Els dos monjos i la dona

zen

Dos monjos zen anaven creuant un riu. Es van trobar amb una dona molt jove i bella que també el volia creuar, però tenia por de caure i fer-se mal o ofegar-se. Així que un dels dos monjos es va oferir a pujar-la a les espatlles i la va portar fins a l’altra riba.

L’altre monjo estava furiós. No va dir res però bullia per dins. Això estava prohibit. Un monjo budista no havia de tocar una dona i aquest monjo no només l’havia tocat, sinó que l’havia portat sobre les espatlles.

Després del fet, els dos monjos van caminar diverses hores fins que van arribar al monestir, mentre entraven, el monjo que estava irritat es va tornar cap a l’altre i li va dir:

– Hauré de dir-ho al mestre. Hauré d’informar sobre això !!!  Està prohibit !!!!

– De què estàs parlant? Què està prohibit? – Li va respondre l’altre.

– T’has oblidat? Vas portar a aquella dona tant bonica a sobre les espatlles – Va dir l’altre monjo amb una veu encara més encesa.

El monjo que havia ajudat a la dona va esclatar a riure i després va dir:

-Sí, jo la vaig portar, però la vaig deixar al riu molts metres enrere. Però veig que tu encara l’estàs carregant…

I podeu llegir més contes i llegendes Zen

 

Anuncis

La fulla de bètel (Su tich Trâù Cau)

viettraucau2Hi havia una vegada, durant el regnat de Hung Vuong IV, rei de Vietnam,  dos germans bessons, Cao Tan i Cao Lang. Eren tan semblants que eren difícils de distingir. Tots dos estudiaven amb un vell i savi mestre del poble que tenia una filla única, la bellesa de la qual era tal que s’havia convertit en la joia més preuada de tots els joves de la regió.

El vell mestre apreciava sincerament aquells dos germans bessons i per això va prendre la decisió de donar en matrimoni a la seva filla a un d’ells, preferiblement al més gran dels dos ja que, segons la costum vietnamita, el major dels germans és el primer en casar-se. En aquest cas això era difícil:

– Germans bessons, com aconseguiré saber quin és el gran ? – va rumiar.

Per tal d’aconseguir diferenciar-los va recórrer a un petit subterfugi convidant a tots dos a sopar amb ell. Sabent que per educació i tradició el primer que prengués els bastonets havia d’ésser el germà gran va esperar aquest moment i fou així com Cao Tan va rebre  la mà de la seva filla, sense saber que el germà petit, Cao Lang, estava enamorat perdudament  de la jove.

Durant mesos, tant  la nova parella com el dos germans, van continuar vivint junts en harmonia i felicitat. Però la felicitat no era completa, ja que el germà petit no estava bé.  Cao Tan, com a bon germà, i preocupat per la tristor que va envair a Cao Lang va fer tot el possible per fer-lo feliç  però, no obstant això, no va poder reprimir les penes del seu cor. Amb el pas de les setmanes Cao Lang no va poder suportar més la situació i  va decidir marxar lluny de la seva família. Després de molts dies de caminada, va caure esgotat  en mig del camí, va expirar i es va transformar en un bloc de pedra calcària de color blanc pur.

El germà gran va tenir una creixent preocupació pel seu germà i va anar a buscar-lo. Va seguir el mateix camí pres per Cao Lang i un matí, després de tants dies de camí,  va arribar a prop del bloc de pedra calcària, es va asseure i es va morir esgotat. Llavors es va transformar en un bonic arbre de palmes verdes i petits fruits allargats. L’arbre va començar a estendre les seves branques i la seva ombra per sobre de les masses de pedra calcària blanca protegint-la així de la intempèrie.

La jove filla del mestre restava a casa, preocupada, sense rebre notícies del seu marit, per la qual cosa va deixar la llar i va anar a la recerca del seu marit. Va córrer a través de camps i prats, muntanyes i valls, pobles i aldees fins que un dia va arribar a prop de l’arbre. Cansada de caminar, esgotada, es va recolzar un instant al peu de l’arbre, i acollint-se a la seva protecció també va morir i es va transformar en una planta  amb fulles  que creixien com a lianes que amorosament es van embolicar al voltant del tronc de l’arbre. Unes fulles de color verd clar en forma de cor…

Per això, avui al Vietnam i al sud d’Àsia la fulla de bètel, en forma de cor, forma part dels presents i regals en les bodes com a símbol d’unió eterna. També és emprada a la gastronomia o per mastegar, conjuntament amb la nou d’areca, per les seves propietats lleugerament estimulants i de ben segur que si heu viatjat per Vietnam us haureu trobar molta gent que en fa ús… 

viettraucau

I també podeu llegir altres llegendes del Vietnam

Un conte zen

Un home que passejava per un camp es va trobar amb un tigre.

Va donar mitja volta i va fugir amb el tigre trepitjant-li els talons. A l’arribar a un precipici, es va agafar a l’arrel d’una vella parra i va quedar penjant sobre l’abisme. El tigre el flairava des de dalt.

Estremit, l’home va mirar cap al fons del precipici: allà baix un altre tigre esperava àvid la seva caiguda per devorar-lo. Només el sostenia la parra.

Dos ratolins van començar llavors a rosegar l’arrel…

Aleshores aquell home va descobrir prop seu una maduixa silvestre d’un aspecte immillorable. Aferrant-se a la parra amb una mà, va poder atènyer la maduixa amb l’altra. Què deliciosa que estava!

Aquest conte i sis més que us convido a llegir els he trobat a CETR. Bona lectura !!

La princesa de les aigües i el llaurador (Vietnam)

Hi havia una vegada un camperol que tenia un tresor molt especial. Era un para-sol màgic que li havia regalat el Rei de les Aigües com a premi per la seva bondat. Cada cop que obria el para-sol feia ploure. D’aquesta manera, els seus camps mai patien sequeres i les seves collites eren sempre abundants.

Un dia que va fer ploure d’aquesta manera, els camps van quedar plens de bassals. En un d’aquests bassals hi va trobar un peix molt bonic. Les seves escames eren brillants i canviaven contínuament de color.A més, es movia amb gracilitat dins de l’aigua. Al llaurador li va agradar molt el peix i, pensant que quan el bassal desaparegués el peix tindria problemes, se’l va endur a casa. El va posar en una gran gerra d’aigua clara i el cuidava cada dia. A més, cada cop que tenia una mica de temps, s’assentava al seu cantó per admirar-lo i fer-li companyia.

Però des que va portar el peix a casa seva van començar a passar coses estranyes. Tot i que quan se n’anava pel matí a treballar al camp la seva casa estava bruta i desordenada, quan tornava tot estava lluent i al seu lloc. A més, sobre de la taula es trobava un plat acabat de cuinar que sempre era deliciós.

Un matí, per intentar descobrir el que passava, va decidir tornar a casa abans i es va amagar darrera unes canyes per mirar a través de la finestra. El que hi va veure el va meravellar. De la gerra en va sortir una noia molt bonica, que va començar a netejar la casa.

Va decidir entrar en la casa per parlar amb ella. La noia es va sorprendre i el camperol va intentar tranquil·litzar-la:

– No t’espantis-, li va dir el camperol -. ¿Però em podries dir qui ets?

– Sóc la filla del Rei de les Aigües. La veritat és que et vaig veure parlar amb el meu pare i em vaig enamorar de tu. Volia venir a veure’t i el meu pare m’ho va permetre. Però com que tenia por de no agradar-te m’he disfressat de peix.

El camperol se’n va enamorar a l’instant i al cap de poc temps es van casar. Així van viure anys de felicitat absoluta.

Però un dia, uns soldats del rei van passar per la zona i van veure a la noia. Sorpresos per la seva bellesa van decidir endur-se-la al palau. El rei, quan la va veure se’n va encapritxar i la va fer la seva promesa. Però lluny del seu marit de veritat, la dona va perdre les ganes de somriure i sempre estava apagada i trista.

Mentrestant, el seu espòs, que no sabia el que havia passat, va decidir emprendre la marxa per buscar-la. Va recórrer camins i pobles, passant per rius i muntanyes. De tant caminar i preocupar-se es va quedar en els ossos i les seva roba es va tornar vella i esparracada. Amb aquest aspecte tan miserable va arribar a la ciutat on vivia el rei. Quan va sentir parlar de la bellesa de la nova promesa del rei va decidir entrar furtivament a palau per comprovar si era la seva esposa.

Quan la dona el va veure, la seva cara es va il·luminar i per primer cop en molt de temps va somriure. El rei quan va veure aquesta reacció de la seva promesa, va pensar que era per la visió insòlita d’un captaire enmig de la sumptuositat del palau. Per això va decidir canviar els seus bonics vestits amb els del vagabund per distreure la seva promesa.

Tan bon punt ho va fer, la filla del Rei de les Aigües va cridar als guàrdies i els va dir:

– Emporteu-vos aquest boig, que ha entrat al palau -. Els guàrdies no van reconèixer a l’antic rei i, pensant que era un vagabund, el van treure del palau.

Després la noia va portar el seu veritable marit als apartaments reials. Així el jove camperol es va convertir en rei i el país no va tenir sequera mai més, perquè gràcies al para-sol màgic, el rei feia ploure sempre que ho necessitaven. D’aquesta manera, el poble mai més no va tornar a passar gana i l’antic camperol i la filla del Rei de les Aigües van viure contents al palau.

%d bloggers like this: