El desafiament

Un dia un pagès de gran edat va anar a veure Déu i li va dir:

-Mira, tu ets Déu i vas crear el món, però hi ha una cosa que tinc que dir-te: No ets un camperol i desconeixes el més bàsic de l’agricultura. Tens alguna cosa que aprendre.

-Què pots aconsellar-me? -va dir Déu.

La resposta del granger va ser la següent:

-Dóna’m un any per fer les coses com jo triï i vegem quins resultats obtinc. T’asseguro que la pobresa no existirà més.

Déu li va concedir aquest any al vell camperol. Aquest, naturalment, va demanar el millor i res més que el millor: ni tempestes, ni ventades, ni res que posés en perill el gra. Quan volia sol, havia sol; quan volia pluja, plovia tant com fes falta. Aquest any tot va ser perfecte, molt còmode, molt fàcil, i ell molt feliç. En tots els anys que el vell portava treballant el camp, mai havia vist al blat créixer tan alt.

Tant va créixer que el granger va anar a veure Déu i li va dir:

-Mira! Aquesta vegada tindrem tant gra que si la gent no treballa en deu anys, tot i així tindrem menjar suficient.

Però quan es van recollir els grans, va resultar que estaven buits. El granger no ho comprenia i va haver de preguntar a Déu:

-Què va passar, quin error hi va haver?

-Com no hi va haver desafiament, no hi va haver conflicte, ni fricció, com tu vas fugir de tot el dolent, el blat es va tornar impotent. Una mica de lluita és imprescindible. Les tempestes, els trons, els llamps, són necessaris, perquè sacsegen l’ànima dins del blat.

Anuncis

L’escola de la fam

En el segle XVII al Japó, hi havia un pagès que feia setmanes que no tenia res que portar a la seva boca ni als estòmacs de la seva família. Un dia portat per la desesperació va recordar que segons la tradició tot home que fos capaç de desafiar i vèncer al Mestre d’una escola d’espases rebria una forta recompensa.

Tot i que no havia tocat una arma en la seva vida, el camperol va decidir desafiar al Mestre més il·lustre i famós de la regió. I fou així, el dia fixat, davant d’un públic nombrós, els dos homes es van trobar.

El pagès, sense mostrar-se res impressionat per la reputació del seu adversari, l’esperà a peu ferm, mentre que el mestre d’espases estava una mica torbat per la determinació del desconegut.

– Qui serà aquest home ?, rumiava. Mai ningú havia tingut el valor de desafiar-me. No serà un parany dels meus enemics?

El senzill camperol, apressat per la fam, va avançar amb absoluta resolució cap al seu rival. El Mestre va restar desconcertat per tant valor, mentre dubtava estranyat per la total absència de tècnica del seu adversari. Finalment, va retrocedir unes passes portat per la por. Abans fins i tot del primer assalt, el Mestre es sentia vençut.

Va lliurar l’espasa al terra i va dir:

-Vostè és el guanyador. Per primera vegada en la meva vida he estat vençut. Entre totes les escoles d’espases, la meva és la més llegendària. És coneguda amb el nom de “La que en un sol gest porta deu mil cops”. Puc preguntar-li, respectuosament, el nom de la seva escola?

-La escola de la fam -va respondre el pagès.

%d bloggers like this: