El gall del mandarí

Un mandarí xinès, molt amant dels galls, tenia un gran desig de tenir al seu despatx un quadre d’un gall que fos bonic.

– Qui el podria pintar?

– Senyor, li va dir un dels seus consellers, aquí al mandarinat hi ha un pintor excel·lent que, sens dubte, faria un bell quadre.

El mandarí el va fer cridar i li va encarregar la pintura: aplica’t, doncs vull veure el quadre del gall al meu despatx, que m’animarà molt. Tractaré de complaure’l, va dir el pintor.

Però van passar mesos i el mandarí no en sabia res del seu desitjat quadre, cap notícia del pintor.

Impacient i enfadat, el mandarí va anar a veure al pintor.

– Com pot ser, li va dir, que, en cinc mesos, no m’hagis encara pintat el gall, així aténs el teu mandarí?

– Esperi una mica, li va respondre el pintor. I, en una tela que tenia en el cavallet, en un quart d’hora, va pintar un gall bellíssim, com mai no se n’havia vist cap.

Gall preciós, meravellós, va dir el mandarí, però no puc aprovar que m’hagis fet esperar tant per una cosa que has trigat a fer uns minuts.

Llavors, el pintor el va portar a una habitació del costat, que estava plena de galls pintats, per tot: el terra, el sostre, les parets. Eren els galls que havia hagut de pintar l’artista per adquirir l’habilitat per ser capaç de fer el quadre en quinze minuts.

I si voleu llegir més contes de la Xina podeu visitar:

La llegenda dels vuit sols (Laos)

Fa molt i molt de temps, la terra estava il·luminada per vuit sols. La llum radiant enlluernava els homes i la immensa calor assecava la terra

Un dia els homes van decidir que vuit sols eren molts per il·luminar la terra i que amb un només un n’hi hauria prou.

– Anem a caçar set, els farem por i s’apagaran! – van pactar els homes

Van anar a buscar el millor arquer, aquell que millor punteria tenia. En disparar les seves fletxes els sols s’espantarien i s’apagarien. L’arquer va apuntar un sol i va disparar una fletxa. El sol es va apagar. Va disparar una segona i un altre sol es va apagar. I així va ser fins arribar a la setena fletxa, que va fer que s’apagués el setè sol però també el vuitè i últim astre.

Aleshores la foscor va regnar sobre la terra, que es va tornar freda i ombrívola i els homes desgraciats. Necessitaven la llum del sol per viure.

Hem de fer tornar l’últim sol – se lamentaven las dones

– Té por de nosaltres – van respondre els homes

– En aquest cas- van contestar les dones – demanarem als animals que ens ajudin a fer tornar el sol.

Van fer venir a una vaca, que va mugir i mugir però el sol no sortia. Van cridar aleshores un tigre, que va estar rugint molta estona. Els homes i les dones tremolaven de por i segurament el sol també va tenir por perquè no va aparèixer

Van fer sortir un mussol, que va ulular tota la nit, però el sol no va aparèixer. En canvi, si que va aparèixer una lluna blanca enmig del cel, que va il·luminar la terra amb la seva llum blanca. Però la lluna no donava calor.

Aleshores, van cridar un gall, que es va posar a cantar molt fort, tant com va poder. La seva cresta es va enrogir, però va seguir cantant i cantant amb totes les seves forces. Aleshores, molt tímidament, una llum groga i càlida va aparèixer sobre la terra. Era un sol que despuntava sobre la línia de l’horitzó. Poc a poc, mentre el gall seguia cantant, el sol es va anar alçant al cel i va il·luminar les cares de tots aquells que l’esperaven.

I des d’aquell moment, cada matí el gall crida el sol perquè s’il·lumini la terra.

Aquest conte i d’altres es poden trobar a la secció de Contes Infantils de Casa Àsia