Els dos germans i les pipes de carbassa

koreandoor

Fa molts i molts anys, vivien a Corea dos germans: en Chang, tan garrepa que era incapaç de compartir ni un bocí del seu menjar, i en Kim, sempre amable i servicial. Un dia, els germans van veure una petita oreneta que havia caigut del niu i s’havia trencat una poteta. Kim de seguida va agafar-la i li va fer un torniquet perquè se li curés.

Chang va exclamar: “Què beneït! Mira que fer-li un torniquet a un ocell!” En Kim va agafar l’oreneta, se la va endur a casa i quan se li va curar la pota la va deixar anar.

Pocs dies després, l’oreneta va tornar i va tirar una pipa de carbassa als peus d’en Kim. En Kim va plantar la llavor en un racó de les seves terres i cada dia la regava i netejava les males herbes. Molt aviat va començar a créixer una planta amb una carbassa sota les fulles. Quan va arribar l’època de la collita, la carbassa s’havia fet tan grossa que Kim va pensar que era massa pesada per moure-la i que seria millor partir-la i donar-ne un tros a cada família del poble. Però quan en Kim va obrir la carbassa, van començar a sortir monedes d’or. Així doncs, en Kim va compartir la carbassa i les monedes d’or amb tota la gent del poble.

Quan en Chang va veure què havia passat, va decidir que a ell també li agradaria tenir tan bona sort. Va buscar una oreneta petita i, cruelment, li va partir la poteta. Li va fer un torniquet i quan la porta ja estava guarida, la va deixar anar. Pocs dies després, l’oreneta va tornar amb una llavor de carbassa al bec. En Chang la hi va prendre i es va afanyar a plantar-la. De seguida va començar a créixer una planta. Però, quan en Chang ja estava preparat per agafar la carbassa, va pensar: “No seré tan beneit com el meu germà. No repartiré ni la carbassa ni el seu or.”
Va tallar la carbassa i aleshores van començar a sortir aranyes i serps que li van pujar per tot el cos i al mateix temps la planta va començar a créixer cap el cel. En Chang es va enfilar per la planta per escapar de les aranyes i les serps, però quan va arribar al cel la planta es va assecar. Si mai mireu al cel i veieu un núvol amb forma de nen sabreu que es tracta d’en Chang, perquè encara no ha après que ser amable amb els altres pot reportar riqueses.


Aquesta llegenda coreana l’he trobat a la publicació X-Recursos de Minyons i Guies de Catalunya.

Yosaku i l’ocell màgic (Japó)

Fa molts anys, al Japó, hi havia un jove molt pobre que vivia en un caseta al bell mig d’un gran bosc. Es deia Yosaku i es guanyava la via recollint llenya de la muntanya per després vendre-la a la ciutat.

Un dia que nevava i feia molt de fred, en Yosaku va sortir com sempre de casa seva per vendre la llenya al mercat. Amb el que li van pagar per la llenya, es va comprar el menjar per aquell dia. De tornada a casa, va sentir uns sons molt estranys. Quan es va acostar, va descobrir un ocell que estava presoner en una trampa.

– Pobre ocell – pensà. He d’ajudar-lo a lliurar-se de la trampa. Està patint molt.

El va alliberar de la trampa i l’ocell va alçar el vol amb gran alegria. En Yosaku va somriure satisfet i va seguir el camí cap a casa seva. Havia començat a nevar i feia molt de fred.

Un cop a casa, mentre estava encenent la llar de foc, algú va trucar a la porta. En Yosaku no tenia ni idea de qui podia ser.

¡I quina sorpresa! Quan obrí la porta va veure una preciosa jove, que estava tremolant de fred. En Yosaku li va preguntar:

– Vols passar per escalfar-te?

-Sí, moltes gràcies- va contestar la noia.

La jove va explicar a en Yosaku que es dirigia a visitar un familiar que vivia a prop d’allà.

– Ja és de nit- va dir en Yosaku mentre mirava per la finestra

– Sí ? contestà la jove. ? Deixaries que em quedés a dormir aquesta nit aquí? ? preguntà

– M’agradaria, de debò, per sóc pobre i no tinc llit ni res per menjar

– No em fa falta. ?contestà la noia

– Aleshores, et pots quedar. ? va dir en Yosaku

Durant la nit, la jove va fer totes les feines de la casa. Quan en Yosaku es despertà el matí següent, es va posar molt content en veure tot tant i tant net.

Va continuar nevant sense parar un dia rere un altre i la jove li va preguntar: – Puc quedar-me fins que deixi de nevar?

– I tant que sí? contestà en Yosaku

Passaven els dies i no parava de nevar. En Yosaku i la noia es van fer molt amics i mica en mica es van anar enamorant. Un dia, ella li va dir:

– Vols casar-te amb mi? Així sempre estaríem junts

– Sí ? contestà en Yosaku. ?Accepto!

– A partir d’ara em pots dir l’Otsuru- va dir la noia

Després de casar-se, l’Otsuru treballava i ajudava molt el seu marit. En Yosaku estava molt feliç.

Un dia, quan en Yosaku anava a sortir a vendre la llenya, l’Otsuru li va demanar que li comprés fils de seda de colors. Volia teixir. Mentre el seu marit venia al mercat la llenya i li anava a comprar els fils, l’Otsuru es quedà a casa preparant el teler per teixir. Quan en Yosaku va haver arribat, l’Otsuru es va tancar en una habitació i li va demanar que no hi entrés mentre ella treballava.

L’Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir de l’habitació i no menjava ni dormia. Quan acabà de teixir va sortir i immediatament li ensenyà a Yosaku el teixit que havia fet. En Yosaku es quedà meravellat. Era un teixit fi i delicat que combinava colors i tonalitats d’una manera increïble. Semblava impossible que unes mans poguessin fer un teixit d’aquella bellesa.

– ¡Quin teixit tan bonic! ¡Es una meravella! ? exclamà en Yosaku

– Podries vendre’l a la ciutat i en trauries molts diners – va proposar l’Otsuru

Yosaku va anar a la ciutat oferint als senyors rics el preciós teixit. El rei, que passejava pel mercat, va veure el teixit i el va voler comprar. Li oferí molts diners a en Yosaku, que tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa. Li va dir que el rei volia més teixit d’aquell.

– No et preocupis- va dir l’Otsuru,- Ara mateix em poso a teixir-ne més.

Aquesta vegada també trigà quatre dies en teixir i va estar sense menjar ni dormir. Estava molt dèbil quan va sortir de l’habitació.

Ella li va dir:

– Ja lo he acabat però es l’última vegada que ho faré.

– sí, sí ? va dir en Yosaku. No vull que et posis malalta de tant treballar.

En Yosaku va portar el teixit al rei qui li pagà molt bé. Quan el rei mirà la peça va dir:

– Necessitaré més per fer el kimono de la princesa

Yosaku li explicà que era l’última peça que venia, que era impossible fer-ne més. Però el rei amenaçà amb degollar-lo si no li venia més teixit. Així que Yosaku va haver de cedir a la força.

Quan arribà a casa, en Yosaku explicà a Otsuru el que havia passat a i li va demanar que en fes una altra. L’Otsuru va acceptar l’encàrrec i es ficà a l’habitació a treballar com les altres vegades. Però passaren els dies i l’Otsuru no sortia de l’habitació. En Yosaku estava molt preocupat per l’Otsuru, que estava dèbil i prima i treballava sense parar. Com no podia entrar a l’habitació, cada dia s’inquietava més. Però un dia en Yosaku no va poder resistir i va decidir entrar a l’habitació per veure com estava la seva esposa. Y aleshores va veure una cosa sorprenent: un preciós ocell que teixia amb les seves pròpies ales. L’ocell es girà i en veure en Yosaku començà a canviar de forma i es transformà en l’Otsuru. En Yosaku no podia creure el que els seus ulls veien.

– Has descobert el meu secret! ? exclamà. ? Jo sóc l’ocell que un dia va ajudar a lliurar-se de la trampa…- va dir entre plors.

En Yosaku s’havia quedat sense parla.

– Però ara que has descobert el meu secret, hauré de marxar ? va dir. I en acabar de dir-ho, l’Otsuru es transformà una altra vegada en l’ocell i sortí volant per la finestra oberta.

En Yosaku començà aleshores a cridar plorant:

– Espera, torna si us plau, torna !!!!!!

Però l’ocell ja havia alçat el vol i s’allunyava tot emetent sons tristos.

Aquest conte i d’altres es poden trobar a la secció de Contes Infantils de Casa Àsia

%d bloggers like this: