El somni del Rei

Un Rei va somiar que havia perdut totes les dents. Després de despertar, va fer cridar a un Savi perquè interpretés el seu somni.

– “Quina desgràcia, gran senyor!” va exclamar el Savi, “Cada dent caiguda representa la pèrdua d’un parent de la vostra majestat”.

– “Quina insolència!” Va cridar el Rei enfurismat, “Com t’atreveixes a dir-me semblant cosa? Fora d’aquí!”

Va cridar a la seva guàrdia i va ordenar que li donessin cent fuetades.

Més tard va ordenar que li portessin a un altre Savi i li va explicar el que havia somiat. Aquest, després d’escoltar el Rei amb atenció, li va dir:

-“Gran senyor! Gran felicitat us ha estat reservada. El somni significa que sobreviureu a tots els vostres parents “.

Es va il·luminar el semblant del Rei amb un gran somriure i va ordenar que li donessin cent monedes d’or.

Quan aquest segon savi sortia del Palau, un dels cortesans li va dir admirat:

-“No és possible! La interpretació que heu fet dels somnis és la mateixa que el primer Savi. No entenc perquè al primer li va pagar amb cent fuetades i a tu amb cent monedes d’or “.

-“Recorda bé, amic meu”, va respondre el segon Savi, “que tot depèn de la forma en el dir … un dels grans desafiaments de la humanitat és aprendre a comunicar-se”. “De la comunicació depèn, moltes vegades, la felicitat o la desgràcia, la pau o la guerra. Que la veritat ha de ser dita en qualsevol situació, d’això no hi ha dubte, mes la forma en què ha de ser comunicada és el que provoca en alguns casos, grans problemes. La veritat pot comparar-se amb una pedra preciosa. Si la llancem contra el rostre d’algú, pot ferir, però si la emboliquem en un delicat embalatge i l’oferim amb tendresa, certament serà acceptada de bon grat”.

I el segon Savi va marxar amb la seva recompensa mentre el cortesà amic rumiava les seves paraules…

Anuncis

El regal

Un insensat va escoltar que el Buda predicava que hem de retornar bé per mal. Enfadat va anar cap al Buda i el va insultar. El Buda va guardar silenci.

Quan l’altre va acabar d’insultar-lo, li va preguntar:

– “Fill meu, què fas quan algú arriba a casa teva i t’ofereix un regal?”.

Malgrat no entendre el motiu de la pregunta, li va contestar que l’acceptava.

Buda li torna a preguntar:

– “Si un home rebutgés un regal, de qui seria el regal?”.

L’altre va respondre.

– “De qui va voler oferir-lo”.

– “Fill meu”, va replicar el Buda, “m’has insultat, però jo rebutjo el teu insult i aquest queda amb tu. No serà per ventura una desventura per tu?”.

L’insensat es va allunyar avergonyit, però va tornar per a refugiar-se en el Buda.

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

Els rics i els pobres

NasrudinAl poble del gran savi sufí Nasreddín Hodja es passava molta gana. Hi havia crisi. Els pobres morien de fam, però els rics havien estat previsors (i s’havien fet rics gràcies a aprofitar-se de les necessitats i la pobresa de la majoria) i tenien el rebost ben ple de blat, d’oli i de llegums.

Khadija l’esposa de Nasreddín va dir llavors al seu marit:

– La vida en aquest poble s’està tornant insuportable; la meitat de la gent és molt rica i l’altra meitat no té ni per menjar. Si tu, que ets un home respectat per tothom, aconseguissis convèncer els rics perquè repartissin justament les seves riqueses, tothom seria més feliç i no hi passariem gana.

– Tens raó, dona. Ho he d’intentar.

Nasreddín va marxar de casa i va tornar de fosca nit, del tot esgotat. La seva dona, nerviosa, va preguntar-li:

– I què Nasreddín; te n’has sortit?

– Només a mitges, doneta meva – es lamentà el savi.

– I com només a mitges?

– Sí, n’he convençut la meitat del poble. He convençut els pobres.

Aquest conte forma part de la rica tradició del mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà, un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. Podeu llegir més a aquest enllaç o a la Guia de Samarcanda

Els tres prínceps de Serendip

serendipHi havia una vegada… Un deixeble i un mestre a la profunditat de la tarda…

– “Mestre, és bo per al savi demostrar la seva intel·ligència?”

– “A vegades pot ser bo i honorable permetre que els homes et rendeixin honors.”

– “Només a vegades?”

– “Altres pot comportar al savi multitud de desgràcies. Això és el que els va passar als tres Prínceps d’Serendip, que van utilitzar distretament la seva intel·ligència.Havien estat educats pel seu pare, que era arquitecte del gran Sha de Pèrsia, amb els millors professors, i ara s’encaminaven en un viatge cap a l’Índia per servir al Gran Mogol, del qual havien sentit la seva gran estima per l’Islam i la saviesa . No obstant això, van tenir un contratemps en el seu camí. ”

– “Què els va passar?”

– “Una tarda com aquesta, caminaven rumb a la ciutat de Kandahar, quan un d’ells va afirmar en veure unes petjades en el camí: ” Per aquí ha passat un camell borni de l’ull dret .”

– “Com va poder endevinar semblant cosa amb tanta exactitud?”

– “Havia observat que l’herba de la part dreta del camí, la que donava al riu, i per tant la més atractiva, estava intacta, mentre la de la part esquerra, la que donava a la muntanya i estava més seca, estava consumida. El camell no veia l’herba del costat del riu. ”

– “I els altres prínceps?”

serendip5

– “El segon, que era més savi, va dir:” li falta una dent al camell. ”

– “Com podia saber-ho?”

– “L’herba arrencada mostrava petites quantitats mastegades i abandonades.”

– “I el tercer?”

– “Era molt més jove, però encara més perspicaç, i, com és natural, en els fills petits, més radical, a l’estar menys segur de si mateix. Va dir: “el camell està coix d’una de les dues potes del darrere. L’esquerra, segur ”

– “Com ho sabia?”

– “Les petjades eren més febles en aquest costat.”

– “I aquí van acabar les investigacions?”

– “No, El major, picat en aquesta competència, va afirmar: “pel meu lloc d’Arquitecte Major del Regne que aquest camell portava una càrrega de mantega i mel.”

– “Però, això és impossible d’endevinar.”

– “S’havia fixat que en una vora del camí hi havia un grup de formigues que menjava en un costat, i en l’altre s’havia concentrat un veritable eixam d’abelles, mosques i vespes.”

“Es tracta d’un difícil repte per als altres dos germans.”

– “El segon germà va baixar de la seva muntura i va avançar unes passes. Era el més faldiller del grup pel que no és estrany que afirmés: “En el camell anava muntada una dona”. I es va posar vermell d’excitació en pensar al petit i gràcil cos de la jove, perquè feia dies que havien sortit de la ciutat de Djem i no havien vist cap dona encara. ”

serendip1
– “Com va poder saber-ho?”

– “S’havia fixat en unes petites petjades de peus sobre el fang del costat del riu.”

– “Per què havia baixat? Tenia set? ”

– “El tercer germà, absolutament ferit en el seu orgull d’adolescent per la intel ligència dels dos grans, va afirmar:” És una dona que es troba embarassada, germà. Hauràs d’esperar un temps per complir els teus desitjos.”

– “Això és encara més difícil de saber.”

– “S’havia adonat que en un costat del pendent havia orinat però s’havia hagut de recolzar amb seves dues mans perquè li pesava el cos al ajupir.”

– “Els tres germans eren molt llestos.”

– “No obstant això, la seva saviesa els va portar moltes desgràcies.”

– “Per què?” – va preguntar el deixeble.

– “Per la seva supèrbia de joves. En acostar-se a la ciutat, van contemplar un mercader que cridava embogit. Li havia desaparegut un dels seus camells i una de les seves dones. Encara que estava més trist per la pèrdua de la càrrega que portava el seu animal, i tirava la culpa a la seva jove esposa que també havia desaparegut.”

– “Era borni de l’ull dret el teu camell?”, Li va dir el germà gran.

– “Sí”, li va dir el mercader intrigat.

– “Li faltava alguna dent?”

– “Era una mica vell”, va dir remugant, “i s’havia barallat amb un camell més jove.”

– “Estava coix de la pota esquerra del darrere?”

– “Crec que sí, se li havia clavat la punta d’una estaca.”

– “Portava una càrrega de mel i mantega.”

– “Una preciosa càrrega, sí.”

serendip4

– “I una dona.”

– “Molt descuidada per cert, la meva dona.”

– “Què estava embarassada.”

– “Per això es retardava contínuament amb les seves coses. I jo, pobre de mi, la vaig deixar enrere un moment. On els heu vist? ”

– “No hem vist mai al teu camell ni la teva dona”, bon home, li van dir els tres prínceps rient alegrement.”

El deixeble també va riure: — “Eren molt savis.”

– “Sí, però el bon mercader estava molt irritat. Quan els veïns del mercat li van dir que havien vist tres bandolers darrera del seu camell i la seva dona, els va denunciar. ”

– “Però, ells tenien raó!”

– “Els va perdre la seva supèrbia juvenil. Havien assenyalat totes aquestes característiques del camell amb tanta exactitud que cap els va creure quan van afirmar no haver vist mai al camell. I s’havien rigut del mercader, hi havia molts testimonis. Van ser portats a la presó i condemnats a mort ja que a Kandahar el robatori de camells és el pitjor delicte, més que el rapte de dones. ”

serendip2
– “Que trist destí per als savis!”

– “La cosa no va acabar tan malament. La dona s’havia escapat, i va poder arribar abans que els desventressin a la plaça pública, com era costum per castigar als lladres de camells. El poderós Emir de Kandahar es va divertir bastant amb la història i va nomenar ministres als tres prínceps. Per cert, que el segon germà es va casar amb la noia, que estava bastant farta del mercader. ”

– “La saviesa té el seu premi. La casualitat els va salvar i van aprendre a ser molt més prudents a l’hora de manifestar la seva intel·ligència davant dels altres.”

Serendip la més impressionant illa que us podeu trobar en el vostre camí.

Serendip és una illa esmentada pels geògrafs àrabs i que la majoria de fonts identifiquen amb Ceilan, l’actual Sri Lanka, tal com ens explica l’interessant bloc Encimbellat a la xarxa (Bloc de geografia i història, dedicat als personatges oblidats, als fets poc coneguts i a les illes inhòspites),  on he trobat aquest conte persa d’on prové el terme “serendipity” (serendipia). La “serendipity” ofereix solucions i resultats a problemes inconnexos amb la recerca que s’està realitzant.


I si voleu llegir altres contes de Persia podeu anar a…

“Donar” de Rabindranath Tagore

Un dia un pobre home que vivia en la misèria i mendicava de porta en porta, va veure un carro d’or que entrava al poble portant un rei somrient i radiant.

El pobre es va dir immediatament:

– S’ha acabat el meu sofriment, s’ha acabat la meva vida de pobre. Aquest rei de rostre daurat ha vingut aquí per mi. Em cobrirà d’engrunes de la seva riquesa i viuré tranquil.

En efecte, el rei, com si hagués vingut a veure al pobre home, va fer detenir el carro al seu costat. El captaire, que s’havia prostrat al terra, es va aixecar i va mirar al rei, convençut que havia arribat l’hora de la seva sort. Llavors el rei va estendre la seva mà cap al pobre home i va dir:

– Què tens per donar-me?

El pobre, molt desil·lusionat i sorprès, no va saber que dir.

– És un joc el que el rei em proposa? Es burla de mi? – es va dir.

Llavors, en veure el persistent somriure del rei, la seva lluminosa mirada i la seva mà estesa, el pobre va ficar la seva mà en l’alforja, que contenia un grapat d’arròs. Va agafar un gra d’arròs, un solament i l’hi va donar al rei, que li va donar les gràcies i se’n va anar de seguida, portat per uns cavalls sorprenentment ràpids.

Al final del dia, en buidar la seva alforja, el pobre va trobar un gra d’or.

Es va posar a plorar dient:

– Què estúpid que vaig ser, per què no li hauré donat tot el meu arròs!

Aquest conte del gran Rabindranath Tagore, escriptor, poeta, compositor i filòsof indi guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1913, ens parla de “El que dónes t’ho dónes, el que no dónes t’ho prens” i ha estat trobat al bloc Chrysaetos.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

El savi i la tassa de te

Un home jove va anar a visitar a un vell savi amb la finalitat que l’instruís. L’ancià el va rebre, invitant-lo a una tassa de te. Mentrestant, el nouvingut no parava de parlar inconscientment sobre els seus molts coneixements.

El savi va agafar la tetera i va començar a abocar el te sobre la tassa del seu convidat, de tal manera que el fumejant líquid es va vessar. No obstant això, el vell va seguir servint te.

– Què fa vostè -va dir el jove-, no s’adona que la tassa vessa i està caient el te a terra?

L’ancià va somriure amb picardia i va dir:

-Il·lustro aquesta situació. Tu, de la mateixa manera que la tassa, estàs ja ple de les teves pròpies opinions, prejudicis i creences. De què serviria que jo intentés ensenyar-te alguna cosa si abans no et buides?

Aquest conte es pot trobar tant a la vora de les costes mediterrànies com en el cor de l’imperi persa o a l’extrem orient. És un clar exemple d’aquells contes orientals que ja creuen totes les fronteres i formen part de les tradicions col·lectives de moltes societats i pobles d’Àsia separats per milers de quilòmetres.

I si voleu llegir aquest i altres contes de

Un conte hindú de Rabindranath Tagore

Dos joves s’enamoren i, com sol passar , es volen casar aviat.

Ella és una dona molt culta, molt sofisticada i molt rica.

I la dona li diu a ell:

– Només amb una condició.

L’home diu:

– Acceptaré qualsevol condició, no puc viure sense tu.

Ella li contesta:

– Primer escolta la condició i després t’ho penses. No és una condició normal. La condició es que no visquem a la mateixa casa. Jo tinc un terreny molt gran, un llac preciós envoltat d’arbres, jardins i gespa. Et construiré una casa a un costat, just enfront de la meva casa.

L’home li diu:

– Llavors perquè ens volen casar?

Ella li contesta:

– El matrimoni no es destruir-se l’un a l’altre. Jo et dono el teu espai; jo tinc el meu propi espai. De tant en tant, ens trobarem caminant pel jardí. De tant en tant, anant en barca pel llac, de casualitat, ens trobarem. O, a vegades potser t’inviti a prendre té o m’invitaràs tu.

L’home li va dir:

– Aquesta idea és absurda

Ella li contestà:

– Llavors oblidat de la boda. És l’única idea correcta; solament així el nostre amor pot seguir creixent, perquè romandrem sempre frescos i nous. Mai donarem a l’altre per suposat. Tinc tot el dret a rebutjar la teva invitació, igual que tu tens tot el dret a rebutjar la me va invitació; res pertorbarà les nostres llibertats. Entre aquestes dues llibertats creix el meravellós fenomen de l’Amor.

Naturalment, l’home no ho va poder entendre i va rebutjar l’idea.

Aquest conte forma part del llibre “Akhari Kobita” de Rabindranath Tagore i l’he trobat al bloc Kamal Alfa.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Els camells dels tres germans

Tres germans discutien àrduament. Un vell savi que passava a la vora va preguntar quin era el motiu de la discòrdia.

– “No ens posem d’acord en el repartiment de l’herència del pare. El testament diu que la meitat dels camells són pel fill gran, una quarta part pel mitjà i una sisena part per petit. El pare tenia 11 camells i aquestes proporcions no ens surten”

– “No us amoïneu”, va dir el vell, “Us ofereixo amb molt de gust el meu camell blanc per completar la dotzena i facilitar el repartiment sense fraccions”

– “Però no ho heu pas de fer, sou molt generós” va dir el fill gran.

“Endavant”  li va contestar el savi: “Agafa la teva meitat” . El fill gran va prendre la meitat de dotze, que un rera l’altre sumaven sis camells.

– “Mitjà, agafa la teva quarta part”. Així ho va fer aquest segon fill, que a l’instant va anellar amb una corda els seus tres camells.

– “Petit, pren la teva sisena part”. I finalment el més jove de tots tres germans va agafar els seus dos camells.

-“Moltíssimes gràcies, t’estem immensament agraïts” van dir els germans ben contents i amb un somriure d’orella a orella mentre miraven sorpresos el rostre del vell savi.

– “De res” va dir el savi tot prenent de nou el seu camell blanc, que ja no feia falta…

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Ruta de la Seda:

Previous Older Entries

%d bloggers like this: