La fulla de bètel (Su tich Trâù Cau)

viettraucau2Hi havia una vegada, durant el regnat de Hung Vuong IV, rei de Vietnam,  dos germans bessons, Cao Tan i Cao Lang. Eren tan semblants que eren difícils de distingir. Tots dos estudiaven amb un vell i savi mestre del poble que tenia una filla única, la bellesa de la qual era tal que s’havia convertit en la joia més preuada de tots els joves de la regió.

El vell mestre apreciava sincerament aquells dos germans bessons i per això va prendre la decisió de donar en matrimoni a la seva filla a un d’ells, preferiblement al més gran dels dos ja que, segons la costum vietnamita, el major dels germans és el primer en casar-se. En aquest cas això era difícil:

– Germans bessons, com aconseguiré saber quin és el gran ? – va rumiar.

Per tal d’aconseguir diferenciar-los va recórrer a un petit subterfugi convidant a tots dos a sopar amb ell. Sabent que per educació i tradició el primer que prengués els bastonets havia d’ésser el germà gran va esperar aquest moment i fou així com Cao Tan va rebre  la mà de la seva filla, sense saber que el germà petit, Cao Lang, estava enamorat perdudament  de la jove.

Durant mesos, tant  la nova parella com el dos germans, van continuar vivint junts en harmonia i felicitat. Però la felicitat no era completa, ja que el germà petit no estava bé.  Cao Tan, com a bon germà, i preocupat per la tristor que va envair a Cao Lang va fer tot el possible per fer-lo feliç  però, no obstant això, no va poder reprimir les penes del seu cor. Amb el pas de les setmanes Cao Lang no va poder suportar més la situació i  va decidir marxar lluny de la seva família. Després de molts dies de caminada, va caure esgotat  en mig del camí, va expirar i es va transformar en un bloc de pedra calcària de color blanc pur.

El germà gran va tenir una creixent preocupació pel seu germà i va anar a buscar-lo. Va seguir el mateix camí pres per Cao Lang i un matí, després de tants dies de camí,  va arribar a prop del bloc de pedra calcària, es va asseure i es va morir esgotat. Llavors es va transformar en un bonic arbre de palmes verdes i petits fruits allargats. L’arbre va començar a estendre les seves branques i la seva ombra per sobre de les masses de pedra calcària blanca protegint-la així de la intempèrie.

La jove filla del mestre restava a casa, preocupada, sense rebre notícies del seu marit, per la qual cosa va deixar la llar i va anar a la recerca del seu marit. Va córrer a través de camps i prats, muntanyes i valls, pobles i aldees fins que un dia va arribar a prop de l’arbre. Cansada de caminar, esgotada, es va recolzar un instant al peu de l’arbre, i acollint-se a la seva protecció també va morir i es va transformar en una planta  amb fulles  que creixien com a lianes que amorosament es van embolicar al voltant del tronc de l’arbre. Unes fulles de color verd clar en forma de cor…

Per això, avui al Vietnam i al sud d’Àsia la fulla de bètel, en forma de cor, forma part dels presents i regals en les bodes com a símbol d’unió eterna. També és emprada a la gastronomia o per mastegar, conjuntament amb la nou d’areca, per les seves propietats lleugerament estimulants i de ben segur que si heu viatjat per Vietnam us haureu trobar molta gent que en fa ús… 

viettraucau

I també podeu llegir altres llegendes del Vietnam

La llegenda del gat “Sagrat de Birmània”

“Explica la llegenda que durant el segle IX, el territori de Tailàndia i Cambodja comprenia una zona que estava dividida en regnes i que a cada un d’ells hi havia un temple budista on hi vivien gats completament blancs que, segons les creences budistes d’allà, protegien les ànimes dels sacerdots morts, a més de protegir el temple dels forasters.

Al temple de Lao-Tsun vivia un gat amb els ulls del color de l’ambre i el pèl blanc que es deia Sihn, el fidel company del sacerdot Mun-ha.

Una nit, uns lladres van assaltar el temple i mataren al sacerdot quan aquell estava resant als peus de l’estàtua d’una deessa daurada amb el ulls de color blau safir; en el moment de la mort, Sihn saltà sobre el cos del sacerdot i l’ànima del religiós s’instal·là al cos del gat. El color blanc del pèl del gat es tornà daurat com el reflexe de l’estàtua de la deessa i només la part inferior de les potetes restaren blanques perquè havien estat en contacte amb el cos del sacerdot. Els ulls també es transformaren en el color blau safir de la deessa, i la cara, les orelles, la cua i les potes adquiriren el color de la terra.

Sihn, transformat ja en el que avui coneixem com el “Sagrat de Birmània”, va quedar-se al costat del cos del sacerdot durant set dies fins que ell també va morir, i va guiar l’ànima de Mun-ha fins al paradís. Quan Sihn va morir, els altres gats del temple també van adoptar els mateixos colors i es col·locaren en cercle al voltant d’un jove, designant-lo successor del difunt Mun-ha.

Al segle XIX, els seguidors de Lao-Tsun foren perseguits i es veieren obligats a fugir. L’explorador francès A. Pavie ajudà als sacerdots i als gats a creuar la frontera fins al Tíbet per a poder fundar un altre temple. Els monjos, per correspondre la seva ajuda, enviaren a França una parella de gats amb la femella -que es deia Sita- prenyada, i aquesta fou la responsable de la introducció de la raça a Occident…”

Aquesta llegenda trobada en el bloc De gats i altres amistats  ens descobreix la llegenda del gat “Sagrat de Birmània una de les races més vistoses i apreciades entre els amants dels gats; no només per la seva bellesa enigmàtica i exòtica -no en va es diu que té els ulls d’una deessa- sinó que també s’hi pot afegir un caràcter afable, dolç, pacient amb els petits de la casa que ha fet les delícies de tots els components d’una família variada. Aquesat entrada duu el nom de Els ulls de la deesa i es basa en el llibre “La magia de los gatos” (Luciérnaga, Barcelona, 2009) d’Allan Percy.

I si voleu llegir aquest i altres contes de…

35

La lluerna (Tailàndia)

Hi havia una vegada una comunitat de lluernes (cuques de llum) que habitava l’interior d’un gegantí delixtu, un dels arbres més majestuosos i antics de Tailàndia.

Cada nit, quan tot es tornava fosc i a penes s’escoltava el lleu murmurar d’un pròxim riu, totes les lluernes eixien de l’arbre per a mostrar al món les seues meravelloses llampades. Jugaven a fer figures amb les seues llums, ballant al so d’una música inventada per a crear un infinitat de centellejos lluminosos més resplendent que qualsevol espectacle de focs artificials.

Però entre totes les lluernes del delixtu hi havia una molt xicoteta a la que no li agradava eixir a volar.

– No, hui tampoc vull eixir a volar – deia tots els dies la xicoteta lluerna-. Aneu vosaltres que jo estic molt be ací en caseta.

Tant els seus pares com els seus iaios, germans i amics esperaven amb il·lusió l’arribada del fosquejar per a eixir de casa i brillar en la foscor. Es divertien tant que no comprenien per què la xicoteta lluerna no els volia acompanyar. Li insistien una vegada i una altra, però no hi havia manera de convéncer-la. La xicoteta lluerna sempre es negava.

-Què no vull eixir fora! -repetia una vegada i una altra-. Mira que sou pesats!

Tota la colònia de lluernes estava molt preocupada per la seua xicoteta companya.

Hem de fer quelcom es queixava sa mare-. No pot ser que sempre es quede sola en casa sense eixir amb nosaltres.

-No et preocupes, dona – la consolava el pare-. Ja veuràs com qualsevol dia d’estos ix a volar amb nosaltres.

Però els dies passaven i passaven i la xicoteta lluerna seguia tancada a la seua cambra.

Una nit, quan totes les lluernes havien eixit a volar, la iaia de la xicoteta se li va acostar i li va preguntar amb molta delicadesa:

-Què és el que passa per què no vols vindre mai amb nosaltres a brillar en la foscor?

-És que no m’agrada volar-, va respondre la xicoteta lluerna.

Però, per què no t’agrada volar ni mostrar la teua meravellosa llum? – va insistir la iaia lluerna.

-Perquè… -va explicar al fi la xicoteta lluerna-. És que per a què eixiré si mai podré brillar tant com la lluna. La lluna és gran, i molt brillant, i jo al seu costat no sóc res. Sóc tan diminuta que en comparació parec una simple espurneta.  Per això sempre em quede en casa, perquè mai podré brillar tant com la lluna.

La iaia havia escoltat amb atenció les raons de la seua néta, i li va contestar:

-Ai, la meua xiqueta! hi ha una cosa de la lluna que hauries de saber. Si almenys isqueres de tant en tant, ho hauries descobert, però com sempre et quedes en l’arbre, no ho saps.

-Què és el que he de saber i no sé? -va preguntar amb impaciència la xicoteta lluerna.

-Has de saber que la lluna no té la mateixa llum totes les nits – li va contestar la iaia-. La lluna és tan variable que cada dia és diferent. Hi ha dies en què és gran i majestuosa com una pilota, i brilla sense parar en el cel. Però hi ha altres dies en què s’amaga, el seu brillantor desapareix i el món es queda completament a fosques.

-De veres hi ha nits en què la lluna no ix?- va preguntar sorpresa la xicoteta lluerna.

-Així és -li va confirmar la iaia. La lluna és molt canviant. A vegades creix i a vegades es fa xicoteta. Hi ha nits en què és gran i roja i altres en què desapareix darrere dels núvols. En canvi tu, la meua xiqueta, sempre brillaràs amb la mateixa força i sempre ho faràs amb la teua pròpia llum.

La xicoteta lluerna estava sorpresa davant de tal descobriment. Mai s’havia imaginat que la lluna poguera canviar i que brillara o s’amagara segons els dies.

I a partir d’aquell dia, la xicoteta lluerna va decidir eixir a volar i a ballar amb la seua família i els seus amics. Així va ser com la nostra xicoteta amigueta va aprendre que cada un té les seues qualitats i, per tant, cada un ha de brillar amb la seua pròpia llum.

Conte trobat a Contes del Món,  web elaborada pel Departament de valencià de l’IES Joanot Martorell de València.

%d bloggers like this: