El coixí meravellós

Cert dia un ancià sacerdot es va aturar en una posada situada a un costat de la carretera. Una vegada en ella va estendre la seva estoreta i es va asseure posant al seu costat les alforges que portava.

Poc després va arribar també a la posada un noi jove del veïnatge. Era pagès i portava un vestit curt, no una túnica, com els sacerdots o els homes lliurats a l’estudi. Va seure a curta distància del sacerdot i als pocs instants estaven els dos xerrant i rient alegrement.

De tant en tant el jove dirigia una mirada al seu pobre vestit i, per fi, donant un sospir, va exclamar:

-Mireu com de miserable sóc!

-No obstant – va contestar el sacerdot -, em sembla que ets un noi sa i ben alimentat. Per què, enmig de la nostra agradable xerrada, et queixes de ser un pobre miserable?

-Com ja podeu imaginar-vos – va contestar el noi -, a la meva vida no puc trobar molts plaers, ja que treballo cada dia des que surt el sol fins que s’ha fet de nit. En canvi, m’agradaria ser un gran general i guanyar batalles, o bé un home ric, menjar i beure magníficament, escoltar bona música o, potser, ser un gran home en la cort i ajudar el nostre sobirà, sense oblidar, naturalment, a la meva família que així gaudiria de prosperitat. A qualsevol d’aquestes coses dic jo viure digna i agradablement. Vull progressar en el món, però aquí no sóc més que un pobre pagès. I, si la meva vida no us sembla miserable, ja em direu quin concepte us mereix.

Res li va contestar el sacerdot i la conversa va cessar entre tots dos. Després el jove va començar a sentir son i, en tant que l’hostaler preparava un plat de farinetes de mill, el sacerdot va prendre un coixí que portava en els seus alforges i li va dir al jove:

-Recolza el cap en aquest coixí i veuràs satisfets tots els teus desitjos.

Aquella coixí era de porcellana, rodona com un tub i oberta per cadascun dels seus dos extrems. Així que el jove va haver apropat el seu cap a ella, va començar a somiar: una de les obertures li va semblar tan gran i brillant per la seva part inferior, que es va ficar per allà, i en breu, es va veure a casa.

Va transcórrer algun temps i el jove es va casar amb una bella donzella. No va trigar a guanyar cada dia més diners, de manera que podia donar-se el plaer de portar bells vestits i de passar llargues hores estudiant. A l’any següent es va examinar i el van nomenar magistrat.

Dos o tres anys més tard i sempre progressant en la seva carrera, va aconseguir el càrrec de primer ministre del Rei. Durant molt de temps el monarca va dipositar en ell tota la seva confiança, però un dia nefast es va veure en una situació desagradable, ja que el van acusar de traïció, el van jutjar i va ser condemnat a mort. En companyia d’altres diversos criminals fou portat al lloc fixat per a l’execució. Allà li van fer agenollar-se i el botxí es va acostar a ell per donar-li mort.

Tot d’una, aterrit pel cop mortal que esperava, va obrir els ulls i, amb gran sorpresa per la seva banda, es va trobar a l’hostal. El sacerdot estava al seu costat, amb el cap recolzat a l’alforja, i l’hostaler encara estava remenant les farinetes de la cocció que encara no havia acabat.

El jove va guardar silenci, va menjar sense pronunciar una paraula i després es va posar dret, va fer una reverència al sacerdot i li va dir:

-Us dono moltes gràcies per la lliçó que m’heu donat. Ara ja sé el que significa ser un gran home.

I dit això, es va acomiadar i, satisfet, va tornar al seu treball, que ja no li semblava tan miserable com abans.

 

Conte popular coreà trobat a la web “Narrativa breve” i recomanat per Miguel Díez R.