L’aprenent de lladre

L'aprenent de lladre

El Mestre Wu-tsu Fa-yen deia que si  la gent em pregunta a què s’assembla el Zen li diria que és com aprendre l’art de robar. El fill d’un lladre va veure envellir al seu pare i va pensar: “Si és incapaç de continuar amb la seva professió, qui sinó jo guanyarà el pa en aquesta casa? He d’aprendre l’ofici”. Li va dir al seu pare, i aquest hi va estar d’acord.

Una nit el pare va dur al fill a una casa gran, va forçar la porta, va entrar a la casa, i obrint un gran bagul li va dir al fill que hi entrés per triar alguns vestits. Tan aviat el fill es va introduir en el bagul, va fer caure la tapa i va tancar el pany amb clau. Llavors el pare va sortir al pati, i fent molt de soroll pegant cops a la porta va despertar a tota la família, al mateix temps que ell desapareixia silenciosament.

Els habitants de la casa molt esverats van encendre espelmes i van comprovar que els lladres ja havien marxat. Mentrestant, el fill que continuava tancat dins del bagul, estava d’allò més dolgut per la crueltat del seu pare. Estava molt ferit. Però amb aquestes que va tenir una bona idea. Va fer un soroll que va sonar semblat al xiscle d’una rata. La família va manar a la serventa que agafés una espelma i obrís el bagul. Tan bon punt va notar que obrien la tapa, el presoner va sortir com un llamp, va apagar el llum i va fugir. Els habitants de la casa van córrer darrera d’ell.

El noi va passar al costat d’un pou, va agafar una pedra ben gran i la va llençar dins del pou. Els seus perseguidors que van sentir el soroll de l’aigua es van congregar al voltant del pou segurs que allà al fons hi havia el lladre ofegant-se. Mentrestant, aquest havia aconseguit tornar a casa el seu pare, i es queixava del tracte que havia rebut i que per poc no s’hi deixa la pell.

El pare li va dir: “No t’ofenguis, fill meu. Digues-me només com has aconseguit escapar”. Quan el fill li va narrar totes les seves aventures, el pare va observar: “Fill meu, ja ho tens, ja has après aquest art! ”

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses.  I fa referència a les ensenyances de Wu-tsu Fa-yen (aprox. 1024-1104, en japonès: Goso Hoén) mestre xinès de l’escola Zen Rinzai.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

Anuncis

El mirall màgic

Iriku havia estimat molt el seu pare. Ara l’ancià ja havia anat a reunir-se amb els seus avantpassats.

Sovint, tot teixint una panera de bambú, Iriku pensava: “Si la meva esposa no hagués sentit tanta aversió pel meu honorable pare, l’home hauria estat més feliç a les seves velleses. Jo no hauria vacil·lat a manifestar-li el meu afecte i el meu respecte filial. Hauríem tingut llargues i dolces converses. Ell m’hauria parlat de les persones i les coses del passat…”. I li agafava una gran tristesa.

Un dia de mercat, Iriku el cisteller va vendre totes les paneres més de pressa que de costum. Una mica desenfeinat, passejava entre les parades quan es fixà en un mercader xinès que sovint oferia objectes rars:

-Acosta’t, Iriku –féu el mercader-. Aquí tinc una cosa extraordinària.

I amb aires de misteri, va treure d’un cofre un objecte rodó i pla cobert amb una tela de seda. El posà entre les mans d’Iriku, i amb preocupació, va fer lliscar la tela. Iriku inclinà el cap damunt una superfície polida i brillant, i a dins hi reconegué la imatge del seu pare, tal com havia estat de jove. Emocionat, exclamà:

-Aquest objecte és màgic!.

-Sí –digué el mercader-. D’això en diuen un mirall, i té un gran valor!.

Però la febre ja s’havia apoderat d’Iriku:

-Te n’ofereixo tot el que tinc –va dir-. Vull aquest “mirall màgic” i emportar-me a casa la imatge del meu estimat pare.

Després d’un llarg regateig, Iriku lliurà al mercader el producte de totes les seves vendes d’aquell matí. Així que arribà a casa, Iriku pujà al graner i amagà la imatge del seu pare dins d’un cofre.

Els dies següents, desapareixia, pujava al graner i treia el “mirall màgic” del cofre; passava llargues estones contemplant la imatge venerada i era feliç.

La seva dona no trigà a adonar-se del seu estrany comportament. Una tarda, quan Iriku deixà a mig fer una panera, el seguí. Va veure que pujava al graner, forfollava dins d’un cofre, en treia un objecte desconegut i el contemplava llarga estona amb una expressió misteriosa de plaer.

Després embolcallà curosament l’objecte amb un tros de tela i l’endreçà amb amorosa delicadesa. Intrigada, esperà que Iriku se n’anés, obrí el cofre, hi trobà l’objecte, enretirà la tela de seda, mirà i hi va veure: “una dona!”.  Furiosa, baixà del graner i increpà el seu marit:

-De manera que m’enganyes anant a contemplar una dona deu cops al dia al graner!.

-Que no! –féu Iriku-. No te n’he volgut parlar perquè tu no apreciaves gaire el meu pare, però és la seva imatge el que hi vaig a contemplar, i això calma el meu cor.

-Miserable mentider! –vociferà la dona-. Jo he vist el que he vist! És una dona, el que has amagat al graner!.

La disputa s’agreujava, ja era infernal, quan es presentà a la porta una monja mendicant. El matrimoni va voler que els fes d’àrbitre. La monja pujà al graner i tornà:

-És una monja! –va dir.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

La filla del mercader (Afganistan)

Aquest conte l’he trobat a la web “Una mà de contes” de Televisió de Catalunya

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Afganistan

La llegenda d’Anusha

En el segle XVII (1643-1663) governava Khivà, a l’actual Uzbekistan, el Khan Abulghazi Bahadur, recordat durant segles pel seu esperit il·lustrat i la seva protecció de la cultura i de les arts que va fer que aquesta antiga ciutat gaudis d’una època d’or.

En la seva joventut es va enamorar perdudament d’una bella noia anomenada Anusha que, poc temps després, es va emmalaltir i va morir. De genolls al costat del llit de Anusha, el príncep afligit va jurar que mai la oblidaria i es va comprometre a posar el seu nom a la seva primera filla.

Amb el pas dels anys,  el Khan Abulghazi Bahadur no era prou feliç. Ja feia massa temps que les seves esposes li donaven descendents, però sempre eren nens i ell desitjava bojament que el proper descendent de la seva nissaga fos una dolça nena que acompanyés els seus anys  de maduresa amb riures i jocs i portés el nom de la seva estimada Anusha. Tant preocupat estava que es pensava que era impossible que desprès de nou homes no tingués lloc el naixement d’una dona. I tant impossible era que va decretar que el nou nat que naixeria en pocs dies havia d’ésser una nena. I com tots sabem la paraula del Khan és Llei.

I així fou, va néixer el desè nadó i quan el Khan Abulghazi Bahadur fou informat que el seu nou infant era un nen aquest no ho va pas acceptar. Aquest bebè seria sempre una nena que duria el nom d’Anusha en honor a la seva amant més estimada. L’infant fou abillat amb  vestits acolorits i des d’aquell instant el Khan Abulghazi Bahadur va tenir una filla al seu costat. Amb el pas dels anys Anusha va ésser educada com  a dona.

En els darrers anys del regnat del Khan Abulghazi Bahadur les relacions amb l’Emirat veí de Bukharà es van anar deteriorant fins l’extrem que va tenir lloc una guerra entre els dos territoris i en el transcurs d’una batalla el khan de Khivà fou derrotat i fet esclau per les tropes de Bukharà i  ple de cadenes portat a la presència del seu enemic que el va fer tancar en la masmorra més fosca de l’Ark, la ciutadella.

Davant d’aquest terrible fet els deu fills  del Khan Abulghazi Bahadur de Khivà es van reunir. Les exclamacions de dolor i els crits de ràbia es succeïen però cap d’ells sabia que fer. L’exèrcit de Khivà havia estat derrotat, el seu pare empresonat i cap d’ells es veia amb forces per rescatar el seu pare.  Bé,  cap, no… Anusha es va oferir per anar a parlamentar amb l’Emir de Bukharà i alliberar el seu estimat pare.

Dit i fet, desprès de llargues jornades a lloms de camell  travessant el desert de sorres vermelles que separa les dues ciutats, Anusha es va trobar a l’Ark davant la mirada escrutadora de l’Emir de Bukharà que el va rebre sorprès:

– Què fa la filla petita  d’Abulghazi Bahadur aquí ? i els seus fills que tenen por ? – li va preguntar orgullosament  l’Emir.

– He decidit venir a salvar  el meu pare, – va respondre amb modèstia i sense mirar als ulls de l’Emir.

– Salvar ??? – va riure  amb totes les seves forces l’Emir.

– Tu, tu vols salvar al teu pare. I com el vols salvar ? – va cridar mentre  contenia el riure. I la sala plena de nobles esclatava en rialles i exclamacions de burla.

– Promet-me que l’alliberaràs si soc capaç de sorprendre’t Gran Emir de Bukharà,  – va exclamar Anusha aixecant la veu per sobre de la cridòria de la sala.

– Si em sorprens ?  – li va somriure .

– D’acord, si em sorprens alliberaré al teu pare ! –  Va bramar intrigat l’Emir.

I tot d’una, Anusha va deixar caure el seu vestit i va mostrar el seu cos nu d’home davant dels centenars d’ulls que hi havien a la sala. Un gran crit de sorpresa es va estendre arreu i l’Emir va obrir els ulls com plats davant d’aquest cop de gosadia que de cap manera podia preveure.

I així, en aquell mateix instant  fou alliberat  Abulghazi Bahadur, Khan de Khivà.

Dies desprès un cop tornats a la seguretat de les muralles d’Ichon Qala, el cor de Khivà,  el Khan va reunir els seus fills i la seva cort i solemnement va dir:

– Aquests dies he descobert que no tinc nou fills, sinó només un  fill, Anusha, el valent Anusha, que serà el nou Khan a la meva mort i en honor seu començaran demà la construcció d’una mesquita i uns banys turcs.

I així fou, Anusha va governar a la mort del seu pare, conservant la seva estima per les arts i les ciències i la seva herència artística encara avui en dia es pot visitar a Khivà.

Aquesta entrada està dedicada a tot el grup que aquest estiu vam compartir  el viatge per Uzbekistan, i especialment, a David (ell ja sap perquè…).

Sort o desgràcia ? (Xina)

Havia una vegada un camperol xinès, pobre però savi, que treballava la terra durament amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
 

– Pare, quina desgràcia! Se’ns ha anat el cavall.

– Perquè ho anomenes desgràcia? – va respondre el pare – veurem el que porta el temps…

Als pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d’un altre cavall.

– Pare, quina sort! – va exclamar aquesta vegada el noi, el nostre cavall ha portat un altre cavall.

– Perquè ho anomenes sort? – va respondre el pare, vegem què ens porta el temps.

En uns quants dies més, el noi va voler muntar el cavall nou, i aquest, no acostumat al genet, es va encabritar i ho va llançar al terra. El noi es va trencar una cama.

– Pare, quina desgràcia! – va exclamar ara el noi, m’he trencat la cama! I el pare, reprenent la seva experiència i saviesa, va sentenciar:

– Perquè ho anomenes desgràcia? Vegem el que porta el temps!

El noi no es convencia i ploriquejava en el seu llit. Pocs dies després van passar pel llogarret els enviats del rei, buscant joves per endur-se’ls a la guerra. Van venir a la casa de l’ancià, però com van veure al jove amb la seva cama encanyada, ho van deixar i van continuar el camí.

El jove va comprendre llavors que mai cal donar ni la desgràcia ni la fortuna com absolutes, sinó que sempre cal donar-li temps al temps, per a veure si alguna cosa és dolenta o bona. La moralitat d’aquest antic consell xinès és que la vida dóna tantes voltes, i és tan paradoxal el seu desenvolupament, que l’inconvenient es fa bo, i allò bo, dolent.

El millor és esperar sempre el dia de bon matí, perquè tot succeïx amb un propòsit positiu per a les nostres vides…

Conte trobat al bloc Roig i Negre d’en Natxo Cid… Moltes gràcies !!!

%d bloggers like this: