Shashmaqam, música i poesia a l’Àsia Central

Article d’Alexander Djumaev, musicòleg i historiador de Taixkent (Uzbekistan), president del Grup d’Estudis sobre Maqam del Consell Internacional de Música Tradicional publicat a Voices on Central Asia que ens porta a conèixer una de les tradicions musicals més pròpies de l’Uzbekistan i el Tadjikistan.

Shashmaqam és un gènere musical d’Àsia Central típic de Tadjikistan i Uzbekistan. Una música refinada, amb lletres derivades dels poemes sufis. Malgrat aquesta estreta relació amb les idees sufis i amb una percepció global del gènere com a forma d’assolir el diví, la història de Shashmaqam (del persa / del Tadjik per a “sis maneres o tons”) s’entrellaça amb la història política d’Àsia Central, Així el desenvolupament de l’art maqam sovint depenia dels desitjos de les elits i no és casualitat que continuï avui plenament actiu gràcies al suport de l’Estat, l’entusiasme dels músics tradicionals i la teorització de dedicats musicòlegs.

Els orígens de Shashmaqam

El Shashmaqam és un fenomen complex. Avui, el Shashmaqam significa dues coses diferents. Per una banda, a l’Uzbekistan, el Shashmaqam nacional es va formar al segle XX des de la confluència del Shashmaqam de Bukhara  i les tradicions maqam de les zones de la vall de Ferghana i de Tashkent, donant com a resultat allò que es coneix popularment com  Shashmaqam uzbek. També es va produir un procés idèntic a Tadjikistan, que va conduir a la formació d’un  Shashmaqam tadjik, que malgrat el seu vincle genètic amb el Shashmaqam de Bukhara és sens dubte un fenomen artístic i musical diferent.

El Shashmaqam  de Bukhara és la forma principal de la música clàssica a Àsia Central i es va formar al llarg de diversos segles dins de les antigues tradicions musicals de Bukhara. Bukhara és el lloc de naixement del Shashmaqam, el seu “hàbitat” natural i la seva àrea de cultiu. El Shashmaqam va absorbir les vives tradicions de la ciutat multiètnica i el seu estil de cultura musical. Dit això, no s’ha de limitar aquest Shashmaqam a Bukhara. La formació del Shashmaqam va ser influenciada per la tradició maqamat (plural de maqam) d’Iran, Kashgar, Afganistan, Índia del nord i d’altres parts del món islàmic. El Shashmaqam de Bukhara és una branca del model general de civilització musulmana de maqamat. Reuneix totes les tradicions musulmanes i locals de Bukhara.

Llegir més (en anglès)

50 frases de viatge i alguna més…

Centenars, milers, de dones i homes han creuat deserts, mars i muntanyes a la recerca del desconegut…

Ara, la secció de frases viatgeres ha superat les 50 reflexions i volia convidar-vos a descobrir algunes d’elles ben inspiradores de grans viatgers/es com Ella Maillart, Mark Twain, Anaïs Nin, Isaac Asimov, Rosita Forbes, José Antonio Labordeta, Amin Maalouf, Aurora Bertrana, Ryszard Kapuscinski, Li Bai, Annemarie Schwarzenbach, Eduardo Galeano, Maya Angelou, Ernest Hemingway o Moslih Eddin Saadi. En aquest enllaç les teniu…

 

frase1

“En una nit tranquil·la” de Li Bai


夜思
床前明月光
疑是地上霜
舉頭望明月
低頭思故鄉

 
Davant el meu llit
hi ha un intens clar de lluna
que sembla talment
com la gebrada sobre la terra:
Si alço el cap
veig la lluna lluent.
Si baixo el cap
somnio que sóc a casa.

Li Bai (701-762), també conegut per Li Po, va viure a la Xina en ple període Tang, en que la poesia xinesa assolí el més alt nivell i prestigi. Després de la infància a Sichuan, als vint-i-cinc anys, i seguint la tradició daoista, va viatjar durant anys errant pel país.
 
En contrast amb el confucionisme imperant, va desenvolupar una personalitat lliure i excèntrica que no li va impedir, tanmateix, assolir el càrrec de poeta instructor al Palau Imperial. Caigut en desgràcia, anys després va retornar als camins i a la vida lliure del poeta contemplatiu.
 
Segons diu la llegenda va morir ofegat quan va saltar per abraçar el reflex de la lluna en la superfície de l’aigua. De ben segur que era una nit tranquil.la…
 
Aquesta versió és la traducció d’Alexandre Ferrer en el llibre “Poemes selectes de Li Bai” (Aeditors, el Perelló, 2008).

Plaers del viatger

“El viatger cavalca el vent
que el porta a terres llunyanes,
com una au que emprèn el vol
sense deixar rastre en el cel.”

“Plaers del viatger” de Li Bai. Aquesta versió és la traducció d’Alexandre Ferrer en el llibre “Poemes selectes de Li Bai” (Aeditors, el Perelló, 2008) i la voldria dedicar a tot el grup que estem marxant en aquests moments cap a Àsia central… Bon viatge !!!

Pugui el teu cos ser guarit

ODA 139
“Que la pena del cos s’allunyi de tu, oh tu que ets la pau de les nostres ànimes; 

Que el mal d’ull no es posi sobre tu, oh tu que ets els nostres ulls clarividents!

La teva salut és la salut de l’ànima i del món a l’hora, oh amic meu!

Pugui el teu cos ser guarit, oh amic de bell rostre!

Pugui la malaltia deixar-te, oh tu que tens el cos graciós com l’ànima.

Que l’ombra de la teva gràcia no cessi de planar sobre nosaltres.

Que el roserar del teu rostre sigui eternament florit,

Car és un lloc de contemplació pel nostre cor i la joia i la frescor dels nostres ulls.

Que el teu dolor caigui sobre nosaltres, i no pas sobre el teu cos!

A fi que aquest patiment sigui per nosaltres com la raó que abilla la nostra ànima”.

ODA 146

“Oh coper! Fes-nos veure el nostre color en la puresa del vi.

Anihila’ns, perquè aquests dos mons siguin lliures de la nostra vergonya.

Que el vent de l’embriaguesa, per la teva gràcia, se’ns emporti.

Enlaire, a fi que la nostra feixugor s’alleugereixi.

Fes cavalcar l’ànima sobre el corser de l’embriaguesa en el camí de l’amor,

I que per nosaltres cent llegües siguin com un sol pas.

Allibera la nostra ànima amb una copa plena de vi.

Els nostres ulls, els nostres rostres, els nostres cors, són ensangonats.

Oh coper! Apressa’t! Que no veus

Els nostres pensaments coixos córrer darrere teu?

En la joia, els pensaments són pedres, encimbellen l’ànima;

Traieu del camí les pedres que ens barren el pas,

En el cant d’amor de Shams al-Din Tabrizí, toca,

Oh ministrer de Tabriz! sobre el nostre llaüt, la melodia d’Oshshâq”.

El Diwan-e Shams-e Tabriz-i, del qual hi ha representats aquí dos poemes, és una de les principals obres de Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana -“el nostre Mestre”-, el més gran poeta místic de l’Islam (a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l’ordre sufí “Mevlevi” conegut com dels dervixos giròvags) i és compost de ghazals, breus odes líriques que tenen un nombre de dístics que no depassa generalment la vintena. D’altra banda, el ghazal, en general, és un poema d’amor, sacre o profà, amb, de vegades, una certa ambigüitat de sentiments.

%d bloggers like this: