Els dos germans i les pipes de carbassa

koreandoor

Fa molts i molts anys, vivien a Corea dos germans: en Chang, tan garrepa que era incapaç de compartir ni un bocí del seu menjar, i en Kim, sempre amable i servicial. Un dia, els germans van veure una petita oreneta que havia caigut del niu i s’havia trencat una poteta. Kim de seguida va agafar-la i li va fer un torniquet perquè se li curés.

Chang va exclamar: “Què beneït! Mira que fer-li un torniquet a un ocell!” En Kim va agafar l’oreneta, se la va endur a casa i quan se li va curar la pota la va deixar anar.

Pocs dies després, l’oreneta va tornar i va tirar una pipa de carbassa als peus d’en Kim. En Kim va plantar la llavor en un racó de les seves terres i cada dia la regava i netejava les males herbes. Molt aviat va començar a créixer una planta amb una carbassa sota les fulles. Quan va arribar l’època de la collita, la carbassa s’havia fet tan grossa que Kim va pensar que era massa pesada per moure-la i que seria millor partir-la i donar-ne un tros a cada família del poble. Però quan en Kim va obrir la carbassa, van començar a sortir monedes d’or. Així doncs, en Kim va compartir la carbassa i les monedes d’or amb tota la gent del poble.

Quan en Chang va veure què havia passat, va decidir que a ell també li agradaria tenir tan bona sort. Va buscar una oreneta petita i, cruelment, li va partir la poteta. Li va fer un torniquet i quan la porta ja estava guarida, la va deixar anar. Pocs dies després, l’oreneta va tornar amb una llavor de carbassa al bec. En Chang la hi va prendre i es va afanyar a plantar-la. De seguida va començar a créixer una planta. Però, quan en Chang ja estava preparat per agafar la carbassa, va pensar: “No seré tan beneit com el meu germà. No repartiré ni la carbassa ni el seu or.”
Va tallar la carbassa i aleshores van començar a sortir aranyes i serps que li van pujar per tot el cos i al mateix temps la planta va començar a créixer cap el cel. En Chang es va enfilar per la planta per escapar de les aranyes i les serps, però quan va arribar al cel la planta es va assecar. Si mai mireu al cel i veieu un núvol amb forma de nen sabreu que es tracta d’en Chang, perquè encara no ha après que ser amable amb els altres pot reportar riqueses.


Aquesta llegenda coreana l’he trobat a la publicació X-Recursos de Minyons i Guies de Catalunya.
Anuncis

Hailibu, el caçador (Mongòlia)

Temps enrere va viure un home anomenat Hailibu, s’ocupava de la caça i tots li deien “Hailibu, el caçador”. Sempre estava disposat a ajudar els altres, mai gaudia sol de les coses que caçava sinó que les repartia, per la qual cosa s’havia guanyat el respecte de tot el món. Un dia que va anar a caçar a la profunditat de la muntanya, va veure entre l’espessor del bosc una serp blanca que dormia enrotllada sota un arbre. L’home va donar una volta per no despertar-la. Inesperadament, una grua gris va atrapar a la serp amb les seves urpes i va tornar a emprendre vol. La serp es va despertar cridant: Socors!, Socors! Hailibu va apuntar amb el seu arc a la grua que anava pujant cap al cim de la muntanya. L’au va perdre a la serp i va fugir.

– Pobre petita, ves ràpid a buscar als teus pares. – Li va dir el caçador el rèptil.

Aquest va assentir amb el cap, va expressar les gràcies i es va perdre entre els arbustos mentre Hailibu recollia el seu arc i les fletxes per tornar a casa. Al dia següent, quan Hailibu passava justament pel mateix lloc, diverses serps que envoltaven a la serp blanca van sortir a rebre’l. Sorprès, estava pensant en fer una volta quan la serp blanca li va dir:

– Com estàs, salvador meu? Potser no em coneixes, jo sóc la filla del rei drac. Ahir em vas salvar la vida i avui els meus pares m’han ordenat que t’acompanyi a casa, on et donaran les gràcies en nom meu. Quan arribis allà – va continuar – no acceptis res del que t’ofereixin els meus pares i demana la pedra de jade que el meu pare porta a la boca. Si et poses la pedra a la boca podràs entendre tots els idiomes dels animals que hi ha al món. No obstant això, el que escoltis no ho podràs explicar a ningú. La persona que expliqui els nostres secrets es convertirà en una pedra.

Hailibu va assentir, seguint la serp fins a la profunditat de la vall on feia molt fred. Quan van arribar prop d’una cova la serp va dir:

– Els meus pares no et poden convidar a entrar a casa, et rebran aquí.

I just quan estava explicant això el vell drac va aparèixer i li va dir amb amabilitat:

– Has salvat la meva estimada filla i t’ho agraeixo sincerament. En aquesta cova es guarden molts tresors, pots quedar-te el que més desitgis.

I dit això va obrir la porta perquè Hailibu pogués entrar, el caçador va veure que la cova estava plena de tresors. Tot i això, Hailibu no va demanar cap tresor.

– ¿No t’agraden cap d’aquests tresors? – Va preguntar el vell drac.

– Encara que són molt bonics només es poden utilitzar com adorns però no tenen utilitat per a mi que sóc un caçador. Si el rei drac desitja realment deixar-me alguna cosa com a record li prego que em lliuri aquest jade que té a la seva boca.

El rei drac es va quedar pensant un moment, no li quedava més remei que escopir la pedra que tenia a la boca i donar-la a Hailibu.Després que el caçador es va acomiadar sortint amb la pedra en el seu poder la serp blanca el va seguir i li va recomanar repetides vegades:

– Amb aquesta pedra podràs entendre la llengua dels animals. Però no pots explicar res del què saps a ningú. Si ho fas et trobaràs en perill. No t’oblidis d’això per res del món.

Des de llavors Hailibu aconseguia caçar molt fàcilment. Podia entendre el llenguatge dels ocells i les bèsties i d’aquesta manera saber quins animals hi havia a l’altre costat de la gran muntanya. Així van passar molts anys fins que un dia va escoltar que uns ocells deien:

– Anem aviat a un altre lloc. Demà s’esfondrarà la muntanya i l’aigua ho inundarà tot. Qui sap quants animals moriran!

Hailibu es va quedar molt preocupat; sense ànim ja per caçar, va tornar immediatament i va anunciar a tothom:

– Anem-nos-en a un altre lloc! Aquí ja no s’hi pot viure més.

Els altres es van quedar molt estranyats. Alguns creien que allò era impossible, altres, que Hailibu s’havia tornat boig.

– ¿Per què ningú em creu? – Va preguntar Hailibu plorant.

– Tu mai ens has mentit – van opinar uns ancians – i això ho sabem tots. Però ara dius que aquí ja no es pot viure més. En què et bases? Et preguem que parlis clar.

Hailibu va pensar: “S’aproxima la catàstrofe, com puc pensar en mi mateix i permetre que tots pateixin la desgràcia? Prefereixo sacrificar-me per salvar els altres”.Hailibu va relatar com havia obtingut la pedra de jade, de quina manera la utilitzava per caçar, la manera com s’havia assabentat de la catàstrofe i finalment el perquè no podia explicar als altres el que escoltava dels animals. Al mateix temps que parlava Hailibu s’anava transformant i poc a poc es va anar fent pedra. Tan aviat com la gent va veure allò es va afanyar a traslladar-se. Llavors els núvols van formar un espès mantell i va començar a caure una torrencial pluja. A la matinada següent es va sentir enmig dels trons un estrèpit que va fer tremolar la terra i la muntanya es va ensorrar mentre l’aigua fluïa a borbollons.

– Si Hailibu no s’hagués sacrificat per nosaltres ja hauríem mort ofegats! – Va exclamar el poble emocionat.

Més tard, van buscar la pedra en què s’havia convertit Hailibu i la van col·locar al cim de la muntanya, perquè els fills i els néts i els néts dels néts recordessin l’heroi Hailibu que va sacrificar la seva vida per salvar a tothom. I diuen que avui en dia hi ha un lloc que es diu “La pedra Hailibu”.

Aquest conte l’he trobat a la secció de contes de Casa Àsia. I a continuació podeu llegir altres contes de Mongòlia…

Les gralles i la serp (Índia)

Potser no sabeu per què el xacal és considerat com el més llest dels animals de la jungla .

I per això cal que us expliquem que, una vegada, hi havia una parella de gralles que tenien el seu niu al capdamunt d’un gran bananer. El niu era d’allò més confortable i la parella de gralles en tenien la màxima cura.

Covaven els seus ous sense adonar-se que a la soca buida del bananer s’hi havia entaforat una serp enorme.

Des de dins del bananer la serpota es va anar enfilant fins el niu i per sota va xuclar i devorar el contingut d’aquells ous.

Pare Gralla i mare Gralla van plorar amargament, fins i tot els va passar pel cap la idea d’ abandonar aquell niu.

És ben sabut que els homes valents, els elefants i els lleons abandonen les seves llars per anar a lluitar pels seus béns, però ni les gralles, ni les gaseles ni els vells ho fan, això de deixar el cau.

No obstant això, Mare Gralla, agenollant-se al costat del seu espòs, li va dir, tristament:

-Maridet meu, els meus fillets han desaparegut engolits per aquesta terrible serp. No puc fer més que plorar. Voldria fugir ben lluny d’aquest lloc tan desgraciat i que ens porta tants mals records, i et suplico que anem a buscar un altre niu en un arbre que sigui ben lluny. Aquí mai no tindrem pau, perquè sempre estarem en perill mentre la serp faci el seu cau a la soca del nostra bananer.

Davant d’aquests planys, Pare Gralla es va sentir tot commogut, i va intentar calmar la seva dona.

-Bonica meva, vivim en aquest arbre des que ens vam conèixer i d’això ja fa tant de temps que ni me’n puc recordar. Tingues paciència i jo et prometo que trobaré la manera de desembarassar-nos del nostre enemic.

-Però aquesta serp és molt verinós! Com t’ho faràs, maridet meu, per vèncer-lo?

-És cert que ell és més gran, més fort i més verinós que jo, estimadeta. Però és que no penso lluitar tot sol. Tinc bons amics que ens ajudaran, ja ho veuràs.

Havent dit això, Pare Gralla se’n va anar a trobar un dels seus bons amics, el xacal, a qui li va explicar la trista història de la mala fi dels seus fills, i després li va preguntar:

-Ens pots ajudar? Si teníem una altra niada i la serp tornava a fer el mateix, la meva esposa i jo moriríem del disgust.

-Amic meu- va respondre el xacal-, tinc una idea. Aquest brivall serà castigat com mereix.

-Com? – va interrogar-lo Pare Gralla.

-Escolta’m bé. Heu de trobar un indret on visqui gent rica. Observeu-la i vigileu-la atentament. I, quan ningú se n’adoni, agafeu una de les seves joies i emporteu-vos-la volant. Amagueu-la a la soca buida del vostre bananer, allí on s’ha instal·lat la serp. Els homes creuran que ha estat ella i la castigaran com mereix.

A Pare Gralla i Mare Gralla els va faltar temps per seguir el consell del xacal.

Mare Gralla va trobar aviat un estany on es banyaven algunes dames de la cort del maharajà, que havien deixat les seves joies i els seus vestits a la riba. Ella que sí, que baixa en picat, agafa un collaret d’or, i fuig rabent, cel enllà, fins a la soca buida de l’arbre on el mal serpent dormia la migdiada.

Quan les dames de la cort es van adonar que els faltava el collaret d’or, van enviar el gran camarlenc i els seus guàrdies a l’encalç del lladregot, i aquests, furetejant per aquí i per allà, aviat van anar a parar al forat que hi havia a la soca buida del bananer, des d’on van veure com el collaret refulgia damunt les anelles d’escata de la serpota.

Ben convençuts que aquella bèstia era la pispa que havia robat el collaret, els soldats la van colpejar fins a deixar-la feta una estora, van recollir el collaret i el van dur a les dames de la cort, que els van recompensar.

I així és com Pare Gralla i Mare Gralla van poder reprendre amb tranquil·litat la seva vida i van tenir niades i niades de fills i filles que van omplir de joia el niu que els seus pares tenien i tenen encara al capdamunt d’un bananer.

I també és així com el xacal va obtenir la gratitud de les gralles, que d’aleshores ençà han anat escampant pel món la seva fama de bèstia múrria i llesta.

Aquest conte l’he trobat a una web sobre la Índia. Podeu llegir aquet conte i altres més de l’Índia a

%d bloggers like this: