L’astut Aldar Kose
22 feb 2012 Feu un comentari
in Kazakhstan Etiquetes: Aldar Kose, Kazakhstan
En Roger Corominas és el lladre de guants blancs que durant els mesos de març, d’abril i de maig de l’any 2009 va fer la gravació de 13 contes pel programa Hola nens ! de Barcelona TV. Aquest conte forma part de la tradició del Kazakhstan.
El cel i l’infern
12 feb 2012 Feu un comentari
in Iran, Iraq, Ruta de la Seda, Tadjikistan, Xina Etiquetes: Al·là, Bastonets, Cel, Home just, Infern, Iran, Menjar, Xina
Una antiga llegenda persa ens narra que un home just, en morir, va demanar a Al.là la gràcia de conèixer el cel i l’infern, enigmes pels quals havia estat interessat tota la vida.
Atesa la seva voluntat, fou acompanyat en primer lloc, per un servidor de l’infern fins a una porta on hi havia escrit: «Mansió dels condemnats d’Al.lá».
El bon home va entrar molt interessat per conèixer per fi en que consistien els càstigs que sofrien les persones mereixedores de l’infern. Amb gran sorpresa es trobà amb una àmplia i alegre sala on hi havia llargues taules preparades amb elegància i delicadesa i amb tota classe de plats suculents i saboroses fruites exòtiques procedents de tots els llocs de la Terra. Tanmateix, els comensals estaven demacrats i els seus rostres reflectien una gran desesperació. Observant amb atenció, el nostre home descobrí que tenien els braços rígids, els colzes no els funcionaven i malgrat poder abastar tots els menjars saborosos no podien fer el moviment necessari per posar-se’ls a la boca.
Després, acompanyat per un servidor del cel, passà a una altra dependència, a l’entrada de la qual hi deia: «Mansió dels benaurats d’Al.lá». Aquella gran sala era igual que l’anterior i damunt les elegants taules hi havia preparats els mateixos plats mengívols i les fruites saboroses. Observà que, com a l’infern, tots els comensals també tenien els braços sense moviments als colzes i que si bé els podien moure en arc no podien fer arribar els aliments a la boca. Però totes les persones tenien un aspecte feliç i content. Estranyat, va observar millor i descobrí per que eren tan feliços. Es va esgarrifar en apreciar la gran lliçó que incloïa el que veia: cada un d’ells donava menjar al que tenia al costat.
Aquesta llegenda persa és idèntica a una altra vella llegenda xinesa que només es diferencia per dos detalls: els suculents plats són bols d’arròs i els braços sense moviments són bastonets xinesos molt llargs de dos o tres metres… Com diuen a la Xina: «Qui ajuda els altres, s’ajuda a si mateix».
La llegenda d’Anusha
08 des 2011 Feu un comentari
in Uzbekistan Etiquetes: Abulghazi Bahadur, Anusha, Khivà, Pare i fill, Uzbekistan
En el segle XVII (1643-1663) governava Khivà, a l’actual Uzbekistan, el Khan Abulghazi Bahadur, recordat durant segles pel seu esperit il·lustrat i la seva protecció de la cultura i de les arts que va fer que aquesta antiga ciutat gaudis d’una època d’or.
En la seva joventut es va enamorar perdudament d’una bella noia anomenada Anusha que, poc temps després, es va emmalaltir i va morir. De genolls al costat del llit de Anusha, el príncep afligit va jurar que mai la oblidaria i es va comprometre a posar el seu nom a la seva primera filla.
Amb el pas dels anys, el Khan Abulghazi Bahadur no era prou feliç. Ja feia massa temps que les seves esposes li donaven descendents, però sempre eren nens i ell desitjava bojament que el proper descendent de la seva nissaga fos una dolça nena que acompanyés els seus anys de maduresa amb riures i jocs i portés el nom de la seva estimada Anusha. Tant preocupat estava que es pensava que era impossible que desprès de nou homes no tingués lloc el naixement d’una dona. I tant impossible era que va decretar que el nou nat que naixeria en pocs dies havia d’ésser una nena. I com tots sabem la paraula del Khan és Llei.
I així fou, va néixer el desè nadó i quan el Khan Abulghazi Bahadur fou informat que el seu nou infant era un nen aquest no ho va pas acceptar. Aquest bebè seria sempre una nena que duria el nom d’Anusha en honor a la seva amant més estimada. L’infant fou abillat amb vestits acolorits i des d’aquell instant el Khan Abulghazi Bahadur va tenir una filla al seu costat. Amb el pas dels anys Anusha va ésser educada com a dona.
En els darrers anys del regnat del Khan Abulghazi Bahadur les relacions amb l’Emirat veí de Bukharà es van anar deteriorant fins l’extrem que va tenir lloc una guerra entre els dos territoris i en el transcurs d’una batalla el khan de Khivà fou derrotat i fet esclau per les tropes de Bukharà i ple de cadenes portat a la presència del seu enemic que el va fer tancar en la masmorra més fosca de l’Ark, la ciutadella.
Davant d’aquest terrible fet els deu fills del Khan Abulghazi Bahadur de Khivà es van reunir. Les exclamacions de dolor i els crits de ràbia es succeïen però cap d’ells sabia que fer. L’exèrcit de Khivà havia estat derrotat, el seu pare empresonat i cap d’ells es veia amb forces per rescatar el seu pare. Bé, cap, no… Anusha es va oferir per anar a parlamentar amb l’Emir de Bukharà i alliberar el seu estimat pare.
Dit i fet, desprès de llargues jornades a lloms de camell travessant el desert de sorres vermelles que separa les dues ciutats, Anusha es va trobar a l’Ark davant la mirada escrutadora de l’Emir de Bukharà que el va rebre sorprès:
- Què fa la filla petita d’Abulghazi Bahadur aquí ? i els seus fills que tenen por ? – li va preguntar orgullosament l’Emir.
- He decidit venir a salvar el meu pare, – va respondre amb modèstia i sense mirar als ulls de l’Emir.
- Salvar ??? – va riure amb totes les seves forces l’Emir.
- Tu, tu vols salvar al teu pare. I com el vols salvar ? – va cridar mentre contenia el riure. I la sala plena de nobles esclatava en rialles i exclamacions de burla.
- Promet-me que l’alliberaràs si soc capaç de sorprendre’t Gran Emir de Bukharà, - va exclamar Anusha aixecant la veu per sobre de la cridòria de la sala.
- Si em sorprens ? - li va somriure .
- D’acord, si em sorprens alliberaré al teu pare ! - Va bramar intrigat l’Emir.
I tot d’una, Anusha va deixar caure el seu vestit i va mostrar el seu cos nu d’home davant dels centenars d’ulls que hi havien a la sala. Un gran crit de sorpresa es va estendre arreu i l’Emir va obrir els ulls com plats davant d’aquest cop de gosadia que de cap manera podia preveure.
I així, en aquell mateix instant fou alliberat Abulghazi Bahadur, Khan de Khivà.
Dies desprès un cop tornats a la seguretat de les muralles d’Ichon Qala, el cor de Khivà, el Khan va reunir els seus fills i la seva cort i solemnement va dir:
- Aquests dies he descobert que no tinc nou fills, sinó només un fill, Anusha, el valent Anusha, que serà el nou Khan a la meva mort i en honor seu començaran demà la construcció d’una mesquita i uns banys turcs.
I així fou, Anusha va governar a la mort del seu pare, conservant la seva estima per les arts i les ciències i la seva herència artística encara avui en dia es pot visitar a Khivà.
Aquesta entrada està dedicada a tot el grup que aquest estiu vam compartir el viatge per Uzbekistan, i especialment, a David (ell ja sap perquè…).
Els dos amics
21 set 2011 Feu un comentari
in Ruta de la Seda Etiquetes: Amistat
“Diu una llegenda àrab que dos amics que viatjaven pel desert van discutir en un moment donat del viatge. Un va acabar donant una forta bufetada a l’altre. L’ofès, sense dir res, es va ajupir i va escriure amb el dit a la sorra:
“Avui el meu millor amic m’ha donat una forta bufetada”
Van continuar el trajecte i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se. El que havia estat bufetejat i ofès va començar a ofegar-se. L’altre es va tirar a l’aigua per salvar-lo i va evitar que perdés la vida.
Un cop recuperat de l’ofec, l’home va agafar un daga i va començar a gravar unes paraules en una enorme pedra. En acabar s’hi podia llegir:
“Avui el meu millor amic m’ha salvat la vida”
Intrigat, el seu amic li va preguntar:
-Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca?
Somrient l’altre va respondre:
-Quan un gran amic ens ofèn hem d’escriure l’ofensa a la sorra on el vent de l’oblit i el perdó s’encarregarà d’esborrar-la i oblidar-la. En canvi, quan un gran amic ens ajuda o ens succeeix quelcom grandiós, cal gravar-ho a la pedra de la memòria del cor, on mai cap vent de cap part del món pugui esborrar-ho.”
“En una nit tranquil·la” de Li Bai
17 set 2011 Feu un comentari
in Xina Etiquetes: Confucionisme, Daoisme, Li Bai, Poesia, Sichuan, Xina
夜思
床前明月光
疑是地上霜
舉頭望明月
低頭思故鄉
Davant el meu llit
hi ha un intens clar de lluna
que sembla talment
com la gebrada sobre la terra:
Si alço el cap
veig la lluna lluent.
Si baixo el cap
somnio que sóc a casa.
Li Bai (701-762), també conegut per Li Po, va viure a la Xina en ple període Tang, en que la poesia xinesa assolí el més alt nivell i prestigi. Després de la infància a Sichuan, als vint-i-cinc anys, i seguint la tradició daoista, va viatjar durant anys errant pel país.
En contrast amb el confucionisme imperant, va desenvolupar una personalitat lliure i excèntrica que no li va impedir, tanmateix, assolir el càrrec de poeta instructor al Palau Imperial. Caigut en desgràcia, anys després va retornar als camins i a la vida lliure del poeta contemplatiu.
Segons diu la llegenda va morir ofegat quan va saltar per abraçar el reflex de la lluna en la superfície de l’aigua. De ben segur que era una nit tranquil.la…
Aquesta versió és la traducció d’Alexandre Ferrer en el llibre “Poemes selectes de Li Bai” (Aeditors, el Perelló, 2008).
Els tres viatgers
01 set 2011 Feu un comentari
in Afganistan, Turquia Etiquetes: Afganistan, Rûmî, Sufisme, Turquia, Viatger
Rûmî explica que tres viatgers caminaven plegats i tenien gana.
Algú els havia donat unes quantes monedes petites de plata. Es preguntaren què era el millor que podien comprar per apagar la set i calmar la gana.
L’un va dir que volia comprar “uzum” – raïm en grec-, un altre, “israfil” – raïm en turc- i el tercer el que, per a ell, era “inab”, raïm en àrab. Els tres homes es van posar a discutir: “No, jo vull comprar això i cap altra cosa”.
Un viatger que passava els va demanar: “Vaja, què us passa ?”.
L’un va dir: “Jo vull comprar uzum, i ell israfil, i l’altre inab”.
En sentir això, el viatger respongué: “Però si el que l’un i l’altre voleu comprar és la mateixa cosa !”.
Plaers del viatger
30 jul 2011 1 comentari
in Xina Etiquetes: Au, Cel, Li Bai, Poesia, Vent, Viatger, Xina
“El viatger cavalca el vent
que el porta a terres llunyanes,
com una au que emprèn el vol
sense deixar rastre en el cel.”
“Plaers del viatger” de Li Bai. Aquesta versió és la traducció d’Alexandre Ferrer en el llibre “Poemes selectes de Li Bai” (Aeditors, el Perelló, 2008) i la voldria dedicar a tot el grup que estem marxant en aquests moments cap a Àsia central… Bon viatge !!!
Tarja de visita
24 jul 2011 Feu un comentari
in Japó Etiquetes: Japó, Keichu, Kitagaki, Kyoto, Zen
Keichu, el gran mestre Zen de la era Meiji, era el cap de Tofuku, una catedral de Kyoto. Un dia el governador de Kyoto el va anar a veure per primera vegada.
El seu ajudant lliurà la tarja de visita del governador, que deia: Kitagaki, Governador de Kyoto.
“No tinc res a veure amb un tipus com aquest,” digué Keichu al seu ajudant. “Digues-li que se’n vagi d’aquí.”
L’ajudant tornà la tarja de visita amb disculpes. “L’error es meu,” digué el governador, i amb un llapis va tatxar les paraules Governador de Kyoto. “Torna a preguntar al mestre de nou.”
“Oh, es aquest Kitagaki?” exclamà el professor quan va veure la tarja. “Vull veure a aquest tipus.”
Aquest conte ha estat trobat en un recull de 101 paràboles zen i la imatge és del prolífic pintor japonès Gihachiro Okuyama (1907-1981).
Amics de veritat
30 jun 2011 Feu un comentari
in Xina Etiquetes: Amistat, Arpa, Xina
Fa molt temps a Xina hi havia dos amics, un que tocava l’arpa amb molt talent i un altre que escoltava amb talent.
Quan l’un tocava o cantava sobre una muntanya, l’altre deia: “Puc veure la muntanya davant nostre.”
Quan l’altre tocava sobre l’aigua, el que escoltava exclamava: “Aqui hi ha un rierol!”
Però el que escoltava va emmalaltir i morí. El primer amic va tallar les cordes de la seva arpa i mai va tornar a tocar. Des de llavors tallar les cordes d’un arpa ha estat sempre una senyal d’intima amistat.
Aquest conte ha estat trobat en un recull de 101 paràboles zen.
Per què els corbs són negres?
24 jun 2011 Feu un comentari
in Birmània Etiquetes: Birmània, Blanc, Corbs, Myanmar, Negre, Princesa, Robí, Sol
Una vegada, el Sol, mentre feia la seva ronda diària, va veure una princesa i es va enamorar d’ella. Sempre que podia escapolir-se dels cels, prenia forma humana i visitava a la princesa i s’estava amb ella una estona. La princesa també es va encapritxar amb ell, i esperava amb ànsies les seves visites.
Un dia el Sol va decidir enviar-li un robí del color de la sang com una mostra del seu amor. Va posar la gemma en una bossa de seda, va cridar un corb que passava i li va encomanar que li lliurés la joia a la seva estimada. Els corbs tenien les plomes blanques com la llet en aquella època, i era considerat un bon auspici que un corb s’acostés a una persona. Així que el Sol estava complagut d’haver trobat un corb per lliurar la joia.
Mentre el corb volava pels cels amb la bosseta de seda al bec, va ser atret per un irresistible aroma de menjar. En mirar cap avall, va veure que estava tenint lloc un gran banquet de noces i immediatament es va distreure de la seva missió. El menjar era una de les coses que mai havia pogut resistir. Així que va aterrar en un arbre proper, va penjar la petita bossa de seda d’una branca, i va anar a veure si trobava alguna cosa per menjar.
Mentre el corb estava gaudint, un mercader que passava va veure la bosseta penjant de la branca i la va fer caure a terra amb un pal. Quan va obrir la bossa i va veure el seu contingut, gairebé es va desmaiar de felicitat. Ràpidament va guardar la joia a la butxaca i va omplir la bossa amb una mica de bosta seca que hi havia per allà. Després va tornar a penjar amb molta cura el paquet de la mateixa branca.
Va passar tot tan ràpid, que el corb es va perdre tota l’acció. Després d’haver-se omplert de menjar, va volar de tornada a l’arbre, va prendre la bossa de seda, i se la va endur a la persona a qui estava dirigida. La princesa estava al jardí.
Quan el corb li va donar el paquet, la princesa la va prendre amb impaciència, ja que sabia que l’hi enviava el Sol. Però quan va veure el seu contingut, es va fer enrere per l’espant i va trontollar per l’enuig. Creient que era la manera del Sol de dir-li que ja no l’estimava, va llançar la bossa i va córrer a palau, del qual mai més va tornar a sortir.
Quan el Sol es va assabentar dels fets, es va posar furiós. Tan terrible va ser el seu enuig, que quan va posar la seva mirada ardent sobre el corb, es van cremar les seves plomes fins a quedar com el carbó. Des de llavors les plomes dels corbs sempre han estat negres.
La història continua relatant que el robí no va romandre en poder de l’home que el va robar. Se li va caure de la butxaca i va rodar fins a un forat molt profund. Els homes han intentat trobar-lo des de llavors. Moltes pedres precioses han estat trobades en el procés, fent de Myanmar una de les més riques fonts de robins i safirs. Però el robí que el Sol va enviar a la Princesa encara no ha estat trobat…
Aquest conte ha estat trobat a la fantàstica web de Seda , revista de estudios asiáticos, que l’havia traduït al castellà. Les pintures són obra de Zay Yar Aye, jove artista birmà.
