Les estrelles de mar

estrellasdemar2

Hi  havia una vegada un escriptor que vivia a la vora del mar; en una platja enorme on hi tenia una caseta per a passar-hi llargues temporades escrivint i buscant inspiració per als seus llibres. Era un home intel·ligent i culte, i amb molta sensibilitat per a les coses importants de la vida.

Un matí mentre passejada per la riba de l’oceà va veure des de lluny una figura que es movia d’una manera molt estranya, com si estigués ballant. En apropar-se va veure que era un noi que es dedicava a agafar estrelles de mar de la sorra i a llançar-les un altre cop a l’aigua.

L’home li va preguntar al noi què estava fent. I ell li va respondre:

– Recullo les estrelles de mar que han quedat a la sorra i les torno al mar, la marea ha baixat massa i moltes moriran.

L’escriptor li va dir:

– Però això que fas no té sentit, primer és el seu destí, moriran i seran l’aliment d’altres animals, i a més hi ha milers d’estrelles en aquesta platja, mai tindràs prou temps per a salvar-les a totes.

El noi va mirar fixament l’escriptor, va agafar una estrella de mar de la sorra i la va llançar amb totes les seves forces per sobre les onades exclamant: – per a aquesta… sí que té sentit!.

L’escriptor va marxar desconcertat, no podia entendre una conducta com aquella.

Aquella tarda no va tenir inspiració per a escriure i per la nit no va dormir gens bé, somiava amb aquell noi i les estrelles de mar per sobre les onades.

Al matí en despertar-se, va córrer cap a la platja, va buscar el noi i tots dos junts van continuar salvant estrelles de mar…

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

Els rics i els pobres

NasrudinAl poble del gran savi sufí Nasreddín Hodja es passava molta gana. Hi havia crisi. Els pobres morien de fam, però els rics havien estat previsors (i s’havien fet rics gràcies a aprofitar-se de les necessitats i la pobresa de la majoria) i tenien el rebost ben ple de blat, d’oli i de llegums.

Khadija l’esposa de Nasreddín va dir llavors al seu marit:

– La vida en aquest poble s’està tornant insuportable; la meitat de la gent és molt rica i l’altra meitat no té ni per menjar. Si tu, que ets un home respectat per tothom, aconseguissis convèncer els rics perquè repartissin justament les seves riqueses, tothom seria més feliç i no hi passariem gana.

– Tens raó, dona. Ho he d’intentar.

Nasreddín va marxar de casa i va tornar de fosca nit, del tot esgotat. La seva dona, nerviosa, va preguntar-li:

– I què Nasreddín; te n’has sortit?

– Només a mitges, doneta meva – es lamentà el savi.

– I com només a mitges?

– Sí, n’he convençut la meitat del poble. He convençut els pobres.

Aquest conte forma part de la rica tradició del mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà, un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. Podeu llegir més a aquest enllaç o a la Guia de Samarcanda

El savi i la tassa de te

Un home jove va anar a visitar a un vell savi amb la finalitat que l’instruís. L’ancià el va rebre, invitant-lo a una tassa de te. Mentrestant, el nouvingut no parava de parlar inconscientment sobre els seus molts coneixements.

El savi va agafar la tetera i va començar a abocar el te sobre la tassa del seu convidat, de tal manera que el fumejant líquid es va vessar. No obstant això, el vell va seguir servint te.

– Què fa vostè -va dir el jove-, no s’adona que la tassa vessa i està caient el te a terra?

L’ancià va somriure amb picardia i va dir:

-Il·lustro aquesta situació. Tu, de la mateixa manera que la tassa, estàs ja ple de les teves pròpies opinions, prejudicis i creences. De què serviria que jo intentés ensenyar-te alguna cosa si abans no et buides?

Aquest conte es pot trobar tant a la vora de les costes mediterrànies com en el cor de l’imperi persa o a l’extrem orient. És un clar exemple d’aquells contes orientals que ja creuen totes les fronteres i formen part de les tradicions col·lectives de moltes societats i pobles d’Àsia separats per milers de quilòmetres.

I si voleu llegir aquest i altres contes de

Menja tu mateix la fruita

Una vegada el deixeble es queixava al seu Mestre:

– Sempre ens expliques històries, però mai ens expliques què signifiquen.

El Mestre li va replicar:

– Tu creus que t’agradaria que algú t’oferís fruita i la mastegués abans de donar-te-la?

Ningú no pot donar-te’n el significat en lloc teu. Ni tant sols que fossis el Mestre.

I si voleu llegir aquest i altres contes de la Ruta de la Seda:

 

El Mul·là Nasreddin i la dona del mestre del poble

El Mul·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mul·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:

– “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.

El Mul·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por.

Al poc, sortí el Mul·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:

– “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.

L’amic portà l’eina immediatament i el Mul·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat.

Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mul·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:

– “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.

Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mul·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mul·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona.

Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mul·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:

– “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.

En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:

– “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.

Indignat, el Mul·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:

– “Què caram la teva dona…! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí…!!!”.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

El tasbīḥ del Mul·là Nasreddin

El Mul·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mul·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mul·là.

– “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.

– “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mul·là.

En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mul·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:

– “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.

– “Al menjador de casa”, mormolà el Mul·là.

El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:

– “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.

– “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mul·là.

El mestre (Mul·là) Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib. Aquest conte ha estat trobat a l’entrada “Humor sufí, un assumpte molt seriós” de Halil Bárcena a la web de l’Institut d’Estudis Sufís.

Podeu llegir més històries del Mul·là Nasreddin en aquest enllaç.

Un conte sufí

– Benvolgut Shibli, es pot saber qui t’ha guiat durant el camí?

L’home respongué:

– Un gos que un dia vaig trobar mig mort de set a la riba del riu. El pobre gos cada cop que veia la seva imatge reflectida a l’aigua, s’allunyava espantat pensant que hi havia un altre gos al seu davant.

Al final, però, estava tant assedegat que vencé la seva por i es tirà a l’aigua; i va ser llavors quan el gos que tenia davant seu, desaparegué.

El gos descobrí que l’obstacle era ell mateix i que la barrera que el separava d’allò que ell buscava havia desaparegut.

D’aquesta manera, el meu propi obstacle desaparegué el moment en què vaig comprendre que era jo mateix qui el posava.

Va ser la conducta d’aquest gos allò que em marcà per primer cop, el Camí.

El sufisme és una tradició mística islàmica de caràcter esotèric, practicada per musulmans però també per no musulmans, que abasta una gran amplitud de pràctiques dedicades a l’amor diví i al cultiu del cor. Aquesta mística té per finalitat última accedir a la “presència” i el coneixement de Déu directament, i no per mitjà de les normes i formulismes establerts per la llei islàmica, per això l’islam oficial no l’ha encoratjat mai en excés i fins i tot l’ha perseguit.

I si voleu llegir aquest i altres contes de

Els tres viatgers

Rûmî explica que tres viatgers caminaven plegats i tenien gana.

Algú els havia donat unes quantes monedes petites de plata. Es preguntaren què era el millor que podien comprar per apagar la set i calmar la gana.

L’un va dir que volia comprar “uzum” – raïm en grec-, un altre, “israfil” – raïm en turc- i el tercer el que, per a ell, era “inab”, raïm en àrab. Els tres homes es van posar a discutir: “No, jo vull comprar això i cap altra cosa”.

Un viatger que passava els va demanar: “Vaja, què us passa ?”.

L’un va dir: “Jo vull comprar uzum, i ell israfil, i l’altre inab”.

En sentir això, el viatger respongué: “Però si el que l’un i l’altre voleu comprar és la mateixa cosa !”.

La dona perfecta de Nasrudín

Nasrudín conversava amb els seus amics en la casa de te i els contava com havia iniciat un llarg viatge per a trobar la dona perfecta amb qui casar-se. Els hi deia:

-Vaig viatjar a Bagdad, després d’un temps vaig trobar una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d’una gran personalitat.

Van dir els seus amics:

-Per què no et vas casar amb ella?

-No era completa, -va respondre Nasrudín-, després vaig anar al Caire, allí vaig conéixer una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.

-Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.

-No era completa -va respondre novament Nasrudín-, llavors me’n vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar les dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.

-Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.

-Sabeu per què?, ella també buscava un home perfecte.

El mestre Nasrudín, Nasreddín o  Johà és un personatge mític de la tradició sufí, protagonista d’històries curtes  sobretot de tradició oral, on destaca la seva saviesa propera a l’humor i el desconcert. La seva figura és molt present en els països que van des de la Xina i Mongòlia fins al Magrib.

+ contes: “Nasrudín i la conferència

Previous Older Entries

%d bloggers like this: