persistència el va persuadir i, finalment, Nasrudín va acceptar tremolant donar la tercera i definitiva conferència. Per tercera vegada es va parar enfront del públic, que ja eren multituds, i els va dir:

―Suposo que vostès ja sabran què he vingut a dir-los.

Aquesta vegada, la gent s’havia posat d’acord: només l’intendent del poblat contestaria. L’home de primera fila va dir:

―Alguns si, i uns altres no.

En aquest moment, una llarg silenci va estremir a l’auditori. Tots, fins i tot els joves, van seguir a Nasrudín amb la mirada. Aleshores, el mestre va respondre:

―En aquest cas, els que saben que ho expliquin als quals no saben. Es va aixecar i va marxar.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert.  La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib i es poden trobar monuments i estàtues representant-lo  tant a l’Uzbekistan com a Algèria, i a Turquia és considerat un veritable heroi nacional i s’organitzen visites a la “seva” vila natal i a la “seva” tomba.

%d bloggers like this: