El coixí meravellós

Cert dia un ancià sacerdot es va aturar en una posada situada a un costat de la carretera. Una vegada en ella va estendre la seva estoreta i es va asseure posant al seu costat les alforges que portava.

Poc després va arribar també a la posada un noi jove del veïnatge. Era pagès i portava un vestit curt, no una túnica, com els sacerdots o els homes lliurats a l’estudi. Va seure a curta distància del sacerdot i als pocs instants estaven els dos xerrant i rient alegrement.

De tant en tant el jove dirigia una mirada al seu pobre vestit i, per fi, donant un sospir, va exclamar:

-Mireu com de miserable sóc!

-No obstant – va contestar el sacerdot -, em sembla que ets un noi sa i ben alimentat. Per què, enmig de la nostra agradable xerrada, et queixes de ser un pobre miserable?

-Com ja podeu imaginar-vos – va contestar el noi -, a la meva vida no puc trobar molts plaers, ja que treballo cada dia des que surt el sol fins que s’ha fet de nit. En canvi, m’agradaria ser un gran general i guanyar batalles, o bé un home ric, menjar i beure magníficament, escoltar bona música o, potser, ser un gran home en la cort i ajudar el nostre sobirà, sense oblidar, naturalment, a la meva família que així gaudiria de prosperitat. A qualsevol d’aquestes coses dic jo viure digna i agradablement. Vull progressar en el món, però aquí no sóc més que un pobre pagès. I, si la meva vida no us sembla miserable, ja em direu quin concepte us mereix.

Res li va contestar el sacerdot i la conversa va cessar entre tots dos. Després el jove va començar a sentir son i, en tant que l’hostaler preparava un plat de farinetes de mill, el sacerdot va prendre un coixí que portava en els seus alforges i li va dir al jove:

-Recolza el cap en aquest coixí i veuràs satisfets tots els teus desitjos.

Aquella coixí era de porcellana, rodona com un tub i oberta per cadascun dels seus dos extrems. Així que el jove va haver apropat el seu cap a ella, va començar a somiar: una de les obertures li va semblar tan gran i brillant per la seva part inferior, que es va ficar per allà, i en breu, es va veure a casa.

Va transcórrer algun temps i el jove es va casar amb una bella donzella. No va trigar a guanyar cada dia més diners, de manera que podia donar-se el plaer de portar bells vestits i de passar llargues hores estudiant. A l’any següent es va examinar i el van nomenar magistrat.

Dos o tres anys més tard i sempre progressant en la seva carrera, va aconseguir el càrrec de primer ministre del Rei. Durant molt de temps el monarca va dipositar en ell tota la seva confiança, però un dia nefast es va veure en una situació desagradable, ja que el van acusar de traïció, el van jutjar i va ser condemnat a mort. En companyia d’altres diversos criminals fou portat al lloc fixat per a l’execució. Allà li van fer agenollar-se i el botxí es va acostar a ell per donar-li mort.

Tot d’una, aterrit pel cop mortal que esperava, va obrir els ulls i, amb gran sorpresa per la seva banda, es va trobar a l’hostal. El sacerdot estava al seu costat, amb el cap recolzat a l’alforja, i l’hostaler encara estava remenant les farinetes de la cocció que encara no havia acabat.

El jove va guardar silenci, va menjar sense pronunciar una paraula i després es va posar dret, va fer una reverència al sacerdot i li va dir:

-Us dono moltes gràcies per la lliçó que m’heu donat. Ara ja sé el que significa ser un gran home.

I dit això, es va acomiadar i, satisfet, va tornar al seu treball, que ja no li semblava tan miserable com abans.

 

Conte popular coreà trobat a la web “Narrativa breve” i recomanat per Miguel Díez R.

Anuncis

La tortuga xerraire

Un sobirà de l’Índia molt estimat del seu poble, tenia un defecte enorme: era molt xerraire.

El seu Gran Visir, home de gran saviesa i discreció, estava enormement preocupat pel defecte del Rajà. Un dia, mentre passejava pels jardins del palau, va parlar així:

– Voleu que us expliqui una història, Majestat?

– Parla -va replicar el sobirà, que per rara casualitat aquell dia no tenia moltes ganes de xerrar.

– Fa molts anys -va començar el Visir – vivia una tortuga en un llac de l’Himalaia. Dos ànecs silvestres que havien baixat a aquell llac per descansar una mica es van fer amics de la tortuga i li van dir:

“- Amiga tortuga: el lloc on nosaltres vivim, el Llac Bell, ben amunt de l’Himalaia, és meravellós, per què no ens acompanyes allà?

“- Però com podré arribar-hi? -va preguntar la tortuga.- Jo no puc volar.

“- Et portarem nosaltres -van replicar els ànecs. Però has de conservar la boca tancada i no parlar ni una sola vegada.

“- Oh, això és molt senzill!

“- Perfectament, agafa’t amb la boca a aquest pal, i nosaltres sostindrem els extrems.

“I dient això, els dos ànecs, amb el bec, van agafar ben fort el pal i del seu centre es va penjar la tortuga.

“Van volar ben alts els dos ànecs, i de sobte, uns pagesos que els van veure van exclamar:

“- Dos ànecs porten una tortuga penjada d’un pal!

“En sentir això la tortuga no va poder contenir-se i va anar a replicar:

“- Si els meus amics han escollit aquest sistema de transport, què us importa a vosaltres, miserables esclaus?

“Tot just havia començat a pronunciar aquestes paraules, que va perdre la presa que feia al pal, i va caure i va caure, fins arribar a terra, on va quedar completament destrossada.

“En veritat us dic, Majestat, que aquells que no saben contenir la llengua, per molt grans que siguin les seves qualitats, acaben tots com la tortuga del conte.”

El Rajà no va contestar res i va continuar el seu passeig pels jardins; però, des d’aquell dia va parlar molt menys i tot va ser millor en el regne.

El llop de Zhongshan

Zhao jianzi, un alt funcionari, va organitzar una gran cacera a la muntanya. En albirar a un llop, va llançar el seu carro en la seva persecució.

Ara bé, el mestre Dongguo, vell lletrat conegut pel seu bon cor, venia en camí per obrir una escola a Zhongshan, i es va extraviar en aquella mateixa muntanya. En camí des de l’alba, seguia a peu a l’ase coix que carregava el seu sac ple de llibres. Tot d’una va veure arribar al llop que fugia aterrit i que li va dir:

–Bon mestre, no està vostè sempre disposat a ajudar ? Em pot amagar en el seu sac i em salvarà la vida! Si em treu d’aquest mal pas, jo li quedaré eternament agraït.

El mestre Dongguo va treure els seus llibres del sac i va ajudar al llop a ficar-se en ell. Quan Zhao jianzi va arribar i no va trobar l’animal, va tornar sobre els seus passos.

En notar el llop que el caçador estava prou lluny, va cridar a través del sac.

— Bon mestre, traieu-me d’aquí!

Tot just va estar en llibertat, el llop va començar a cridar:

— Mestre, vostè em va salvar fa una estona, quan els homes del Regne de Yu em perseguien i jo li ho agraeixo molt, però ara, gairebé estic morint-me de gana. Si la seva vida pot salvar la meva, no la sacrificaria vostè per mi?

De cop i volta es va abalançar amb el musell obert i les urpes fora sobre el mestre Dongguo. Aquest, trastornat, s’estava defensant el millor que podia, quan de sobte va veure a un ancià que avançava a recolzant-se en un bastó. Precipitant-se cap el nouvingut, el mestre Dongguo es va agenollar davant seu i li va dir plorant:

— Pare, una paraula de la seva boca pot salvar la meva vida!

L’ancià va voler saber de què es tractava.

— Aquest llop era perseguit per caçadors i em va demanar que el socorregués, li vaig salvar la vida i ara vol devorar-me. Li prego que intercedeixi en el meu favor i que li expliqui el seu error.

El llop va dir:

— Fa una estona, quan li vaig demanar auxili, ell em va amarrar les potes i em va ficar en el seu sac, posant damunt meu seus llibres; aixafat sota tot aquest pes amb prou feines podia respirar. Després, quan va arribar el caçador, va parlar llarga estona amb ell; el mestre Dongguo desitjava que jo morís asfixiat dins el sac, d’aquesta manera hauria tret profit de la meva pell. Un traïdor semblant no es mereix que el devorin?

-No m’ho crec pas! -va contestar l’ancià–. Torna a ficar-te al sac llop, perquè jo vegi amb els meus propis ulls si estaves tan incòmode com dius!

El llop va acceptar amb alegria i es va ficar de nou dins el sac.

— Té vostè un punyal? -va preguntar l’ancià a cau d’orella del mestre.

— Sí-va contestar mostrant l’objecte esmentat.

Immediatament l’ancià li va fer senyals perquè ho clavés al sac. El mestre Dongguo estranyat va exclamar:

— Però li vaig a fer mal!

L’ancià es va posar a riure:

— Vostè vacil·la a matar una bèstia ferotge que acaba de demostrar-li tanta ingratitud? Vostè és bo, mestre, però, també és molt ximple!

Llavors el va ajudar al mestre Dongguo a degollar al llop, i deixant al cadàver a la vora de la senda, els dos homes van seguir el seu camí.

Ara, el senyor Dongguo i el llop de Zhongshan s’han convertit en referents a l’imaginari llegendari de l’idioma xinès. El senyor Dongguo es refereix a les persones que no fan una distinció entre el que és just i el que és erroni, mentre que el llop de Zhongshan es refereix a les persones desagraïdes.

I aquestes festes regala “Contes de la Ruta de la Seda”

 

“Contes de la Ruta de la Seda” (Nova Casa Editorial, 78 pàg) és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 

Un recull  de 15 contes escrits seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

 

Les seves pàgines ens portaran a conèixer històries sobre quatre dracs xinesos o sobre fils vermells, a descobrir llegendes com la del sumalak o la dels fills del gran khan de Khivà, a aprendre de la saviesa dels lames budistes o de la ingenuïtat d’algunes àvies tibetanes…

 

Així que el podeu comprar en aquest enllaç o a les principals llibreries com Altaïr, Casa del Llibre, Guia, Horitzons, Muntanya de Llibres, FNAC, Ulyssus, Fiord, Patagònia, Quera o Corte Inglés.

 

I si voleu saber una mica més podeu llegir la ressenya literària dels Contes de la Ruta de la Seda que ha fet Mariló Sanz, a la que vull agrair les seves paraules…

 

El somni del Rei

Un Rei va somiar que havia perdut totes les dents. Després de despertar, va fer cridar a un Savi perquè interpretés el seu somni.

– “Quina desgràcia, gran senyor!” va exclamar el Savi, “Cada dent caiguda representa la pèrdua d’un parent de la vostra majestat”.

– “Quina insolència!” Va cridar el Rei enfurismat, “Com t’atreveixes a dir-me semblant cosa? Fora d’aquí!”

Va cridar a la seva guàrdia i va ordenar que li donessin cent fuetades.

Més tard va ordenar que li portessin a un altre Savi i li va explicar el que havia somiat. Aquest, després d’escoltar el Rei amb atenció, li va dir:

-“Gran senyor! Gran felicitat us ha estat reservada. El somni significa que sobreviureu a tots els vostres parents “.

Es va il·luminar el semblant del Rei amb un gran somriure i va ordenar que li donessin cent monedes d’or.

Quan aquest segon savi sortia del Palau, un dels cortesans li va dir admirat:

-“No és possible! La interpretació que heu fet dels somnis és la mateixa que el primer Savi. No entenc perquè al primer li va pagar amb cent fuetades i a tu amb cent monedes d’or “.

-“Recorda bé, amic meu”, va respondre el segon Savi, “que tot depèn de la forma en el dir … un dels grans desafiaments de la humanitat és aprendre a comunicar-se”. “De la comunicació depèn, moltes vegades, la felicitat o la desgràcia, la pau o la guerra. Que la veritat ha de ser dita en qualsevol situació, d’això no hi ha dubte, mes la forma en què ha de ser comunicada és el que provoca en alguns casos, grans problemes. La veritat pot comparar-se amb una pedra preciosa. Si la llancem contra el rostre d’algú, pot ferir, però si la emboliquem en un delicat embalatge i l’oferim amb tendresa, certament serà acceptada de bon grat”.

I el segon Savi va marxar amb la seva recompensa mentre el cortesà amic rumiava les seves paraules…

El regal

Un insensat va escoltar que el Buda predicava que hem de retornar bé per mal. Enfadat va anar cap al Buda i el va insultar. El Buda va guardar silenci.

Quan l’altre va acabar d’insultar-lo, li va preguntar:

– “Fill meu, què fas quan algú arriba a casa teva i t’ofereix un regal?”.

Malgrat no entendre el motiu de la pregunta, li va contestar que l’acceptava.

Buda li torna a preguntar:

– “Si un home rebutgés un regal, de qui seria el regal?”.

L’altre va respondre.

– “De qui va voler oferir-lo”.

– “Fill meu”, va replicar el Buda, “m’has insultat, però jo rebutjo el teu insult i aquest queda amb tu. No serà per ventura una desventura per tu?”.

L’insensat es va allunyar avergonyit, però va tornar per a refugiar-se en el Buda.

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

Els rics i els pobres

NasrudinAl poble del gran savi sufí Nasreddín Hodja es passava molta gana. Hi havia crisi. Els pobres morien de fam, però els rics havien estat previsors (i s’havien fet rics gràcies a aprofitar-se de les necessitats i la pobresa de la majoria) i tenien el rebost ben ple de blat, d’oli i de llegums.

Khadija l’esposa de Nasreddín va dir llavors al seu marit:

– La vida en aquest poble s’està tornant insuportable; la meitat de la gent és molt rica i l’altra meitat no té ni per menjar. Si tu, que ets un home respectat per tothom, aconseguissis convèncer els rics perquè repartissin justament les seves riqueses, tothom seria més feliç i no hi passariem gana.

– Tens raó, dona. Ho he d’intentar.

Nasreddín va marxar de casa i va tornar de fosca nit, del tot esgotat. La seva dona, nerviosa, va preguntar-li:

– I què Nasreddín; te n’has sortit?

– Només a mitges, doneta meva – es lamentà el savi.

– I com només a mitges?

– Sí, n’he convençut la meitat del poble. He convençut els pobres.

Aquest conte forma part de la rica tradició del mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà, un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. Podeu llegir més a aquest enllaç o a la Guia de Samarcanda

Els tres prínceps de Serendip

serendipHi havia una vegada… Un deixeble i un mestre a la profunditat de la tarda…

– “Mestre, és bo per al savi demostrar la seva intel·ligència?”

– “A vegades pot ser bo i honorable permetre que els homes et rendeixin honors.”

– “Només a vegades?”

– “Altres pot comportar al savi multitud de desgràcies. Això és el que els va passar als tres Prínceps d’Serendip, que van utilitzar distretament la seva intel·ligència.Havien estat educats pel seu pare, que era arquitecte del gran Sha de Pèrsia, amb els millors professors, i ara s’encaminaven en un viatge cap a l’Índia per servir al Gran Mogol, del qual havien sentit la seva gran estima per l’Islam i la saviesa . No obstant això, van tenir un contratemps en el seu camí. ”

– “Què els va passar?”

– “Una tarda com aquesta, caminaven rumb a la ciutat de Kandahar, quan un d’ells va afirmar en veure unes petjades en el camí: ” Per aquí ha passat un camell borni de l’ull dret .”

– “Com va poder endevinar semblant cosa amb tanta exactitud?”

– “Havia observat que l’herba de la part dreta del camí, la que donava al riu, i per tant la més atractiva, estava intacta, mentre la de la part esquerra, la que donava a la muntanya i estava més seca, estava consumida. El camell no veia l’herba del costat del riu. ”

– “I els altres prínceps?”

serendip5

– “El segon, que era més savi, va dir:” li falta una dent al camell. ”

– “Com podia saber-ho?”

– “L’herba arrencada mostrava petites quantitats mastegades i abandonades.”

– “I el tercer?”

– “Era molt més jove, però encara més perspicaç, i, com és natural, en els fills petits, més radical, a l’estar menys segur de si mateix. Va dir: “el camell està coix d’una de les dues potes del darrere. L’esquerra, segur ”

– “Com ho sabia?”

– “Les petjades eren més febles en aquest costat.”

– “I aquí van acabar les investigacions?”

– “No, El major, picat en aquesta competència, va afirmar: “pel meu lloc d’Arquitecte Major del Regne que aquest camell portava una càrrega de mantega i mel.”

– “Però, això és impossible d’endevinar.”

– “S’havia fixat que en una vora del camí hi havia un grup de formigues que menjava en un costat, i en l’altre s’havia concentrat un veritable eixam d’abelles, mosques i vespes.”

“Es tracta d’un difícil repte per als altres dos germans.”

– “El segon germà va baixar de la seva muntura i va avançar unes passes. Era el més faldiller del grup pel que no és estrany que afirmés: “En el camell anava muntada una dona”. I es va posar vermell d’excitació en pensar al petit i gràcil cos de la jove, perquè feia dies que havien sortit de la ciutat de Djem i no havien vist cap dona encara. ”

serendip1
– “Com va poder saber-ho?”

– “S’havia fixat en unes petites petjades de peus sobre el fang del costat del riu.”

– “Per què havia baixat? Tenia set? ”

– “El tercer germà, absolutament ferit en el seu orgull d’adolescent per la intel ligència dels dos grans, va afirmar:” És una dona que es troba embarassada, germà. Hauràs d’esperar un temps per complir els teus desitjos.”

– “Això és encara més difícil de saber.”

– “S’havia adonat que en un costat del pendent havia orinat però s’havia hagut de recolzar amb seves dues mans perquè li pesava el cos al ajupir.”

– “Els tres germans eren molt llestos.”

– “No obstant això, la seva saviesa els va portar moltes desgràcies.”

– “Per què?” – va preguntar el deixeble.

– “Per la seva supèrbia de joves. En acostar-se a la ciutat, van contemplar un mercader que cridava embogit. Li havia desaparegut un dels seus camells i una de les seves dones. Encara que estava més trist per la pèrdua de la càrrega que portava el seu animal, i tirava la culpa a la seva jove esposa que també havia desaparegut.”

– “Era borni de l’ull dret el teu camell?”, Li va dir el germà gran.

– “Sí”, li va dir el mercader intrigat.

– “Li faltava alguna dent?”

– “Era una mica vell”, va dir remugant, “i s’havia barallat amb un camell més jove.”

– “Estava coix de la pota esquerra del darrere?”

– “Crec que sí, se li havia clavat la punta d’una estaca.”

– “Portava una càrrega de mel i mantega.”

– “Una preciosa càrrega, sí.”

serendip4

– “I una dona.”

– “Molt descuidada per cert, la meva dona.”

– “Què estava embarassada.”

– “Per això es retardava contínuament amb les seves coses. I jo, pobre de mi, la vaig deixar enrere un moment. On els heu vist? ”

– “No hem vist mai al teu camell ni la teva dona”, bon home, li van dir els tres prínceps rient alegrement.”

El deixeble també va riure: — “Eren molt savis.”

– “Sí, però el bon mercader estava molt irritat. Quan els veïns del mercat li van dir que havien vist tres bandolers darrera del seu camell i la seva dona, els va denunciar. ”

– “Però, ells tenien raó!”

– “Els va perdre la seva supèrbia juvenil. Havien assenyalat totes aquestes característiques del camell amb tanta exactitud que cap els va creure quan van afirmar no haver vist mai al camell. I s’havien rigut del mercader, hi havia molts testimonis. Van ser portats a la presó i condemnats a mort ja que a Kandahar el robatori de camells és el pitjor delicte, més que el rapte de dones. ”

serendip2
– “Que trist destí per als savis!”

– “La cosa no va acabar tan malament. La dona s’havia escapat, i va poder arribar abans que els desventressin a la plaça pública, com era costum per castigar als lladres de camells. El poderós Emir de Kandahar es va divertir bastant amb la història i va nomenar ministres als tres prínceps. Per cert, que el segon germà es va casar amb la noia, que estava bastant farta del mercader. ”

– “La saviesa té el seu premi. La casualitat els va salvar i van aprendre a ser molt més prudents a l’hora de manifestar la seva intel·ligència davant dels altres.”

Serendip la més impressionant illa que us podeu trobar en el vostre camí.

Serendip és una illa esmentada pels geògrafs àrabs i que la majoria de fonts identifiquen amb Ceilan, l’actual Sri Lanka, tal com ens explica l’interessant bloc Encimbellat a la xarxa (Bloc de geografia i història, dedicat als personatges oblidats, als fets poc coneguts i a les illes inhòspites),  on he trobat aquest conte persa d’on prové el terme “serendipity” (serendipia). La “serendipity” ofereix solucions i resultats a problemes inconnexos amb la recerca que s’està realitzant.


I si voleu llegir altres contes de Persia podeu anar a…

Previous Older Entries

%d bloggers like this: