El conte de les sorres

“Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s’adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.

No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera.
Aleshores, una veu amagada, procedent del mateix desert, xiuxiuejà:

– El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.

El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.


– Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.

– Però com podria passar, això ?

– Deixant que t’absorbis el vent.

– Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podia saber que la tornaria a recuperar algun dia ?

 
– El vent – digué la sorra-, du a terme la seva funció. S’endú l’aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altre vegada. En caure en forma de pluja, l’aigua es converteix de nou en un riu.

– Com puc saber que això és veritat ?

– És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.

 
– Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?

– En cap cas no pots continuar sent-ho – digué el xiuxiueig-.

La teva part principal és emportada i torna a formar un riu.

Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l’essencial.

Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d’ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va recordar – o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.

I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d’una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l’experiència. Va reflexionar: “Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera”.

El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: “nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, le sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya”.

I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres”.

Aquest relat es pot trobar a “Contes dervixos ” (Pagès Editors, 2005) i és la versió d’Awas Afifi el Tunisià.
Anuncis

Els quatre dracs (Xina)

“Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l’Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s’hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d’encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: “Déu dels cels, per favor, envia’ns pluja perquè puguin viure els nostres fills”.

Els dracs van veure que els camps d’arròs eren secs i els conreus s’havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

– Que prima i feble està la gent – va dir el drac groc -. Si no plou aviat, moriran. Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

– Vinga, anem a demanar a l’emperador Jade que plogui – va suggerir el drac llarg i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l’allunyat palau celestial de l’emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l’arribada poc cerimoniosa dels dracs.

– Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!.

– Però majestat, els conreus s’estan assecant i la gent s’està morint de gana! – va dir el drac llarg- . Per favor, envieu-hi pluja de seguida!.

L’emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s’hi avenia: – Ah, d’acord! – va dir -. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.

– Gràcies, majestat -van dir a l’uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra.

L’emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l’herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l’argila seca. Els quatre dracs es van adonar que l’emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent., aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l’Est, el drac llarg va tenir una idea:

– El mar, que no és ple d’aigua? Hem d’absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l’única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l’aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l’aigua del mar va caure en forma de pluja.

– Plou! Plou a bots i barrals! – cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals.Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d’arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L’emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

– Com goseu fer ploure sense el meu permís? – va bramar quan van portar-li els dracs al davant-

– Es l’última vegada que em desobeïu! Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l’aire volant i aterressin sobre els quatre dracs. Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.

Tanmateix, no se’n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d’aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.

I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilong Jiang (el drac negre, també conegut a Rússia com a riu Amur) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Cháng Jiāng (Iang-Tsé, riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (el drac perlí) al sud, llunyà i tropical”.

Les imatges dels dracs d’aquesta entrada son una representació del “Mur dels nou dracs” que es troben al parc de Beihai a Pequín.

%d bloggers like this: