I aquest Sant Jordi regala llibres de la Ruta de la Seda

Aquest Sant Jordi 2018 és ideal per regalar llibres de viatges sobre la Ruta de la Seda, oi?  us faig tres propostes:

Experiències de viatge, Contes de la Ruta de la seda i 10 rutes per Taixkent.Descobrint la mil·lenària ciutat de la Ruta de la Seda i la capital del nou Uzbekistan

 

i us convido a visitar la pàgina de recomanacions literàries de Viatge a l’Orient i també la pàgina dedicada als meus llibres més estimats on trobareu desenes de llibres que de ben segur us podem agradar

BONS VIATGES I FELIÇ #SANTJORDI2018 !!!

Anuncis

El Templo del Cielo de Beijing, experiencia religiosa

A la revista de l’Instituto Confucio es va publicar un interessant article de César Rancés sobre el Temple del cel de Beijing que avui us volia compartir:

El Templo del Cielo de Beijing es uno de los lugares más enigmáticos y mágicos que existen en toda China. Su visita nos lleva por un viaje donde la numerología, los símbolos y los sonidos misteriosos continúan fascinando a propios y extraños. Los emperadores chinos, rodeados de su séquito, acudían a este lugar a ponerse en contacto directo con el Cielo y a pedir por una buena cosecha, idea de riqueza, grandiosidad y poder.

El Templo del Cielo de Beijing, Tiāntán o 天坛 en idioma chino, máximo representante de la arquitectura de la dinastía Ming (1368-1644), es uno de los grandes símbolos y centros turísticos de la capital china. Considerado por algunos artistas como el único lugar de China donde se puede hablar directamente al Cielo, el templo fue musa de multitud de obras literarias y de miles de piezas artísticas.

El templo, ubicado en el interior del parque del mismo nombre, se encuentra en el barrio pequinés de Chongwen, al sur de la ciudad y a tan sólo tres kilómetros de la famosa plaza Tian’anmen. Su construcción comenzó durante el reinado Yongle (1403-1424), finalizó en el año 1420 y cubre una extensión de 273 hectáreas rodeadas por un gran muro de seis metros de altura y cuatro entradas según los puntos cardinales.

El templo era el lugar donde los emperadores —considerados hijos directos del Cielo— de las dinastías Ming y Qing (1368-1911) veneraban al Cielo, rezaban para obtener una buena cosecha, buscaban la iluminación divina y pedían el perdón por los pecados de la gente corriente. Solían acudir a este lugar dos veces al año, el decimoquinto día del primer mes del calendario lunar chino y durante el solsticio de invierno, procedente de la Ciudad Prohibida y acompañados por un majestuoso séquito.

En un primer lugar, tanto el Cielo como la Tierra fueron venerados en este lugar, hasta que en 1530 se construyó el Templo de la Tierra en el norte de la ciudad, completando la ideología con el Templo de la Luna, en el oeste, y el Templo del Sol, en el este. En la década de los años 1970, el templo sufrió una restauración profunda y sus pinturas, viejas y descoloridas, fueron recuperadas y actualizadas, dándole un aspecto limpio y renovado que ha vuelto a recuperar para la celebración de las Olimpiadas de Beijing 2008.

Los antiguos arquitectos chinos diseñaron el Templo del Cielo de Beijing de tal manera que te hace sentir cercano al cielo gracias a un complejo sistema de estructuras donde el color, el sonido y las figuras geométricas del círculo y el cuadrado se complementan con los jardines que los rodean de un modo único, místico, misterioso y mágico. Esta disposición tan peculiar es todavía hoy estudio de expertos en numerología, necromancia y superstición, además de ingenieros y carpinteros fascinados por los edificios levantados sin usar ni un solo clavo.

La arquitectura del complejo está inspirada en dos conceptos filosóficos chinos: lo “celestial” y lo “terrenal”. Durante la época imperial, los chinos creían que el cielo era redondo, mientras que la tierra era cuadrada, por eso los templos y altares circulares se asientan sobre bases cuadradas, mientras que el parque entero tiene la forma de un semicírculo —al norte— situado sobre un cuadrado —al sur—.

El palacio cuadrado utilizado para el ayuno y situado al oeste del parque asemeja a la Ciudad Prohibida en una escala menor. Los templos circulares Qiniandian —Sala de las Plegarias para las Buenas Cosechas— y Huanqiu —Altar Circular— se creían que estaban directamente conectados con el Cielo.

En China, la tradición de realizar sacrificios al Cielo tiene una historia de más de cinco mil años. Debido al desconocimiento científico en la antigüedad, la gente pensaba que todas las fuerzas de la naturaleza estaban dominadas por el Cielo, por lo que sólo él, y mediante el uso de sacrificios, podía ayudarles. Con el tiempo, el emperador fue el único ser capaz de dialogar abiertamente con el Cielo y, por tanto, el único con la capacidad tal para realizar los sacrificios.

En la antigüedad se construyeron en toda China docenas de templos dedicados al Cielo, aunque sólo el Templo del Cielo de Beijing, considerado suelo sagrado, permanece aún en pie. Desde su terminación en 1420, un total de 22 emperadores realizaron 654 sacrificios al Cielo en este lugar. En 1912, la República de China (1912-1949) abolió todo tipo de sacrificios, confiscó el templo y abrió sus puertas al público en 1919. Llegir més

El llop de Zhongshan

Zhao jianzi, un alt funcionari, va organitzar una gran cacera a la muntanya. En albirar a un llop, va llançar el seu carro en la seva persecució.

Ara bé, el mestre Dongguo, vell lletrat conegut pel seu bon cor, venia en camí per obrir una escola a Zhongshan, i es va extraviar en aquella mateixa muntanya. En camí des de l’alba, seguia a peu a l’ase coix que carregava el seu sac ple de llibres. Tot d’una va veure arribar al llop que fugia aterrit i que li va dir:

–Bon mestre, no està vostè sempre disposat a ajudar ? Em pot amagar en el seu sac i em salvarà la vida! Si em treu d’aquest mal pas, jo li quedaré eternament agraït.

El mestre Dongguo va treure els seus llibres del sac i va ajudar al llop a ficar-se en ell. Quan Zhao jianzi va arribar i no va trobar l’animal, va tornar sobre els seus passos.

En notar el llop que el caçador estava prou lluny, va cridar a través del sac.

— Bon mestre, traieu-me d’aquí!

Tot just va estar en llibertat, el llop va començar a cridar:

— Mestre, vostè em va salvar fa una estona, quan els homes del Regne de Yu em perseguien i jo li ho agraeixo molt, però ara, gairebé estic morint-me de gana. Si la seva vida pot salvar la meva, no la sacrificaria vostè per mi?

De cop i volta es va abalançar amb el musell obert i les urpes fora sobre el mestre Dongguo. Aquest, trastornat, s’estava defensant el millor que podia, quan de sobte va veure a un ancià que avançava a recolzant-se en un bastó. Precipitant-se cap el nouvingut, el mestre Dongguo es va agenollar davant seu i li va dir plorant:

— Pare, una paraula de la seva boca pot salvar la meva vida!

L’ancià va voler saber de què es tractava.

— Aquest llop era perseguit per caçadors i em va demanar que el socorregués, li vaig salvar la vida i ara vol devorar-me. Li prego que intercedeixi en el meu favor i que li expliqui el seu error.

El llop va dir:

— Fa una estona, quan li vaig demanar auxili, ell em va amarrar les potes i em va ficar en el seu sac, posant damunt meu seus llibres; aixafat sota tot aquest pes amb prou feines podia respirar. Després, quan va arribar el caçador, va parlar llarga estona amb ell; el mestre Dongguo desitjava que jo morís asfixiat dins el sac, d’aquesta manera hauria tret profit de la meva pell. Un traïdor semblant no es mereix que el devorin?

-No m’ho crec pas! -va contestar l’ancià–. Torna a ficar-te al sac llop, perquè jo vegi amb els meus propis ulls si estaves tan incòmode com dius!

El llop va acceptar amb alegria i es va ficar de nou dins el sac.

— Té vostè un punyal? -va preguntar l’ancià a cau d’orella del mestre.

— Sí-va contestar mostrant l’objecte esmentat.

Immediatament l’ancià li va fer senyals perquè ho clavés al sac. El mestre Dongguo estranyat va exclamar:

— Però li vaig a fer mal!

L’ancià es va posar a riure:

— Vostè vacil·la a matar una bèstia ferotge que acaba de demostrar-li tanta ingratitud? Vostè és bo, mestre, però, també és molt ximple!

Llavors el va ajudar al mestre Dongguo a degollar al llop, i deixant al cadàver a la vora de la senda, els dos homes van seguir el seu camí.

Ara, el senyor Dongguo i el llop de Zhongshan s’han convertit en referents a l’imaginari llegendari de l’idioma xinès. El senyor Dongguo es refereix a les persones que no fan una distinció entre el que és just i el que és erroni, mentre que el llop de Zhongshan es refereix a les persones desagraïdes.

I aquestes festes regala “Contes de la Ruta de la Seda”

 

“Contes de la Ruta de la Seda” (Nova Casa Editorial, 78 pàg) és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 

Un recull  de 15 contes escrits seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

 

Les seves pàgines ens portaran a conèixer històries sobre quatre dracs xinesos o sobre fils vermells, a descobrir llegendes com la del sumalak o la dels fills del gran khan de Khivà, a aprendre de la saviesa dels lames budistes o de la ingenuïtat d’algunes àvies tibetanes…

 

Així que el podeu comprar en aquest enllaç o a les principals llibreries com Altaïr, Casa del Llibre, Guia, Horitzons, Muntanya de Llibres, FNAC, Ulyssus, Fiord, Patagònia, Quera o Corte Inglés.

 

I si voleu saber una mica més podeu llegir la ressenya literària dels Contes de la Ruta de la Seda que ha fet Mariló Sanz, a la que vull agrair les seves paraules…

 

El regal

Un insensat va escoltar que el Buda predicava que hem de retornar bé per mal. Enfadat va anar cap al Buda i el va insultar. El Buda va guardar silenci.

Quan l’altre va acabar d’insultar-lo, li va preguntar:

– “Fill meu, què fas quan algú arriba a casa teva i t’ofereix un regal?”.

Malgrat no entendre el motiu de la pregunta, li va contestar que l’acceptava.

Buda li torna a preguntar:

– “Si un home rebutgés un regal, de qui seria el regal?”.

L’altre va respondre.

– “De qui va voler oferir-lo”.

– “Fill meu”, va replicar el Buda, “m’has insultat, però jo rebutjo el teu insult i aquest queda amb tu. No serà per ventura una desventura per tu?”.

L’insensat es va allunyar avergonyit, però va tornar per a refugiar-se en el Buda.

La pastanaga: conte tradicional xinès

dscn9780Fa una temporada vaig tenir la sort de parlar virtualment amb la fantàstica il·lustradora Laia Domènech també una enamorada dels contes i de les tradicions. I ara voldria felicitar-la i fer extensiva la felicitació a l’editorial milrazones per editar La pastanaga: conte tradicional xinès, un deliciós àlbum il·lustrat en català fruit de l’adaptació que la Laia Domènech ha fet d’aquest conte que també va viatjar per aquest blog.

Us deixo amb la ressenya que va fer la Llibreria Al·lots del mateix:

“El relat és una llegenda circular que ens situa en un bosc llunyà que mai ha estat trepitjat pels humans on un conill troba una pastanaga gegant. Com que ell no té gana de menjar-se-la, decideix que fer-ne amb ella per ajudar a d’altres companys del bosc en situacions més apurades que les d’ell. I com tots ja sabem, la generositat és un grau i tot allò que dónes sense esperar res a canvi, se’t retorna en escreix de mil i una maneres.

muchaszanahoriasLa Laia Domènech, ve del món del disseny i, fruit del seu pas pel cicle d’Il·lustració de l’Escola de la Llotja, va presentar al Premi Eva Toldrà d’Il·lustració 2014 convocat per l’Escola D’Art i Disseny Superior d’Olot (Girona) el que era el seu projecte de fi de curs: La pastanaga.

Si bé la història és senzilla i el ritme concatenat el marquen els mateixos pensaments de generositat que uns animals tenen vers els altres, és una delícia compartir un àlbum com aquest, ja sigui en la intimitat com llegint-lo en veu alta i gaudint de les il·lustracions que omplen les pàgines.
Els colors són continguts, excepte el taronja de la pastanaga, principal protagonista d’aquest relat. Els diferents animals van apareixent i l’art de la Laia aconsegueix que la mirada quedi centrada en algun punt concret (la pastanaga, els habitants del bosc, etc.) però després convida a passejar pels diferents paisatges que ella recrea, ja siguin més oberts o més concrets, depenent de l’animal que apareix en el conte.

Un àlbum ben editat que va directe al cor fruit de la delicadesa, la senzillesa i l’elegància”.

Us convido a gaudir…

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Conferència: Viatjant per la Ruta de la Seda

Eduard-Balsebre22

 

Avui us volia convidar a una nova xerrada en el marc de la Mostra de Turisme Juvenil que té lloc durant aquests dies a la ciutat de Barcelona.

El proper dilluns 18 d’abril a les 19h tindré el plaer de donar una xerrada sobre la Ruta de la Seda en el Punt d’Informació Juvenil de Sants-Montjuïc (c. Muntades, 5, a la Casa del Mig del Parc de l’Espanya Industrial)

Vull compartir la meva passió per les ciutats mil·lenàries de la Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions. Parlarem de Kashgar, de Samarcanda, de Karimabad, de Xi’an i d’altres indrets fascinants d’aquesta llegendària ruta. US HI ESPEREM !!!

+ informació

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

L’aiguader i els dos atuells

hinduflowers

Diu aquesta història que una vegada va viure en un poble de la Índia una aiguader. El seu ofici, tal com deveu saber, suposar o imaginar, era anar cada dia a la font a cercar aigua amb els seus dos atuells (dos recipients fets de fang) penjats a les puntes d’un pal que duia sobre les seves espatlles.

Un dels atuells però, all llarg dels anys, s’havia anat esquerdant i fent malbé, de tal manera que part de l’aigua es perdia pel camí. L’altre atuell, en canvi, era perfecte i mantenia intacte el seu contingut. I és clar, això passava cada dia.

L’atuell sense esquerdes estava molt cofoi i orgullós dels seus èxits ja que veia que era perfecte per la finalitat de dur l’aigua amunt i avall. L’altre atuell, però, se n’adonava i s’avergonyia de les seves esquerdes: és clar, per culpa seva l’aiguader perdia part de la càrrega d’aigua pel camí. I és per això que l’atuell esquerdat un dia va dir a l’aiguader:

– Estic trist i avergonyit i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només aconsegueixes la meitat del valor que hauries de
rebre pel teu treball. L’aiguader, però, de forma sorprenent li va contestar:

– Demà, quan tornem a casa, vull que miris enrere en el camí. L’atuell esquerdat no entenia com era que l’aiguader no estava enfadat i en
canvi li havia respòs de forma tan misteriosa. L’endemà al matí, en el camí de tornada cap a casa, l’atuell esquerdat va fer tal com l’aiguader li havia dit.

Quina sorpresa! Quan va mirar enrera va veure que una llarga filera de flors de tots colors s’estenia al llarg del camí, però només per la seva banda! És clar! Les flors havien nascut i crescut gràcies a l’aigua que, cada dia, regalimava per les seves esquerdes! L’altra banda del camí era, en canvi, seca, polsegosa i sense ni un bri d’herba.

L’aiguader li va dir llavors :

– T’has adonat que les flors només creixen en la teva banda del camí ? Vaig voler aprofitar les teves esquerdes i vaig sembrar llavors de flors.

Cada dia les has regades i de tant en tant, jo he pogut collir-les. Si no fossis exactament com ets, amb la teva imperfecció i les teves esquerdes, no
hagués estat possible crear aquesta bellesa…

Aquest conte també forma part de la tradició oral d’altres zones d’Àsia com la Xina, Japó o el sudest asiàtic.

I si voleu llegir aquest i altres contes de l’Índia:

Previous Older Entries

%d bloggers like this: