El gall del mandarí

Chinese Drawings - Court and Society cUn mandarí xinès, molt amant dels galls, tenia un gran desig de tenir al seu despatx un quadre d’un gall que fos bonic.

– Qui el podria pintar?

– Senyor, li va dir un dels seus consellers, aquí al mandarinat hi ha un pintor excel·lent que, sens dubte, faria un bell quadre.

El mandarí el va fer cridar i li va encarregar la pintura: aplica’t, doncs vull veure el quadre del gall al meu despatx, que m’animarà molt. Tractaré de complaure’l, va dir el pintor.

Però van passar mesos i el mandarí no en sabia res del seu desitjat quadre, cap notícia del pintor.

Impacient i enfadat, el mandarí va anar a veure al pintor.

– Com pot ser, li va dir, que, en cinc mesos, no m’hagis encara pintat el gall, així aténs el teu mandarí?

– Esperi una mica, li va respondre el pintor. I, en una tela que tenia en el cavallet, en un quart d’hora, va pintar un gall bellíssim, com mai no se n’havia vist cap.

Gall preciós, meravellós, va dir el mandarí, però no puc aprovar que m’hagis fet esperar tant per una cosa que has trigat a fer uns minuts.

Llavors, el pintor el va portar a una habitació del costat, que estava plena de galls pintats, per tot: el terra, el sostre, les parets. Eren els galls que havia hagut de pintar l’artista per adquirir l’habilitat per ser capaç de fer el quadre en quinze minuts.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

L’aprenent de lladre

L'aprenent de lladre

El Mestre Wu-tsu Fa-yen deia que si  la gent em pregunta a què s’assembla el Zen li diria que és com aprendre l’art de robar. El fill d’un lladre va veure envellir al seu pare i va pensar: “Si és incapaç de continuar amb la seva professió, qui sinó jo guanyarà el pa en aquesta casa? He d’aprendre l’ofici”. Li va dir al seu pare, i aquest hi va estar d’acord.

Una nit el pare va dur al fill a una casa gran, va forçar la porta, va entrar a la casa, i obrint un gran bagul li va dir al fill que hi entrés per triar alguns vestits. Tan aviat el fill es va introduir en el bagul, va fer caure la tapa i va tancar el pany amb clau. Llavors el pare va sortir al pati, i fent molt de soroll pegant cops a la porta va despertar a tota la família, al mateix temps que ell desapareixia silenciosament.

Els habitants de la casa molt esverats van encendre espelmes i van comprovar que els lladres ja havien marxat. Mentrestant, el fill que continuava tancat dins del bagul, estava d’allò més dolgut per la crueltat del seu pare. Estava molt ferit. Però amb aquestes que va tenir una bona idea. Va fer un soroll que va sonar semblat al xiscle d’una rata. La família va manar a la serventa que agafés una espelma i obrís el bagul. Tan bon punt va notar que obrien la tapa, el presoner va sortir com un llamp, va apagar el llum i va fugir. Els habitants de la casa van córrer darrera d’ell.

El noi va passar al costat d’un pou, va agafar una pedra ben gran i la va llençar dins del pou. Els seus perseguidors que van sentir el soroll de l’aigua es van congregar al voltant del pou segurs que allà al fons hi havia el lladre ofegant-se. Mentrestant, aquest havia aconseguit tornar a casa el seu pare, i es queixava del tracte que havia rebut i que per poc no s’hi deixa la pell.

El pare li va dir: “No t’ofenguis, fill meu. Digues-me només com has aconseguit escapar”. Quan el fill li va narrar totes les seves aventures, el pare va observar: “Fill meu, ja ho tens, ja has après aquest art! ”

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses.  I fa referència a les ensenyances de Wu-tsu Fa-yen (aprox. 1024-1104, en japonès: Goso Hoén) mestre xinès de l’escola Zen Rinzai.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

La fàbrica d’or

llegenda2

Fa molt de temps vivia en una aldea pròxima del riu Mekong un home anomenat Nai Hi Ha. Amava l’or més que a qualsevol altra cosa en el món. Nai Hi Ha tenia una esposa i fills, però gastava tot el seu temps en aconseguir el secret per fabricar l’or. Ben aviat va acabar de gastar el seus diners en experimentar com obtindre’l, fins al punt que no va ser capaç de mantenir la seva família.

L’esposa de Nai Hi Ha no suportà més la situació i va anar a lamentar-se al seu pare. Aquest va fer cridar a Nai Hi Ha i amb veu suau, gentilment, li va dir:

-Estimat Nai Hi Ha, fins avui jo no sabia que tu et dedicaves a les arts màgiques. Com saps, també des defa  moltíssim temps m’interessa el mateix. Vull confiar-te el meu secret: he aconseguit finalment com obtindre or.

Tot excitat i ple de curiositat Nai Hi Ha li va pregar al seu sogre que li revelés aquell secret meravellós, que era l’únic fi de la seva vida.

– És clar! – exclamà l’ancià  – Però em falta una cosa, i sóc massa vell per anar-la a buscar. Si tu volguessis ajudar-me…

– Oi tant que t’ajudarè! -Va assegurar Nai Hi Ha que ja se sentia l’amo de la fàbrica d’or. – digues que he de fer.
– Bé! Jo estic disposat a desvelar-te el secret amb el pacte de que col·laboris amb mi. El que necessitem són tres quilos d’aquella pelussa que creix sota les fulles dels plataners. Atenció: les pelusses que agafis d’aquelles fulles han de ser dels arbres de plàtans que tu mateix hagis plantat i cultivat en els teus camps. Quan hagis arreplegat prou pelussa, porta-me-la i junts farem l’or.

llegenda
Nai Hi Ha va quedar tan feliç que va córrer a casa seva i de seguida va anar a la seva dona a explicar-li el pacte estipulat amb el sogre. Al dia seguent, la família estava compromesa a plantar arbres de plàtans.Amb el temps les plantes van créixer, i amb molta atenció Nai Hi Ha treia de cada fulla la lleugera pelussa. Estava tan concentrat en el projecte que ni s’adonava que l’esposa i els fills arreplegaven els plàtans i cada dia els portaven a vendre al mercat de l’aldea.

Després de 3 anys d’intens treball, Nai Hi Ha havia arreplegat poc més de mig quilo de pelussa: un treball fatigós, més, ell no tenia un altre pensament sinó res més que el de l’or que un dia, amb el pare de la seva dona hauria fabricat.

Finalment, després de 10 anys, Nai Hi Ha havia aconseguit arreplegar 3 quilos de la blanca pelussa que li havia demanat el sogre. La va posar en un cistella i es la va portar a l’ancià.

– Bé! Veig que has seguit, al peu de la lletra, les instruccions i que has treballat amb compromís extraordinari – el va lloar el sogre.

llegenda1

– Ara no queda més que una cosa que fer, obre si us plau  la porta d’allà al fons.

Nai Hi Ha es va precipitar cap a la porta i va quedar paralitzat a la vista del munt de trossos d’or que hi havia arrenglerats sobre la taula. Al voltant de la taula, estaven asseguts l’esposa i els fills de Nai Hi Ha.

– Aquest or és el que hem guanyat venent els nostres bons plàtans en aquests 10 anys- va dir amablement l’esposa de Nai Hi Ha.

– Nai Hi Ha, ja ets un home ric de veritat – el va felicitar amb rostre satisfet el sogre – ara torna a casa i continua amb la teva dona i els teus fills cultivant aquests plàtans. En tots aquests anys has après a transformar els plàtans en or!.


Aquesta llegenda xinesa ha estat trobada a Contes a la voreta del bloc… I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

El fil vermell

r

Explica una vella llegenda xinesa  que l’Avi de la Lluna, Yuè Xià Lǎo, lliga un fil vermell al canell de cada infant que neix, un fil que està lligat a molts altres fils, que al seu torn subjecten els canells de totes les persones amb les que aquest nen està destinat a trobar-se.

Cada nit, tant aviat com es fa fosc, Yuè Xià Lǎo surt  des de la lluna, que és la seva llar,  buscant  aquelles persones que estan destinades a romandre juntes, i, quan les troba, amb un somriure d’orella a orella uneix els seus canells amb el fil vermell. A mesura que el nadó creix, els fils es van escurçant, acostant cada vegada més a aquelles persones que estan destinades a reunir-se, independentment del moment de les seves vides en què les persones s’hagin de conèixer.

Dues persones connectades pel fil vermell estan destinades a ser amants, sense importar temps, lloc o circumstàncies. Els poders d’aquesta corda màgica són tant extraordinaris que ja es pot estirar o contreure el fil que mai es podrà trencar.

D’aquesta llegenda sobre el destí també es poden trobar altres versions al Japó i a la mateixa Xina on encara és una creença ben arrelada… I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

La sospita

xina33
Un home va perdre la seva destral, ràpidament va sospitar del fill del seu veí. Va espiar la seva manera de caminar, exactament com caminen els lladres. Va observar l’expressió del jove, com la dels lladres. Va tenir en compte la seva manera de parlar, igual que la que tenen els lladres. Tots els gestos i accions denunciaven al noi com a culpable del furt de la destral.

Però més tard, l’home va trobar la seva destral. I després quan va tornar a creuar-se amb el fill del seu veí, tots els gestos i accions del vailet semblaven molt diferents als d’un lladre.

Aquest conte xinès l’he trobat al bloc TresxTres. I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

Els dos monjos i la dona

zen

Dos monjos zen anaven creuant un riu. Es van trobar amb una dona molt jove i bella que també el volia creuar, però tenia por de caure i fer-se mal o ofegar-se. Així que un dels dos monjos es va oferir a pujar-la a les espatlles i la va portar fins a l’altra riba.

L’altre monjo estava furiós. No va dir res però bullia per dins. Això estava prohibit. Un monjo budista no havia de tocar una dona i aquest monjo no només l’havia tocat, sinó que l’havia portat sobre les espatlles.

Després del fet, els dos monjos van caminar diverses hores fins que van arribar al monestir, mentre entraven, el monjo que estava irritat es va tornar cap a l’altre i li va dir:

– Hauré de dir-ho al mestre. Hauré d’informar sobre això !!!  Està prohibit !!!!

– De què estàs parlant? Què està prohibit? – Li va respondre l’altre.

– T’has oblidat? Vas portar a aquella dona tant bonica a sobre les espatlles – Va dir l’altre monjo amb una veu encara més encesa.

El monjo que havia ajudat a la dona va esclatar a riure i després va dir:

-Sí, jo la vaig portar, però la vaig deixar al riu molts metres enrere. Però veig que tu encara l’estàs carregant…

I podeu llegir més contes i llegendes Zen

 

Per què cridem quan ens enfadem?

Un mestre preguntà als seus deixebles que com era que la gent cridava quan s’enfadava.  Després de rumiar-s’ho una estona, un d’ells digué:

– Les persones cridem quan ens enfadem perquè perdem els nervis.

El mestre digué que com era possible cridar a algú que es trobava tan a prop teu?  ¿No seria més encertat parlar-li amb una veu més baixeta?

 Insisteixo: Per què cridem a algú quan estem enfadats?

Cap resposta de les que digueren els seus deixebles convenceren al mestre que, finalment, es decidí parlar:

– Quan dues persones estan irades, tenen els cors molt allunyats i és per poder cobrir aquesta llarga distància que han de cridar, és la manera que tenen de poder-se escoltar.  Quan més enfadades estiguin, més fort hauran de cridar.

Després el mestre tornà a preguntar:

–  Què passa quan dues persones s’enamoren?   Que es parlen amb suavitat, sense crits perquè els seus cors es troben molt a prop i la distància entre ells és molt minsa.

Quan més enamorats estan enlloc de parlar, xiuxiuegen i es miren, res més.  Això és el que passa quan ens trobem a prop de les persones estimades.
Per acabà digué:

– Quan discutiu no deixeu que els vostres cors s’allunyin, no digueu paraules que us puguin distanciar més i arribarà un dia en que la distància serà tan gran que ja no sabrà tornar-hi.

Aquest conte zen l’he trobat a l’interessant bloc ebrenc Rondalles de la vora del foc, i podeu llegir més contes zen en aquest enllaç

El savi i la tassa de te

Un home jove va anar a visitar a un vell savi amb la finalitat que l’instruís. L’ancià el va rebre, invitant-lo a una tassa de te. Mentrestant, el nouvingut no parava de parlar inconscientment sobre els seus molts coneixements.

El savi va agafar la tetera i va començar a abocar el te sobre la tassa del seu convidat, de tal manera que el fumejant líquid es va vessar. No obstant això, el vell va seguir servint te.

– Què fa vostè -va dir el jove-, no s’adona que la tassa vessa i està caient el te a terra?

L’ancià va somriure amb picardia i va dir:

-Il·lustro aquesta situació. Tu, de la mateixa manera que la tassa, estàs ja ple de les teves pròpies opinions, prejudicis i creences. De què serviria que jo intentés ensenyar-te alguna cosa si abans no et buides?

Aquest conte es pot trobar tant a la vora de les costes mediterrànies com en el cor de l’imperi persa o a l’extrem orient. És un clar exemple d’aquells contes orientals que ja creuen totes les fronteres i formen part de les tradicions col·lectives de moltes societats i pobles d’Àsia separats per milers de quilòmetres.

I si voleu llegir aquest i altres contes de

Un conte zen

Un home que passejava per un camp es va trobar amb un tigre.

Va donar mitja volta i va fugir amb el tigre trepitjant-li els talons. A l’arribar a un precipici, es va agafar a l’arrel d’una vella parra i va quedar penjant sobre l’abisme. El tigre el flairava des de dalt.

Estremit, l’home va mirar cap al fons del precipici: allà baix un altre tigre esperava àvid la seva caiguda per devorar-lo. Només el sostenia la parra.

Dos ratolins van començar llavors a rosegar l’arrel…

Aleshores aquell home va descobrir prop seu una maduixa silvestre d’un aspecte immillorable. Aferrant-se a la parra amb una mà, va poder atènyer la maduixa amb l’altra. Què deliciosa que estava!

Aquest conte i sis més que us convido a llegir els he trobat a CETR. Bona lectura !!

L’origen del país de les muntanyes i el regne de les neus

Fa molt, molt de temps hi havia un mar immens que cobria tot el planeta. Només un petit tros de terra estava fora de l’abast del mar i era allí on tots els animals vivien, agrupats en ramats. Aquests paratges eren molt bonics i estaven plens de vegetació, amb plantes i arbres de tot tipus. Els animals vivien en pau en aquestes terres.

Però un dia, del fons del mar, en va sortir un drac enorme. La seva imatge era aterridora: tenia el cos ple d’escates i era de color blanc com la neu. A més, tenia cinc caps, que no parava de moure mirant a tort i a dret. La força del monstre era colossal i cada cop que es movia provocava grans onades al mar i vents huracanats. Quan aquests arribaven a terra ferma, devastaven tot el que se’ls posava davant, destrossant els prats i boscos on vivien els animals.

Espantats, els animals van fugir cap a l’est a la recerca de terres més tranquil·les. Van buscar altres regions on poguessin viure, però no n’hi havia més i van haver de tornar cap a l’oest. Tenien l’esperança que, mentre estaven buscant, el drac s’hagués calmat, però quan van arribar, van veure que les ones eren encara més grans que abans i que el vent gairebé no els deixava estar dempeus.

Ja no sabien què fer i estaven perdent les esperances, quan, enmig del cel, es van formar cinc núvols de molts colors. Anaven canviant de forma sense parar, ara seguint els forts vents, ara en direcció contrària. Per fi, els cinc núvols van formar cinc remolins, que es van concentrar transformant-se en cinc fades benèfiques. Es deien Fushou, Quiyan, Shenhui, Guanyong i Shiren.

Les fades van plantar cara al drac i van aconseguir immobilitzar-lo a la platja. Just quan el van capturar, el mar es va tranquil·litzar i el vent va parar de bufar. Tots els éssers vius es van agenollar davant les fades per a agrair-los la seva ajuda i un portaveu es va dirigir a elles:

– Oh, fades, ens heu salvat del monstre amb el vostre immens poder. Us ho agraïm molt. Per favor, seguiu vetllant per la nostra seguretat a partir d’ara.

Les fades van accedir a aquesta petició i van decidir, a més, fer-los un regal. Van ordenar al mar que es retirés i van fer aparèixer a Orient una frondosa selva. A Occident van aparèixer camps molt fèrtils, que acabaven al Sud amb uns preciosos jardins plens de flors multicolors. Al Nord, hi havia estepes fins on arribava la vista.

Per complir amb la promesa que els havien fet, i vetllar pels éssers vius del planeta, les cinc fades es van convertir en els cinc cims més alts de l’Himalaia, que en tibetà significa “Terra de Gel i Neu”. La fada Fushou, es va encarregar del manteniment de l’alegria i la longevitat; la fada Shenhui de vetllar per les terres llaurades; la fada Gaunyong, va esdevenir la responsable de la prosperitat i riqueses de la terra i la fada Shiren de protegir l’activitat ramadera.

Finalment, la fada Quiyan, encarregada de la saviesa de tot el que viu, es va transformar en el cim més alt de tots, que aquí coneixem com a Everest i que els nadius anomenen el Cim “de la Deessa”.

Aquest conte trobat a la secció de contes infantils de Casa Àsia ens fa conèixer l’origen de l’Everest segons la tradició tibetana.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Tibet:

Previous Older Entries Next Newer Entries

%d bloggers like this: