El regal

Un insensat va escoltar que el Buda predicava que hem de retornar bé per mal. Enfadat va anar cap al Buda i el va insultar. El Buda va guardar silenci.

Quan l’altre va acabar d’insultar-lo, li va preguntar:

– “Fill meu, què fas quan algú arriba a casa teva i t’ofereix un regal?”.

Malgrat no entendre el motiu de la pregunta, li va contestar que l’acceptava.

Buda li torna a preguntar:

– “Si un home rebutgés un regal, de qui seria el regal?”.

L’altre va respondre.

– “De qui va voler oferir-lo”.

– “Fill meu”, va replicar el Buda, “m’has insultat, però jo rebutjo el teu insult i aquest queda amb tu. No serà per ventura una desventura per tu?”.

L’insensat es va allunyar avergonyit, però va tornar per a refugiar-se en el Buda.

50 frases de viatge i alguna més…

Centenars, milers, de dones i homes han creuat deserts, mars i muntanyes a la recerca del desconegut…

Ara, la secció de frases viatgeres ha superat les 50 reflexions i volia convidar-vos a descobrir algunes d’elles ben inspiradores de grans viatgers/es com Ella Maillart, Mark Twain, Anaïs Nin, Isaac Asimov, Rosita Forbes, José Antonio Labordeta, Amin Maalouf, Aurora Bertrana, Ryszard Kapuscinski, Li Bai, Annemarie Schwarzenbach, Eduardo Galeano, Maya Angelou, Ernest Hemingway o Moslih Eddin Saadi. En aquest enllaç les teniu…

 

frase1

I per Sant Jordi, signatura de “Contes de la Ruta de la Seda”

contes de la ruta de la sedaI aquest dissabte 23 d’abril del 2016 em podeu trobar signant el llibre Contes de la Ruta de la Seda” al stand de Nova Casa Editorial que es trobarà a Passeig de Sant Joan 31 (entre Casp i Ausiàs March, Metro: Tetuan i Arc de Triomf) de les 17h. a les 18h.

Aquest llibre és una selecció ben personal d’aquelles tradicions, contes i llegendes que he conegut durant els anys de viatges per Àsia. Contes que han fet durant segles les delícies d’adults i infants i desperten l’interès per l’espiritualitat, la transcendència, l’aventura i el desconegut.

 Un recull fet seguint els ensenyaments mil·lenaris dels mestres sufís que ens aconsellen: “quan hagis de triar un camí, tria el camí del cor”. I així, des del cor, encisat pels descobriments que amaguen els camins de l’Àsia, he volgut mostrar la bellesa i les tradicions mil·lenàries del Tibet, la Xina i l’Àsia Central.

FELIÇ SANT JORDI !!!

Contes de la Ruta de la Seda

Portada

Doncs si, una petit somni es fa realitat per aquestes festes !!!

Ja fa temps que em feia molt il·lusió poder publicar un recull dels meravellosos contes que arriben des de la llunyana Àsia, i finalment, gràcies a Nova Casa Editorial, aquestes mil·lenàries llegendes i tradicions arriben en paper…

Així que tinc el plaer de convidar-vos a una nova activitat de Coneguem el Món, la conferencia “La ruta de la seda, contes i llegendes” que tindrà lloc el proper divendres 18 de desembre a les 19h. a Can Fabra (c. Segre, 24-32 – Sant Andreu).

Un viatge per la mil·lenària Ruta de la Seda, descobrint deserts i muntanyes, somriures i mirades, llegendes i tradicions, de la meva mà i ben acompanyat per bons amics i grans viatgers com Germán Aguilar i Victor Molero. A més aprofitarem l’acte per presentar aquest llibre de “Contes de la Ruta de la Seda” i aquesta presentació l’acompanyarem d’algunes sorpreses… així que us hi espero !!!

La concentració

Concentració

Després de guanyar diversos concursos de Kyūdō (tir a l’arc), el jove i jactanciós campió va reptar a un mestre Zen que era reconegut per la seva destresa com arquer.

El jove va demostrar una notable tècnica quan va fer impactar la fletxa a l’ull d’un llunyà búfal en el primer intent, i després va partir aquesta fletxa amb el segon tir.

– Ja està, li va dir al vell, a veure si pots igualar això!.

Immutable, el mestre no va desenfundar el seu arc, però va convidar al jove arquer que el seguís cap a la muntanya.

Curiós sobre les intencions del vell, el campió el va seguir cap a dalt de la muntanya fins que van arribar a un profund abisme travessat per un fràgil i tremolós tronc.

Aturat amb calma al mig del inestable i certament perillós pont, el vell va triar com a blanc un llunyà arbre, va desenfundar el seu arc, i va disparar un tir net i directe.

– Ara és el teu torn, va dir mentre es parava graciosament a terra ferma.

Contemplant amb terror l’abisme aparentment sense fons, el jove no va poder obligar-se a pujar al tronc, i menys a fer el tir.

– Tens molta habilitat amb l’arc, va dir el mestre, però tens poca habilitat amb la ment que et fa errar el tir.

Aquest conte zen l’he trobat en el bloc “Waw, tinc un blog“. I si voleu podeu llegir més contes zen o contes i llegendes del Japó.

L’aprenent de lladre

L'aprenent de lladre

El Mestre Wu-tsu Fa-yen deia que si  la gent em pregunta a què s’assembla el Zen li diria que és com aprendre l’art de robar. El fill d’un lladre va veure envellir al seu pare i va pensar: “Si és incapaç de continuar amb la seva professió, qui sinó jo guanyarà el pa en aquesta casa? He d’aprendre l’ofici”. Li va dir al seu pare, i aquest hi va estar d’acord.

Una nit el pare va dur al fill a una casa gran, va forçar la porta, va entrar a la casa, i obrint un gran bagul li va dir al fill que hi entrés per triar alguns vestits. Tan aviat el fill es va introduir en el bagul, va fer caure la tapa i va tancar el pany amb clau. Llavors el pare va sortir al pati, i fent molt de soroll pegant cops a la porta va despertar a tota la família, al mateix temps que ell desapareixia silenciosament.

Els habitants de la casa molt esverats van encendre espelmes i van comprovar que els lladres ja havien marxat. Mentrestant, el fill que continuava tancat dins del bagul, estava d’allò més dolgut per la crueltat del seu pare. Estava molt ferit. Però amb aquestes que va tenir una bona idea. Va fer un soroll que va sonar semblat al xiscle d’una rata. La família va manar a la serventa que agafés una espelma i obrís el bagul. Tan bon punt va notar que obrien la tapa, el presoner va sortir com un llamp, va apagar el llum i va fugir. Els habitants de la casa van córrer darrera d’ell.

El noi va passar al costat d’un pou, va agafar una pedra ben gran i la va llençar dins del pou. Els seus perseguidors que van sentir el soroll de l’aigua es van congregar al voltant del pou segurs que allà al fons hi havia el lladre ofegant-se. Mentrestant, aquest havia aconseguit tornar a casa el seu pare, i es queixava del tracte que havia rebut i que per poc no s’hi deixa la pell.

El pare li va dir: “No t’ofenguis, fill meu. Digues-me només com has aconseguit escapar”. Quan el fill li va narrar totes les seves aventures, el pare va observar: “Fill meu, ja ho tens, ja has après aquest art! ”

Aquest conte l’he trobat a la web del CETR, un centre laic al servei de l’estudi i el cultiu de la qualitat humana que des d’aquesta perspectiva aborden l’apropament a les tradicions religioses.  I fa referència a les ensenyances de Wu-tsu Fa-yen (aprox. 1024-1104, en japonès: Goso Hoén) mestre xinès de l’escola Zen Rinzai.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

Els dos monjos i la dona

zen

Dos monjos zen anaven creuant un riu. Es van trobar amb una dona molt jove i bella que també el volia creuar, però tenia por de caure i fer-se mal o ofegar-se. Així que un dels dos monjos es va oferir a pujar-la a les espatlles i la va portar fins a l’altra riba.

L’altre monjo estava furiós. No va dir res però bullia per dins. Això estava prohibit. Un monjo budista no havia de tocar una dona i aquest monjo no només l’havia tocat, sinó que l’havia portat sobre les espatlles.

Després del fet, els dos monjos van caminar diverses hores fins que van arribar al monestir, mentre entraven, el monjo que estava irritat es va tornar cap a l’altre i li va dir:

– Hauré de dir-ho al mestre. Hauré d’informar sobre això !!!  Està prohibit !!!!

– De què estàs parlant? Què està prohibit? – Li va respondre l’altre.

– T’has oblidat? Vas portar a aquella dona tant bonica a sobre les espatlles – Va dir l’altre monjo amb una veu encara més encesa.

El monjo que havia ajudat a la dona va esclatar a riure i després va dir:

-Sí, jo la vaig portar, però la vaig deixar al riu molts metres enrere. Però veig que tu encara l’estàs carregant…

I podeu llegir més contes i llegendes Zen

 

Per què cridem quan ens enfadem?

Un mestre preguntà als seus deixebles que com era que la gent cridava quan s’enfadava.  Després de rumiar-s’ho una estona, un d’ells digué:

– Les persones cridem quan ens enfadem perquè perdem els nervis.

El mestre digué que com era possible cridar a algú que es trobava tan a prop teu?  ¿No seria més encertat parlar-li amb una veu més baixeta?

 Insisteixo: Per què cridem a algú quan estem enfadats?

Cap resposta de les que digueren els seus deixebles convenceren al mestre que, finalment, es decidí parlar:

– Quan dues persones estan irades, tenen els cors molt allunyats i és per poder cobrir aquesta llarga distància que han de cridar, és la manera que tenen de poder-se escoltar.  Quan més enfadades estiguin, més fort hauran de cridar.

Després el mestre tornà a preguntar:

–  Què passa quan dues persones s’enamoren?   Que es parlen amb suavitat, sense crits perquè els seus cors es troben molt a prop i la distància entre ells és molt minsa.

Quan més enamorats estan enlloc de parlar, xiuxiuegen i es miren, res més.  Això és el que passa quan ens trobem a prop de les persones estimades.
Per acabà digué:

– Quan discutiu no deixeu que els vostres cors s’allunyin, no digueu paraules que us puguin distanciar més i arribarà un dia en que la distància serà tan gran que ja no sabrà tornar-hi.

Aquest conte zen l’he trobat a l’interessant bloc ebrenc Rondalles de la vora del foc, i podeu llegir més contes zen en aquest enllaç

El mirall màgic

Iriku havia estimat molt el seu pare. Ara l’ancià ja havia anat a reunir-se amb els seus avantpassats.

Sovint, tot teixint una panera de bambú, Iriku pensava: “Si la meva esposa no hagués sentit tanta aversió pel meu honorable pare, l’home hauria estat més feliç a les seves velleses. Jo no hauria vacil·lat a manifestar-li el meu afecte i el meu respecte filial. Hauríem tingut llargues i dolces converses. Ell m’hauria parlat de les persones i les coses del passat…”. I li agafava una gran tristesa.

Un dia de mercat, Iriku el cisteller va vendre totes les paneres més de pressa que de costum. Una mica desenfeinat, passejava entre les parades quan es fixà en un mercader xinès que sovint oferia objectes rars:

-Acosta’t, Iriku –féu el mercader-. Aquí tinc una cosa extraordinària.

I amb aires de misteri, va treure d’un cofre un objecte rodó i pla cobert amb una tela de seda. El posà entre les mans d’Iriku, i amb preocupació, va fer lliscar la tela. Iriku inclinà el cap damunt una superfície polida i brillant, i a dins hi reconegué la imatge del seu pare, tal com havia estat de jove. Emocionat, exclamà:

-Aquest objecte és màgic!.

-Sí –digué el mercader-. D’això en diuen un mirall, i té un gran valor!.

Però la febre ja s’havia apoderat d’Iriku:

-Te n’ofereixo tot el que tinc –va dir-. Vull aquest “mirall màgic” i emportar-me a casa la imatge del meu estimat pare.

Després d’un llarg regateig, Iriku lliurà al mercader el producte de totes les seves vendes d’aquell matí. Així que arribà a casa, Iriku pujà al graner i amagà la imatge del seu pare dins d’un cofre.

Els dies següents, desapareixia, pujava al graner i treia el “mirall màgic” del cofre; passava llargues estones contemplant la imatge venerada i era feliç.

La seva dona no trigà a adonar-se del seu estrany comportament. Una tarda, quan Iriku deixà a mig fer una panera, el seguí. Va veure que pujava al graner, forfollava dins d’un cofre, en treia un objecte desconegut i el contemplava llarga estona amb una expressió misteriosa de plaer.

Després embolcallà curosament l’objecte amb un tros de tela i l’endreçà amb amorosa delicadesa. Intrigada, esperà que Iriku se n’anés, obrí el cofre, hi trobà l’objecte, enretirà la tela de seda, mirà i hi va veure: “una dona!”.  Furiosa, baixà del graner i increpà el seu marit:

-De manera que m’enganyes anant a contemplar una dona deu cops al dia al graner!.

-Que no! –féu Iriku-. No te n’he volgut parlar perquè tu no apreciaves gaire el meu pare, però és la seva imatge el que hi vaig a contemplar, i això calma el meu cor.

-Miserable mentider! –vociferà la dona-. Jo he vist el que he vist! És una dona, el que has amagat al graner!.

La disputa s’agreujava, ja era infernal, quan es presentà a la porta una monja mendicant. El matrimoni va voler que els fes d’àrbitre. La monja pujà al graner i tornà:

-És una monja! –va dir.

I si voleu llegir aquest i altres contes del Japó:

Un conte zen

Un home que passejava per un camp es va trobar amb un tigre.

Va donar mitja volta i va fugir amb el tigre trepitjant-li els talons. A l’arribar a un precipici, es va agafar a l’arrel d’una vella parra i va quedar penjant sobre l’abisme. El tigre el flairava des de dalt.

Estremit, l’home va mirar cap al fons del precipici: allà baix un altre tigre esperava àvid la seva caiguda per devorar-lo. Només el sostenia la parra.

Dos ratolins van començar llavors a rosegar l’arrel…

Aleshores aquell home va descobrir prop seu una maduixa silvestre d’un aspecte immillorable. Aferrant-se a la parra amb una mà, va poder atènyer la maduixa amb l’altra. Què deliciosa que estava!

Aquest conte i sis més que us convido a llegir els he trobat a CETR. Bona lectura !!

Previous Older Entries

%d bloggers like this: