El coixí meravellós

Cert dia un ancià sacerdot es va aturar en una posada situada a un costat de la carretera. Una vegada en ella va estendre la seva estoreta i es va asseure posant al seu costat les alforges que portava.

Poc després va arribar també a la posada un noi jove del veïnatge. Era pagès i portava un vestit curt, no una túnica, com els sacerdots o els homes lliurats a l’estudi. Va seure a curta distància del sacerdot i als pocs instants estaven els dos xerrant i rient alegrement.

De tant en tant el jove dirigia una mirada al seu pobre vestit i, per fi, donant un sospir, va exclamar:

-Mireu com de miserable sóc!

-No obstant – va contestar el sacerdot -, em sembla que ets un noi sa i ben alimentat. Per què, enmig de la nostra agradable xerrada, et queixes de ser un pobre miserable?

-Com ja podeu imaginar-vos – va contestar el noi -, a la meva vida no puc trobar molts plaers, ja que treballo cada dia des que surt el sol fins que s’ha fet de nit. En canvi, m’agradaria ser un gran general i guanyar batalles, o bé un home ric, menjar i beure magníficament, escoltar bona música o, potser, ser un gran home en la cort i ajudar el nostre sobirà, sense oblidar, naturalment, a la meva família que així gaudiria de prosperitat. A qualsevol d’aquestes coses dic jo viure digna i agradablement. Vull progressar en el món, però aquí no sóc més que un pobre pagès. I, si la meva vida no us sembla miserable, ja em direu quin concepte us mereix.

Res li va contestar el sacerdot i la conversa va cessar entre tots dos. Després el jove va començar a sentir son i, en tant que l’hostaler preparava un plat de farinetes de mill, el sacerdot va prendre un coixí que portava en els seus alforges i li va dir al jove:

-Recolza el cap en aquest coixí i veuràs satisfets tots els teus desitjos.

Aquella coixí era de porcellana, rodona com un tub i oberta per cadascun dels seus dos extrems. Així que el jove va haver apropat el seu cap a ella, va començar a somiar: una de les obertures li va semblar tan gran i brillant per la seva part inferior, que es va ficar per allà, i en breu, es va veure a casa.

Va transcórrer algun temps i el jove es va casar amb una bella donzella. No va trigar a guanyar cada dia més diners, de manera que podia donar-se el plaer de portar bells vestits i de passar llargues hores estudiant. A l’any següent es va examinar i el van nomenar magistrat.

Dos o tres anys més tard i sempre progressant en la seva carrera, va aconseguir el càrrec de primer ministre del Rei. Durant molt de temps el monarca va dipositar en ell tota la seva confiança, però un dia nefast es va veure en una situació desagradable, ja que el van acusar de traïció, el van jutjar i va ser condemnat a mort. En companyia d’altres diversos criminals fou portat al lloc fixat per a l’execució. Allà li van fer agenollar-se i el botxí es va acostar a ell per donar-li mort.

Tot d’una, aterrit pel cop mortal que esperava, va obrir els ulls i, amb gran sorpresa per la seva banda, es va trobar a l’hostal. El sacerdot estava al seu costat, amb el cap recolzat a l’alforja, i l’hostaler encara estava remenant les farinetes de la cocció que encara no havia acabat.

El jove va guardar silenci, va menjar sense pronunciar una paraula i després es va posar dret, va fer una reverència al sacerdot i li va dir:

-Us dono moltes gràcies per la lliçó que m’heu donat. Ara ja sé el que significa ser un gran home.

I dit això, es va acomiadar i, satisfet, va tornar al seu treball, que ja no li semblava tan miserable com abans.

 

Conte popular coreà trobat a la web “Narrativa breve” i recomanat per Miguel Díez R.

Els rics i els pobres

NasrudinAl poble del gran savi sufí Nasreddín Hodja es passava molta gana. Hi havia crisi. Els pobres morien de fam, però els rics havien estat previsors (i s’havien fet rics gràcies a aprofitar-se de les necessitats i la pobresa de la majoria) i tenien el rebost ben ple de blat, d’oli i de llegums.

Khadija l’esposa de Nasreddín va dir llavors al seu marit:

– La vida en aquest poble s’està tornant insuportable; la meitat de la gent és molt rica i l’altra meitat no té ni per menjar. Si tu, que ets un home respectat per tothom, aconseguissis convèncer els rics perquè repartissin justament les seves riqueses, tothom seria més feliç i no hi passariem gana.

– Tens raó, dona. Ho he d’intentar.

Nasreddín va marxar de casa i va tornar de fosca nit, del tot esgotat. La seva dona, nerviosa, va preguntar-li:

– I què Nasreddín; te n’has sortit?

– Només a mitges, doneta meva – es lamentà el savi.

– I com només a mitges?

– Sí, n’he convençut la meitat del poble. He convençut els pobres.

Aquest conte forma part de la rica tradició del mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà, un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. Podeu llegir més a aquest enllaç o a la Guia de Samarcanda

La fàbrica d’or

llegenda2

Fa molt de temps vivia en una aldea pròxima del riu Mekong un home anomenat Nai Hi Ha. Amava l’or més que a qualsevol altra cosa en el món. Nai Hi Ha tenia una esposa i fills, però gastava tot el seu temps en aconseguir el secret per fabricar l’or. Ben aviat va acabar de gastar el seus diners en experimentar com obtindre’l, fins al punt que no va ser capaç de mantenir la seva família.

L’esposa de Nai Hi Ha no suportà més la situació i va anar a lamentar-se al seu pare. Aquest va fer cridar a Nai Hi Ha i amb veu suau, gentilment, li va dir:

-Estimat Nai Hi Ha, fins avui jo no sabia que tu et dedicaves a les arts màgiques. Com saps, també des defa  moltíssim temps m’interessa el mateix. Vull confiar-te el meu secret: he aconseguit finalment com obtindre or.

Tot excitat i ple de curiositat Nai Hi Ha li va pregar al seu sogre que li revelés aquell secret meravellós, que era l’únic fi de la seva vida.

– És clar! – exclamà l’ancià  – Però em falta una cosa, i sóc massa vell per anar-la a buscar. Si tu volguessis ajudar-me…

– Oi tant que t’ajudarè! -Va assegurar Nai Hi Ha que ja se sentia l’amo de la fàbrica d’or. – digues que he de fer.
– Bé! Jo estic disposat a desvelar-te el secret amb el pacte de que col·laboris amb mi. El que necessitem són tres quilos d’aquella pelussa que creix sota les fulles dels plataners. Atenció: les pelusses que agafis d’aquelles fulles han de ser dels arbres de plàtans que tu mateix hagis plantat i cultivat en els teus camps. Quan hagis arreplegat prou pelussa, porta-me-la i junts farem l’or.

llegenda
Nai Hi Ha va quedar tan feliç que va córrer a casa seva i de seguida va anar a la seva dona a explicar-li el pacte estipulat amb el sogre. Al dia seguent, la família estava compromesa a plantar arbres de plàtans.Amb el temps les plantes van créixer, i amb molta atenció Nai Hi Ha treia de cada fulla la lleugera pelussa. Estava tan concentrat en el projecte que ni s’adonava que l’esposa i els fills arreplegaven els plàtans i cada dia els portaven a vendre al mercat de l’aldea.

Després de 3 anys d’intens treball, Nai Hi Ha havia arreplegat poc més de mig quilo de pelussa: un treball fatigós, més, ell no tenia un altre pensament sinó res més que el de l’or que un dia, amb el pare de la seva dona hauria fabricat.

Finalment, després de 10 anys, Nai Hi Ha havia aconseguit arreplegar 3 quilos de la blanca pelussa que li havia demanat el sogre. La va posar en un cistella i es la va portar a l’ancià.

– Bé! Veig que has seguit, al peu de la lletra, les instruccions i que has treballat amb compromís extraordinari – el va lloar el sogre.

llegenda1

– Ara no queda més que una cosa que fer, obre si us plau  la porta d’allà al fons.

Nai Hi Ha es va precipitar cap a la porta i va quedar paralitzat a la vista del munt de trossos d’or que hi havia arrenglerats sobre la taula. Al voltant de la taula, estaven asseguts l’esposa i els fills de Nai Hi Ha.

– Aquest or és el que hem guanyat venent els nostres bons plàtans en aquests 10 anys- va dir amablement l’esposa de Nai Hi Ha.

– Nai Hi Ha, ja ets un home ric de veritat – el va felicitar amb rostre satisfet el sogre – ara torna a casa i continua amb la teva dona i els teus fills cultivant aquests plàtans. En tots aquests anys has après a transformar els plàtans en or!.


Aquesta llegenda xinesa ha estat trobada a Contes a la voreta del bloc… I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

“Donar” de Rabindranath Tagore

Un dia un pobre home que vivia en la misèria i mendicava de porta en porta, va veure un carro d’or que entrava al poble portant un rei somrient i radiant.

El pobre es va dir immediatament:

– S’ha acabat el meu sofriment, s’ha acabat la meva vida de pobre. Aquest rei de rostre daurat ha vingut aquí per mi. Em cobrirà d’engrunes de la seva riquesa i viuré tranquil.

En efecte, el rei, com si hagués vingut a veure al pobre home, va fer detenir el carro al seu costat. El captaire, que s’havia prostrat al terra, es va aixecar i va mirar al rei, convençut que havia arribat l’hora de la seva sort. Llavors el rei va estendre la seva mà cap al pobre home i va dir:

– Què tens per donar-me?

El pobre, molt desil·lusionat i sorprès, no va saber que dir.

– És un joc el que el rei em proposa? Es burla de mi? – es va dir.

Llavors, en veure el persistent somriure del rei, la seva lluminosa mirada i la seva mà estesa, el pobre va ficar la seva mà en l’alforja, que contenia un grapat d’arròs. Va agafar un gra d’arròs, un solament i l’hi va donar al rei, que li va donar les gràcies i se’n va anar de seguida, portat per uns cavalls sorprenentment ràpids.

Al final del dia, en buidar la seva alforja, el pobre va trobar un gra d’or.

Es va posar a plorar dient:

– Què estúpid que vaig ser, per què no li hauré donat tot el meu arròs!

Aquest conte del gran Rabindranath Tagore, escriptor, poeta, compositor i filòsof indi guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1913, ens parla de “El que dónes t’ho dónes, el que no dónes t’ho prens” i ha estat trobat al bloc Chrysaetos.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

%d bloggers like this: