Shashmaqam, música i poesia a l’Àsia Central

Article d’Alexander Djumaev, musicòleg i historiador de Taixkent (Uzbekistan), president del Grup d’Estudis sobre Maqam del Consell Internacional de Música Tradicional publicat a Voices on Central Asia que ens porta a conèixer una de les tradicions musicals més pròpies de l’Uzbekistan i el Tadjikistan.

Shashmaqam és un gènere musical d’Àsia Central típic de Tadjikistan i Uzbekistan. Una música refinada, amb lletres derivades dels poemes sufis. Malgrat aquesta estreta relació amb les idees sufis i amb una percepció global del gènere com a forma d’assolir el diví, la història de Shashmaqam (del persa / del Tadjik per a “sis maneres o tons”) s’entrellaça amb la història política d’Àsia Central, Així el desenvolupament de l’art maqam sovint depenia dels desitjos de les elits i no és casualitat que continuï avui plenament actiu gràcies al suport de l’Estat, l’entusiasme dels músics tradicionals i la teorització de dedicats musicòlegs.

Els orígens de Shashmaqam

El Shashmaqam és un fenomen complex. Avui, el Shashmaqam significa dues coses diferents. Per una banda, a l’Uzbekistan, el Shashmaqam nacional es va formar al segle XX des de la confluència del Shashmaqam de Bukhara  i les tradicions maqam de les zones de la vall de Ferghana i de Tashkent, donant com a resultat allò que es coneix popularment com  Shashmaqam uzbek. També es va produir un procés idèntic a Tadjikistan, que va conduir a la formació d’un  Shashmaqam tadjik, que malgrat el seu vincle genètic amb el Shashmaqam de Bukhara és sens dubte un fenomen artístic i musical diferent.

El Shashmaqam  de Bukhara és la forma principal de la música clàssica a Àsia Central i es va formar al llarg de diversos segles dins de les antigues tradicions musicals de Bukhara. Bukhara és el lloc de naixement del Shashmaqam, el seu “hàbitat” natural i la seva àrea de cultiu. El Shashmaqam va absorbir les vives tradicions de la ciutat multiètnica i el seu estil de cultura musical. Dit això, no s’ha de limitar aquest Shashmaqam a Bukhara. La formació del Shashmaqam va ser influenciada per la tradició maqamat (plural de maqam) d’Iran, Kashgar, Afganistan, Índia del nord i d’altres parts del món islàmic. El Shashmaqam de Bukhara és una branca del model general de civilització musulmana de maqamat. Reuneix totes les tradicions musulmanes i locals de Bukhara.

Llegir més (en anglès)

Una ginecóloga contra la prueba de los dos dedos

Article de Patricia Peyró, corresponsal a L’Haya del diari El País, sobre la injustícia i la tortura que sofreixen milions de dones a causa del masclisme de tradicions i costums a l’Afganistan: Una ginecóloga contra la prueba de los dos dedos.

Tamana Asey asesora a abogados, fiscales, médicos y familias en Afganistán sobre la injusticia e inutilidad del test de la virginidad, que aún se practica en 20 países y que muchas mujeres definen como “tortura”.

Desnudarte de cintura para abajo frente a un montón de desconocidos, que te hurguen en la entrepierna y con solo tres palabras decidan tu destino. En Afganistán muchas mujeres siguen teniendo que pasar por la humillante prueba de la virginidad. En muchos casos cuando aún son niñas. En una sala atestada de médicos, enfermeras y matronas, varios doctores analizan la forma y el tamaño de su himen y en base a la morfología, los profesionales dictaminarán si ha mantenido relaciones sexuales o no. Unos minutos eternos en los que ellos dan su opinión y debaten frente a una muchacha medio desnuda. Si deciden que no, la chica está condenada al ostracismo, el rechazo de su esposo o futuro marido, el estigma social e incluso la cárcel, si es sospechosa de adulterio.

La ginecóloga y obstetra Tamana Asey (Kabul, 1992) fue testigo de algunas de estas pruebas hasta que se hartó. “He visto a un médico decir: ‘Nunca he visto esta forma, así que no puede ser virgen’. Ella lloraba desconsolada mientras la madre gritaba nerviosa que cómo era posible, que ni siquiera había dejado a su hija salir de casa para ir a la escuela”. Asey combate con ciencia esta práctica, que se sigue permitiendo en muchas zonas de Afganistán y en otros países.

“Primero realizamos un estudio que demostró que el 90% de los casos analizados de mujeres en la cárcel lo estaban por un delito de honor relacionado con esta prueba, y después elaboramos una guía práctica sobre por qué es inválida médicamente”. Con estas armas, asesora a abogados, jueces, fiscales, líderes de la comunidad, familias y activistas para conseguir erradicar esta especie de prueba del pañuelo de una vez por todas.

Hace solo unos meses se logró que estas pruebas solo estén permitidas legalmente con una orden judicial, pero la realidad es que en muchas zonas rurales se sigue realizando sin ella. Afganistán sigue siendo uno de los países con la tasa de matrimonio infantil más altas, el 35% de las niñas se casan antes de los 18 años, según los últimos datos de Unicef y casi una décima parte de las adolescentes afganas (de 15 a 19 años) dan a luz cada año como consecuencia del matrimonio prematuro y la falta de acceso a información y servicios de salud reproductiva.

Asey pertenece a la asociación Physicians for Human Rights (Médicos por los Derechos Humanos), una agrupación mundial de profesionales sanitarios fundada en Boston en 1986, y a la Organización de Ciencias Forenses de su país. “Nuestro objetivo es que esta práctica, que no tiene ninguna base científica, legal ni humanitaria, desaparezca”, asevera la especialista que ha participado en el encuentro de jóvenes líderes mundiales One Young World, celebrado en La Haya (Holanda) a mediados de octubre.


La OMS ya exigió el fin de esta práctica hace cuatro años y el pasado 17 de octubre varias agencias de la ONU (Mujeres, de nuevo la OMS y la de Derechos Humanos) reclamaron la prohibición de estos exámenes por completo. Según un comunicado hecho público en el último Congreso Mundial de Ginecología y Obstetricia celebrado en Río de Janeiro: “Dado que estos procedimientos son innecesarios y potencialmente dañinos, no es ético que los médicos u otros profesionales de salud los realicen. Nunca debe llevarse a cabo”. Las agencias de la ONU han constatado que esta práctica se sigue realizando en 20 países.

Normalmente es el esposo o la suegra los que solicitan la prueba, especialmente si la chica no sangra en la noche de bodas

“Hay una segunda parte, si durante el matrimonio el esposo la acusa de adulterio, los médicos comprobarán si en su vagina hay semen o no. No realizan pruebas genéticas al semen para comprobar si es del marido o no, basta con que él sostenga que no es suyo para condenarla”, explica la ginecóloga. Una mujer se enfrenta a entre cinco y 15 años de prisión por crímenes de honor. “Normalmente, es el esposo o la suegra los que solicitan la prueba, especialmente si la chica no sangra en la noche de bodas. A veces, la madre de la niña la lleva antes de la boda al ginecólogo para comprobar que todo esté bien”, apunta.

En 2017, dos investigadores de la universidad de Minessota y de la OMS publicaron el mayor estudio hasta la fecha sobre la utilidad de esta prueba, también conocida como “la de los dos dedos”. Esta fue su conclusión: “A pesar de la falta de evidencia de utilidad médica y los daños potenciales, los profesionales de la salud en múltiples entornos continúan practicando pruebas de virginidad, incluso al evaluar la agresión sexual. Los especialistas deben estar mejor informados y deben actualizarse para reflejar el conocimiento médico actual. Los países deberían revisar sus políticas y avanzar hacia una prohibición de las pruebas de virginidad”.

35 médicos forenses independientes provenientes de 18 países firmaron una declaración inédita en 2015 en la que afirmaron que estos exámenes “son intrínsecamente discriminatorios y, en casi todos los casos, cuando se realizan por la fuerza, dan como resultado un dolor y sufrimiento físico y mental significativo, lo que constituye un trato cruel, inhumano y degradante y una tortura”.

Cualquier activista sabe a lo que se enfrenta por luchar por los derechos humanos en Afganistán: “Cualquier ambiente inseguro es una amenaza para un activista, nosotros tratamos un tema especialmente delicado, así que claro que sentimos miedo, pero seguiremos con ello”.

Els secrets en la fabricació del feltre kirguís

Article de Marion Biremon, editora de Novastan a Bishkek, publicat al juliol del 2018.

El feltre és una part essencial de la tradició de les famílies kirguises: compon roba, terra i tot el conjunt de les iurtes. Aïllant i resistent, ha permès que els nòmades es protegeixin de les dures temporades de muntanya des de fa anys. Avui, segueix sent important en el patrimoni de Kirguizistan i inspira la moda contemporània.

L’artesania es va perdent, però a la localitat de Kochkor, al centre de Kirguizistan, el feltre fa viure a centenars de dones. Entre ells, Fàtima i la seva germana Lila, que es van fer càrrec de l’associació fundada per les seves àvies a l’era soviètica. Avui, l’associació reuneix a més de 300 dones de la regió al voltant del feltre i tot el que es pot fer: iurtes, catifes, barrets, sabatilles, armilles i records.

“Moltes dones grans tenen pocs recursos, així que durant la temporada turística intentem treure diners de la venda d’articles i demostracions de feltre per ajudar-les durant l’hivern”, diu Lila. a Novastan. Ha viscut a França amb el seu marit durant uns deu anys, però torna a Kirguizistan cada estiu per ajudar a l’associació.

“Abans, totes les dones kirguís van saber fer una chydrak (catifa tradicional kirguís). Va ser part de la dot que els pares de la núvia havien de donar ja que cap noia es podia casar si no portava una chydrak “, diu. La chydrak era garantia de la felicitat de la nova parella. Cada color té un significat: el blau representa el cel, el vermell la llarga vida i el verd l’herba i la naturalesa. Els motius són els heretats de les tribus kirguís: el yurt, la família, el Marco Polo o el Principi.

El treball amb el feltre és molt llarg i exigent: es triga gairebé un any perquè una sola dona (i no professional) acabi el seu dit amb la chydrak. Les dones kirguís sovint fan catifes en grups, especialment aquelles de la iurta que són simplement massa grans i pesades per a una persona.

En detall, el feltre està fet de llana d’ovella. Primer s’ha d’alleugerir i netejar tallant i copejant, s’afluixa després en una estora de palla, que també és difícil de fabricar a Kirguizistan, ja que és necessari anar lluny a les muntanyes per arrencar aquestes llargues tiges. Cada capa de llana s’ha de col·locar una sobre l’altra. Es necessiten com a mínim dues per obtenir una catifa i sis per a una iurta.

Una vegada que la base està preparada, es decora amb llana fina i acolorida. Les dones kirguís només usen tints naturals, com per exemple les cebes que donen un color ataronjat. Tot seguit es lliga a la catifa de palla, s’aboca aigua bullint i s’aplana ballant-hi  a sobre durant diverses hores. Abans de desenrotllar la catifa i veure el resultat, és habitual oferir una cançó tradicional. La catifa finalment es renta amb sabó i es retira per després assecar-la durant diversos dies al sol.

Un cop tenim una capa, acabar la catifa encara requereix més temps ja que s’han de cosir diverses capes de feltre junts per acabar de tenir la chydrak. Per promocionar-lo, Kirguizistan organitza anualment un festival de chydrak des de fa cinc anys al poble d’Atashash, al centre del país.

El desafiament

Un dia un pagès de gran edat va anar a veure Déu i li va dir:

-Mira, tu ets Déu i vas crear el món, però hi ha una cosa que tinc que dir-te: No ets un camperol i desconeixes el més bàsic de l’agricultura. Tens alguna cosa que aprendre.

-Què pots aconsellar-me? -va dir Déu.

La resposta del granger va ser la següent:

-Dóna’m un any per fer les coses com jo triï i vegem quins resultats obtinc. T’asseguro que la pobresa no existirà més.

Déu li va concedir aquest any al vell camperol. Aquest, naturalment, va demanar el millor i res més que el millor: ni tempestes, ni ventades, ni res que posés en perill el gra. Quan volia sol, havia sol; quan volia pluja, plovia tant com fes falta. Aquest any tot va ser perfecte, molt còmode, molt fàcil, i ell molt feliç. En tots els anys que el vell portava treballant el camp, mai havia vist al blat créixer tan alt.

Tant va créixer que el granger va anar a veure Déu i li va dir:

-Mira! Aquesta vegada tindrem tant gra que si la gent no treballa en deu anys, tot i així tindrem menjar suficient.

Però quan es van recollir els grans, va resultar que estaven buits. El granger no ho comprenia i va haver de preguntar a Déu:

-Què va passar, quin error hi va haver?

-Com no hi va haver desafiament, no hi va haver conflicte, ni fricció, com tu vas fugir de tot el dolent, el blat es va tornar impotent. Una mica de lluita és imprescindible. Les tempestes, els trons, els llamps, són necessaris, perquè sacsegen l’ànima dins del blat.

Cómo comportarse en el interior de una yurta mongol

Avui un interessantíssim article de Miguel Peyró, doctor en Filologia, especialista en Antropologia Lingüística dels pobles mongols i autor de diverses publicacions acadèmiques sobre el mongol i les llengües altaiques d’Àsia Central. En Miguel és un pou de coneixements que transmet amb passió: “Como comportarse en el interior de una yurta mongol“, publicat en el seu bloc “Cultura de Mongolia“:

La yurta mongol se llama ger y posee ciertas características técnicas y simbólicas que la diferencian de las tiendas de otros pueblos nómadas de Eurasia. Interactuar con sus miembros se rige por determinados códigos sociales de “cortesía” que se exponen a continuación.

Llegada y entrada a la ger

Al llegar ante una ger la manera de anunciarnos es decir en voz alta:

Nokhoi khor!
[noχojχor]

Que significa en castellano: “¡Sujetad al perro!”. Es un equivalente a llamar a la puerta. Golpear con los nudillos en la puerta de madera de una ger sería extremadamente maleducado. Tradicionalmente los mongoles siempre tenían perros para proteger sus viviendas y el ganado. Hoy no es tan frecuente, pero la expresión se sigue utilizando como forma de hacer saber que un visitante ha llegado.

Cuando los miembros de la ger salgan a recibirnos, debemos saludar diciéndoles:

Sain baina uu?
[sajmbajnu]

Traducible por “buenos días” (literalmente: “¿estás bien?”) A lo que ellos responderán:

Sain, sain baina uu?
[sajn sajmbajnu]

“Buenos días” (literalmente: “bien ¿estás bien?”). El comportamiento no verbal que acompañará a estas expresiones dependerá del género. Entre hombres, los anfitriones tenderán la mano o abrazarán efusivamente al recién llegado. Al dar la mano, uno debe previamente quitarse cualquier guante. Entre mujeres, las anfitrionas tenderán la mano a la visitante o, más frecuentemente, sólo se intercambiarán saludos verbales. Entre hombres y mujeres no habrá contacto físico al saludarse.

Ante un grupo de personas, hemos de saludar primero a la persona de mayor edad y luego al resto.

Al entrar en la ger puede que haya una cortina o cobertura de fieltro tapando la puerta. Debe apartarse usando la mano derecha.

No se debe pisar el umbral de la puerta, ni quedarse parado en él. Las razones que se dan para ello son variadas, desde que puede suponer un oscurecimiento del sol para el próximo invierno hasta que es simbólicamente como pisar el cuello de la familia que vive en la ger.

Debemos entrar en la ger con el pie derecho y dirigirnos a la parte izquierda de la misma.

No es necesario que nos quitemos los zapatos al entrar en una ger (pero sí al entrar en un piso de la ciudad, especialmente en Ulan Bator). Pero debemos quitarnos cualquier abrigo o guantes.

Hemos de dejar fuera de la ger cualquier objeto que pueda considerarse un arma.

Comportamiento dentro de la ger

La ger mongol tiene la puerta orientada al sur.

En el centro de la ger hay dos columnas o pilares (bagana) que sostienen la estructura del techo. No debemos apoyarnos o pasar entre ellos. Mejor incluso si evitamos tocarlos.

El desplazamiento dentro de la ger debe seguir la dirección de las agujas del reloj, que es la dirección que marca el sol a través del círculo de luz que deja en el suelo el hueco central del techo (toono). Si queremos acceder a la parte más interior (la dirección norte), debemos hacerlo siempre por la zona izquierda (oeste) de la ger.

No debemos tomar fotos del interior de la ger, salvo que seamos invitados expresamente a hacerlo. Tampoco debemos tocar cosas sin permiso de sus moradores. Especialmente nunca tenemos que tocar los objetos e imágenes del altar (shüügee), que está situado al norte.

Al sentarnos debemos en lo posible no mostrar las plantas de los pies o las suelas de los zapatos a las otras personas. Así que no es educado sentarse con las piernas estiradas o cruzadas, ni mucho menos colocar los pies sobre algún mueble. Si no nos invitan a sentarnos sobre algún banco o taburete, deberemos hacerlo en el suelo con las piernas cruzadas, o sentarnos sobre nuestros talones.

No hemos de tocar las cabezas ni los sombreros de los demás, incluidos los niños. Tampoco agarrarlos por los hombros. Todo ello les quitaría su buena suerte. Tampoco debemos tocar el respaldo de la silla en la que alguien esté sentado.

No tenemos que dejar nuestras gorras o sombreros en el suelo, ni dejarlos boca arriba en ningún lugar. Los sombreros no se intercambian, y si por alguna razón debe hacerse, los mongoles escupen ligeramente dentro antes de ponérselos, para evitar que los malos espíritus de las otras personas que puedan estar alojados en esos sombreros pasen a ellos.

Si al andar por la ger tocamos con nuestros pies o pisamos inadvertidamente a otra persona, debemos inmediatamente darle la mano. Lo mismo sucede en general en cualquier otro lugar, en el exterior de la vivienda o en las calles de las ciudades.

Las personas mayores son siempre las que merecen más respeto. Hay que evitar cruzar por delante de ellas. Si se entabla conversación con ellas, lo primero que debemos hacer es preguntarles por su salud.

En la parte norte de la ger está el pequeño altar familiar (shüügee). Nunca tenemos que darle la espalda, excepto al marcharnos, porque supondría una grave falta de respeto a los anfitriones. Tampoco debemos, bajo ninguna circunstancia, orientar los pies hacia ese lugar. Por ejemplo, si dormimos dentro de la ger, debemos acostarnos de forma que tengamos la cabeza en la dirección del altar y los pies hacia la puerta.

Llegir més

El coixí meravellós

Cert dia un ancià sacerdot es va aturar en una posada situada a un costat de la carretera. Una vegada en ella va estendre la seva estoreta i es va asseure posant al seu costat les alforges que portava.

Poc després va arribar també a la posada un noi jove del veïnatge. Era pagès i portava un vestit curt, no una túnica, com els sacerdots o els homes lliurats a l’estudi. Va seure a curta distància del sacerdot i als pocs instants estaven els dos xerrant i rient alegrement.

De tant en tant el jove dirigia una mirada al seu pobre vestit i, per fi, donant un sospir, va exclamar:

-Mireu com de miserable sóc!

-No obstant – va contestar el sacerdot -, em sembla que ets un noi sa i ben alimentat. Per què, enmig de la nostra agradable xerrada, et queixes de ser un pobre miserable?

-Com ja podeu imaginar-vos – va contestar el noi -, a la meva vida no puc trobar molts plaers, ja que treballo cada dia des que surt el sol fins que s’ha fet de nit. En canvi, m’agradaria ser un gran general i guanyar batalles, o bé un home ric, menjar i beure magníficament, escoltar bona música o, potser, ser un gran home en la cort i ajudar el nostre sobirà, sense oblidar, naturalment, a la meva família que així gaudiria de prosperitat. A qualsevol d’aquestes coses dic jo viure digna i agradablement. Vull progressar en el món, però aquí no sóc més que un pobre pagès. I, si la meva vida no us sembla miserable, ja em direu quin concepte us mereix.

Res li va contestar el sacerdot i la conversa va cessar entre tots dos. Després el jove va començar a sentir son i, en tant que l’hostaler preparava un plat de farinetes de mill, el sacerdot va prendre un coixí que portava en els seus alforges i li va dir al jove:

-Recolza el cap en aquest coixí i veuràs satisfets tots els teus desitjos.

Aquella coixí era de porcellana, rodona com un tub i oberta per cadascun dels seus dos extrems. Així que el jove va haver apropat el seu cap a ella, va començar a somiar: una de les obertures li va semblar tan gran i brillant per la seva part inferior, que es va ficar per allà, i en breu, es va veure a casa.

Va transcórrer algun temps i el jove es va casar amb una bella donzella. No va trigar a guanyar cada dia més diners, de manera que podia donar-se el plaer de portar bells vestits i de passar llargues hores estudiant. A l’any següent es va examinar i el van nomenar magistrat.

Dos o tres anys més tard i sempre progressant en la seva carrera, va aconseguir el càrrec de primer ministre del Rei. Durant molt de temps el monarca va dipositar en ell tota la seva confiança, però un dia nefast es va veure en una situació desagradable, ja que el van acusar de traïció, el van jutjar i va ser condemnat a mort. En companyia d’altres diversos criminals fou portat al lloc fixat per a l’execució. Allà li van fer agenollar-se i el botxí es va acostar a ell per donar-li mort.

Tot d’una, aterrit pel cop mortal que esperava, va obrir els ulls i, amb gran sorpresa per la seva banda, es va trobar a l’hostal. El sacerdot estava al seu costat, amb el cap recolzat a l’alforja, i l’hostaler encara estava remenant les farinetes de la cocció que encara no havia acabat.

El jove va guardar silenci, va menjar sense pronunciar una paraula i després es va posar dret, va fer una reverència al sacerdot i li va dir:

-Us dono moltes gràcies per la lliçó que m’heu donat. Ara ja sé el que significa ser un gran home.

I dit això, es va acomiadar i, satisfet, va tornar al seu treball, que ja no li semblava tan miserable com abans.

 

Conte popular coreà trobat a la web “Narrativa breve” i recomanat per Miguel Díez R.

13 llocs a visitar al Tadjikistan

A la publicació francesa Novastan sempre podem trobar interessants articles sobre les cinc exrepuúbliques soviètiques d’Àsia Central. Entre ells avui volíem presentar-vos “13 llocs a visitar al Tadjikistan” Aquest és un article en forma d’una convocatòria llançada pel mitjà de comunicació Àsia Plus entre els seus seguidors. “Molts tadjiks, nascuts a Tadjikistan i havent viscut allí tota la seva vida, mai no han estat en els llocs més interessants i bells del país. Per tant, és hora d’anar!”. Tot i la seva reticència a tractar qüestions purament turístiques, Novastan ha traduït aquest article a causa del seu origen tadjik. Entre les destinacions més populars: Nurak, Fan Mountains, Iskanderkoul, Muminabad, Khovaling, Guliston i molts més … horitzons de la ruta. A continuació teniu un extracte de l’article, si el voleu llegir sencer el podeu trobar en francès a Novastan.

1. Nurak

Segons l’opinió turística, hi ha almenys tres llocs a la ciutat de Nourek que mereixen una atenció especial: la presa hidràulica, el complex “Okno” (“finestra”, en rus) de les forces espacials de la Federació Russa , i la casa de vacances (dacha) del president de Tadjikistan, Emomalii Rahmon. També és possible descansar en l’únic complex aquàtic “Aquaclub”, on, oblidant la proximitat amb la ciutat, el visitant serà retirat del món i immers en un lloc meravellós: un gegantí estany de 98 quilòmetres quadrats, registrat a el Guinness Book of Records. Fins i tot és impossible accedir-hi sense passar per una ruta aquàtica.

2. Fortalesa d’Hissor

La fortalesa d’Hissor al Tadjikistan occidental és un dels llocs històrics més coneguts d’Àsia Central, construït fa uns 3.000 anys. Les portes principals de la fortalesa estan en forma d’arc i van ser construïdes al segle XVI per l’emir de Bukharà. Aquest lloc té un immens valor etnogràfic, i s’hi organitzen visites escolars i universitàries.

3. Les muntanyes Fan i el llac Iskanderkul

Aquest lloc no només atreu els estrangers, sinó també als turistes locals. Hi ha bells llacs, glaceres, rius temperats. El recurs turístic Iskanderkul es troba a 160 quilòmetres de la ciutat de Duixanbe, capital del país, al costat del pintoresc llac del mateix nom. L’accés al llac Alexander, l’antic sobrenom del llac en homenatge a Alexandre el Gran, que hauria passat per aquí en el seu viatge cap a l’Índia, és per carretera, a través dels cims de la cadena Hissor, un cop superat el coll de l’Anzob (2.200 metres sobre el nivell del mar).

4. Les muntanyes Pamir

Aquest paradís turístic inclou gairebé totes les formes de turisme possibles: els cercadors d’emocions correran als cims de les muntanyes i els rius tumultuosos, els amants de la natura estaran més interessats pels paisatges de les regions de Darvas, Vanj, la ciutat i al voltant de Khorog, el llac Sarez.

5. El Mar del Tadjikistan i el Sanatori Bahoriston

Aquest sanatori es troba a la vora del llac artificial de Kaikkum, a 25 quilòmetres de Khodjent, al nord del país. Històricament, la Vall del Riu Sidardi ha estat famosa pel seu entorn natural únic. A això s’afegeixen les impressionants estadístiques del llac artificial de Kaikkum: 55 quilòmetres de longitud, 20 quilòmetres d’ample, 25 metres de profunditat màxima, 4.2 quilòmetres cúbics d’aigua.

llegir més

I aquest Sant Jordi regala llibres de la Ruta de la Seda

Aquest Sant Jordi 2018 és ideal per regalar llibres de viatges sobre la Ruta de la Seda, oi?  us faig tres propostes:

Experiències de viatge, Contes de la Ruta de la seda i 10 rutes per Taixkent.Descobrint la mil·lenària ciutat de la Ruta de la Seda i la capital del nou Uzbekistan

 

i us convido a visitar la pàgina de recomanacions literàries de Viatge a l’Orient i també la pàgina dedicada als meus llibres més estimats on trobareu desenes de llibres que de ben segur us podem agradar

BONS VIATGES I FELIÇ #SANTJORDI2018 !!!

La tortuga xerraire

Un sobirà de l’Índia molt estimat del seu poble, tenia un defecte enorme: era molt xerraire.

El seu Gran Visir, home de gran saviesa i discreció, estava enormement preocupat pel defecte del Rajà. Un dia, mentre passejava pels jardins del palau, va parlar així:

– Voleu que us expliqui una història, Majestat?

– Parla -va replicar el sobirà, que per rara casualitat aquell dia no tenia moltes ganes de xerrar.

– Fa molts anys -va començar el Visir – vivia una tortuga en un llac de l’Himalaia. Dos ànecs silvestres que havien baixat a aquell llac per descansar una mica es van fer amics de la tortuga i li van dir:

“- Amiga tortuga: el lloc on nosaltres vivim, el Llac Bell, ben amunt de l’Himalaia, és meravellós, per què no ens acompanyes allà?

“- Però com podré arribar-hi? -va preguntar la tortuga.- Jo no puc volar.

“- Et portarem nosaltres -van replicar els ànecs. Però has de conservar la boca tancada i no parlar ni una sola vegada.

“- Oh, això és molt senzill!

“- Perfectament, agafa’t amb la boca a aquest pal, i nosaltres sostindrem els extrems.

“I dient això, els dos ànecs, amb el bec, van agafar ben fort el pal i del seu centre es va penjar la tortuga.

“Van volar ben alts els dos ànecs, i de sobte, uns pagesos que els van veure van exclamar:

“- Dos ànecs porten una tortuga penjada d’un pal!

“En sentir això la tortuga no va poder contenir-se i va anar a replicar:

“- Si els meus amics han escollit aquest sistema de transport, què us importa a vosaltres, miserables esclaus?

“Tot just havia començat a pronunciar aquestes paraules, que va perdre la presa que feia al pal, i va caure i va caure, fins arribar a terra, on va quedar completament destrossada.

“En veritat us dic, Majestat, que aquells que no saben contenir la llengua, per molt grans que siguin les seves qualitats, acaben tots com la tortuga del conte.”

El Rajà no va contestar res i va continuar el seu passeig pels jardins; però, des d’aquell dia va parlar molt menys i tot va ser millor en el regne.

El Templo del Cielo de Beijing, experiencia religiosa

A la revista de l’Instituto Confucio es va publicar un interessant article de César Rancés sobre el Temple del cel de Beijing que avui us volia compartir:

El Templo del Cielo de Beijing es uno de los lugares más enigmáticos y mágicos que existen en toda China. Su visita nos lleva por un viaje donde la numerología, los símbolos y los sonidos misteriosos continúan fascinando a propios y extraños. Los emperadores chinos, rodeados de su séquito, acudían a este lugar a ponerse en contacto directo con el Cielo y a pedir por una buena cosecha, idea de riqueza, grandiosidad y poder.

El Templo del Cielo de Beijing, Tiāntán o 天坛 en idioma chino, máximo representante de la arquitectura de la dinastía Ming (1368-1644), es uno de los grandes símbolos y centros turísticos de la capital china. Considerado por algunos artistas como el único lugar de China donde se puede hablar directamente al Cielo, el templo fue musa de multitud de obras literarias y de miles de piezas artísticas.

El templo, ubicado en el interior del parque del mismo nombre, se encuentra en el barrio pequinés de Chongwen, al sur de la ciudad y a tan sólo tres kilómetros de la famosa plaza Tian’anmen. Su construcción comenzó durante el reinado Yongle (1403-1424), finalizó en el año 1420 y cubre una extensión de 273 hectáreas rodeadas por un gran muro de seis metros de altura y cuatro entradas según los puntos cardinales.

El templo era el lugar donde los emperadores —considerados hijos directos del Cielo— de las dinastías Ming y Qing (1368-1911) veneraban al Cielo, rezaban para obtener una buena cosecha, buscaban la iluminación divina y pedían el perdón por los pecados de la gente corriente. Solían acudir a este lugar dos veces al año, el decimoquinto día del primer mes del calendario lunar chino y durante el solsticio de invierno, procedente de la Ciudad Prohibida y acompañados por un majestuoso séquito.

En un primer lugar, tanto el Cielo como la Tierra fueron venerados en este lugar, hasta que en 1530 se construyó el Templo de la Tierra en el norte de la ciudad, completando la ideología con el Templo de la Luna, en el oeste, y el Templo del Sol, en el este. En la década de los años 1970, el templo sufrió una restauración profunda y sus pinturas, viejas y descoloridas, fueron recuperadas y actualizadas, dándole un aspecto limpio y renovado que ha vuelto a recuperar para la celebración de las Olimpiadas de Beijing 2008.

Los antiguos arquitectos chinos diseñaron el Templo del Cielo de Beijing de tal manera que te hace sentir cercano al cielo gracias a un complejo sistema de estructuras donde el color, el sonido y las figuras geométricas del círculo y el cuadrado se complementan con los jardines que los rodean de un modo único, místico, misterioso y mágico. Esta disposición tan peculiar es todavía hoy estudio de expertos en numerología, necromancia y superstición, además de ingenieros y carpinteros fascinados por los edificios levantados sin usar ni un solo clavo.

La arquitectura del complejo está inspirada en dos conceptos filosóficos chinos: lo “celestial” y lo “terrenal”. Durante la época imperial, los chinos creían que el cielo era redondo, mientras que la tierra era cuadrada, por eso los templos y altares circulares se asientan sobre bases cuadradas, mientras que el parque entero tiene la forma de un semicírculo —al norte— situado sobre un cuadrado —al sur—.

El palacio cuadrado utilizado para el ayuno y situado al oeste del parque asemeja a la Ciudad Prohibida en una escala menor. Los templos circulares Qiniandian —Sala de las Plegarias para las Buenas Cosechas— y Huanqiu —Altar Circular— se creían que estaban directamente conectados con el Cielo.

En China, la tradición de realizar sacrificios al Cielo tiene una historia de más de cinco mil años. Debido al desconocimiento científico en la antigüedad, la gente pensaba que todas las fuerzas de la naturaleza estaban dominadas por el Cielo, por lo que sólo él, y mediante el uso de sacrificios, podía ayudarles. Con el tiempo, el emperador fue el único ser capaz de dialogar abiertamente con el Cielo y, por tanto, el único con la capacidad tal para realizar los sacrificios.

En la antigüedad se construyeron en toda China docenas de templos dedicados al Cielo, aunque sólo el Templo del Cielo de Beijing, considerado suelo sagrado, permanece aún en pie. Desde su terminación en 1420, un total de 22 emperadores realizaron 654 sacrificios al Cielo en este lugar. En 1912, la República de China (1912-1949) abolió todo tipo de sacrificios, confiscó el templo y abrió sus puertas al público en 1919. Llegir més

Previous Older Entries