13 llocs a visitar al Tadjikistan

A la publicació francesa Novastan sempre podem trobar interessants articles sobre les cinc exrepuúbliques soviètiques d’Àsia Central. Entre ells avui volíem presentar-vos “13 llocs a visitar al Tadjikistan” Aquest és un article en forma d’una convocatòria llançada pel mitjà de comunicació Àsia Plus entre els seus seguidors. “Molts tadjiks, nascuts a Tadjikistan i havent viscut allí tota la seva vida, mai no han estat en els llocs més interessants i bells del país. Per tant, és hora d’anar!”. Tot i la seva reticència a tractar qüestions purament turístiques, Novastan ha traduït aquest article a causa del seu origen tadjik. Entre les destinacions més populars: Nurak, Fan Mountains, Iskanderkoul, Muminabad, Khovaling, Guliston i molts més … horitzons de la ruta. A continuació teniu un extracte de l’article, si el voleu llegir sencer el podeu trobar en francès a Novastan.

1. Nurak

Segons l’opinió turística, hi ha almenys tres llocs a la ciutat de Nourek que mereixen una atenció especial: la presa hidràulica, el complex “Okno” (“finestra”, en rus) de les forces espacials de la Federació Russa , i la casa de vacances (dacha) del president de Tadjikistan, Emomalii Rahmon. També és possible descansar en l’únic complex aquàtic “Aquaclub”, on, oblidant la proximitat amb la ciutat, el visitant serà retirat del món i immers en un lloc meravellós: un gegantí estany de 98 quilòmetres quadrats, registrat a el Guinness Book of Records. Fins i tot és impossible accedir-hi sense passar per una ruta aquàtica.

2. Fortalesa d’Hissor

La fortalesa d’Hissor al Tadjikistan occidental és un dels llocs històrics més coneguts d’Àsia Central, construït fa uns 3.000 anys. Les portes principals de la fortalesa estan en forma d’arc i van ser construïdes al segle XVI per l’emir de Bukharà. Aquest lloc té un immens valor etnogràfic, i s’hi organitzen visites escolars i universitàries.

3. Les muntanyes Fan i el llac Iskanderkul

Aquest lloc no només atreu els estrangers, sinó també als turistes locals. Hi ha bells llacs, glaceres, rius temperats. El recurs turístic Iskanderkul es troba a 160 quilòmetres de la ciutat de Duixanbe, capital del país, al costat del pintoresc llac del mateix nom. L’accés al llac Alexander, l’antic sobrenom del llac en homenatge a Alexandre el Gran, que hauria passat per aquí en el seu viatge cap a l’Índia, és per carretera, a través dels cims de la cadena Hissor, un cop superat el coll de l’Anzob (2.200 metres sobre el nivell del mar).

4. Les muntanyes Pamir

Aquest paradís turístic inclou gairebé totes les formes de turisme possibles: els cercadors d’emocions correran als cims de les muntanyes i els rius tumultuosos, els amants de la natura estaran més interessats pels paisatges de les regions de Darvas, Vanj, la ciutat i al voltant de Khorog, el llac Sarez.

5. El Mar del Tadjikistan i el Sanatori Bahoriston

Aquest sanatori es troba a la vora del llac artificial de Kaikkum, a 25 quilòmetres de Khodjent, al nord del país. Històricament, la Vall del Riu Sidardi ha estat famosa pel seu entorn natural únic. A això s’afegeixen les impressionants estadístiques del llac artificial de Kaikkum: 55 quilòmetres de longitud, 20 quilòmetres d’ample, 25 metres de profunditat màxima, 4.2 quilòmetres cúbics d’aigua.

llegir més

Anuncis

La gallina de l’avia (Tibet)

Hi havia una vegada una dona molt vella que vivia al poble més alt de la terra. I diem que era el més alt perquè en el món no existia un altre lloc que estigués més a prop del cel que aquella petita i tranquil·la vila del Tibet on vivia l’àvia. Però malgrat que els seus habitants vivien envoltats paisatge més impressionant que us pugueu imaginar, la vida allà dalt no resultava gens fàcil per culpa de la manca de menjar.

Aquelles gents no tenien gaires llocs per conrear les verdures o les fruites, i els animals eren escassos que tenir una gallina era una cosa tan extraordinària com tenir un tresor. La velleta era una de les persones del poble que tenia menys recursos. I com que la pobra anciana no tenia ni un cèntim, en comptes de comprar menjar, el bescanviava per altres coses. Un dia el canviava per sal, un altre per llana i, de tant en tant, per alguns trastos vells que guardava a casa.

L’anciana es delia pels ous. Li encantava menjar-los de totes les maneres possibles: els feia durs, ferrats, escaldats, passats per aigua o en truita. Li agradaven tant, que no li importava recórrer cada dia un llarg camí fins a la botiga on els venien.

— Quines caminades que em fumo! —esbufegava la velleta—. A més a més, la tornada a casa és tota costa amunt i jo ja no tinc edat per a aquestes coses. Però no em queixo, estic contenta perquè aquesta nit per sopar menjaré ou. Va passar el temps i la dona cada cop era més vella i estava més cansada. Li feia una mandra enorme sortir a buscar el seu ou diari, però sempre acabava anant-hi per no quedar-se sense el seu plat favorit.

Una nit, mentre es preparava el sopar, va pensar:

— Si cada dia canvio alguna cosa per un ou, per què no reuneixo més coses de l’habitual i les canvio totes alhora per una gallina? Si faig això, tindré ous frescos cada dia pel sense necessitat de sortir de casa. La velleta havia tingut una gran idea. L’endemà al matí, va carregar amb un munt de coses i va anar fins a la casa tan d’una família que era famosa perquè tenia moltes gallines. Després de regatejar una estona, l’anciana va tornar alegrement a casa… portant en braços tota una senyora gallina sana i grossota.

—Així que això és una gallina? —va dir quan carregava amb l’animal. A la velleta li encantaven els ous, però, per increïble que sembli, no havia vist una gallina en tota la seva vida. En arribar a casa, va construir un petit corral per a la gallina a la part posterior del jardí. I la gallina estava allí tan còmoda i tan ben alimentada que, cada matí, quan la velleta anava a veure-la, ja havia post un bell ou blanc.

—Caram, caram… així que les gallines guarden els ous al seu interior —es va dir sorpresa pel descobriment—. Quina cosa més rara!

Estava tan contenta amb la seva gallina i amb els ous que aquesta li donava, que un dia va decidir invitar a dinar els seus estimats veïns.

—Espero que els agradin els ous —es va dir—. Però què dic! Si a mi m’encanten, per què no els haurien d’encantar també a ells?

I sense rumiar-s’hi, es va disposar a preparar l’àpat. Però per cuinar la recepta, l’anciana necessitava quatre ous. Així que va sortir al corral i va veure que, com era habitual, la gallina només n’havia post un, d’ou.

—Avui necessito quatre ous perquè tinc convidats a dinar —li va dir la velleta a la gallina—. Així, doncs, fes el favor de pondre’n tres més.Però la gallina, com és natural, no li va fer ni cas. L’ocell continuava cloquejant mentre picotejava la terra a la recerca de cues.—Vinga, gallina, que t’estic esperant… T’he dit que necessito tres ous més! I la gallina, és clar, continuava anant per les seves: cocorocó… cocorocó… La velleta era tan ignorant que estava completament convençuda que la gallina no ponia un ou cada dia, sinó que, al contrari, guardava molts ous al seu interior. Així que, sense pensar-s’ho dues vegades, quan se li va acabar la paciència, va agafar un ganivet i la va obrir en canal a veure si trobava el lloc on guardava la resta dels ous.

La pobra gallina no ho va resistir i va morir sobre la taula de la cuina. Quan a l’hora de l’àpat van arribar els invitats, es van sorprendre en veure que la velleta no havia preparat els seus famosos ous sinó que, al seu lloc, havia cuinat la gallina.

—Has matat la teva gallina per preparar-nos el sopar? —van preguntar els invitats molt estranyats—. Per què ho has fet? No ho entenem, ja que ara t’has quedat sense gallina i sense ous.

L’anciana es va sincerar i va explicar als seus veïns allò que havia succeït.—Jo volia preparar-vos un àpat especial, volia donar-vos una sorpresa —va explicar la velleta—. Creia que la gallina guardava molts ous al seu interior i, com que no els ponia, vaig pensar que obrint-la els podria agafar. I ara, pobra de mi, m’he quedat sense res. M’he quedat sense ous i sense gallina! —es va lamentar l’anciana.

—Has estat molt ximpleta, dona —li van respondre els seus amics—. La primera cosa que has de fer és superar la teva ignorància, obrir la teva ment i adquirir més coneixements per poder afrontar la vida quotidiana. Així aprendràs a respectar el ritme natural de les coses. La gallina només pon un ou al dia i, per molt que tu ho desitgis, sempre els pondrà d’un en un. Tot en aquesta vida requereix el seu temps. I tu has estat molt avara en voler que la gallina pongués tots els ous a la vegada.

La velleta va aprendre la lliçó i a partir d’aquell dia va viure en harmonia amb la natura. Va aprendre a comprendre que cada cosa té el seu moment i que, si no s’és capaç de respectar aquest ordre natural, el més possible és que un es quedi sense res. Com li va passar a ella, que es va quedar sense ous i sense gallina.

Aquest conte tibetà l’he trobat a la revista Colors que l’havia extret de “Contes de tots Colors” (La Magrana, 2004) i el volia dedicar a una persona molt estimada, l’Aurora, que fa uns anys em va explicar una història meravellosa d’un petit poble tibetà  i  que aquest conte m’ha fet reviure…

Les imatges són una selecció de mandales budistes tibetants. Un mandala, literalment «cercle» o «roda» en sànscrit, és un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica. Als mandales, se’ls dona una significació mística i simbòlica. Els llibres de mandales generalment obren camins cap a la reflexió sobre el món i sobre un mateix.

I si voleu llegir aquest conte o d’altres del Tibet:

%d bloggers like this: